dijous, 12 d’octubre del 2023

1.2. La Guerra de Successió (1702-1714) i les seves conseqüències

La Guerra de Successió (1702-1714)

L'1 de novembre de 1701 va morir sense descendència Carles II, el rei de la monarquia hispànica, que aplegava territoris arreu del món i que es governava seguint els criteris d'una monarquia composta en la qual cada territori tenia lleis i institucions pròpies. Aquest imperi estava format per:
  • l'herència castellana: Castella i Navarra (amb Ceuta, Melilla i les Canàries), Amèrica i Filipines (i altres illes del Pacífic: Carolinas i Marianas) (assignats a Castella des del testament d'Isabel la Catòlica)
  • l'herència d'Aragó: Regne d'Aragó (no confongueu Regne d'Aragó amb Corona d'Aragó), Principat de Catalunya, Regne de València, Regne de Mallorca, Nàpols, Sardenya i Sicília
  • territoris europeus, restes de les possessions dels Àustries majors (Carles I i Felip II): Flandes, Luxemburg i el Milanesat.

  • Consulta el mapa següent sobre l'abast de l'imperi espanyol a l'època moderna












En els moments finals de la seva vida, Carles II va ser sotmès a grans pressions perquè nomenés com a successor al tron bé a Felip d'Anjou, de la casa francesa dels Borbó (el volien, sobretot, els nobles castellans), bé a Carles d'Àustria (a aquest el volia, sobretot, el partit austríac, aplegat al voltant de la dona del monarca, Marianna de Neuberg, de la mateixa família dels Àustria). Al final, Carles II va nomenar com a successor a Felip (de fet, un cardenal, el cardenal Portocarrero, pràcticament el va obligar a signar el testament a favor de Felip al llit de mort), i això va desencadenar una guerra internacional.

Al costat de Felip d'Anjou es va posar França, i al costat de Carles, Anglaterra i la República de les Províncies Unides dels Països Baixos, l'Imperi Austríac, i els prínceps alemanys, que temien que els francesos controlarien tant el mercat peninsular espanyol com el seu enorme imperi. Carles va obtenir el suport d'Anglaterra i els Països Baixos a canvi de la renúnica del seu pare, l'emperador Leopold d'Àustria (Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic) als seus drets a la monarquia hispànica, ja que si aquests països no volien l'aliança de França i Espanya tampoc no volien la unió d'Àustria i Espanya. Entre els regnes hispànics, hi va haver partidaris dels dos pretendents, però a Castella van dominar els partidaris de Felip i a la Corona d'Aragó els partidaris de Carles. El conflicte, anomenat Guerra de la Successió (1702-1714), va ser, doncs, una guerra internacional.

Però el 1705, va morir Leopold, i va pujar al tro imperial Josep I, que va morir el 1712 i Carles esdevingué emperador amb el nom de Carles VI. Aleshores, Anglaterra, que negociava secretament amb França des del 1710, es va retirar de la guerra pel temor que Carles aplegués en la seva persona els imperis d'Espanya i Àustria, i tot i que França s'estava quedant sense recursos (va fer fallida el 1715). El 1713 es van signar els tractats de pau d'Utrecht i Rastatt (1712-14). que posaven fi al conflicte internacional. La guerra va continuar amb França i Castella contra la Corona d'Aragó, però les possibilitats de reixir d'aquesta pràcticament havien desaparegut.

Alguns elements dels Tractats d'Utrecht i Rastatt:
  • Gran Bretanya conserva Menorca i Gibraltar, ocupades durant la guerra (cedides per Espanya), Nova territoris americans (cedits per França), i "l'asiento de negros" ( un monopoli de trenta anys sobre el tràfic d'esclaus negres amb l'Amèrica espanyola) i altres drets comercials.
  • La Casa de Savoia rep Sicília (cedida per Espanya). 
  • Carles VI d'Àustria obté els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya (cedits pel rei d'Espanya) i abandona qualsevol reclamació del tron espanyol.
  • França reconeix la successió protestant a Anglaterra i es compromet a no recolzar els pretendents Estuard. 
  • Felip V obté el reconeixement com a rei d'Espanya i de les Índies per part de tots els països signants, mentre s'estableix una clàusula que prohibeix que el rei d'Espanya i de França siguin una mateixa persona.
La resolució del conflicte va suposar la implantació de la monarquia borbònica a Espanya en la persona de Felip Vè, la pèrdua de les possessions europees de la monarquia espanyola (però el manteniment de l’imperi americà), el manteniment de la societat estamental, la implantació de l’absolutisme i la fi de la monarquia composta amb la supressió de les institucions pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó i l’inici de la construcció d’un Estat centralitzat.

L'estat modern i l'absolutisme

Font: José Antonio Escudero, Curs d’història del dret, Alacant, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2008, p.649

L’absolutisme monàrquic es defineix pel fet que el monarca constitueix l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder resultava pràcticament il·limitat, era l’autoritat màxima del govern i cap de la justícia.

