1.5. D'imperi a Colònies

A finals del segle XVIII l'imperi espanyol tenia encara les enormes possessions americanes que s'estenien des de Califòrnia a la Tierra de Fuego.

La seva possessió durant l'època moderna havia convertit a la monarquia hispànica en el poder hegemònic del seu temps gràcies a l'enorme extracció de metalls preciosos que es va fer, amb conseqüències terribles sobre la població americana.

Con antecedentes desde el siglo XVI, en el siglo XIX y sobre todo durante la época franquista hay un intento muy serio de conseguir que tuviésemos una visión idealizada de la historia de España, que hoy algunos quieren recuperar. La Reconquista, la unidad con los Reyes Católicos y la conquista de América son una especie de historia sagrada que no se puede mancillar ni tocar.

Se decía que era un imperialismo totalmente fuera de lo normal, un imperialismo sui generis, porque en lugar de extraer y explotar, en lugar de violentar a las poblaciones coloniales, se dice que lo que hace es aportarles conocimiento, civilización, tecnología, religión y un idioma moderno. Los conquistadores son presentados como libertadores de los pueblos oprimidos por otros pueblos salvajes que incluso se los están comiendo.

En realidad, toda la explotación terrible que padecen buena parte de las poblaciones americanas se traduce en el envío hacia Europa de grandes cantidades de metales preciosos. Eso no se consigue precisamente intentando convencer a la población americana de que trabajen dieciséis horas al día, seis días a la semana y sin una buena alimentación por el amor que tienen hacia Felipe II, Felipe III, por no hablar ya de Carlos I. Es obvio que hay una explotación durísima. Esa parte nunca se quiere ver.

Las leyes de protección de los indios no funcionaron, por las excepciones que preveían y por las rectificaciones que se hicieron en ellas. Los documentos de la época constantemente te están diciendo que si no se esclaviza a los indios, no hay estímulo para que esta guerra se pueda mantener. El estímulo económico es que la gente tenga un botín y el botín es hacer esclavos y venderlos.

Y en segundo lugar, los regímenes que se aplican a nivel económico en Perú, por ejemplo, con la mita, el trabajo obligatorio que hay que hacer puntualmente unos meses al año en las grandes minas. Eso es una situación de semiesclavitud. La cuestión de la encomienda, el reparto de mano de obra aborigen a determinados particulares para que los pongan a trabajar y de paso los civilicen. Ese régimen de encomienda es un régimen de semiesclavitud. Las leyes son también un ejercicio cosmético muy bonito y que sirven para determinados historiadores la ideología que ellos quieran defender. Ningún imperialismo desarrolló de una manera tan contundente, limpia y clara una voluntad por proteger a los indios, dicen. Vete a la documentación y verás que los hechos tiran por la borda esa argumentación. Y ya rizar el rizo es pretender que las tierras americanas dominadas por la monarquía hispánica no eran colonias. Dicen que eran reinos de Indias, que estaban en igualdad con los habitantes de la península. Jurídicamente tú los puedes llamar como te dé la gana, pero en la práctica el sistema colonial que impera en América es un sistema colonial terrible, extractivo y que tiene todas las características de cualquier otro imperialismo, es decir es sumamente salvaje y explotador (adaptat de: 
Antonio Espino: “La codicia es el gran motor de la conquista de América”, elDiario.es, 15/5/22)

Si repasamos las estimaciones publicadas acerca del número de habitantes de todo el continente americano, podemos establecer una cifra cercana a los 60 millones de personas en el año 1492. Para que nos hagamos una idea, la población europea en ese mismo año se situaba en una horquilla entre los 70 y los 88 millones, repartidos en menos de la mitad del espacio. Todo cambió en las décadas posteriores a la llegada de los europeos a la isla de La Española (ahora Haití y República Dominicana) en 1492 y al continente algo más tarde. Los colonizadores navegaron el Atlántico llevando consigo epidemias como el sarampión, la viruela, la gripe o la peste bubónica, que ocasionaron consecuencias devastadoras para las poblaciones indígenas. Las guerras, las hambrunas y las atrocidades cometidas por los conquistadores hicieron el resto durante la Gran Mortandad.

