Maragall va néixer al si d'una família de fabricants però no va voler dedicar-se al negoci familiar i estudià Dret. Es llicencià el 1884 però la placidesa de la seva vida es veié alterada per la crisi econòmica de la seva família (1886) fins que aconseguí estabilitzar-se com a secretari de Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona (1890) -a més, escriuria al diari entre 1892 i 1903 sense interrupció- i el seu casament amb Clara Noble (1892), filla d'un comerciant anglès.
Amb aquests recursos desenvoluparia una fructífera carrera de poeta i dramaturg en català, de traductor, i de periodista, en català i castellà, que el portaria a ser un referent fonamental de la cultura catalana, especialment la més vinculada al catalanisme de la Lliga. Va ser cofundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (fotografia: Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1903), procedent de la Viquipèdia)
[Després de incorporació al Diario de Barcelona,] els pròxims deu anys el veuen al cim dels seus poders com a periodista, comentant les qüestiones socials, polítiques i literàries, i seguint pas a pas el desastre colonial de 1898. Abans de deixar el diari el 1903, s'havia convertit en el mentor de tot un sector de la societat catalana, i així va seguir, amb certes variacions, fins a la seva mort el 1911 (Arthur Terry, "La poesia de Joan Maragall", Revista Internacional de Catalanística - Journal of Catalan Studies, n.4, 2001)
A partir del 1892 Maragall va esdevenir el símbol dels nous aires de modernitat que circulaven per Barcelona i el guia de la seva burgesia, que va intentar agitar en diverses ocasions. La seva poesia va passar per diverses etapes, però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d’arrel nietzschiana, i el decadentisme. Alhora va reforçar aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què cantava el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. Poesies (1895) va ser el seu primer llibre, on es troba el popular poema La vaca cega.
Va contribuir a la recuperació del catalanisme a través de gèneres populars (el segon llibre Visions i Cants (1900) ho mostra clarament) i també a través dels seus incisius articles periodístics. Alhora va fer un exercici de dinamitzar la llengua. [Amb el nou segle i l'empenta del noucentisme], poc a poc va rebutjar les possibilitats estètiques del modernisme i va reflexionar sobre la pròpia experiència creadora a través de la simplificació dels temes, de la mètrica, dels recursos lingüístics i de la retòrica. És el que es coneix com la “teoria” de la paraula viva (esbossada el 1903 a l'Elogi de la paraula i elaborada el 1909 a l'Elogi de la poesia). Els poemes d’Enllà (1906) en van ser el millor exemple.
L’última etapa de Maragall és la més íntima i serena. A Seqüències (1911) es van tancar cicles temàtics com el del comte Arnau i es va encetar un, el del "Cant espiritual", on expressava la seva reflexió sobre l’home i la religió (Font: Patrimoni cultural Generalitat de Catalunya - Joan Maragall)
L'obra: els poemes sobre la Guerra de Cuba de Visions i Cants (1900)
Llibre de poemes amb tres parts ben diferenciades:
- Les Visions: poemes que reelaboren elements llegendaris, com el comte Arnau o Serrallonga, per elaborar una síntesi de la "personalitat catalana"
- Tot seguit, a l' "intermezzo" es tracten elements del present que lliguen les Visions amb els Cants que hi ha a continuació. Inclou diversos poemes religiosos, ja que el catolicisme és un element fonamental de la visió del món de Maragall i del seu entorn.
- Els Cants: poemes que volen projectar la comunitat cap al futur, a imatge del cant coral que s'adreça al públic a través de l'esforç col·lectiu i no d'una sola persona. Con escrivia el propi Maragall al Diario de Barcelona (27/9/99), "... un canto no es más ni menos que un canto, es decir, una expresión vaga por lo amplia, general, poética, de un estado de ánimo, o de las raíces, de las generadoras de un estado de ánimo" i un cant nacional és "el alma de un pueblo que cantando una canción vieja, aunque sea un Noi de la Mare, sueña a la vez con su pasado, con su presente y con su porvenir, porque expansiona algo inmanente con su espíritu al través de los siglos"
- A "La sardana" i a "Cant de la senyera" Maragall vol contribuir a la creació d'una simbologia del catalanisme
- Els tres poemes següents són "Cant dels joves", "Cant de maig, cant d'alegria" i "Cant de novembre". Tots tres són cants de creixement o de renaixement, que és com els catalanistes veien el seu propi moviment aleshores.
- Finalment, a "Els tres cants de la guerra", Maragall expressa, en primer lloc, l'adéu a les tropes que anaven a combatre a Cuba i el pressentiment d'un desenllaç fatal (és el poema "Els adéus"). En segon lloc, es troba el poema més conegut, l' "Oda a Espanya", considerat un text regeneracionista que es completa al tercer poema ("Cant del retorn"), en el qual Maragall diu als soldats que retornen derrotats que no s'ha de plorar perquè si la pàtria és viva hi ha esperances de superar les crisis.
Textos
"Oda a Espanya"
que t parla en llengua -no castellana:
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa -dels saguntins
i dels qui per la patria moren:
les teves glories -i els teus records,
records i glories -no més de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te -molt altrament.
Per què vessar la sang inutil?
Dins de les venes -vida és la sang,
vida pels d'ara -i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves -en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies -a mort els fills,
te satisfeies -d'honres mortals,
i eren tes festes -els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos -marxar replens
dels fills que duies -a que morissin:
somrients marxaven -cap a l'atzar;
i tu cantaves -vora del mar
com una folla.
On són els barcos? -On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya, -retorna en tu,
arrenca l plor de mare!
Salva-t, oh!, salva-t -de tant de mal;
que l plô t torni feconda, alegra i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca l front,
somriu als set colors que hi ha en els nuvols.
Ont ets, Espanya? -No t veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que t parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
"Cant del retorn"
Tornem de batalles, -venim de la guerra,
i no portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dufins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Pel mar se us avança -la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la du.
Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som debils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim tots de cara -al vent de la costa,
encara que ns mati per fred i per fort,
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memoria,
de lo que sofriren, -de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni gloria
d'un poble que s perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la patria és prou forta
per oïr les gestes -que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua am que l'haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d'altres gestes,
si encara les serres que ns han d'enfortî
s'aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memoria,
de lo que sofriren, -de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni gloria
d'un poble que s perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la patria és prou forta
per oïr les gestes -que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua am que l'haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d'altres gestes,
si encara les serres que ns han d'enfortî
s'aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!
(versió amb ortografia no regularitzada extreta de la transcripció que de l'edició del 1900 en fa Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes; hi ha edicions amb ortografia regularitzada, per exemple, a la col·lecció Educació 62 d'edicions 62 del 2005, amb estudi introductori d'Enric Bou i Lluís Quintana.
