Aquesta pàgina forma part de la secció d'Història del Món Contemporani de 1r de Batxillerat
- Rússia,
- Polònia,
- Àustria-Hongria,
- l'Imperi Otomà,
- França,
- Espanya,
- Portugal,
- Regne Unit,
- Itàlia no era un estat unificat, sinó un conjunt d'estats en els quals destacaven el Regne de les Dues Sicílies, els Estats Pontificis (o del Papa) i el regne de Piemont i Sardenya (o estats dels Savoia),
- Alemanya tampoc era un estat unificat. L'estat alemany més destacable era Prússia,
- Al centre d'Europa, fonamentalment a les terres alemanyes i Àustria, hi havia una institució política peculiar que era el Sacre Imperi Romanogermànic
Alguns d'aquestes monarquies tenien importants possessions territorials a altres continents.
- Fruit del Tractat de Tordesillas (1494), el rei de Portugal i els Reis Catòlics es van repartir les terres que hi havia per descobrir al "mar Océano". Això va representar
- Reservava Àfrica a Portugal (si bé a l'època moderna això es va concretar només en la possessió de les costes de les actuals Angola i Moçambic) i també aquelles terres situades entre Àfrica i 370 llegües mar endins (que a la pràctica va resultar que li atorgava Brasil)
- A Castella li concedia les terres situades més enllà d'aquest meridià (a la pràctica, es va concretar en la resta d'Amèrica, del sud i central, i les Filipines)
- França i el Regne Unit es disputaven territoris a l'Amèrica del Nord, si bé França en va ser expulsada pel Tractat de París (1763), quan va haver de cedir les seves possessions al regne Unit i a Espanya (excepte alguna petita possessió com Saint Domingue, l'actual Haití. A finals del segle XVIII, el Regne Unit també iniciava el seu domini a les costes de la la Índia.
- L'altre gran imperi de base europea era Rússia, que al segle XVIII s'havia expandit cap a Sibèria.
Mapa: Imperis europeus a mitjans del segle XVIII (font: viquipèdia)
L'absolutisme
La majoria dels països citats eren, a finals del segle XVIII, monarquies absolutes. Aquest era el cas de Rússia, Prússia, França, Espanya, Portugal, els Estats Pontificis, el Regne de les Dues Sicílies i l'Imperi Otomà.
L’absolutisme monàrquic es basava en l'existència d'un monarca hereditari que constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona, disposava de recursos creixents per a exercir el poder i el justificava per un suposat origen diví. Aquest poder resultava pràcticament il·limitat, ja que el monarca era l’autoritat màxima del govern i el cap de la justícia i l'exèrcit (encara que limitat, això sí, per la tecnologia de l'època i els recursos del propi estat). L'acció de la monarquia al segle XVIII va consistir a subordinar institucions i col·lectius que en altres moments havien desenvolupat un paper primordial (la Cort, les Corts, els Consells, o l'Església) i a exercir el poder de manera centralitzada i despòtica. El gran model de l'absolutisme des del segle XVII va ser França, on no es van convocar Corts desde 1614, però el seu exemple va ser seguit gairebé arreu. A Portugal, per exemple, el monarca va deixar de convocar corts a finals del segle XVII perquè els seus recursos principals van començar a venir de l'or portugués recentment descobert.
Font: José Antonio Escudero, Curs d’història del dret, Alacant, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2008, p.649
A través d'una enorme repressió que abastà des de les persones a la llengua, a l'Espanya del segle XVIII, els Borbons van eliminar, després de la Guerra de Successió, les institucions de la Corona d'Aragó, que imposaven limitacions a l'acció del monarca, fent realitat el que deia el Conde Duque de Olivares, valido de Felip IV, al segle XVII:
La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat i veritablement rei d'Espanya. Vull dir amb això, senyor, que no us acontenteu de ser rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència, perquè si obteniu aquest resultat sereu el príncep més poderós del món
Les monarquies absolutes van desenvolupar una administració cada vegada més complexa, però el mateix temps les principals decisions es prenien en un entorn de persones molt reduït. Sense altres institucions que limitessin el seu poder, a l'Espanya del segle XVIII, al voltant del sobirà se situava un cercle molt tancat de familiars i amics personals del monarca, que no tenien necessàriament càrrecs políticament gaire rellevants, però que eren els íntims del sobirà, o millor dit dels sobirans, ja que les reines van exercir durant tot el segle XVIII un paper prou important. El majordom major, el castrat Farinelli, les cambreres de la reina, eren personatges polítics, alguns tan influents o més que molts ministres. Al voltant d'aquests personatges o de membres de la família reial s'organitzaven faccions o bàndols que pugnaven entre elles per aconseguir el favor del monarca. En aquest sentit, la monarquia era un enorme sistema de tràfic d'influències i, per tant, de corrupció.