Las nuevas estimaciones que hemos realizado, basadas en los datos de los que disponemos, arrojan una cifra espeluznante: a comienzos del siglo XVII, el número de fallecidos alcanzó los 56 millones, es decir, el 90% de la población precolombina, o lo que es lo mismo, alrededor del 10% de la población mundial de la época. Los números estimados convierten a este suceso, conocido como la Gran Mortandad (no confundir con la extinción masiva del Pérmico-Triásico), en el segundo evento más mortífero de la historia de la humanidad en proporción a la población mundial, tan solo superado por la Segunda Guerra Mundial, en la que 80 millones de personas (el 3% de la población mundial en ese momento) perdieron la vida (versió periodística: Alexander Koch, Chris Brierley, Mark Maslin, Simon Lewis, "La colonización de América acabó con el 10% de la población mundial y provocó un enfriamiento global", elDiario.es, 7/2/2019; versió científica: Alexander Koch, Chris Brierley, Mark M. Maslin, Simon L. Lewis, "Earth system impacts of the European arrival and Great Dying in the Americas after 1492", Quaternary Science Reviews 207 (2019))

Al segle XVIII, la política comercial amb les Índies havia de ser l’eix del “reformisme”. La idea fonamental del despotisme il·lustrat espanyol per aconseguir la reconstrució econòmica d’Espanya era reduir les Índies a productores de matèries primeres, or i plata, i consumidores de productes manufacturats peninsulars, sobretot d’alt valor afegit, per molt que això signifiqués un canvi important en la mateixa concepció de l’Imperi: les Índies passaven de ser uns territoris més de la Corona (on s’anaven creant “Noves Espanyes”) a ser unes possessions econòmicament desiguals (òbviament l’explotació de la riquesa de les Índies havia sigut un motiu fonamental de la conquesta, però precisament al segle XVII molts territoris americans havien aconseguit un alt grau d’autosuficiència que ara el “reformisme” volia eliminar, i el comerç pròpiament espanyol era molt minoritari en relació al que feien potències estrangeres, malgrat el suposat monopoli de les Índies).

Aquest projectes es va anar gestant al segle XVII, es va començar a aplicar a la primera meitat del XVIII i es va accelerar a la segona meitat, amb Carles III. Es tractava de mantenir el monopoli del comerç amb les Índies però augmentant el nombre de ports que hi podien comerciar (alguns fins i tot estrangers), perquè així, es pensava, augmentaria l’eficàcia del comerç. D’aquí que a partir de 1765 s’autoritzessin diversos ports espanyols (Barcelona el 1765, Tortosa el 1778) per comerciar directament amb diverses zones d’Amèrica, es posessin aranzels més alts sobre els productes estrangers que sobre els espanyols (els tèxtils espanyols no pagarien res), i, finalment, es va anar liberalitzant el comerç entre les diverses províncies de les Índies, incloent-hi el comerç d’esclaus negres per afavorir l’agricultura de plantació (liberalitzar volia dir permetre’n el comerç amb aranzels baixos o inexistents). Amb aquesta política, el comerç va augmentar, va augmentar la participació espanyola i es van obtenir més productes agraris de plantació, però no es va augmentar la participació de les manufactures espanyoles ni la liberalització va ser un estímul important per al seu desenvolupament i el comerç amb Amèrica reexportava sobretot manufactures estrangeres.

El problema és que la Península ni podia subministrar els productes que Amèrica necessitava, ni era un mercat suficient per als que Amèrica produïa, ni tenia una flota de guerra capaç de garantir el monopoli. Quan entre 1796 i 1802 i entre 1804 i 1809 va esclatar la guerra amb Anglaterra, el tràfec es va aturar i amb la derrota naval espanyola de Trafalgar (1804), es va demostrar que ni Amèrica necessitava a la metròpoli ni Espanya tenia cap opció de defensar les seves flotes.

