Gravat (imaginari) d'Estrabó: André Thevet, Les vrais pourtraits et vies des hommes illustres, París, 1584, p. 76 (digitalitzat a la Boston Public Libray)
Estrabó escrigué una monumental obra d'història en 47 volums, que s'ha perdut del tot, i una Geografia, en 17 volums i escrita en grec, que s'ha conservat gairebé sencera, i que probablement va ser escrita durant els darrers 20 anys de la seva vida (va morir aproximadament el 21 dC).
Els primers llibres d'aquesta obra van dedicats a qüestions teòriques (com ara l'elaboració de mapes) i a la història de la geografia, però la resta dels volums corresponen a la descripció geogràfica, humana i econòmica, del món conegut, i dels quals el volum 3r va dedicat a la Península Ibèrica. S'accepta que Estrabó viatjà molt per redactar aquesta obra, tant per observar el territori com per consultar obres ja escrites. Per exemple, va consultar la famosa biblioteca d'Alexandria.
El fragment publicat aquí correspon al que seria avui la costa de Catalunya des de Tortosa fins als Pirineus. Sembla clar que Estrabó no la va visitar i que va fer servir descripcions ja existents, ja que, per una banda, cita algunes d'aquestes fonts i, per l'altra, dona descripcions que a la seva època probablement ja era antiquades.
Tanmateix el seu text ens permet fer una útil comparació de fonts històriques, comparant el seu text amb el que ja sabem d'Empúries per altres fonts. Així, podem preguntar com descriu el text d'Estrabó i què sabem per altres fonts sobre algunes qüestions importants:
- Qui i per què va fundar Empúries?
- Quina relació van tenir els grecs amb la gent que ja vivia a la zona? Qui era aquesta gent?
- Hi havia rius a prop d'Empúries?
- Quins déus o deesses s'adoraven a Empúries i per què?
- Com era el territori que voltava Empúries i quins conreus hi havia?
L'edició que fem servir: és una traducció i adaptació al català de la versió castellana que es troba a A. Schulten y L. Pericot, editors, Fontes Hispaniae Antiquae, Fascículo 6, Adolfo Schulten, edición, traducción y comentario, Estrabón, Geografía de Iberia, Barcelona, Universitat de Barcelona / Librería Bosch, 1952, Llibre III, Capítol 4, 6-9 i 16 (p.110-111 i 113) i comentaris p.233-240 i 256.
També s'ha tingut en compte H.C. Hamilton, Esq. & W. Falconer, M.A. Strabo, Geography, London. George Bell & Sons. 1903 [1a edició 1857], versió en línia a Perseus Digital Library.
Entre corxets [] s'aclareixen els noms geogràfics.
En el pas de l’Ebre hi ha la colònia de Dertosa [Tortosa]. L’Ebre transcorre per una planura ampla, cap al Sud, paral·lel als Pirineus, i té el seu origen entre els Càntabres.
Entre la desembocadura de l’Ebre i els Pirineus, on es troben els Trofeus de Pompeu, la primera ciutat és Tàrraco [Tarragona]. No té port però es troba en una badia, té tot el que necessita i no té pas menys habitants que Cartago Nova. Està ben situada per a ser residència dels Pretors i és la metròpolis no només de la regió al Nord de l’Ebre sinó també de la major part de la regió que té al Sud. I també ens mostra la situació favorable de la ciutat la proximitat de les illes Gimnèsies [Mallorca i Menorca] i Ebusus [Eivissa], que són illes importants que estan situades no gaire lluny de la costa. Eratòstenes diu que Tàrraco també té un port, però segons Artemidor, que el contradiu, ni tan sols té un bon lloc per fondejar.