I és que al llarg del segle XVIII, la política, tant la interna com la internacional, va continuar essent eminentment dinàstica, cosa que vol dir que els interessos personals del monarca i de la seva família continuaven essent fonamentals, més que els del propi estat, de manera que fer política volia dir, essencialment, accedir al monarca per tal que aquest satisfés les demandes dels interessats, ja fossin aquestes sol·licituds de càrrercs, influència, negocis o tractats.
A finals del segle XVIII, l'absolutisme va fer servir algunes de les idees de la Il·lustració per a justificar-se en el que es coneix com a Despotisme Il·lustrat i que arreu va ser més despòtic que il·lustrat.
Les institucions de govern de Felip Vè (elaboració pròpia)
El reforçament del poder reial va limitar el poder polític de la noblesa però no els seus privilegis socials i la societat va continuar essent estamental.
La societat d’estaments és la que trobem en l’edat mitjana europea i que perviu fins a la crisi de l’Antic Règim, al primer terç del segle XIX. La base d’aquest sistema és una divisió social del treball que es presenta com una forma d’organització imposada per Déu, segons la qual els homes tenen tres funcions essencials en la societat: uns resen a Déu per obtenir la seva ajuda (els clergues), els altres assumeixen el paper de defensar la societat dels seus enemics interns i externs (els cavallers o militars) i la gran majoria treballen per sustentar-se ells mateixos i als que no treballen. D’acord amb l’esquema estamental, la societat s’organitza en unes capes –ordres, estats o estaments– que són en bona mesura endogàmiques i hereditàries (la condició de noble s’hereta). Però si, en aparença, els grups socials eren tres en la societat estamental, en la realitat eren més aviat dos, el dels privilegiats (nobles i clergues) i els no privilegiats (tota la resta).
D’acord amb aquesta ordenació, les corts d'origen medieval es solien dividir en tres braços, estats o estaments: el braç eclesiàstic, el militar i el reial (“reial” equivalia en aquesta terminologia a la resta de la societat: els no privilegiats) i les resolucions d’aquestes corts, que amb l’aprovació del rei es convertien en lleis, es votaven per estaments i s’havien de presentar per acord dels tres (hi va haver casos, però, en què el rei va acceptar propostes que només tenien l’assentiment dels dos estaments “superiors”).
Una de les característiques bàsiques de la societat estamental era que els dos estaments principals tenien una sèrie de privilegis davant la llei, especialment el de no pagar les càrregues impositives de caràcter personal. En castellà aquesta distinció s’assenyalava amb les paraules hidalgo (el noble com a fill d’algú de valor) i pechero (que designa qui paga pechos, o sigui impostos personals). El tercer estament (format per pagesos, burgesos i classes populars de les ciutats) pagava els impostos i estava al marge dels centres de decisió política. Els pagesos, que eren la majoria de la societat, continuaven sotmesos a un règim senyorial que els obligava a lliurar als senyors feudals la major part dels seus ingressos. Al cor de l'absolutisme, per tant, encara hi havia el feudalisme, malgrat que les transformacions que havia anat patint al llarg de l'època moderna (l'augment de la fiscalitat reial, l'augment de la manufactura o del comerç colonial) fa que a vegades el feudalisme del segle XVIII s'anomeni "feudalisme tardà".