En el context de la invasió francesa de la Península Ibèrica, es va iniciar la independència de gairebé tot l'enorme imperi americà, en un procés que s'allargassà entre el 1810 i el 1826. El darrer gran enfrontament terrestre de les guerres d'independència americanes fou la batalla d'Ayacucho (Perú), el 1824. Així, al primer terç del segle XIX l’imperi colonial espanyol va quedar reduït a Cuba, Puerto Rico i Filipines (mapa: Cervantes virtual).

Entre les causes del procés d'independència hispanoamericana hi trobem el descontentament per les polítiques reformistes de l'imperi, que limitaven la capacitat d'acció i els negocis dels criollos. La il·lustració i el cas dels EUA foren models per a aquests criollos, alternatius al govern de la monarquia espanyola, si bé el seu gir cap a la independència no es concretà sinó progressivament: a partir de la demostració espanyola de començaments del segle XIX de la seva incapacitat de defensar aquelles terres i de proporcionar els béns que necessitaven, que es va aprofundir amb la invasió francesa de la Península, i, a partir, de 1814, amb la voluntat d'imposició de l'absolutisme que va demostrar Ferran VII. Tanmateix, les guerres d'independència no van deixar de ser també guerres civils, en els quals, al costat dels independentistes hi havia reialistes o partidaris de la monarquia.

Al llarg del segle XIX es van fer alguns intents de recuperar algun tipus d'imperi colonial. Així, a la dècada de 1860, es van enviar  expedicions militars a Mèxic, Perú, Xile i la Conxinxina (amb cap resultat pràctic) i es va intervenir a l’Àfrica, de manera que a la Conferència de Berlín (1884-85) s’atribuí a Espanya Río de Oro i Saguia el Hamra, i l’intervencionisme africà es va reprendre a inicis del segle XX. Però al lllarg del segle XIX, la gran qüestió colonial va ser a les restes del vell imperi: a Cuba, sobretot, i també a les Filipines.

Cuba, Puerto Rico i les Filipines (i les illes del Pacífic)

Cuba era la principal possessió espanyola, amb importants negocis en l’agricultura d’exportació (canya de sucre, cafè i tabac), i un notable flux migratori espanyol. Era regida per lleis especials i amb la política aranzelària era un mercat captiu per als productes espanyols. Així, Cuba exportava molt als EUA (perquè Espanya no consumia tot el seu sucre i tabac ni molt menys) però hi podia comprar molt poc. 

La Guerra dels Deu Anys, a Cuba, 1868-78. Conclusió d’un llarg període de desavinences entre grups cubans de classes mitges i l’administració espanyola, que governava amb lleis especials i no permetia l’expressió política del descontentament. Conclou amb la victòria espanyola en aliança amb el “partido espanyol” de Cuba (de grans propietaris esclavistes i contrari a les reformes que durant el Sexenni s’havien intentat implantar). El conveni de Zanjón incloïa l’alliberament d’alguns esclaus (l’esclavitud va ser abolida el 1888) i una certa llibertat de premsa i de reunió.

Guerra Chiquita, Cuba, 1879-80. Duta a terme per grups ja contraris al Conveni de Zanjón i per l’incompliment espanyol de les reformes anunciades. Acaba amb la derrota dels insurrectes.

La Guerra de Cuba, 1895-98. El malestar va créixer el 1891 amb un nou aranzel imposat a productes no procedents d’Espanya que dificultava el comerç amb els EUA (aranzel Cánovas), fins que la guerra va esclatar el 1895..

