L'autor: Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899)
Fou llicenciat en Dret (1842) i en Filosofia i Lletres (1846), doctor i catedràtic de Literatura General i Moderna a la Universitat de Valladolid (1846) i d'Història Universal a la Universitat de Barcelona (1858). Fou editor, traductor, escriptor i, amb Victor Balaguer i Joan Cortada, un dels promotors de la recuperació dels Jocs Florals de Barcelona. Fou soci honorari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1842) i acadèmic (1844) i en fou també secretari, vicepresident (a partir de 1867), president (1878-88) i president honorífic (1889).
Fou un gran defensor del catolicisme com a element d'ordre social.
Amb el pseudònim de "Lo gaiter del Llobregat" va publicar, un conjunt de poesies en català l'any 1841, que havien sigut publicades prèviament al Diario de Barcelona entre 1839 i 1840. Veia també la poesia en català com un element d'ordre social. L'obra és de joventut i és molt significatiu l'ús diferent del català o del castellà segons el gènere que practicarà al llarg de la seva vida.
Obra de Joaquim Rubió i Ors:
Poesia
- Lo gaiter del Llobregat. Barcelona: Imprenta de Joseph Rubió, 1841.
- Belisari. Inèdita
- Gutenberg. Barcelona: Establ. Tipo-Litogràfich de Pujadas, Salvat y Ca., 1880.
- Luter. Barcelon: 1888 (en prosa i en vers)
- Mano-Roja. Leyenda catalana del siglo XIV. 1838.
- Lecciones elementales de Historia Universal. 1845.
- El libro de las niñas. 1845.
- Manual de elocuencia sagrada. Barcelona: Librería de Jaime Subirana, 1852.
- Paralelos entre el catolicismo y las sectas protestantes. Barcelona: Imp. de M. Miró y D. Marsá, 1870-1872.
- Epítome-programa de Historia Universal. 1873-1875.
- Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas. Barcelona, 1877.
- Los supuestos conflictos entre la religión y la ciencia. Madrid: Tipografia Guttenberg, 1881.
- De la moderación en las controversias. Barcelona: Impr. de la casa de P. de Caridad, 1885.
L'obra: Lo gayté del Llobregat, Poesias de Don Joaquim Rubió y Ors, Barcelona , 1841.
Pròleg:
(...) A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme esta col-lecció de poesias llansadas al mitg de la agitació y febre en que está la societat de resultas de las terribles y espantosas sacudidas que ha sofert en estos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja mentres los seus germans batallaban ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes éll pensa de altra manera: ha vist que lo nom de Napoleon recordaba lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo del Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que es á esdevenir, y ha cregut que seria molt convenient traurer sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo que forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser.
(…) Ha pres á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que alguns miran lo que pertany á sa patria, perque ha vist que li bastaban sos escassos coneixements per sortir victoriós de son empenyo, puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets que en aquella se descriuen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre perque llegissen en élls los que tenian set de sentiments nobles y de palpitacions fortas (…)
Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens y esquadras de cents navios; pero si á la lliteraria, fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos seggles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque puix no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber, y tornar á sorprender al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventeses y sas aubadas? Un petit esfors li bastaria per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que esta idea se realisés algun dia, y que los genis catalans despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gayté del Llobregat, per escasas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia á última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra patria deixá cáurer tan vergonyosament de son front y que los demes pobles reculliren y se apropriaren.
Mos cantars
Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
Balandrejá, al trist tó de sas baladas,
Una mare ab amor;
Si cantant de recorts jo puch un dia
Ta corona refer que fulla á fulla
Dispersá per tas planas regaladas
Del seggles lo rigor;
Dels antichs trobadors la muda lira
Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
Y al geni que divaga entre llurs llosas
Plorant invocaré,
Y despertantne las que l' mon admira
Ombras sagradas, noms cenyits de gloria,
Los comptes y antichs reis, y llurs famosas
(...)
Durs serán mos cantars, sens armonia
Saltarán de mon cor mos sentits versos,
Com de un acer ardent saltan hermosos
Trossos de foch brillants;
Mes no sels tatxará de bastardia,
Pus llemosins serán encara que aspres,
Y en recorts richs y en fets caballerosos
Dels héroes laletans.
(...)
Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
En llits de marbre en pau y exemps de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Catalunya, (...)