Anomenem feudalisme a un règim social que es fonamentava en la confiscació, sovint brutal, de l'excedent del treball pagès i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feu), la seva redistribució entre la classe dominant (Pierre Bonnassie)
Les possessions d'Espanya i Portugal a ultramar es governaven de manera brutal, amb un enorme treball esclau, i permeteren l'enriquiment de les elits dels dos imperis.
A l'imperi espanyol, al llarg del segle XVIII, tant els territoris peninsulars com els americans i asiàtics es veieren, de fet, homogeneïtzats a la baixa en la seva representativitat davant l’ascens de l’autoritarisme monàrquic, amb la diferència que els peninsulars tenien un accés molt més fàcil als alts càrrecs de la monarquia.
L’imperi espanyol va viure un moment expansiu durant el segle XVIII, ampliant els seus límits a Amèrica del Nord, l’Amazònia, el sud de Xile i al virregnat de Río de la Plata. Durant els segles XVI i XVII la base de l’imperi va ser l’explotació minera d’or i plata i a partir de mitjans del segle XVIII la monarquia va impulsar un conjunt de reformes per impulsar el comerç de productes agraris i augmentar, així, la participació espanyola en el comerç internacional d’aquests productes. L’explotació minera es va basar sobretot en el treball dels indis, forçat o esclau i amb duríssimes condicions que, junt amb la difusió de noves malalties, va portar a la coneguda catàstrofe demogràfica d’Amèrica. En canvi, l’expansió del sistema de plantacions, sobretot al Carib del segle XVIII, va portar al creixement del tràfec d’esclaus negres provinents de l’Àfrica.
El parlamentarisme: el cas del Regne Unit
- A partir de la unió d'Escòcia i Anglaterra aquest estat es coneix amb el nom de Regne de la Gran Bretanya (Gal·les havia estat annexat a Anglaterra al segle XVI i Anglaterra i Escòcia formaven una unió personal (amb el mateix rei) des d'inicis del segle XVII, però no política)
- Amb la unió política d'Irlanda, el 1801, es forma el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda (abans d'aquesta data, Irlanda era un regne que compartia rei amb Anglaterra, però era més aviat un territori dominat per Anglaterra)
Els estats absolutistes que hem vist prioritzaven el poder del rei i l'homogeneïtzació legislativa, de manera que van anar eliminant totes aquelles institucions que, d'una manera o d'una altra, feien ombra al monarca. Per això el seu model era homogeneïtzador i centralista. El Regne Unit era diferent: el seu parlamentarisme es caracteritzava, al contrari que els absolutistes, per posar límits al poder del rei.
Des de l'anomenada "Revolució Gloriosa" de 1688, el Parlament anglès afermà el seu poder davant de la Corona, i ho féu a través de diversos mecanismes fonamentals. Tot plegat, en funció d'assegurar el tro per a un protestant i controlar després les despeses, sobretot militars, de la monarquia:
- Bill of Rights (o Declaració de Drets de 1689), aplicat a Anglaterra i Gal·les, pel qual s'afermava el poder del Parlament tant pel que fa al seu funcionament (eleccions lliures reunions freqüents, llibertat d'expressió) com pels seus poders (control parlamentari dels impostos, poder legislatiu, autorització del Parlament per a aixecar un exèrcit en temps de pau, ...). També s'establien determinades llibertats individuals (sobretot, dret de petició dels súbdits i seguretats personals davant dels càstigs cruels i arbitraris -tot i que la tortura no va desaparèixer del tot).
- Llei de Tolerància (1689): autorització del culte per a tots els protestants, i no només per als anglicans (no permès als catòlics)
- Claim of Right Act (1689): declaració semblant al Bill or Rights per a Escòcia
- Triennial Act (1694): limita el mandat del Parlament a tres anys; el Parlament s'ha de reunir almenys una vegada cada tres anys i es convocaran normalment eleccions cada tres anys i també si el Parlament és dissolt pel rei (es modifica el 1716 i s'estableixen mandats de 7 anys)
- Bank of England (1694): instrument de control parlamentari de les finances
- Act of Settlement (1701): per a Anglaterra, Escòcia i Irlanda, impedeix que un catòlic pugui ser rei, limita la participació d'estrangers al govern, i afirma la necessitat de l'autorització del Parlament per a la guerra exterior
- Act of Union (1701): unió d'Anglaterra i Escòcia i dels seus parlaments i aplicació a ambdues nacions de tota aquesta legislació
- Acta d'Unió de 1801: formació del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda: extensió a Irlanda d'aquesta legislació, amb tolerància cap als catòlics.