Fases de la Guerra

• Insurrecció i primers moments (1895-1896): Grito de Baire de José Martí i Antonio Maceo (Partido Revolucionario Cubano. Espanya respon amb l’enviament del general Martínez Campos que volia combinar la iniciativa militar amb la negociació.
• 1896-97. El general Weyler substitueix Martínez Campos, i prioritza la repressió. Obliga els camperols a concentrar-se en pobles controlats per l’exèrcit.
• 1897-98. Cánovas és assassinat i puja un nou govern liberal, amb Sagasta, que substitueix Weyler, i decreta l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat entre peninsulars i cubans, i l’autonomia aranzelària.
• 1898. Els EUA, que des del 1897 recolzaven els insurrectes, van oferir a Espanya de comprar Cuba (sense èxit) i posteriorment van acusar Espanya de l’explosió ocorreguda al seu vaixell Maine (ancorat al port de l’Habana), però no van obtenir cap satisfacció. El president McKinley va declarar la guerra a Espanya el 1898, va desembarcar tropes a Puerto Rico i a Guántanamo i va encerclar la flota espanyola, de vaixells de fusta, a Santiago de Cuba. Quan la flota espanyola va intentar trencar el cercle, va ser enfonsada per la flota nordamericana de vaixells moderns. Pel Tractat de París, Cuba esdevenia independent sota “protecció” dels EUA, i Espanya cedia Puerto Rico i les Filipines als EUA (en aquest darrer cas, a canvi de 20 milions de dòlars).

Cuba va esdevenir independent el 1902, si bé l'esmena Platt, votada pel congrés dels EUA i incorporada a la constitució cubana, donava als EUA capacitat d'intervenció a la vida política cubana.

La qüestió de l'esclavitud

Al llarg del segle XVIII, els esclaus es portaven a les Índies espanyoles a través del sistema d'asientos, o sigui, amb un monopoli concedit a alguna companyia comercial, normalment estrangera. En 1789-91, el tràfec es va liberalitzar, o sigui, que el podia fer tothom, en un intent de trencar el monopoli estranger. Finalment, Espanya va signar un tractat contra el tràfec d'esclaus el 1817 que donava de temps fins el 1820 per a la seva extinció total. Tanmateix, el que va passar va ser just el contrari: entre 1817 i 1867 i de manera il·legal es van portar a les Antilles espanyoles vora 600.000 esclaus (del total de 900.000 que es calcula que s'hi varen portar en tota la història). Aquests esclaus anaven destinats a les plantacions de Cuba i Puerto Rico i tot plegat comptava amb la total connivència de les autoritats espanyoles, tant de les colònies com de la metròpoli.

En aquest negoci, Catalunya i, especialment, Barcelona, hi van tenir un paper destacat fins al punt que s'ha pogut dir que "Barcelona fou la veritable capital del colo­nialisme espanyol del segle XIX. Dit d’una altra manera, la capital catalana fou la ciutat espanyola on van haver-hi més empreses capaces de traduir en beneficis i dividends l’existència d’aquell imperi colonial i insular espanyol d’aleshores" en el qual l'esclavitud hi tenia encara un paper destacable.

L'esclavitud tenia el suport tant dels sectors patricis com de molts sectors plebeus i aquest text de 1873, signat per 238 dones barcelonines que es deien relacionades amb les Antilles dona idea dels arguments que es feien servir per defensar-la: “Póngase un arma en manos de un niño y se herirá con ella. Niño es el que ha vivido siempre bajo tutela y arma mortífera la libertad, para quien no sabe hacer de tan precioso don el uso conveniente […] Además, Excmo. Señor ¿qué uso conveniente se quiere que hagan de su libertad sin preparación alguna, unos seres que por sus naturales instintos, por su condición y por otras razones de todos conocidas, no saben vivir sino guiados por el suave yugo de los consejos y del amor de sus amos, con los que se hallan identificados? Bárbara crueldad será, por tanto, que no caridad ni aun filantropía, el lanzar a tantos millares de hermanos nuestros, en la sima de los vicios y del crimen […] De­sista pues V. E. de las malhadadas reformas y desistan los que le empujan por tan funesto camino”.

El Sexenni revolucionari va ser l'inici de la fi del negoci esclavista. L'esclavitud es va prohibir a Puerto Rico el 1873 i a Cuba el 1886, convertint-se en l'últim estat europeu en abolir-la. Aleshores encara hi havia a Cuba uns 30.000 esclaus. A Filipines, en canvi, l'esclavitud va ser residual.

