BIBLIOTECA DEL MÓN ANTIC: La geografia dels grecs, d'Homer a Eratòstenes

Ciències Socials de 1r d'ESO

Biblioteca del món antic - Grècia i l'Egipte hel·lenístic

SA7. Del bronze al ferro: Grècia i l'origen de la democràcia

Quan es va iniciar la colonització grega de la Mediterrània, al segle VIII aC, els grecs devien tenir un coneixement relativament limitat del conjunt d'aquesta mar. 

Era l'època en què es va posar per escrit l'Odissea d'Homer, i s'ha discutit, ja des de l'Antiguitat, si l'obra d'Homer era només poètica o si, en canvi, reflectia el coneixement o desconeixement de la Mediterrània que hi havia aleshores. En tot cas, la majoria dels que han intentat concretar on passaven les aventures d'Ulisses mostren, sobretot, llocs de la Mediterrània oriental, i queda clar que donava una imatge fantàstica d'una mar poblada d'éssers meravellosos, com els ciclops.

Homer, que era poeta i no geògraf, no va fer cap mapa de la Mediterrània, però si n'hagués fet un potser seria més o menys com aquest del costat (Font: Philip Van Ness Myers, 1906:91).

• Descriu el mapa imaginari d'Homer i marca al teu mapa les regions que hi apareixen 

Les mateixes colonitzacions, però, devien ampliar enormement el coneixement grec sobre el conjunt de la Mediterrània, alhora que augmentaven les capacitats tècniques per elaborar mapes. 

Els autors grecs estaven d'acord a atribuir a Anaximandre de Milet (610-546 aC) la glòria d'haver concretat en un mapa aquest major coneixement geogràfic i tècnic, i que Hecateu (vora el 500 aC), també de Milet, l'hauria perfeccionat. No es conserven els mapes ni de l'un ni de l'altre, però els seus mapes potser haurien pogut ser com aquest que es reprodueix al costat (Font: E.H,Bunbury, I:148-149).

• Descriu el que hauria pogut ser el mapa d'Anaximandre i d'Hecateu, i fixa't especialment en les regions que afegeix en comparació al d'Homer. Marca aquestes regions al teu mapa.

A partir del 500 aC, tot un conjunt de novetats van aparèixer en l'àmbit de la geografia. En primer lloc, va augmentar la informació disponible, com es veu ja en Heròdot (489-425 aC) (que no era geògraf ni va fer cap mapa, però que en la seva Història aporta molta informació geogràfica) i que es va ampliar encara més després de les conquestes d'Alexandre el Gran (356-323 aC), que va arribar fins a la Índia, i d'exploradors com Píteas de Marsella (al voltant del 320 aC), que va arribar, sembla, fins a les Illes Britàniques. 

En segon lloc, es va anar estenent la idea que els mapes circulars no eren adequats per a representar el que es coneixia de la Terra, i que més aviat caldria un mapa en forma d'òval, com defensava Demòcrit (aproximadament, 460-370 aC), geògraf i filòsof i probable autor d'un mapa que incorporaria aquestes novetats, però que no s'ha conservat. 

En tercer lloc, es va anar afermant la idea que la Terra era esfèrica, fet que va tenir tres implicacions. 

Per una banda, com va fer Eudox de Cnidus (aproximadament, 408-355 aC), es van estudiar el que els grecs anomenaven els "cercles celestials", fet que a la pràctica va suposar començar a fixar els paral·lels fonamentals (Equador, tròpics i cercles àrtics) i els primers meridians. 

Per altra banda, a partir de l'ombra dels gnòmons dels rellotges, es va aprendre a calcular la latitud d'un lloc, com va fer el ja citat Piteas de Marsella (al costat, esquema d'obervació de la latitud, pres de Harley & Woodward, eds. 1987-2020, I:151) (no es correspon amb la latitud com la mesurem actualment).

I, finalment, com va fer Aristòtil (384-322 aC), es va començar a pensar que les terres conegudes només eren una fracció del total de l'esfera terrestre, i es va creure que hi havia zones habitables i zones inhabitables, i que les terres conegudes formaven part de la zona habitable de l'hemisferi nord. i que en funció de les dimensions de la Terra quedaven més o menys per descobrir.