Gran Bretanya: Parlamentarisme i inicis de la divisió de poders
La major representativitat d'aquest sistema es veia limitada per diversos factors:
- La major influència (per la riquesa i els càrrecs dels seus membres) de la cambra no electiva i el seu poder de vet sobre qualsevol llei fins el 1911
- El "patronatge" reial, o sigui la capacitat del rei de guanyar voluntats a canvi de càrrecs i terres
- La manca de representativitat de les eleccions per a la Cambra dels Comuns, com es denunciava amb l'expressió dels "burgs podrits", poblacions que històricament enviaven representants al Parlament però que l'evolució econòmica i social havia fet perdre molta importància i malgrat això conservaven la seva representació; com que solien tenir poca població eren fàcilment controlables a través del clientelisme o la compra de vots.
Amb tot, les eleccions també tenien la seva part d'enfrontament polític, i calia fer campanyes electorals per convèncer els electors, que esperaven ser tractats com calia en una país on el mite de "l'anglès lliure per naixement" era molt potent. El 1800 el nombre d'electors podia ser d'uns 350.000, tots homes, d'una població d'un 10,5 milions (tot, sense Irlanda), i si bé una cinquena part dels Comuns eren designats pels propietaris i molts altres hi estaven sotmesos, a les grans ciutats el vot era més lliure i era on es donaven les campanyes electorals.
El cas britànic, però, no va ser l'únic. A finals del segle XVII, a Suècia, la monarquia va iniciar el camí de l'absolutisme, però la mort en una campanya militar de Carles XII el 1718, va permetre que el Parlament suec, o Riksdag, recuperés protagonisme tot inaugurant el que es va anomenar "l'era de la llibertat sueca", i que va durar fins 1772. Aleshores, Gustau III va tornar a sotmetre el Riksdag però aquest Parlament no va desaparèixer del tot i es va mantenir un sistema mixte fins que al segle XX es va convertir en plenament democràtic.
Les monarquia compostes
La monarquia composta havia sigut la forma predominant a Europa a l'època medieval i a bona part de l'època moderna i es caracteritzava pel fet que un monarca regnava al mateix temps sobre diversos regnes, cadascun dels quals conservava les seves institucions i les seves lleis. Aquest va ser el model de la Corona d'Aragó des de la seva formació el 1150 fins a la seva desaparició el 1715 i de la Monarquia Hispànica des de la unió dinàstica de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella el 1469 fins a l'abolició de les institucions pròpies de la Corona d'Aragó per Felip Vè per "dret de conquesta" entre 1707 i 1715 (València el 1707, Aragó en 1707-11, Catalunya el 1714, Mallorca el 1715). En les monarquies compostes podem trobar formes de govern diverses, ja fossin més o menys absolutistes o parlamentàries.
_(14781699361).jpg)
La Monarquia dels Habsburg va incloure molt diversos territoris, amb institucions diferents, si bé els principals a finals del segle XVIII eren els següents:
- Territoris hereditaris dels Habsburg, que per simplificar anomenem Àustria, el principal dels quals era l'Arxiducat d'Àustria. Els Habsburg van governar aquests territoris des de l'època medieval fins el 1918. Eren territoris catòlics de llengua, sobretot, alemanya.
- Corona de Bohèmia (Bohèmia Moràvia). Va passar als Habsburg al segle XVI. A mitjans del segle XVIII una part important del territori (la Silèsia) va passar a Prússia. Eren territoris protestants de llengua alemanya.
- Regne d'Hongria. Fundat vora l'any 1000, el seu tro fou ocupat pels Habsburg a partir de 1526. Formada sobretot per territoris catòlics de llengua hongaresa.