"Las fincas azucareras de Cuba recibían el nombre de ingenio debido a que, junto a la superficie agrícola dedicada al cultivo, se edificaron las casas que albergaban los molinos o trapiches y los demás artefactos destinados a extraer el jugo de la caña y obtener la sacarosa cristalizada. Durante las décadas iniciales del siglo XIX se levantaron en la isla centenares de ingenios azucareros que consumieron importantes capitales y fueron origen de crecidas fortunas" (J.Germán, Los ingenios…).

El tràfic d’esclaus fou sens dubte una peça decisiva i irrefutable del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia catalana i espanyola al llarg del segle XIX, i això bastí diverses fortunes, tant a Catalunya com a Espanya. Tanmateix, la industrialització catalana nou fou el resultat dels beneficis del tràfic d’esclaus, sinó que s'originà l’acumulació de capitals i la capacitat empresarial interna, de vegades modestíssima. Les grans fortunes del tràfec d'esclaus rarament hi invertiren,sinó que desplaçaren els seus diners . que a tots ens venen al cap quan se’ns recorda l’eix Catalunya-Cuba eren una peça innegable del gentlemanly capitalism, que dirien Cain i Hopkins si Barcelona fos Londres, del cim capitalista de les finances i les empreses de l’Ibex de l’època, ni més ni menys.

Puerto Rico

A Puerto Rico no hi va haver insurrecció. El novembre de 1897 es va publicar la Carta Autonómica, que impulsava a l'illa un règim d'autonomia com a conseqüència de la política negociadora de Sagasta davant la crisi colonial. Va entrar en vigor el febrer de 1898 però al juliol es va produir la invasió dels EUA.

Pel Tractat de París, Espanya cedia Puerto Rico als EUA. amb les lleis Foraker (1900) i Jones (1917), els EUA van administrar directament l'illa fins que el 1952 va esdevenir estat associat, que és la situació actual.

Filipines.

A Filipines, Espanya hi tenia interessos econòmics basats en el tabac, però molt poca població de procedència peninsular. Les fases de la guerra són semblants a Cuba:

• Insurrecció i primeres etapes (1896): Insurrecció comandada per José Rizal. El capità general Polavieja hi va fer una forta repressió i va condemnar Rizal a mort.
• Intent de concessions del nou govern Sagasta (1897)
• Intervenció nordamericana (1898): desastre de la flota espanyola a Cavite i aplicació del Tractat de París.

Els EUA van dominar les Filipines fins el 1941 quan, en el context de la Segona Guerra Mundial, va ser envaïdes pel Japó. Recuperades pels EUA, les Filipines van obtenir la independència el 1946, si bé s'hi va mantenir una forta influència nordamericana.

Les Carolinas i les Marianas

L'illa de Guam (a les illes Marianas) també va ser cedida als EUA pel Tractat de París, i només van restar a Espanya la resta de les Marianas i les Carolinas, que van ser venudes a Alemanya per 20 milions de marcs el 1899.

Catalunya i les colònies

Cuba havia sigut un lloc d’emigració catalana important, on havien obert botigues. Els nous immigrants hi anaven aprofitant els lligams familiars i de veïnatge (eren els “indians”). Cuba també era un important mercat de productes tèxtils. Els partits dinàstics catalans, les associacions d’empresaris i la major part dels catalanistes recolzaven la posició espanyola (els catalanistes van valorar bé el projecte d’autonomia de Cuba). Només els federals i els anarquistes van criticar la guerra i el fet que fossin les classes populars les que fornissin els reclutes d’un exèrcit que combatia amb pèssimes condicions i amb molta mortalitat.

Àfrica

Amb antecedents diversos a l’època moderna, Espanya va intentar construir un imperi a l’Àfrica al segle XIX, si bé els territoris efectivament controlats seran molt petits.

• Petits territoris a Guinea des del segle XVIII
• Guerra d’Àfrica o Primera Guerra del Marroc, 1859-1860: ampliació del territori al voltant de Ceuta i Melilla
• Tractat de Wad Ras amb Marroc, 1860: Ifni i Río de Oro (no se’n pren possessió)
• Conferència de Berlín, 1884-85. Hi assistiren 14 estats europeus, que es van repartir Àfrica, tot exigint que calia un domini efectiu sobre el territori per a ser reconegut per les altres potències. A Espanya li van correspondre Río de Oro i Saguia el Hamra.