El despotisme il·lustrat és l’ús que fan aquests monarques d’algunes idees de la il·lustració per modernitzar els seus regnes, però sense convertir la seva forma de govern en representativa.
Gran part dels esforços de Felip V al principi del seu regnat, més que a racionalitzar administrativament, van consistir a implantar a Espanya un aparell institucional que portés a la seva perfecció un sistema de clientelisme reial generalitzat, ja ben desenvolupat pels Àustries, que es basava en l'intercanvi de “mercedes” o “gràcies” del monarca per “serveis” dels seus súbdits, i que arribava a la màxima expressió en la venda de tota mena de càrrecs públics. La relació clientelar s’estenia a tota l'administració, de manera que el tràfic d'influències era el que expressava millor les relacions entre els agents de l'Administració i la societat.

El rei administrava el regne com un patrimoni proppi i l'Estat no era sinó el conjunt dels recursos de què disposava el rei per dur a terme els seus propòsits, de manera que l'acció de l'Estat es fonamentava en els interessos personals del monarca. De la mateixa manera que a l'amo li agradava manar sol a casa seva, el rei volia manar sol al seu Estat, i l'acció de la monarquia al segle XVIII va consistir a subordinar institucions i col·lectius que en altres moments havien desenvolupat un paper primordial: la Cort, les Corts, els Consells, o l'Església.

Al voltant del sobirà se situava un cercle molt tancat de familiars i amics personals del monarca, que no tenien necessàriament càrrecs políticament molt rellevants, però que eren els íntims del sobirà, o millor dit dels sobirans, ja que les reines van exercir durant tot el segle XVIII un paper preponderant. El majordom major, el castrat Farinelli, les cambreres de la reina, eren personatges polítics, alguns tan influents o més que molts ministres.

Traduït i adaptat de Jean-Pierre Dedieu. “El aparato de gobierno de la Monarquía española en el siglo XVIII”, dins Guillermo Pérez, coord. Más Estado y más mercado. Absolutismo y economía en la España del siglo XVIII, Silex, pp.53-73, 2011
La societat estamental: consulta la UD 2

L’Antic Règim és el nom que al segle XIX es va donar a la combinació de societat estamental i monarquia absoluta que caracteritza la segona meitat del segle XVIII.

La supressió de les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i la repressió

"Siendo oy lo principal a que debe atenderse el establecer la soberanía, desterrar la irregularidad del gobierno antiguo y reducir aquellos vasallos a la obediencia y sugeción que importa.” Aquests van ser els objectius de Felip Vè acabada la guerra, expressada en una instrucció secreta enviada als corregidors de Catalunya.
 
A tota l’antiga Corona d’Aragó, els decrets de Nova Planta van suposar l’eliminació de les institucions pròpies i la imposició de les de Castella: capitans generals i Reial Audiència (amb poder sobre tot Catalunya) i els corregidors (cadascun governava un corregiment). I també la imposició de nous impostos (a Catalunya, el Cadastre), que s’afegien als ja existents, i la introducció de l’ús oficial del castellà a les terres de parla catalana, tot al costat d'una important repressió que va tenir moltes cares (Font: Revista Sàpiens):

Entre 25.000 i 30.000 persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars es van haver d’exiliar a causa de la guerra. Els catalans en van ser el col·lectiu majoritari.
  • Hi va haver uns 4.000 afectats per detencions, execucions, deportacions i penes de galeres després de la guerra.
  • Es van fer càstigs exemplars, com el del general Moragues, que va ser torturat, executat i esquarterat, i el seu cap va ser dipositat durant 12 anys en una gàbia de ferro que es va posar dalt del portal de Mar de Barcelona
  • Les 6 universitats catalanes que acollien 4.000 estudiants, van ser clausurades per Felip V el 17 de setembre del 1714 i van ser substituïdes per una nova universitat borbònica, la de Cervera, ben allunyada dels principals nuclis de població.
  • El cadastre va multiplicar per 7,3 la pressió fiscal directa dels catalans. De mitjana, els catalans van passar a pagar 8,12 vegades més.
  • Uns 30.000 soldats es van quedar a Catalunya en finalitzar la guerra. La forta presència militar es va prolongar durant tot el segle XVIII.
  • Els edificis més emblemàtics del país, com la Seu de Lleida, les Drassanes de Barcelona i la universitat, van ser convertides en casernes militars.
  • Per evitar un possible alçament armat a Barcelona, es va edificar la Ciutadella, una imponent fortalesa militar amb capacitat per a més de 8.000 soldats. Per fer-la, els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de 1.000 cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona.
  • Es va prohibir de tenir armes arreu.
  • Es van segrestar els béns i les rendes dels austriacistes més coneguts i de les institucions polítiques.
  • Pel que fa al català, els corregidors tenien instruccions precises de “prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel país [...] parece combeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. 
  • Es va ordenar la destrucció de símbols de l’imaginari col·lectiu del país, com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent, i també llibres com 'Anales de Cataluña', del cronista Narcís Feliu de la Penya, que s’havia de lliurar a les autoritats perquè n’arrenquessin els darrers capítols que parlaven de la història recent.
  • Els títols concedits en època de l’arxiduc Carles van perdre tota validesa.
  • Per evitar la resistència posterior a la guerra, es va planificar la destrucció de castells i masies que poguessin ser fortificades: “Que en Cataluña se derriben las torres, que llaman masías o casas de campo, y se les obligue a formar lugares, porque además de que se cría la gente fiera, son receptáculos de miqueletes, y bandidos, no siendo fácil averiguar los delitos, ni castigarlos”.