- Sacre Imperi Romà (a partir del segle XV, a vegades Sacre Imperi de la Nació Germànica; sovint conegut per la historiografia com a Sacre Imperi romanogermànic). Es va formar al segle X i no es va extingir fins el 1806. Va tenir un fort caràcter religiós, ja que l'emperador era coronat pel Papat. Aplegava una multitud de territoris molt diferents entre ells, com regnes o altres territoris governats per senyors seculars, territoris sota autoritat eclesiàstica (sovint, bisbats), i ciutats lliures, tots sota l'autoritat de l'emperador, que, tanmateix, i a causa de l'elevat nombre de situacions institucionals havia de negociar no només la seva autoritat sinó la seva mateixa elecció com a emperador, si bé des del segle XV s'escollia sistemàticament un Habsburg, mentre aquest fos un candidat masculí (l'únic cas d'un emperador no Habsburg va ser Carles VII a mitjans del segle XVIII i només per un període de 3 anys), perquè el compromís dels Habsburg, era, precisament, de no alterar la situació existent. L'imperi tenia una Dieta o Parlament amb representació dels territoris, anomenada Reichstag, que no tenia tant un caràcter legislatiu sinó que era més aviat un fòrum de negociació amb l'emperador. Després de la Pau de Westfàlia de 1648 l'emperador perdé bona part del seu poder (mapa: el Sacre Imperi Romà a finals del segle XVIII, Viquipèdia)
La noblesa era el grup social i polític dominant i la monarquia era electiva i la seva acció estava sotmesa a límits legals. En aquest sentit, per tant, era també un model parlamentari, si bé estretament dominat per la noblesa. La Dieta tenia una cambra alta o senat (integrada per eclesiàstics, militars i alts funcionaris) i una cambra baixa (formada per delegats enviats per les diverses dietes de la noblesa). La noblesa que controlava la cambra baixa o Sejm va acumular el poder legislatiu, de manera que la corona només podia fer lleis amb el seu consentiment.
Aquesta unió s'havia establert el 1569, però a partir de 1772 no va poder resistir la pressió dels estats veïns, que se la van anar repartint fins a la seva desaparició el 1795 (mapa: els repartiments de Polònia, 1772, 1793 i 1795, Viquipèdia).
Les repúbliques
De repúbliques, a finals del segle XVIII, en comptem tres: les Províncies Unides dels Països Baixos, Suïssa i Venècia.
Als Paísos Baixos, el poder el tenien una oligarquia d'aristòcrates i patricis urbans. Cada "província" tenia el mateix nombre de delegats als Estats Generals, malgrat que la província d'Holanda tenia molta més importància econòmica que la resta. Per altra banda, hi havia el càrrec d'stadhouder o lloctinent o capità general de totes les províncies, que dirigia el govern i l'exèrcit. Des de la independència de la monarquia hispànica, el 1648, la casa d'Orange va proporcionat tots els stadhouders. Els detentors d'aquest càrrec tenien una gran capacitat d'establir patronatges i nomenar càrrecs, i la política de les Províncies Unides depenia de la tensió entre aquest càrrec hereditari, gairebé un rei, i el conjunt de l'estructura republicana.
______________________________________________________
Propostes de treball
- Aclareix bé el vocabulari
- Què és la monarquia?
- Què és la monarquia absoluta?
- Què és la monarquia parlamentària?
- Què és la república?
- Què és el parlamentarisme? Pot ser republicà el parlamentarisme?
- Què és una monarquia electiva?
- Pot ser electiva una monarquia absoluta?
- Què és un Parlament? Quantes cambres pot tenir un Parlament?
- Què és el patronatge? I la corrupció? I el clientelisme?
- Què és la representativitat?
- Què és la democràcia? Algun dels sistemes polítics esmentats era una democràcia? Per què?
- El meu amic ChatGPT ha fet un esquema de les característiques de l'absolutisme a l'Europa del segle XVIII. Complementa'l i il·lustra'l amb els apunts d'aquesta pàgina, i busca informació sobre què era el mercantilisme.
- Compara el funcionament de l'absolutisme i del parlamentarisme.
