A Catalunya, la revolució liberal es produeix amb gran violència: guerres carlistes (1840-43, guerra dels matiners 1846-49), bullangues i insurreccions a les ciutats (1835-1843), dictadura governamental (1837-39), bombardeig de Barcelona (1843), i llargs períodes sota estat de setge.
Catalunya també va viure l’inici del moviment obrer a Espanya (1840-43 i 1854-56 amb la primera vaga general)
Sovint es considera que en aquesta època es produeixen els primers antecedents del catalanisme.
Com a antecedents polítics podem trobar:
a) Entre 1835 i 1843, alguns sectors del liberalisme progressista català criticaven l’excessiu centralisme de l’Estat i demanaven més atribucions pels ajuntaments i les diputacions; a les revoltes del període es van fer propostes anticentralistes.b) Entre 1844 i 1854 alguns sectors del liberalisme moderat català van mostrar un cert particularisme. Valoraven la història de Catalunya davant les històries d’Espanya centrades només o sobretot en Castella.
c) Els carlins van criticar el centralisme liberal i en algunes ocasions van defensar els antics furs.
d) Els republicans federals van ser els que més van criticar el centralisme liberal i van proposar un estat fortament descentralitzat. Les seves propostes es van posar breument a la pràctica durant el Sexenni.
Des d'un punt de vista cultural, tenim la Renaixença, que també cal considerar un precedent, que va ser un moviment literari molt influït pel romanticisme.
En literatura, la Renaixença se sol datar entre la dècada de 1830 i la de 1880, si bé entre les dècades inicials i les finals hi ha diversos canvis importants.
La primera etapa de la Renaixença és molt influïda pel Romanticisme, que va ser un moviment literari originat a finals del segle XVIII i que fou el dominant a bona part del segle XIX a l’Europa occidental. Els escriptors pogueren començar a esdevenir professionals gràcies a l’auge de la premsa i de l’activitat editorial i deixaren de dependre exclusivament de les rendes personals o del mecenatge aristocràtic. Aquests escriptors posaren l’èmfasi en la llibertat i “oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.” (LletrA UOC). Un element fonamental d'aquest moviment fou la idealització i recuperació del passat medieval.
A Espanya, el romanticisme fou un element important del liberalisme, que presentà les noves institucions liberals espanyoles com una recuperació de les llibertats medievals davant de l'absolutisme.
A Catalunya el romanticisme s’expressà sovint en castellà, però, a més de nodrir el pensament del liberalisme polític, fou al mateix temps un ingredient fonamental de la Renaixença.
En crítica i historiografia literària, trobem autors com Manuel Milà i Fontanals i, sobretot, Constantí Llombart, al País Valencià, autor, a més, d'un gran nombre d'obres de tots els gèneres.
La Renaixença reivindicà la història pròpia de Catalunya i de la Corona d’Aragó (davant de la identificació de la història d’Espanya amb la de Castella), i la importància històrica de la llengua catalana i la possibilitat que s’usés per a determinats usos cultes, especialment un tipus de poesia que seguia models medievals (davant de la idea oficial que tot s’havia de fer en castellà). Per això el 1858 recuperen els Jocs Florals o concurs de poesia catalana. Creuen que Catalunya és la seva pàtria, el lloc de naixement que cal estimar i del qual cal estar-ne orgullós, tant per la "glòria" del seu passat com pels seus èxits econòmics actuals (la indústria). Els autors de la Renaixença, però, no qüestionen que, en general, la llengua de cultura sigui el castellà ni neguen que Espanya sigui una nació. El seu lema és “Catalunya és la pàtria , Espanya la nació” ("doble patriotisme"). En aquesta etapa cal comptar autors com Pròsper de Bofarull (història i col·leccions de documents, en castellà), Bonaventura Carles Aribau (poesia, la majoria en castellà, i textos econòmics en castellà), Joan Cortada (periodisme i novel·la, en castellà), Víctor Balaguer (poesia, teatre i novel·la, en català i castellà, i assaig en castellà) i Joaquim Rubió i Ors (poesia en català, altres gèneres en castellà). Aquesta desigualtat en l'ús de les llengües s'anomena diglòssia.
Per tant, la major part de la poesia del segle XIX, des de la dècada de 1830, inclosos tant els autors dels inicis de la Renaixença (com Aribau i Rubió i Ors, a Catalunya; Tomàs Aguiló i Marian Aguiló a les Illes Balears; Tomàs Villarroya al País Valencià) com els que s’afegiren després de la Restauració dels Jocs Florals el 1859 (Manuel Milà i Fontanals i Víctor Balaguer a Catalunya; Josep Lluís Pons i Gallarza a les Illes; Teodor Llorente al País Valencià), són considerats autors romàntics i de la Renaixença de cadascun dels països de llengua catalana.
- Llegeix l' "Oda a la pàtria" d'Aribau i fixa't en la geografia de la pàtria de l'autor i en els elements d'adhesió sentimental a aquesta pàtria.
- Mira la pràctica literària de Lo gayté del Llobregat, Poesias de Don Joaquim Rubió y Ors, Barcelona, 1841.
