Abans de començar, anem a llegir el que ens diu el llibre sobre el culte a les forces de la natura durant el Neolític (Llibre, p.182, text). Anem a ampliar tot això amb l'art del Neolític.
Hi ha moltes mostres d'art neolític arreu de la Mediterrània, des de pintures i gravats, a arquitectura i petites escultures. Anem a veure'n una mostra.
- Es troba arreu de la Mediterrània i a tota Europa. L'art rupestre neolític d'Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Múrcia i País Valencià és especialment ric i forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO amb el nom conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Sovint se'l coneix com a "art llevantí"
- Il·lustracions (font: Generalitat Valenciana)
- escena de cacera: la representada a la Cova dels Cavalls, Tírig, Castelló de la Plana, Comunitat Valenciana
- escena de recol·lecció: "la recol·lectora de mel", cova de l'Aranya, Bicorp, València, Comunitat Valenciana
- figura humana esquemàtica: oculat o figura amb ulls, serra de Cabeçó d'Or, Alacant, Comunitat Valenciana
- Normalment es localitza en abrics o en coves d'escassa profunditat
- Normalment es fa servir algun dels colors següents: vermell, ocre groguenc, negre
- La temàtica és variada, i inclou humans, animals i, algunes vegades, vegetals, i també símbols com sols
- Pot combinar figures variades per a fer escenes: de cacera, bèl·liques, de recol·lecció, escenes complexes que representen balls o rituals
- Són més esquemàtiques que les pintures del Paleolític, si bé amb grau divers (per això, se'l pot divideix en naturalista, esquemàtic i macroesquemàtic)
Com cal interpretar aquesta pintura neolítica?
Un altre fet que les identifica són els llocs triats per a deixar-ne testimoni: parets de balmes, abrics o covetes de poca profunditat situades sota cingles i totalment obertes a l’exterior. La gran majoria es localitzen a paratges abruptes, a escarpaments solejats i a una altitud que permet dominar visualment tot l’entorn que els envolta. Els estudiosos de l’art llevantí consideren que els llocs triats eren punts de trobada dels clans que ocupaven el territori, santuaris o llocs de culte a deïtats i avantpassats, on celebraven rituals destinats a sol·licitar favors de la natura i on deixaven registrats els fets o les fites més importants com a memòria històrica gràfica (A. Pitarch, 2017) (Imatge: dansa ritual a la Roca dels Moros, El Cogul, Segrià; foto: Patrimoni Gencat)
Imatge: Venus de Gavà
(Parc Arqueològic de les Mines de Gavà)
La Venus de Gavà és l'única figureta femenina neolítica recuperada a la Península Ibèrica. La figura, que sembla que estigui embarassada, està feta de ceràmica fosca decorada amb relleus i incisions reomplertes de pasta blanca. La feminitat, la maternitat i el color negre acostumen a evocar el culte a la fecunditat i a la deessa mare. A Gavà, aquest culte es podria relacionar amb l’agricultura i la mineria. El color verd de la variscita i el simbolisme al qual podia estar associada constitueixen una de les causes per les quals aquesta pedra fou explotada en el neolític. El verd s’acostuma a relacionar amb la regeneració de la vida i podria vincular-se tant al culte a la terra, com a la creença en una vida més enllà de la mort (Guia de recursos del Parc Arqueològic de les mines de Gavà)
.png)
Per tant, hem d'imaginar societats tribals amb un panteó d'esperits molt ric i variat, on cada cosa animada o inanimada tenia subjacent un esperit que li donava vida. Per a les societats del Neolític, l'ornament del cos era considerat una necessitat tan vital com menjar, tant per les funcions màgiques com socials, com ara diferenciar-se d'altres tribus o diferenciar estatus dins del mateix grup (adaptat de Bosch i Santacana, 2009)
Un altre tipus de figuretes són els "ídols" (en objecte o en pintura rupestre), que representen característiques humanes de manera molt i molt estilitzada, i que també es vinculen amb representacions de divinitats o d'avantpassats.
Imatge d'un ídol amb ulls procedent de la Vall del Guadalquivir (Museo Arqueológico Nacional, Madrid)
Sobre les divinitats del Neolític, el Museu Arqueològic de Banyoles es fa la següent reflexió:
Durant el Neolític i l’Edat del Bronze de l’Europa Occidental els símbols del poder dins de cada comunitat al llarg de més de 4.000 anys (entre el VI –II mil·lennis aC) varen anar variant substancialment.