Tot el litoral desde les Columnes d’Hèrcules fins a Tàrraco és pobre en ports, però la costa que continua cap al Nord té bons ports i el país és fèrtil, habitat pels Laietans i els Lartolaiets i altres tribus fins a Empórion [Empúries].Empórion és una fundació dels Massaliotes [habitants de Massàlia, Marsella] i dista dels Pirineus i de la frontera entre Ibèria i la Cèltica [avui França] uns 200 estadis. I tota la costa és fèrtil i té bons ports. En aquella zona també hi ha Rode [Roses], una petita ciutat, fundació dels emporitans, o, segons altres, dels rodis [habitants de Rodes, una illa de la mar Egea]. Tant a Rode com a Empòrion es dóna culte a Àrtemis d’Efes.
Els emporitans vivien abans en una illeta que hi ha a davant de la costa, que avui s’anomena Paleàpolis, però ara viuen a terra ferma [Neàpolis]. Empòrion és una ciutat doble, dividida per una muralla, ja que antigament els grecs tenien per veïns als Indigets, que malgrat que tenien la seva pròpia administració volgueren, per seguretat, tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però al mateix temps aquest clos hauria de ser doble, dividit pel mig per una muralla. Però amb el temps, s’uniren en un sol estat compost de lleis bàrbares i gregues, com passa també en moltes altres ciutats.En aquella zona també hi ha un riu que ve dels Pirineus [es pot referir al Ter o al Fluvià], i la seva desembocadura serveix de port als Emporitans.Els Emporitans són hàbils en la fabricació del lli. El rerepaís d’Empórion és en part fèrtil i en part només cria joncs d’aiguamolls que són poc útils i d’aquí rep el nom de Camp de Joncs [es refereix a l’Empordà, que tenia una gran presència d’aiguamolls].
Alguns Indigets viuen també als Pirineus, fins al monument de Pompeu, per on es va d’Itàlia a la Hispània Ulterior i a la Bètica. Aquesta via, que passa més o menys propera al mar, va des del monument a Pompeu fins a Tàrraco i passa l’Ebre a Dertosa.
Tota la costa mediterrània ibèrica és rica en oliveres, vinyes i figueres i altres plantes semblants.
El temple d'Efes dedicat a Àrtemis era un antic lloc de veneració a aquesta deessa que s'atribuïa a les amazones. Va ser destruït per una riuada més o menys quan Empúries es fundava (al voltant del 550 aC) i la seva reconstrucció va ser considerada una de les meravelles del món antic.
En aquest cas, el text que fem servir és una traducció i adaptació al català del text anglès de H.C. Hamilton, Esq. & W. Falconer, M.A. Strabo, Geography, London. George Bell & Sons. 1903 [1a edició 1857], versió en línia a Perseus Digital Library.
Dins de la ciutadella de Massàlia es troben el temple Efesi i el temple de l'Apol·lo de Delfos. Aquest darrer temple és comú a tots els jonis; l'Efesi és el temple consagrat a Diana d'Efes.
Diuen que quan els foceus estaven a punt de marxar del seu país, un oracle els va manar que prenguessin de Diana d'Efes un guia per al seu viatge.. En arribar a Efes van preguntar, doncs, com podrien obtenir de la deessa allò que els havia manat. La deessa es va aparèixer en somnis a Aristarca, una de les dones més honorables de la ciutat, i li va manar que acompanyés els foceus i que s'emportés amb ella un plànol del temple i de les escultures. Establerta la colònia, els foceus van construir un temple, i van demostrar el seu gran respecte per Aristarca fent-la la seva sacerdotessa. Totes les colònies focees tenen una reverència peculiar a aquesta deessa i en conserven els ritus de la metròpolis.
- J. B. Harley and David Woodward, eds. Cartography in Prehistoric, Ancient, and Medieval Europe and the Mediterranean, The History of Cartography, Volume 1, Chicago & London, The Chicago University Press, 1987-2020
- Simon Hornblower et. al. eds. The Oxford Companion to Classical Civilization, Oxford University Press, Oxfor / New York, 2014, 2nd edition, p.757-758
