El colós d'Hèlios és una de les 7 meravelles del món antic. Era una enorme estàtua de bronze erigida a l'illa de Rodes, a la mar Egea, al segle III aC (sobre el 284 aC). Sembla que va ser destruïda per un terratrèmol al mateix segle III aC (al 226 aC), si bé les seves restes van ser visibles fins molt més tard, fins al segle VII dC, quan l'illa va ser conquerida pels àrab musulmans. Aleshores, el que quedava de l'estàtua va ser destruït del tot i les restes van ser venudes.
A Hèlios se'l representava coronat amb una lluent aurèola solar (per això li sortien raigs solars del cap) i normalment amb un carro que conduïa pel cel cada dia com si fos el recorregut del sol vist des de la terra, d'est a oest.
Relleu d'Hèlios al temple d'Atena a Troia, S. IV - III aC, al Museu de Pèrgam, Berlín (fotografia: Viquipèdia)
El colós de Rodes tenia uns 33 metres d'alçada i va ser erigida com a ofrena al déu (Hèlios era el déu de Rodes) per commemorar la resistència de la ciutat contra Demetri I, que l'assetjava per conquerir-la. Aquest conflicte és un més dels que es van donar entre els regnes hel·lenístics pel control de l'antic imperi d'Alexandre el Gran. Rodes era una ciutat aliada de Ptolomeu I d'Egipte i qui volia conquerir-la era Antígon el Borni, rei d'Àsia i de Macedònia, que hi va enviar el seu fill, que era l'esmentat Demetri i que el va succeir com a rei el 301 aC, quan Antígon va morir.
Cal recordar que tant Ptolomeu com Antígon eren antics generals d'Alexandre el Gran.
El setge de Rodes va tenir lloc entre els anys 305 i 304 aC i es diu que Demetri tenia un exèrcit de 40.000 homes, màquines de setge com torres d'assalt, i 1.300 vaixells, dels quals 200 eren de guerra, 150 més eren auxiliars d'aquests, i la resta, comercials, en previsió del botí.
La ciutat, però, va resistir i el setge es va acabar amb un acord, pel qual Rodes esdevenia aliada d'Antígon excepte si la guerra es feia contra Ptolomeu.
La descripció de l'enorme escultura es deu a Plini el Vell, un escriptor llatí que va viure al S. I dC (23 o 24 dC - 79 dC) i que va escriure una monumental Història Natural en 36 llibres, completada amb un altre llibre que va ser un afegit del seu nebot i editor, Plini el Jove. El volum 34 de l'obra va dedicat al coure i inclou la història de les estàtues fetes de bronze. Aquest i altres volums que tracten d'art antic constitueixen probablement la primera Història de l'Art de la història.
L'edició que fem servir: de la Història natural de Plini el Vell només se n'han traduït al català els llibres I i II. Per tant, aquesta versió és la traducció i adaptació en català de la següent versió anglesa: The Natural History. Pliny the Elder. John Bostock, M.D., F.R.S. H.T. Riley, Esq., B.A. London. Taylor and Francis, Red Lion Court, Fleet Street. 1855. El fragment apareix al llibre 34, capítol 18, dedicat a les estàtues colossals més famoses.
Imatge: el colós de Rodes imaginat a finals del segle XIX: Lucien Augé, Voyage aux sept merveilles du monde, Paris, 1878, p. 17
Els exemples d'estàtues colossals són innombrables, com l'Apol·lo del Capitoli, de trenta colzades d'alçada [uns 13 metres] i que va costar cinc-cents talents. També l'estàtua de Júpiter, al Camp de Mart, dedicada pel difunt emperador Claudi [S. I dC], i una altra de Júpiter a Tàrent, de quaranta colzades d'alçada [gairebé 18 metres], i obra de Lisip de Sició [escultor grec del S. IV aC].
Però la que és, amb diferència, més digna de la nostra admiració és l'estàtua colossal del Sol, que antigament es trobava a Rodes, obra de Cares de Lindos, un deixeble de l'esmentat Lisip, que feia no menys de setanta colzes d'alçada. Aquesta estàtua, cinquanta-sis anys després de ser erigida, va ser enderrocada per un terratrèmol, però fins i tot ara desperta la nostra sorpresa i admiració.Pocs homes poden agafar el polze d'aquesta estàtua entre els braços, i els seus dits són més grans que la majoria de les estàtues. L'interior de les seves extremitats trencades forma enormes cavernes i al seu interior es poden veure grans masses de roca, amb el pes de les quals l'artista la va estabilitzar mentre la va erigir. Es diu que van passar dotze anys abans que es completés i que s'hi van gastar tres-cents talents, una quantitat obtinguda de les màquines de guerra que havia abandonat el rei Demetri quan es va cansar del llarg i prolongat setge de Rodes.
A la mateixa ciutat hi ha altres estàtues colossals, un centenar, que, tot i que són més petites que la que ja s'ha esmentat, allà on s'haguessin erigit qualsevol d'elles hauria ennoblit el lloc. A més d'aquestes, hi ha cinc estàtues colossals dels déus que van ser fetes per Briaxis [escultor grec del S. IV aC].
També es feien estàtues colossals a Itàlia, com l'Apol·lo de la biblioteca del Temple d'August, de cinquanta peus d'alçada [uns 15 metres]. També Espuri Carvili va fer erigir l'estàtua de Júpiter que es veu al Capitoli. Però totes aquestes estàtues gegantines han estat superades a la nostra època per la de Mercuri, feta per Zenòdot per a la ciutat dels Arverns, a la Gàl·lia [a l'època de Plini, la seva capital era Augustonèmetum, l'actual Clermont-Ferrand, a França].
Neró [emperador romà del S. I] va cridar Zenòdot a Roma, on va fer una estàtua colossal destinada a representar aquell príncep, de cent deu peus d'alçada [uns 32,5 metres]. Tanmateix, com a conseqüència de la detestació pública dels crims de Neró, aquesta estàtua va ser consagrada al Sol.
- The Natural History. Pliny the Elder. John Bostock, M.D., F.R.S. H.T. Riley, Esq., B.A. London. Taylor and Francis, Red Lion Court, Fleet Street. 1855
- Lucien Augé, Voyage aux sept merveilles du monde, Paris, 1878, p. 17
- Peter A.Clayton et. al. ed. The Seven Wonders of the Ancient World, London / NYC, Routledge, 2015