Però va a inicis del segle XX quan, amb l'ajut de França si bé acceptant també les seves exigències (i amb el recolzament de la Gran Bretanya, que volia impedir la influència alemanya a la zona), es va intentar construir un petit imperi colonial a l’Àfrica, que hauria de servir per afavorir determinats interessos econòmics i per demostrar que Espanya continuava essent una gran nació.

• Tractat de París de 1900 i altres acords amb França: es delimiten els territoris de Río de Oro, Saguia el Hamra i Guinea.
• A partir de la Conferència d’Algesires, 1906: delimitació d’interessos colonials a l’Àfrica; a Espanya li correspon el Rif (es concretarà el 1912). S’inicia l’enviament de tropes al Marroc.
• Tractat de Fez, 1912, amb el Marroc i França, pel qual Espanya i França estableixen un protectorat al Marroc: Cabo Juby (i ampliació al Rif): Protectorat espanyol del Marroc, nord i sud (1912 - vigent al Rif fins 1956).

Interessos espanyols a les colònies del segle XX:

Al Marroc:

• Protecció de Ceuta i Melilla
• Mines de ferro, especialment vinculades a la Compañía Española de Minas del RIF (CEMR). La CEMR va néixer el 1907 i va durar com a empresa minera privada fins el 1967. Va ser constituïda per un conjunt d'emprenedors i capitalistes espanyols per explotar el jaciment de ferro de la muntanya Uixán, situat a 22km al sud de Melilla. La companyia va ser considerada com el principal element de la penetració pacífica espanyola al nord del Marroc i va compatr el suport decidit de les autoritats espanyoles, incloses les militars assentades a l'àrea. Al Consell d'Administració de la companyia es van asseure grans capitalistes, polítics de renom (per exemple, el Conde de Romanones, polític liberal de la Restauració) i també personatges ben relacionats amb l'estament militar.
• A banda, se suposava que el Rif tenia moltes altres riqueses minerals, que seria possible instal·lar-hi una agricultura d'exportació, o que seria un mercat per a la indústria espanyola.

Les relacions entre Catalunya i el Marroc van ser intenses i duradores fins a la independència del 1956. Al segle xix, grans empreses com la Compañía Trasatlántica van tenir un paper destacat en el desenvolupament de les relacions mercantils. Els qui tenien interessos al Marroc demanaven, però, una major implicació del Govern central per tal de reforçar la presència espanyola a la zona. La seva intenció era convertir el país en un mercat monopolitzat per a la producció nacional. D’altra banda, el contacte amb el continent veí va potenciar l’africanisme, que va quedar reflectit en la literatura i va afavorir tant la creació de societats geogràfiques com els viatges i les expedicions. Els principals beneficiats foren les navilieres, la banca i el capital privat, però el cost militar del manteniment del Marroc va començar a passar factura i, en alguns sectors, es va anar creant un clima d’oposició a l’aventura colonial que va tenir el seu punt culminant en la Setmana Tràgica (Eloy Martín Corrales, "Barcelona y la colonización de Marruecos: 1859-1975", a Martín Rodrigo y Alharilla (editor), Les bases colonials de Barcelona, 1765-1968, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012)

A Guinea

Guinea Equatorial va ser colònia espanyola durant gairebé dos-cents anys però, tot i que les relacions amb Barcelona van ser molt estretes, la transcendència d’aquest lligam és força desconeguda i ha quedat esvaïda per la preponderància que va adquirir el comerç amb Amèrica i per la notable influència dels indians a la ciutat. L’illa de Fernando Poo es va convertir en el nucli de les primeres cases comercials i explotacions agrícoles dels colons. El producte de comerç principal va ser el cacau. Tanmateix, un sistema aranzelari perjudicial, la manca d’infraestructures i l’escassetat de mà d’obra frenaven el desenvolupament de la colònia, fet que explica el naixement de diverses institucions agrícoles i comercials de defensa mútua amb seu a Barcelona.