Tot primer, els primers agricultors i ramaders neolítics tenien sobretot eren devots dels signes anatòmics femenins (triangles, pits), que simbolitzaven les deesses mares i que es representaven profusament a la terrissa, a les figures de ceràmica o inclús sobre els menhirs i els sepulcres megalítics.
A la vegada, però, els primers emblemes de caràcter masculí, normalment relacionats amb les armes, hi comencen a aparèixer. Tot primer tímidament al neolític, però acabaran per fer-se omnipresents i exclusius durant el II mil·lenni aC, en plena edat del bronze. En aquest moment les divinitats principals ja són totes de tipus masculí, en franca relació amb la progressiva jerarquització i agressivitat de les societats urbanes de l’edat del bronze del Mediterrani occidental.
Les armes més representades durant el primer neolític (5.000-3.000 aC) seran les destrals amb fulles de pedra polida, mentre que els punyals de sílex o de coure en prendran el relleu al calcolític (3.000-2.000 aC). Les primeres espases seran, finalment, el símbol per excel·lència de l’edat del bronze (2.000-1.000 aC), tal com veiem en les esteles funeràries dels herois d’aquella època, entre altres els aqueus de l’èpica homèrica.
El que més sorprèn d'aquests pobles neolítics i calcolítics, però, són els enormes esforços que van dedicar a fer construccions monumentals. També en trobem arreu de la Mediterrània i a tota Europa.
"Santuari" de Göbekli Tepe (Viquipèdia)
A Jericó (a l'actual Israel) es va construir una enorme torre de 8,5 metres d'alçada en el Neolític pre-ceràmic, vora el 8.000 aC, probablement com a demostració de força més que amb un objectiu de defensa clar. A Malta també es van construir enormes santuaris de pedra vora el 3.200 aC, com el de Ħaġar Qim.
A Europa occidental, aquestes construccions monumentals reben el nom de megàlits, i es van construir entre el Neolític i inicis de l'edat del bronze. Catalunya és una gran zona megalítica (a excepció de les comarques de Tarragona) a la qual cal afegir la Catalunya nord, que a l'època constituïa una unitat cultural. En conjunt, a data de 2021 s'hi han comptabilitzat 539 sepulcres megalítics i 131 menhirs, si bé aquests no és clar que siguin tots prehistòrics. Dins de Catalunya, la zona on hi ha més megàlits és el conjunt Alt Empordà - Rosselló. Quin diferents tipus de megàlits hi ha?
.png)
Esquema i fotografia de la Cova d'en Daina (Viquipèdia)
El dolmen de la Cova d’en Daina és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya. Destaca també per ser un dels monuments funeraris més representatius de la seva tipologia, l’anomenat sepulcre de “galeria catalana” o “corredor ample”. Es va excavar per primer cop al segle XIX i s’hi van trobar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i criatures, fruit d’enterraments col·lectius successius. A més, també es van localitzar utensilis de sílex, fragments de ceràmica i alguns ornaments (collarets i petites peces de pissarra i d’or) (Patrimoni Generalitat de Catalunya)
Imatge: esquema de Stonehenge i fotografia (més avall)(Viquipèdia)
Stonehenge és un gran cromlec de 30 metres de diàmetre a l'interior del qual hi ha monòlits més petits que formen una ferradura i una gran llosa anomenada l'altar. Tot plegat estava envoltat d'una gran fossa de 104 m. de diàmetres, amb 56 fosses. Al monument s'hi accedia per un passeig processional de 23 m. d'ample i 3 km de llarg
- Els menhirs estrictes, que són aquestes pedres dretes, sovint escassament o gens treballades.
- Una estàtua-menhir és una estàtua esculpida dins un menhir. Uns exemples són l'estàtua-menhir de Ca l'Estrada (Canovelles, Vallès Oriental) i l'estàtua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet, Vallès Oriental). Les estàtues menhirs formen part del grup d'estatuària antropomorfa.