Aristòtil: Hi ha dues seccions habitables de la terra: una prop del nostre pol superior, o pol nord, l'altra prop de l'altre pol o sud, i la seva forma és com la d'un tamborí. Només aquestes seccions són habitables. Més enllà dels tròpics ningú no hi pot viure per la calor, i les regions dels pols són inhabitable a causa del fred (text: Aristòtil, Meteorològica, llibre II) (Imatge: adaptat de Harley & Woodward, eds. 1987-2020, I:145)

Aquesta combinació de reflexió teòrica i d'avenços en el coneixement concret dels llocs va donar grans resultats en els geògrafs que vindrien a continuació. Dicearc de Messana (aproximadament 326-296 aC) va calcular algunes distàncies fonamentals de la Mediterrània (per exemple, la distància compresa entre el Peloponès i l'Estret de Gibraltar, però es va equivocar de força perquè la va xifrar en 1.500  -1800 km, quan és de 2.500) i va fer un mapa, avui perdut, amb un paral·lel i un meridià.

Tot plegat va culminar en Eratòstenes (aproximadament 276-190 aC), en el context del gran centre de cultura en què s'havia convertit la ciutat d'Alexandria. Aquest autor va ser capaç de calcular, amb encert, les dimensions de la circumferència de la Terra i això li va donar les eines per a calcular de manera molt més correcta les dimensions de les terres conegudes pels grecs, que anava de  les Columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar) a l'est de la Índia. També hauria fet un mapa, avui perdut, amb un primer sistema de paral·lels i meridians. En el que sí que es va equivocar Eratòstenes va ser en la seva suposició que el món que ell coneixia era l'única part de la Terra que era habitable.

Algunes distàncies calculades per Eratòstenes, a partir dels meridians i els paral·lels (cada estadi eren aproximadament 157,5 m)

• De les columnes d'Hèrcules al Nil: 21.500 estadis (= 3.386 km)
• De l'Atlàntic a l'extrem de la Índia: 73.000 estadis (= 11.497 km)
• Del Nil a Cartago: 13.500 estadis (= 2.126 km)
• De Meroe (Sudan) a la desembocadura del riu Dnièper: 22.700 estadis (= 3.575 km)
• De l'extrem del nord conegut (Thule, potser Islàndia) a l'extrem del sud (Sri Lanka): 46.400 estadis (= 7.308 km)

Possible reconstrucció del mapa d'Eratòstenes (Font: Report, 1895:20-21)

(pàgina enllaçada per veure el mapa amb detall)

• Descriu el que hauria pogut ser el mapa d'Eratòstenes, i fixa't especialment en les regions que afegeix en comparació als mapes anteriors i marca-les en el teu mapa.
• Explica també les novetats tècniques que incorpora aquest mapa i ensenya-les amb exemples concrets.
• Comprova l'encert o error d'Eratòstenes en les distàncies citades més amunt

_________________________________________________________________

Bibliografia

• Aristotle, Meteorologica, Traduït per H.D.P. Lee, Loeb Classical Library, Cambridge, MA, Harvard University Press, 1952, on line (traducció i comentari)
• E.H. Bunbury, A History of Ancient Geography among the greeks and romans from the earliest ages till the fall of the Roman Empire, London, John Murray, 1879, vol.I
• J. B. Harley and David Woodward, eds. Cartography in Prehistoric, Ancient, and Medieval Europe and the Mediterranean, The History of Cartography, Volume 1, Chicago & London, The Chicago University Press, 1987-2020
• Cameron McPhail, Reconstructing Eratosthenes'Map of the world: a study in source analysis, A thesis submitted for the degree of Master of Arts at the University of Otago, Dunedin, New Zealand, 2011
• Cameron McPhail, The Roles of Geographical Concepts in the Construction of Ancient Greek Ethno-cultural Identities, from Homer to Herodotus: An Analysis of the Continents and the Mediterranean Sea, A thesis submitted for the degree of Doctor of Philosophy at the University of Otago, Dunedin, New Zealand, 2015
• Report on the scientific results of the voyage of H.M.S. Challenger during the years 1873-76 under the command of Captain George S. Nares ... and the late Captain Frank Tourle Thomson, R.N, A summary of the scientific results, First Part (vol 1), 1895
• Philip Van Ness Myers, General History for Colleges and High Schools, revised edition, Boston / New York / Chicago / London, Ginn & Company, 1906 [1896],  p.91