- Relacioneu els textos que es citen a continuació amb les formes de govern. Expliqueu quins elements d'aquests governs apareixen al text
És només en la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l’esperit de consell, de justícia i de raó. És a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i autoritat. La plenitud d’aquesta autoritat que ells només exerceixen en nom meu resideix sempre en mi. Només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió. És per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen, no a la creació, sinó al registre, a la publicació i a l’execució de la llei. L’ordre públic emana de mi i els drets i els interessos de la nació, dels quals se sol fer un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen en les meves mans (Discurs de Lluís XV al Parlament de París el 3 de març de 1766)
- Que el pretès dret de suspendre les lleis o la seva execució per l'autoritat reial sense el consentiment del Parlament és il·legal.
- Que el pretès poder de dispensar les lleis o la seva execució en virtut de l'autoritat reial, en la forma en què ha estat usurpat en el, passat, és il·legal.
- Que la comissió per erigir Tribunal de causes eclesiàstiques, i les altres comissions i tribunals de la mateixa naturalesa, són il·legals i pernicioses.
- Que la recaptació d'impostos per o en benefici de la Corona, amb el pretext de la prerrogativa reial, sense consentiment del Parlament, per un període més llarg o de forma diferent d'aquella que va ser autoritzada, és el il·legal.
- Que és un dret dels súbdits presentar peticions al rei, i és il·legal qualsevol acció o procediment contra els peticionaris.
- Que el reclutament o manteniment d'un exèrcit a l'interior del regne en temps de pau, sense l'autorització del Parlament, és il·legal.
- Que tots els súbdits protestants han de poder tenir armes per a la seva defensa, d'acord amb les condicions i la forma que autoritzin les lleis.
- Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.
- Que la llibertat d'expressió, els debats i actuacions al Parlament, no poden ser jutjats ni investigats per un altre Tribunal diferent del Parlament.
- Que no s'han d'exigir fiances exagerades, ni imposar multes excessives, ni aplicar càstigs cruels o desacostumats.
- Que les llistes dels jurats s'han de confeccionar, i aquests han de ser escollits, correctament i amb la deguda forma, i han de ser notificades, i els jurats que decideixin la sort de les persones en processos d'alta traïció, han de ser propietaris lliures.
- Que totes les dispenses i perdons de multes i confiscacions fetes a certes persones, abans de la sentència, són il·legals i nul·les.
- I que per tal de posar remei a tots aquests greuges, i per tal d'aconseguir la rectificació, aprovació i manteniment de les lleis, el Parlament s'ha de reunir sovint (Bill of Rights, 1689; traducció al català d'Amnistia Internacional)
Considerant que és convenient i necessari adoptar noves mesures per assegurar la nostra religió, lleis i llibertats (...) es decreta per la més excelsa majestat del Rei, amb i per consell i consentiment dels Lords espirituals i temporals i els Comuns, reunits en Parlament, i per l'autoritat d'aquest:
- Que qui hereti aquesta Corona estigui en comunió amb l'Església d'Anglaterra, segons disposa la llei.
- Que en el cas que la Corona i la dignitat imperial d'aquest regne recaigui en una persona que no en sigui natural, aquesta nació [Anglaterra] no estarà obligada a entrar en guerra per defensar els dominis o territoris que no pertanyin a la Corona d'Anglaterra sense el consentiment del Parlament.
- Que cap persona que prengui possessió d'aquesta Corona abandonarà els dominis d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda sense el consentiment del Parlament (Act of Settlement (1701))
_____________________________________________
Bibliografia
- T.C.W. Blanning, ed. El siglo XVIII. Europa, 1688-1815, Barcelona, Crítica, 2000
- Josep Fontana i Enric Ucelay Da-Cal, directors. Història Universal Planeta. Vol 8: Emiliano Fernández de Pinedo, El segle de l'absolutisme, Barcelona, Planeta, 1993
- Josep Fontana i Enric Ucelay Da-Cal, directors. Història Universal Planeta. Vol 9: Pedro Ruiz Torres, L'època de la raó, Barcelona, Planeta, 1993
- Mapa d'Europa, esquema de l'administració de Felip Vè i del sistema britànic: elaboració pròpia
