El modernisme va ser un moviment cultural i artístic de la segona meitat del segle XIX que tenia en la seva voluntat de "modernització" el principal element. Els seus artistes consideraven l'art com una forma de vida i, almenys en els seus inicis, reaccionaven contra la societat burgesa i els seus valors, com va fer, per exemple, l'escriptor irlandès Oscar Wilde, autor d'El retrat de Dorian Gray, que va acabar essent condemnat per "indecència" a causa de la seva homosexualitat.
A Catalunya, el modernisme literari va fer la seva aparició a la dècada de 1890 i es va articular com un moviment cultural a partir de 1892 al voltant de la segona etapa de la revista L'Avenç (1889-1893) i va suposar una important producció en llengua catalana i també l'aprofundiment de l'interès en la realitat i la seva relació amb l'artista, defugint el que considerava la idealització del passat i l'evasió del present de les tendències literàries anteriors.
Aplegà aleshores tant autors procedents del naturalisme (Yxart o Oller) com altres intel·lectuals que en aquests anys o poc abans s'havien incorporat al món de l'art i la cultura (Raimon Casellas, Jaume Brossa, Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra, Jaume Massó). Els caracteritzava a tots la voluntat de superar el passat i de crear una cultura en la línia de les noves tendències europees, l'ús del català com a eina de comunicació (i d'aquí el primer gran esforç normativitzador al voltant de L'Avenç), el rebuig de la societat vigent (en realitat una revolta contra la seva pròpia classe burgesa, com seria en el cas del primer Maragall), i d'aquí, la voluntat bohèmia i, a vegades, la creació de "paradisos artificials" en els quals poder desenvolupar la seva creativitat (i en alguns casos, com Pere Corominas, a entrar en contacte amb l'anarquisme). Aquest període pot ésser considerat un regeneracionisme per la voluntat de canviar una societat que creuen decadent (i d'aquí el nom que se'ls dona de "decadentistes"). Bona part de la tasca d'aquest primer modernisme es va difondre a través de les revistes Quatre gats (1899), Pèl & Ploma (1899-1903) i L'Avens (1881-1884), que reapareixeria com a L'Avenç (1889-93).
Manifest de Jaume Brossa a L'Avenç: (...) Una nació [Espanya] que es creu haver sigut la més gran del món durant una època determinada, s'explica que s'encarinyi amb son passat (...) i no faci cas de res modern (...) Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular (...) L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna (...) D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernàcul (...) A èpoques noves, formes d'art noves (...) [A] les noves generacions catalanes se'ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d'alentar-nos cegament a sa realització (...) Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari (...) A més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se en cinquanta anys de soi-disant renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostro caràcter, marcant ben béla diferenciació existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens volten (...) [Pel] pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present sigle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim de girar els ulls vers la massa anònima adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, [que] és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya. Ademés, se li té de fer comprendre que l'organització que hauria de tenir la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l'avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l'actual Estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l'individu, aniria desplegant tots els factos i energies socials per arribar al súmmum del nostro programa, a la democràcia pura. Comprès això, es veurà clarament lo distanciat que el moviment catalanista s'ha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui s'havia d'arrancar del vaivé de la política unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada per tot lo que ve del poder central (tant de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres imposicions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostro modo d'ésser; política que sols por resultar de l'autonomisme radical (Jaume Brossa: "Viure del passat", L'Avenç, 2a. època, any IV (1982), p. 257-264.) (Imatge: retrat de Jaume Brossa, per Ramon Casas, 1897-99, carbonet i pastel sobre paper, MNAC)
Molt aviat, però, a partir de 1893, la idea de l'art per l'art prendrà importància en autors com Casellas i Rusiñol, fet que els farà posar èmfasi en l'artista com una mena d'ésser superior lliurat a la seva creació i els allunyarà de les idees de transformació social. A aquesta tendència se l'anomena "esteticista" perquè posaven l'èmfasi en la creació de bellesa i el seu art no tenia per objectiu la renovació social sinó que era una finalitat en ella mateixa. A mesura que avançava el període va prendre cos l'autor que no es dedicava a l'art com a segona activitat sinó que només es dedicava a l'art. Els autors que provenien dels sectors més benestants podien dedicar-s'hi sense problemes econòmics i d'aquí que es pugui parlar d'una "bohèmia daurada", mentre que altres patiren problemes econòmics per la dificultat de viure del seu art (era la "bohèmia negra").