Els tres problemes esmentats van trobar el suport necessari per a la seva resolució durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la dictadura franquista, molt interessada a mantenir la idea colonialista i al qual es van adherir els empresaris colonials barcelonins instal·lats a Guinea.

Durant la dècada del 1950, l’aparició de nous productes derivats del cacau significà un impuls definitiu. Així, per exemple, tenim el cas del Cola Cao, que amb la seva cantarella publicitària enganxosa recordava l’origen tropical del cacau utilitzat; o anys més tard l’arribada de la barreja cremosa de cacau, llet, avellanes i sucre (Nocilla). Altres elements que ajudaren a augmentar el consum de xocolata, ja des d'inici del segle XXm foren les noves estratègies publicitàries de les catalanes Amatller, Juncosa o Batanga, que regalaven col·leccions de cromos dins dels embolcalls, sovint de temàtica colonial o patriòtica (com el cromo de la fotografia, de Juncosa sobre la Guerra de Cuba, 1900-20: La Vanguardia, 21/6/2019)

La fi de tot plegat va arribar amb la independència de la colònia, ja que els nous dirigents, clarament nacionalistes, culparen l’ocupació espanyola de tots els mals del país. Els colons van ser repatriats sense ni tan sols poder fer efectius els seus béns, circumstància que explica per què la seva influència a Barcelona no fou tan rellevant com la dels indians.

El cacau era un producte relativament fàcil de conrear. Les tècniques utilitzades no eren gaire complexes i, bàsicament, requerien dues coses: en primer lloc, paciència, ja que la plantació no era rendible fins al vuitè any i, en segon lloc, molta mà d’obra, ja que la mecanització era inexistent. Tant agricultors com el Govern colonial intentaren nodrir les plantacions de mà d’obra autòctona, però els bubis es mostraren totalment hostils a les noves formes de treball imposades pels colons que, més d’una vegada (1889, 1904, 1910), amenaçaren de trencar l’ordre social a la colònia a causa dels abusos constants. Aquest fet va suposar que els empresaris haguessin de buscar treballadors fora de Fernando Poo, siuació que no es va resoldre fins que el Govern espanyol va signar un acord amb el Govern nigerià mitjançant el qual es creà un corrent constant de mà d’obra durant la dècada del 1950 (adaptat de Jordi Sant, "Barcelona, la metròpoli de Guinea?", Martín Rodrigo y Alharilla (editor), Les bases colonials de Barcelona, 1765-1968, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012)

A Guinea no trobem esclavitud, però les plantacions de cacau serien treballades per mà d'obra indígena en condicions de pràctica esclavitud, en una situació que es mantindria fins a la independència de la colònia al segle XX.

La intervenció militar al Marroc. 

El control de la zona atorgada a Espanya pels tractats internacionals no va ser fàcil i es va convertir molt aviat en un conjunt d'enfrontaments entre l'exèrcit espanyol i les guerrilles rifenyes, amb una greu derrota d'Espanya el 1909 (Desastre del Barranco del Lobo, 1909). La intervenció al Marroc tindrà profundes conseqüències socials (Setmana Tràgica) i polítiques (serà un factor important de la Dictadura de Primo de Rivera)

Malgrat que la Segona Guerra del Rif es limita sovint als anys 1920-27 (amb la revolta rifenya comandada per Abd El Krim), la qüestió és que els enfrontaments van ser gairebé continuats des del 1909. Un precedent d'aquests enfrontaments s'havia produït el 1893-94 (Primera Guerra del Rif).

Va ser en aquest context de conflicte continuat que l'exèrcit espanyol va patir una altra dura derrota el 1921 a Annual. Les tropes espanyoles, formades per reclutes i rifenys, van sofrir vora 11.000 baixes, i la pròpia ciutat de Melilla es va veure amenaçada. La derrota va suposar un escàndol enorme i va obligar a la constitució al Parlament d’una comissió d’investigació, presidida pel general Picasso, que va revelar irregularitats, corrupció i ineficàcia a l’exèrcit espanyol de l’Àfrica, però tot l’afer va quedar aparcat amb el cop d’estat de Primo de Rivera (i la investigació probablement va ser una de les causes del cop).

