BIBLIOTECA DEL MÓN ANTIC: Titus Livi, Història de Roma (Prefaci) (S. I aC - S. I dC)

 Ciències Socials de 1r d'ESO

Biblioteca del món antic - Roma

SA8. Roma i la Mediterrània

Titus Livi va néixer a Pàdua el 64 o el 59 aC i va morir el 17 dC. Va estudiar a la seva ciutat natal i després a Roma, i, com era costum entre l'elit romana de la seva època, va viatjar a Grècia. Sabia grec i per això va poder llegir a altres historiadors en aquesta llengua, com Polibi. 

Malgrat que Livi fou autor de diverses obres, la seva obra més coneguda i més ambiciosa fou la Història de Roma, que ell anomenà Ab Urbe condita libri (Els llibres des de la fundació de la Ciutat) i que constà de 142 llibres, als quals dedicà 45 anys de la seva vida. L'obra s'iniciava amb els orígens de la ciutat (aproximadament el 753 aC) fins a la mort de Drus, fill adoptiu de l'emperador August, el 9 aC. D'aquests 142 llibres se'n conserven complets 35, a més d'altres fragments i resums de l'obra completa. Per fer-nos una idea de l'extensió, la traducció catalana del llibre I ocupa 45 pàgines i l'XI, unes 140.

A l'època de Livi hi havia diversos gèneres que tenien a veure amb la història. Les historiae serien qualsevol tipus de narració o exposició de fets. Els annales o diarium, en canvi, recollien els fets amb les seves dates exactes. Les res gestae, a més de recollir els fets i les dates, expliquen de manera àmplia els fets i s'obren a altres temàtiques, polítiques, econòmiques o militars, i a les causes dels fets. Malgrat que Livi anomenà annales a la seva obra diverses vegades, és clar que elaborà unes res gestae i la seva història de Roma volia ser una història completa de l'Estat romà. 

A la seva època va ser un historiador conegut i reconegut, amic del mateix emperador August i també de Claudi, i va recollir innombrables elogis tant dels seus contemporanis com de la posteritat.

Escultura de l'August de la Prima Porta, avui als Museus Vaticans. Aquesta estàtua de 2 metres i 1000 kg de pes sembla que és una còpia d'inicis del s. I dC d'un original de bronze i or de finals del S. I aC. Livi escrigué en temps d'August, de qui fou amic personal, en el moment que Roma esdevenia un imperi (imatge: Viquipèdia).

Per a escriure la seva història, Livi reunia diverses fonts que explicaven uns mateixos fets, i els aplicava diversos criteris fonamentals. Per una banda, aplicava criteris de racionalitat i de versemblança: ordenava els fets de manera lògica, els explicava en les seves diferents vessants i en buscava les causes i les conseqüències, junt amb una valoració crítica amb actitud escèptica si el que s'explicava li semblava difícil de creure. Davant de diferents versions dels fets optava per la més versemblant o deixava que el lector tragués les seves pròpies conclusions. Un altre criteri era el de l'eloqüència, de manera que la història s'havia d'explicar amb un llenguatge ric i acurat. I, finalment, el criteri d'exemplaritat, segons el qual la història havia de ser útil per al govern i la moral.

Hi ha una traducció de Livi al català de finals del segle XIV, no sabem si sencera o parcial. D'aquesta traducció se n'han conservat els llibres I al VIII.

L'edició que fem servir: Titus Livi, Història de Roma, Llibre I, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2002, p.127-128. Introducció d'Antonio Fontán; text revisat, traducció i notes d'Antoni Cobos. 

Agraeixo a La Casa dels Clàssics l'autorització que m'ha donat per reproduir aquí aquest fragment.

Llegirem un fragment del Prefaci o introducció general a l'obra, on es veu la idea que té Titus Livi del que és la història i on podrem cercar algunes de les característiques que hem vist que tenia l'obra d'aquest historiador.

 

Pel que fa als episodis que tracten de la ciutat acabada de fundar o a punt de ser fundada, que ens han arribat embellits, més com a històries poètiques que com a testimonis autèntics dels esdeveniments, no tinc la intenció ni de confirmar-los ni de negar-los.

A l'antiguitat se li permet aquesta llicència: barrejar les accions humanes amb les divines per fer més nobles els inicis de les ciutats. I si hi ha cap poble que es pugui permetre atribuir els seus orígens als déus, aquest és, gràcies a la glòria militar, el poble romà. De manera que quan es diu que Mart és el pare de Roma i del seu fundador, les altres nacions ho han de suportar tan serenament com suporten el seu domini.

Però tant si aquestes qüestions i altres de semblants són reals com si són inventades, no en faré una diferenciació especial. Cada lector hauria de fixar-se en això: quina mena de vida hi va haver, quins costums, amb quins homes i amb quins recursos, tant en la pau com en la guerra, nasqué i s'engrandí l'imperi. Tot seguit, hom hauria de posar atenció a la manera com, en relaxar-se a poc a poc la disciplina, els costums s'allunyaren del primer impuls i, en acabat, van decaure més i més i van començar a ensorrar-se, fins que hom ha arribat en aquesta època on ja no som capaços de sofrir els nostres mals ni els seus remeis.

El que és especialment saludable i profitós del coneixement dels fets és que prenguis com a exemple els episodis posats en un testimoni il·lustre: d'aquí prendràs per a tu i per al teu Estat el que sigui digne d'imitar; d'aquí evitaràs el que sigui lleig en el seu inici o en el seu acabament.