A partir del nou segle les circumstàncies canviaren i per això es parla d'una segona etapa del modernisme, en la qual es destaca la creixent acceptació del moviment per part de la burgesia, l'èmfasi en l'estètica i la coincidència del moviment amb el catalanisme emergent. Aquesta segona etapa es situa entre el 1900 i el 1911.
[Joventut] va promoure grans escriptors catalans del moment com Verdaguer, Guimerà, Maragall o Apel·les Mestres. I entre els nombrosos col·laboradors, joves i veterans, prestigiats o novells hi ha signatures com Narcís Oller, Puig i Ferrater, Miquel i Planas, Miquel Utrillo, Folch i Torres, Adrià Gual, Josep Carner, Carme Karr, Alfons Maseras i Domènec Martí i Julià. Un elenc de periodistes, advocats, artistes, escriptors que tradueixen o publiquen llurs textos (font: Josep M. Figueres, a periodistes.cat) (imatge: capçalera de Joventut, arca.bnc.cat)
Entre les aportacions del modernisme cal comptar, per tant, l'esforç normativitzador de la llengua, que culminarà en els treballs de Pompeu Fabra: Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (L'Avenç, 1898), Qüestions d'ortografia catalana (1906, al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana), la Gramática de la Lengua Catalana (1912) i, finalment, les Normes Ortogràfiques de 1913, en el marc del recentment creat Institut d'Estudis Catalans.
La segona aportació fou la recerca d'una literatura i d'una cultura catalanes alineades amb les innovacions culturals que es feien aleshores a Europa.
La tercera aportació rellevant fou la creació per primera vegada d'un gruix d'autors que es veien a sí mateixos com a artistes que es dedicaven primer de tot al seu art, que n'eren professionals, si bé ja hem vist que en recursos econòmics força diferents. Es tracta d'un model d'artista com a heroi, com a home ideal (preludi, representant o activista, al capdavall, d'una societat ideal), i autor d'un art total.
L’escriptor reflexiona sobre el fet de viure i, més en concret, sobre la condició de l’home, fixa posicions en la selva de la vida pública, denuncia els seus vicis i corruptel·les, proposa alternatives, ni que siguin utòpiques, i, a la vegada, construeix un producte eminentment literari. A la vegada parlem d'un Ideal d’art, és a dir, un Art total o, més exactament, una síntesi de totes les formes possibles d’expressió. D’aquí el paper rellevant de l’arquitectura, que pot integrar, i de fet integra, escultura, pintura, artesania popular i en principi industrialització, etc. O el teatre, especialment el líric, que, a més de moviment i de gesticulació, integra poesia, música, escenografia, etc. I també el llibre és vist com una síntesi de les arts, que posa en joc tota mena de recursos, des de cobertes en relleu a il·lustracions o grans medallons incorporats, i combinacions de tipus de lletra i colors de tinta (Adaptat de Joaquim Molas, "Algunes consideracions prèvies del Modernisme", dins: Francesc Fontbona, dir. El modernisme, Enciclopèdia Catalana, 2002-2004, adaptació digital)
Entre aquests autors, a més, figuraven diverses autores, que signaven, tanmateix, amb pseudònims masculins: Caterina Albert (Víctor Català), Palmira Ventós (Felip Parma) i Maria Domènech (Josep Miralles). Menció a banda mereix Carme Karr, destacada feminista i impulsora de la revista Feminal.