La persecució del català

La imposició de l'absolutisme significarà la persecució progressiva del català en cada vegada més àmbits, públics i privats, i l'altra gran institució de l'època, l'església, farà el mateix. La monarquia espanyola seguia així el camí que la monarquia francesa havia iniciat al Rosselló després que aquest passés a sobirania francesa el 1659. A mesura que avança el segle XVIII les instruccions passaran a ser més generalistes. Alguns exemples:
  • 1717, el bisbe de Tortosa mana a la Catedral que faci els acords i actes en castellà.
  • 1723, el corregidor de Girona mana que els documents dels ajuntaments es facin en castellà.
  • 1751, els escolapis ordenen a tots els seus religiosos de parlar només en castellà, sota pena de pa i aigua.
  • 1768, es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica, i s'imposa el castellà a tots els tribunals (no es pot fer ni en llatí ni en català).
  • 1772, s'obliga a mercaders i comerciants a portar els llibres de comptes en castellà.
  • 1773, es prohibeix que la Universitat de Cervera, l'única que existia, edités llibres d'ensenyament en català.
Les institucions de govern dels Àustries (rpuigserversocials.com)

Les institucions de govern de Catalunya dins l'imperi dels Àustries (Viquipèdia)



Les institucions de govern de Felip Vè (elaboració pròpia)


Les províncies a l'Espanya del segle XVIII (Atlas Nacional de España)




A Amèrica regiren les mateixes lleis i institucions que a la Península, amb la diferència que s’hi mantingueren els virregnats i els capitans generals foren figures vinculades sobretot a determinats territoris amb un especial interès militar perquè constituïen una frontera o perquè es consideraven amenaçats per alguna raó.

Al llarg del segle XVIII, tant els territoris peninsulars com els americans i asiàtics es veieren, de fet, homogeneïtzats a la baixa en la seva representativitat davant l’ascens de l’autoritarisme monàrquic, amb la diferència que els peninsulars tenien un accés molt més fàcil als alts càrrecs de la monarquia.

L’imperi va viure un moment expansiu durant el segle XVIII, ampliant els seus límits a Amèrica del Nord, l’Amazònia, el sud de Xile i al virregnat de Río de la Plata. Durant els segles XVI i XVII la base de l’imperi va ser l’explotació minera d’or i plata i a partir de mitjans del segle XVIII la monarquia va impulsar un conjunt de reformes per impulsar el comerç de productes agraris i augmentar, així, la participació espanyola en el comerç internacional d’aquests productes. L’explotació minera es va basar sobretot en el treball dels indis, forçat o esclau i amb duríssimes condicions que, junt amb la difusió de noves malalties, va portar a la coneguda catàstrofe demogràfica d’Amèrica. En canvi, l’expansió del sistema de plantacions, sobretot al Carib del segle XVIII, va portar al creixement del tràfec d’esclaus negres provinents de l’Àfrica.

Així, la societat americana va resultar d’una extraordinària complexitat, i incloïa els grups dominants (espanyols o criollos, descendents d’espanyols ja nascuts a Amèrica) i els dominats (indis, negres), així com grups mestissos provinents de l’encreument dels primers i habitualment també dominats o amb menor consideració social.

Per saber més sobre Amèrica:
Els borbons del segle XVIII (anys de regnat):
  • Felip Vè (1724-1746)
    • El seu fill Lluís I va regnar breument uns mesos de 1724 perquè el seu pare va abdicar; mort Lluís, Felip Vè va reprendre el seu regnat
  • Ferran VI (1746-1759), fill de Felip Vè i de Maria Lluïsa de Savoia
  • Carles III (1759-1788), fill de Felip Vè i germà de Lluís I i de Ferran VI, si bé amb una dona diferent (Isabel Farnese); regna en morir Ferran VI sense descendència
  • Carles IV (1788-1808), fill de Carles III i de Maria Amàlia de Savoia; abdica el 1808 en favor del seu fill Ferran VII, el qual, pressionat per Napoleó, desisteix i Carles IV abdica en Napoleó.

a