A l’Àfrica, Abd El Krim va poder proclamar la república del Rif el 1921 i davant el seu ímpetu, Primo de Rivera va optar per replegar-se el 1924 cap a les posicions de la costa. No serà fins el 1925, quan els rebels rifenys ataquin també posicions franceses, que França i Espanya arribaran a l’acord que es concretarà en el desembarcament el 1925 de tropes espanyoles i un contingent francès a Alhucemas (a mig camí de Ceuta i de Melilla) i la intervenció de tropes franceses des del Marroc, en una pinça que derrotarà a Abd El Krim i posarà fi el 1927 a la guerra del Rif iniciada el 1921. 

Cal recordar que Espanya va fer un ús intensiu d'armes químiques contra combatents i contra població civil en aquesta guerra. Com deia Alfons XIII, "dejémonos de vanas consideraciones humanitarias porque con la ayuda del más dañino de los gases salvaremos mucha vida. Lo importante es exterminarlos como enemigos, como se hace con las malas bestias". Els gasos es van fer servir a la 1a Guerra Mundial i després van tenir un gran ús a les guerres colonials: a l'Iraq per Gran Bretanya en 1919-20, al Rif per Espanya, o a Abissínia per Itàlia el 1935-36.

"Los gases utilizados fueron la cloropicrina, el fosgeno y, sobre todo, la iperita, que causaron numerosísimas víctimas no sólo entre los combatientes, sino también entre la población civil. La iperita, agente vesicante, causa lesiones parecidas a quemaduras y ampollas en la piel, lesiones en los ojos, que pueden producir ceguera, y si se inhalan grandes concentraciones, éstas lesionan gravemente el tracto respiratorio y pueden causar la muerte" (María Rosa de Madariaga, historiadora, sobre el Rif).

L'exèrcit del Marroc va continuar tenint una importància decisiva a la història d'Espanya, perquè el 1936 va constituir bona part de l'origen del cop militar que va portar Franco al poder. 

Franquisme: de l'explotació a la independència:

• Reorganització de 1946:
• Al nord: el Protectorat espanyol del Marroc se cenyeix al Rif
• Al centre: les colònies d’Ifni, Cabo Juby i el Sàhara formen l’Àfrica Occidental Espanyola
• A Guinea: es manté l’organització de 1926: colònia de Guinea Ecuatorial
• Descolonització i nova reorganització: sota la pressió de l’ONU i pressionat pels Estats Units que volen la pau amb Marroc i França, el franquisme ha de concedir la independència als seus territoris marroquins
• Marroc
• 1956: El Marroc esdevé independent de França. 
• Com que el Tractat de Fez de 1912 limitava el protectorat espanyol al temps que el Marroc no fos independent, Espanya entrega al Marroc les possessions del Rif i Cabo Juby
• S'estableixen les províncies d’Ifni i del Sàhara Espanyol
• 1959: S'entrega Ifni al Marroc, després d’un conflicte armat de poca durada
• 1975: El Marroc va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del Sàhara davant la qual el govern d’Arias Navarro, amb Franco agonitzant, no va saber com reaccionar. Per l’acord de Madrid de 1975 Espanya abandonà el territori i cedí l’administració al Marroc i Mauritània, incomplint les seves obligacions de potència administradora i el seu compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació. La política africana va estar molt condicionada per la pressió dels EUA per pacificar la zona i resoldre els conflictes entre Espanya, França i el Marroc. 
• Encara ara el territori resta pendent d’una solució definitiva entre el Marroc i la República Àrab Saharaui Democràtica. 
• Guinea
• 1956 Província del Golf de Guinea
• 1959: La Província és dividida en dues: província de Fernando Poo i província de Rio Muni;
• 1963: Reunificades una altra vegada i dotades d’una mínima autonomia
• 1968: En el marc de la nova situació internacional del franquisme, sota pressió i supervisió de l’ONU, el règim va organitzar un referèndum d’independència a Guinea en el que va guanyar el sí i Guinea va esdevenir independent.