Les dones del Modernisme es van erigir, elles mateixes, en artistes que van seguir la crida de la seva vocació lluitant contra les circumstàncies reduccionistes del moment. Ser pintora, escriptora, compositora o escultora era un repte i un desafiament. Un repte perquè el destí que la societat imposava a les dones, a la majoria de les dones, les abocava tard o d’hora al reducte de la llar. Era un destí interclassista: podia ser una senzilla llar de poble o de ciutat, o al redós de la burgesia alta o mitjana, tant se valia. Les dones que seguien la crida de les arts havien de trencar fronteres familiars i socials. El fet que algunes d’elles, com les artistes Lluïsa Vidal i Laura Albèniz [ambdues pintores i il·lustradores] procedissin de famílies vinculades a les arts facilitava la seva vocació. Vidal, per exemple, va seguir estudis d’art a París, a l’Académie Julian i a la d’Eugène Carrière. El desafiament era doble: respecte de la societat en general i de la vida familiar en particular. Però arribava un moment que havien de triar entre avançar en la vida artística, renunciant a jugar el paper convencional que la societat els deparava, o entre plegar veles amb major o menor celeritat i, fins i tot, dedicant tots els esforços a conciliar la vida familiar amb la creació artística. Moltes van quedar pel camí i d’altres adquiriren visibilitats circumstancials. Des d’una visió de conjunt, a les dones del Modernisme encara els falta bastant per adquirir una visibilitat diàfana (font: Quadern de Terramar Blog & Web de Vinyet Panyella, post publicat el 8/3/13]
Finalment, i molt rellevant per a la perspectiva històrica, són els temes que interessaven als autors modernistes i també la perspectiva amb què els observava (Font: Margarida Casacuberta, "La literatura en l'època del modernisme", dins: Francesc Fontbona, dir. El modernisme, Enciclopèdia Catalana, 2002-2004, adaptació digital).
Explorar la realitat i "el sentit de l’individu en un món que es transformava vertiginosament", i especialment en el context de la Barcelona en transformació, i fer-ho en català. En paraules de Brossa, calia aproximar-se a "lo que constitueix la medul·la de les literatures modernes, això és les crisis d’idees i sentiments, tant individuals com col·lectives, els problemes socials i l’estat transitori que engendra la desaparició d’una societat vetusta que no té dret a una existència llegítima"
Una definició de l'art que no havia de partir "dels temes que, tradicionalment, han anat relacionats amb la idea de bellesa, sinó que el que compta realment en el procés artístic és la intensitat d’emoció, que atorga un valor preeminent a la mirada de l’artista": "el misteri, la por, la malaltia, la mort, l’instint, l’angoixa, la malenconia, el tedi, l’inconscient" es convertiren "en el principal objectiu de l’art i de la literatura que generava la ciutat moderna".
"Parlar de la ciutat moderna vol dir parlar d’innovacions tècniques que afecten la vida de cada dia, de l’optimisme davant d’un progrés que sembla menar necessàriament a una societat millor, de la possibilitat de l’educació i de la cultura per a sectors cada vegada més amplis de la societat i, en definitiva, tal com afirmava Brossa, de la regeneració del país. Però el procés no és gens fàcil. La construcció de la ciutat moderna és lenta i, en molts sentits, traumàtica, sobretot per a aquells que la protagonitzen, de vegades fins i tot sense adonar-se’n, i la pateixen. Aquestes tragèdies callades, les vides petites que queden ofegades en la mateixa esplendor de la ciutat moderna, les vides que se sacrifiquen per un ideal social o polític, o per una irrefrenable vocació artística a la qual no es poden sostreure i que les aboca indefectiblement al fracàs, és el que capta mentre vaga, mentre passeja i bada per la ciutat, l’artista de la vida moderna, el qual, al seu torn, veu com també el propi esperit se li escindeix entre la fascinació per la modernitat, el canvi, el moviment, el dubte i la incertesa, i el rebuig de la uniformització, de la grisor, del gregarisme de la societat de masses". Per això es representa la pobresa, la prostitució, els obrers de les fàbriques, els vells, ... a tots aquells a qui l'Artista considera les víctimes de la societat. Aquesta perspectiva també es pot aplicar al camp, en el que s'anomenarà "drames rurals"
"El tema de la multitud és recurrent en tota la literatura del Modernisme". És vista com "un monstre", definida amb noms com "massa, turba, munió, poble, formiguer, ramat" és "un ésser desconcertant, jove, dotat d’una gran força, una energia que, desfermada, pot provocar (...) un daltabaix social, i que, ben dirigida, es pot convertir en canvi en la protagonista indiscutible de la història de la modernitat". Hi ha perspectives optimistes i pessimistes sobre les possibilitats de dirigir a la multitud.
