Els Evangelis són textos que recullen la tradició oral d'inicis del cristianisme i que expliquen la vida i els ensenyaments de Jesús. N'hi ha quatre de "canònics", o sigui, acceptats per l'Església com a part de la Bíblia, tots quatre redactats cap a finals del segle I dC, els de Marc, Mateu, Lluc i Joan, tots quatre escrits en grec.
A banda dels canònics n'hi ha d'altres que no foren acceptats i que han restat al marge de la Bíblia. Aquests evangelis s'anomenen apòcrifs, que vol dir "no autèntic". Els més antics són els de Tomàs, que conté dites atribuïdes a Jesús (algunes, comunes amb els evangelis canònics) i que va ser redactat al S. I o II, i el de Pere, també dels segles I o II.
Els Evangelis volen transmetre les paraules i els ensenyaments de Jesús. Per a predicar, Jesús feia servir sovint les paràboles, que són narracions tretes de la vida quotidiana que plategen un dilema o una situació paradoxal per tal d'oferir una lliçó moral i un model de comportament. La pregària, per altra banda, és molt present a tota la Bíblia com a vincle d'unió de la humanitat amb Déu. Al Nou Testament, Jesús apareix diverses vegades en oració i amb el Parenostre va oferir el model de pregària del cristianisme.
Amb el brau, que és el seu símbol, a Lluc sovint se'l representa envoltat de llibres per la tasca de documentació que va dur a terme per a redactar el seu Evangeli, com en aquesta capçalera de goigs catalans (viasona.cat)
Per a escriure la seva obra, el mateix Lluc ens diu que es basa en testimonis orals dels que van conèixer Jesús i també coneixia els textos que altres havien escrit (Lluc, 1, 1-4):
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.
L'edició que fem servir: és l'Evangeli de Lluc segons la Bíblia catalana, traducció interconfessional, accessible a la pàgina web bci.cat gràcies a l'Associació Bíblica de Catalunya.
Agraeixo a l'Associació Bíblica de Catalunya l'autorització que m'ha donat per reproduir aquí aquests fragments.
La paràbola del bon samarità (Lluc, 10, 25-37)
%2C_de_Pelegr%C3%AD_Clav%C3%A9_i_Roquer.jpg)
Quadre sobre el bon samarità, obra de Pelegrí Clavé, 1838, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona - Viquipèdia.
Per a interpretar correctament la paràbola, cal tenir en compte el següent sobre els personatges que apareixen:
- Es dóna per descomptat que el viatger a qui assalten els lladres és un jueu;
- Mestre de la llei: expert en la Llei jueva derivada de la Tanakh i, per tant, un membre respectat de la comunitat jueva;
- Levita: encarregat del Temple de Jerusalem
- Samarità: habitant de Samària, una de les regions de l'antic Israel; els samaritans tenien una versió pròpia de la Torà, però tenien males relacions amb els jueus, que els consideraven heretges, o sigui, gent que s'allunyava de les veritables creences del judaisme
La paràbola va així:
Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
—Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
— Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix [són cites de la Tanakh: Deuteronomi 6, 5 i Levític 19,18]
Jesús li digué:
—Has respost bé: fes això i viuràs.Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
—I qui són els altres que haig d’estimar?Jesús va contestar dient:
—Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li:
—Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
—El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
—Ves, i tu fes igual.
El Parenostre (Lluc, 11, 1-13)
El Parenostre és la pregària central del cristianisme, explicada pel mateix Jesús als seus deixebles. Es troba a l'Evangeli de Lluc i també al de Mateu, en una versió una mica més llarga. Comença amb una glorificació de Déu i tot seguit fa un conjunt de peticions materials i espirituals.
A tota la Bíblia la pregària és important com a vincle d'unió entre els humans i Déu. A l'Evangeli de Lluc, l'ensenyament del Parenostre es complementa amb una paràbola que insisteix amb l'amor entre tots els homes.
Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:—Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.Ell els digué:
—Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
Dona’ns cada dia el pa que necessitem;
perdona els nostres pecats,
que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès,
i no permetis que caiguem en la temptació.I els digué encara:
—Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.
____________________________________________________________
Bibliografia
- Diarmaid MacCulloch, Historia de la Cristiandad, Barcelona, Debate, 2011