També autors que assoliren la seva plenitud a partir de la dècada de 1870, sobretot Jacint Verdaguer (entre altres, com Tomàs Forteza i Miquel Costa i Llobera -aquest amb forta influència clàssica- a les Illes, i Josep Maria Puig Torralva i Lluís Cebrián al País Valencià) són considerats poetes romàntics, si bé la situació general ja havia canviat molt.
Aquestes idees de la Renaixença de les dècades de 1830, 1840 i 1850, comencen a canviar a partir de 1860 i sobretot a partir de 1870, quan comencen a sortir autors preocupats per crear un català literari que tothom pugui entendre i el fan servir per a usos que no són sobretot la poesia medievalitzant. Cal destacar, tanmateix, que tot plegat té lloc en un context d'ampli ús del català oral i d'un ús força ampli de l'escrit, encara que fos en textos sovint poc relacionats amb les grans tendències de la literatura culta.
En el teatre hi hagué una evolució, que portà del sainet al drama romàntic.
- Entremesos o sainets (peces teatrals de que des de la fi del s XVI estaven escrites en llenguatge planer i sovint dialectal, destinades a un públic popular) arribaren a ser molt abundants, sobretot a les Illes i al País Valencià
- Aquests entremesos, influïts pel romanticisme, evolucionaren cap al teatre i narrativa de costums o costumista. N’hi hagué molta producció durant tot el segle XIX tant a Catalunya, com al País valencià i les Illes, i també a la Catalunya nord. Volia reproduir els personatges i costums del món que entrava en crisi amb la industrialització i els canvis del segle XIX, sovint amb intenció paròdica. L’autor fonamental fou Josep Robreño.
- L’èxit del teatre de costums estimulà l’aparició del drama romàntic, a partir de mitjans segle XIX, on destaquen diverses obres de Víctor Balaguer i Eduard Vidal i Valenciano, i, sobretot Frederic Soler Pitarra i la primera etapa d’Àngel Guimerà (fins a 1890).
- L’èxit de tot plegat va provocar un decret governamental de 1867 que prohibia les obres escrites només en català.
També hi hagué un canvi en la narrativa a partir de la dècada de 1860, amb autors com Antoni de Bofarull (novel·la històrica), Martí Genís i Aguilar (novel·la sentimental) o Francesc Maspons Labrós, Maria del Pilar Maspons Labrós i Terenci Thos (rondallística i llegendari)
Tot i situar-se a l’era del romanticisme, també hi ha tota una producció que té altres influències o orígens:
El Realisme fou una escola literària que, a la segona meitat del segle XIX volgué descriure la realitat humana sense fer concessions a la idealització que es considera pròpia del romanticisme. Tot, amb un objectiu regeneracionista, per tal de millorar la societat i l'individu. El Naturalisme, per la seva banda, parteix de supòsits semblants, però accentua la seva crítica social, si bé les fronteres entre ambdós corrents sempre foren fluctuants. Els gèneres que es consideraven més adequats eren la novel·la i el teatre.
En català, l'autor més destacat fou Narcís Oller i els crítics Josep Yxart, Joan Sardà, si bé hom hi compta també Àngel Guimerà, Dolors Monserdà de Macià, Carles Bosch de la Trinxeria i Marià Vayreda i es considera que bona part dels autors modernistes (com Raimon Casellas i Víctor Català) usaren tècniques d'escriptura realistes.
Altres Textos de La Renaixença
Joan Cortada, Cataluña y los Catalanes, 1859-60
- poesia religiosa (també per a ser cantada), política (molt abundant durant la Guerra del Francès i el Trienni Liberal) i humorística
- Llegeix la cançó "La Campana", d'Abdó Terradas, i compara el seu tema i vocabulari amb l' "Oda a la pàtria" d'Aribau
- teatre paròdic i religiós (com el basat en els miracles valencians de sant Vicent Ferrer); premsa política i humorista, especialment al País Valencià (Josep Maria Bonilla; El Mole)
- prosa religiosa (Antoni Maria Claret)
- Anselm Clavé (1824-1874): cors corals
Un segon canvi fonamental que es donà a la segona meitat del segle XIX fou el progressiu esgotament del model literari basat en la idealització del passat, i d'aquí l'aparició del Realisme i del Naturalisme.
El Realisme fou una escola literària que, a la segona meitat del segle XIX volgué descriure la realitat humana sense fer concessions a la idealització que es considera pròpia del romanticisme. Tot, amb un objectiu regeneracionista, per tal de millorar la societat i l'individu. El Naturalisme, per la seva banda, parteix de supòsits semblants, però accentua la seva crítica social, si bé les fronteres entre ambdós corrents sempre foren fluctuants. Els gèneres que es consideraven més adequats eren la novel·la i el teatre.
- Narcís Oller, L'escanyapobres (1883), La febre d'or (1890-92)
- Llegeix fragments de La fabricanta, de Dolos Monserdà (1904-1908), que vol oferir models de comportament a les dones, des de la perspectiva del feminisme conservador
Joan Cortada, Cataluña y los Catalanes, 1859-60