Un altre tema és la possibilitat o no de separar-se de la massa: individualitzar-se és humanitzar-se i s'ha de fer contra la resistència que hi oposa la massa, que encara és més gran en el cas de les dones. "L’individu no tria les circumstàncies que envolten el seu naixement biològic, però en canvi sí que decideix el moment de trencar amb la inèrcia i la resistència de la societat establerta contra la qual inevitablement topa. Aquest és el moment del segon naixement; aquest és el veritable naixement de la persona"
Sovint la idea de decadència es complementa amb la de regeneració: és possible convertir la societat i el país amb les eines de la cultura i la recatalanització, com deia Brossa al seu manifest de L'Avenç.
Entre els autors i autores més destacats del modernisme cal comptar:
- Joan Maragall, Visions & Cants (1900) (poesia)
- Raimon Casellas, Els sots feréstecs (1901) (novel·la)
- Víctor Català, Drames rurals (1902), Solitud (1905) (novel·les)
- Prudenci Bertrana, Josafat (1906) (novel·la)
- Santiago Rusiñol, L'auca del senyor esteve (1907) (novel·la, transformada més tard en teatre, el 1910, i representada el 1917)
- Santiago Rusiñol, amb el pseudònim de Xarau, publicà entre 1907 i 1925 més de 900 articles a L'Esquella de la Torratxa (un setmanari satíric i anticlerical) on feia burla del Glosari d'Eugeni d'Ors
- Carme Karr, redacció i direcció a la revista Feminal (1907-1917)
- Josep Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) (novel·la)
A les Illes Balears, l'obra dels grans poetes Joan Alcover (1854-1926) i Miquel Costa i Llovera (1854-1922) és en gran part contemporània dels modernistes catalans, però "tot i ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes" (aulavirtual.caib.es).
"Al País Valencià, la Generació del 1909, integrada per Miquel Duran de València (Cordes vibrants), Daniel Martínez Ferrando (Cançó de l’isolat), Josep Maria Bayarri (Llaus líriques) o Jacint Maria Mustieles (Breviari romàntic), proclamà la necessitat de renovar la poesia valenciana i va adoptar superficialment el modernisme amb la substitució dels tòpics renaixentistes per uns altres de més moderns. El passat històric deixa de ser enyorat i és vist com a punt de partida per al futur. Al País Valencià el modernisme literari va ser tardà i de poca durada i això es deu a la llarga influència de la poesia de la Renaixença encarnada en Teodor Llorente, a la inexistència d’una burgesia industrial que s’identificara amb la nova visió de l’art i a l’èxit del sainet en teatre. La superació del localisme i una certa obertura van derivar en altres tendències, el costumisme o l’avantguardisme" (Joan Peraire, coord. Carles Salvador i el seu temps, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2017).- Margarida Casacuberta, "La literatura en l'època del modernisme", dins: Francesc Fontbona, dir. El modernisme, Enciclopèdia Catalana, 2002-2004, adaptació digital
- Josep M.Figueres, "La bandera del modernisme", Capçalera, 194, octubre 2023
- Fina Figuerola, "El modernisme", lletrA - UOC, 1999
- Joan Lluís Marfany, Aspectes del modernisme, Curial, 1975
- Joaquim Molas, "Algunes consideracions prèvies del Modernisme", dins: Francesc Fontbona, dir. El modernisme, Enciclopèdia Catalana, 2002-2004, adaptació digital
- Quadern de Terramar Blog & Web de Vinyet Panyella, post publicat el 8/3/13
- Joan Peraire, coord. Carles Salvador i el seu temps, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2017
- Vicent Simbor, "Sobre la narrativa modernista valenciana: Eduard López-Chavarri", Caplletra, 2, 1987