Estàtua-menhir del Pla de les Pruneres, de 5 metres d'alçada i 6 tones de pes (Pablo Martínez, 2011)
- Una altra variant d'aquesta estatuària antropomorfa són les esteles antropomorfes, que són làpides o pedres treballades, que assenyalen una tomba, i que tenen una representació humana (per exemple, el conjunt escultòric dels Reguers de Seró, a Artesa de Segre, la Noguera). També hi ha esteles gravades o esculpides que no tenen representacions humanes (per exemple, l'Estela de la Sitja del Llop, a la muntanya del Montseny, al Vallès Oriental, que té gravats cercles i línies rectes).
- D'una manera o una altra es parla d'una estela-menhir quan l'estela es troba en posició vertical, com un menhir.
- Quan hi ha almenys tres menhirs posats en línia recta es parla d'alineament megalític. Els alineaments més famosos són els de Carnac (la Bretanya, França), que ocupen 40 ha de superfície, amb tirallongues de menhirs que arriben als 4km de longitud i amb un total d'uns 4.000 menhirs, tots poc o gens treballats.
- Finalment, i com ja s'ha dit, els menhirs es poden posar en forma de cercle i aleshores s'anomenen cromlec.
Foto: alineament de Kermario, a Carnac, a la regió francesa de la Bretanya. Té 980 menhirs disposats en 10 fileres d'uns 1,2 km. de llarg. El menhir més alt fa més de 7 m d'altura (Viquipèdia)
- A quina regió de la Gàl·lia vivien Astèrix i Obèlix? Era una regió de menhirs?
- Com són els menhirs d'Obèlix? Eren com els reals?
- Vivien Astèrix i Obèlix en una època en què s'aixecaven menhirs?
Portada d'Obèlix i companyia, aventura en què Obèlix es fa ric amb la seva empresa de menhirs.
Cistes, dòlmens, sepulcres de corredor i galeries catalanes tenen un evident objectiu funerari: eren llocs d'enterraments, normalment col·lectius (malgrat que es van continuar fent servir les coves). Al seu interior, a més dels cossos dels morts, normalment s'hi dipositaven aixovars, o sigui, estris o eines que acompanyaven als difunts. És molt possible que fossin també un espai de visita i de realització de rituals on es relacionaven els vius i els morts: un santuari. Impliquen, molt probablement, algun tipus de creença en una vida en el més enllà o en l'existència d'alguna mena d'ànima o esperit que podria perviure després de la mort. Les esteles tenien també una funció funerària i de record del difunt. Al mateix temps, tots aquests monuments i els menhirs podrien haver tingut una funció social de marcador del territori i d'identificació del grup que el construïa i el feia servir.
______________________________________________________
Bibliografia
- Josep Bosch i Joan Santacana, Blat, metalls i cabdills. Catalunya del Neolític a la iberització, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2009
- Guia de recursos del Parc Arqueològic de les mines de Gavà
- Joan López i Andreu Moya, "Les estàtues-esteles dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida) i les evidències d’un grup escultòric singular del megalitisme català: el grup de Seró",
- Conference: 2n Col·loqui d'Arqueologia d'Odèn [el Solsonès]. Home i Territori. Darreres investigacions al Prepirineu lleidatà 2006-2008 (Odèn 3-5 abril 2009),
- Odèn, Lleida, 2010
- Pablo Martínez, "La estatua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès)", Complutum, 2011, Vol. 22 (1), p.71-87
- "Megalitisme a les Gavarres", projecte de Patrimoni Cultural i Desenvolupament de la UAB
- Andreu Moya et. al., "Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l'art megalític català", Cypsela, 18, 2010, p.11-41.
- Rafael G. Moya i Gema Sala, Rupestre. Els primers santuaris, Alacant, MARQ, 2018
- Rafael G. Moya i Gema Sala, Ídols. Mirades mil·lenàries. Guia didàctica MARQ, Alacant, MARQ; 2020
- Museu Arqueològic de Banyoles, pàgina web.
- Josep Lluís Pascual Benito, La mirada de l'ídol, València, Diputació de València / Museu de Prehistòria de València, 2012
- Antoni Pitarch, Unitat didàctica. Art rupestre llevantí de les comarques de Castelló, València, Generalitat Valenciana, 2017
- Josep Tarrús, "El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi", CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14, 2021, p.123-132
- Josep Tarrús, "Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context", Notes, 26, 2011, p.p.93-102
