La llegenda de Ròmul i Remus (o Ròmul i Rem) és una de les més conegudes sobre Roma i, sobretot a través de l'escultura de la Lloba capitolina, un dels símbols més coneguts de la pròpia ciutat. És també una llegenda àmpliament present entre els autors clàssics, com ara Ciceró, Estrabó o Ovidi, i també a Titus Livi, que és la versió que es reprodueix aquí.
La lloba capitolina és una escultura que representa el mite dels dos germans. La lloba és del segle V aC (si bé també s'ha considerat que podria ser dels segles XII o XIII) mentre que els bessons són un afegit del segle XV. És als Museus Capitolins de la ciutat de Roma, a la Plaça del Campidoglio. N'hi ha una rèplica a l'aire lliure, a l'inici de la Via di S.Pietro in Carcere, a pocs metres de la porta del Museu (foto: Viquipèdia).
Deixant de banda aquesta escultura concreta, el mite és present en altres obres d'art i en la numismàtica, fet que indica la seva divulgació.
(imatge: denari de Sext Pompeus Pius, S.I aC - Viquipèdia)
L'edició que fem servir: és una adaptació de la llegenda de Titus Livi, Història de Roma, Llibre I, IV-VIII, p.132-139, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2002. Introducció d'Antonio Fontán; text revisat, traducció i notes d'Antoni Cobos.
Agraeixo a La Casa dels Clàssics l'autorització que m'ha donat per reproduir aquí aquest fragment.
El text permet fer-nos preguntes sobre la relació dels romans amb els déus.
- Quina és la presència de la religió i l'endevinació en el relat mític de la fundació de Roma?
- Són els auguris els que decideixen qui governa?
- Amb quins instruments uní Ròmul als habitants de la ciutat acabada de fundar?
- Quina és l'actitud de Titus Livi davant del relat mític ?
Tot plegat comença amb les disputes de Numitor i Amuli pel tro del seu pare, rei d'Alba. Amuli expulsà el seu germà, en matà els fills i obligà la seva única filla a fer-se vestal, ja que a les vestals no els era permès de tenir descendència.
Però era cosa del destí que l'origen d'una ciutat tan important i el començament del més gran imperi havien de ser obra dels déus. Quan la vestal infantà dos bessons, ja perquè realment ho pensava, ja perquè era més honrós que un déu en fos el culpable, diu que Mart és el pare de la dubtosa descendència. Però ni els déus ni els homes no la salven a ella ni als fills de la crueltat del rei, que ordena que la sacerdotessa sigui empresonada i que els nens siguin llançats al corrent del riu.
Potser per voluntat dels déus, el Tíber, que s'havia desbordat formant petits estanys i no deixava que ningú s'acostés al seu curs habitual, feia confiar als qui hi portaven els nens que es podrien ofegar malgrat l'aigua encalmada i deixaren els nens en una bassa propera.
Diu la llegenda que, quan l'aigua plàcida deixà en un lloc sec la cistella flotant on havien estat abandonats els nens, una lloba assedegada que havia baixat de les muntanyes del voltant s'hi acostà en sentir llur plor i els alletà de manera tan dòcil que un pastor del ramat del rei -diuen que es deia Fàustul- la trobà llepant els nens. Se'ls va emportar a casa i els donà a la seva dona, Larència, perquè els cuidés.
Nascuts i criats així, quan van començar a fer-se grans no els agradava quedar-se en els estables ni amb el ramat, sinó caçar lliurement per la muntanya. Havent enfortit amb això el seu cos i el seu caràcter, Remus i Ròmul ja no sols perseguien les feres, sinó que atacaven també els lladres carregats de botí, i es repartien el que aconseguien amb els pastors, que formaven una colla de joves cada vegada més nombrosa i amb els quals compartien sovint jocs i treballs.
Però Remus fou capturat pels lladres i portat a davant del rei Amuli, i aleshores es descobrí que Remus i Ròmul eren nets de Numitor i per tant de nissaga reial. Tot seguit, els dos encapçalaren una revolta contra Amuli, que resultà mort, i la multitud proclamà rei al seu avi Numitor.
Així, després que Numitor es va posar al capdavant del poble Albà, Ròmul i Remus foren presos pel desig de fundar una ciutat en aquell lloc on havien estat abandonats i criats. Enmig d'aquests propòsits, de seguida sobrevingué una desgràcia ancestral: el desig de poder. Com que eren bessons i no es podia distingir la prioritat de l'edat, per tal que els déus tutelars d'aquell lloc triessin qui havia de donar nom a la nova ciutat i governar-la, Ròmul se situa al mont Palatí i Remus a l'Aventí per rebre els auguris.
Hom diu que Remus fou el primer a rebre l'auguri, sis voltors; i ja s'havia anunciat l'auguri quan se li presentà el doble d'ocells a Ròmul. Cadascun és aclamat com a rei pels seus partidaris: els uns argumentaren l'anterioritat de l'auguri; els altres el major nombre d'ocells. Aleshores, es produeix una discussió i els que s'hi troben converteixen la seva còlera en una lluita a mort; alli, enmig de la confusió, Remus fou mort per Ròmul, de manera que aquest va gaudir tot sol del poder. Un cop fundada la ciutat fou anomenada amb el nom del seu fundador.
Primer fortificà el Palatí, allà on s'havia criat. Fa sacrificis als altres déus segons el ritu Albà, i a Hèrcules segons el ritu grec, perquè Hèrcules havia passat per aquelles contrades. Un cop acabades les cerimònies segons el ritu i després d'haver convocat en assemblea la multitud, com que no podia unir la gent en un sol cos polític amb res sinó amb les lleis, establí el dret.
