Si la Ilíada se situa en el temps de la guerra de Troia, l’Odissea és una continuació de la Ilíada, ja que explica el viatge de tornada d’un dels guerrers grecs a la Guerra de Troia: l’astut Odisseu (Odisseu és el nom grec; Ulisses és el nom més conegut).
És un viatge llarg i ple de perills per la Mediterrània, amb tota mena de personatges fantàstics. El retorn té lloc per mar, i Ulisses és perseguit per la ira del déu Posidó, però protegit per la deessa Atena. Amb el temps, un dels grans temes de la geografia grega serà si les descripcions d'Homer eren creïbles o no ho eren
El text que es reprodueix aquí és un fragment del cant IX, dedicat a la trobada i enfrontament amb els cíclops, gegants que tenien un sol ull, situat al front. El protagonisme el pren el cíclop Polifem, que era fill de Posidó.
Imatge: Polifem atacat pels homes d'Ulisses, àmfora policromada, 650 aC (Museu Arqueològic d'Eleusis, Grècia)
L'edició que fem servir és un fragment adaptat del cant IX de l'Odissea, en la traducció que en va fer, en vers, en Carles Riba, que és un dels millors poetes catalans del segle XX. Es va publicar per primera vegada el 1948 en una edició limitada i el 1953 per editorial Alpha, i ha estat reeditada diverses vegades.
L'edició que fem servir és un fragment adaptat del cant IX de l'Odissea, en la traducció que en va fer, en vers, en Carles Riba, que és un dels millors poetes catalans del segle XX. Es va publicar per primera vegada el 1948 en una edició limitada i el 1953 per editorial Alpha, i ha estat reeditada diverses vegades.
L'edició més recent és la següent: Homer, Odissea, vol. I (cants I - XII), traducció de Carles Riba i pròleg de Jaume Pòrtulas, Col·lecció Bernat Metge Essencial, Barcelona, La Casa dels Clàssics, 2019
Agraeixo a La Casa dels Clàssics l'autorització que m'ha donat per reproduir aquí aquests versos.
L'Odissea: cant IX, el cíclop.
I des d'allí navegàrem avant, amb l'ànima trista,Ulisses amb dotze dels seus homes s'acosta a la cova on viu el monstre, que era alt com “un pic boscós de les altes serres”. Fan foc en aquell indret fins que arriba el cíclop i s'adona de la seva presència:
i férem cap a la terra dels Ciclops, gent orgullosa,
sense llei, que, vegeu, refiats dels déus que no moren,
ni planten amb les mans cap planta que sigui, ni llauren,
sinó que sense llavor ni arada tot els germina.
-Oh forasters, qui sou? D'on veniu per les molles carreres*?
És que aneu per un tràfic o bé correu l'aventura
com a pirates, pel mar, que van errívols, jugant-s'hi
la vida i portant dissort als homes de llengües estranyes?
Tal digué, i a nosaltres el cor que estimem va trencar-se'nsper l'esglai de la veu pesant i del monstre que vèiem.
Tot i així, responent, vaig dir-li aquestes paraules:
-Som uns aqueus que venim de Troia, errants a l'arbitri
de tota mena de vents pel gran avenc* de les ones;i als teus genolls venim, per si ens donaves hostatge i ens feies
d'altra banda un present, com és llei amb els hostes.Tal vaig dir; però ell no respon, amb cor implacable,
ans, fent un salt, allarga les mans damunt dels meus homes
i empunyant-ne un parell, talment uns canics, contra terrame'ls rebat; i el cervell va brollar i mullava la terra
Com un lleó muntanyà va menjar-se'ls, sense deixar-ne
res, entranyes, carns i ossos i el moll que hi ha dintre.
I nosaltres, plorant, aixecàvem les mans a l'Olímpic,
veient la feta cruel; i ens sentíem sense defensa
I vet aquí el pensament que millor en el meu cor va semblar-me.
Contra un corral hi havia una enorme clava del Ciclop,
un tronc verd d'olivera, que havia arrencat per portar-lo
quan s'assequés; i nosaltres el comparàvem, mirant-lo,
amb el pal d'un negre vaixell de vint bancs, un d'aqueixos
de càrrega, tan amples que poden passar el gran abisme:
tant tenia de llarg i tant de gruix per qui el veia.
Jo que m'aixeco i en tallo un esqueix del llarg d'una braça
i el remeto als companys, dient-los que vulguin polir-lo.
Jo aleshores me'n vaig cap al Ciclop, ben a prop, i li parlo,
amb totes dues mans presentant-li un ribell de vi negre:
-Ciclop, té, beu vi, acabat de menjar carn humana:
sàpigues quina beguda estotjava el nostre navili!
-Dóna-me'n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,
sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria.
-Ciclop, em preguntes l'il·lustre nom? Vaig a dir-te'l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m'has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m'anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m'acompanya.Dic; i ell tot seguit em respon amb cor implacable:
-Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l'acompanyen;
tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d'hostatgia.
Ulisses espera que el Ciclop caigui begut i crema l'estaca en les cendres per enfonsar-la-hi al bell mig de l'ull. Quan Polifem demana desesperat i cec que matin Ningú els altres ciclops se'n desentenen dient-li que aquell mal li ha vingut de Zeus.
-Que si em maten? Ningú! I què ha de ser, per la força!I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:-Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,és que és un mal que ha enviat el gran Zeus, i no sabem que s'esquivi.Tota vegada, tu invoca el senyor Posidó, que t'és pare.
Respon el Cíclop
-Ai! ja veig com aquells antics oracles m'atenyen!Hi havia aquí un endeví, un mortal, però noble,Tèlemos, fill d'Èurimos, que era un mestre com a profetai que va fer-se vell dient profecies als Cíclops.Ell va dir que en el temps venidor tot això es compliria,que per les mans d'Ulisses jo fóra privat de la vista.-Escolta'm, Posidó que la terra tens, cabellblau!Si verament et soc fill i et vanes de ser el meu pare,dona'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni.
* molles carreres: vies de carro
* avenc: Obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt inclinada i de gran profunditat (DCVB)
