La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident va deixar pas, a la Mediterrània occidental, a una situació de fragmentació política.
Mapa: els poders polítics a la Mediterrània Occidental a inicis del S: VI (Font: Légendes cartographie)
Aquests regnes germànics es van romanitzar: van adquirir el llatí i les lleis romanes i es van fer cristians.
Al segle VIII la invasió àrab musulmana va ocupar Hispània. A la Gàl·lia va sorgir el regne dels francs (o regne carolingi) que tenia l'ambició de controlar tot Occident, i el seu rei, Carlemany, es va fer coronar emperador a Roma l'any 800, però ja el 843, a la mort de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) aquest regne es va dividir en tres i per tant es va mantenir la fragmentació política de l'Europa occidental. La divisió del regne dels francs va ser fonamental per al naixement de Catalunya al segle X, com veurem.
De l'evolució del llatí en aquests territoris fragmentats políticament en va derivar la diversitat de llengües romàniques, com el català, el castellà, el francès o l'italià.
Localització aproximada de la batalla de Poitiers (732) (Viquipèdia)
I aquí la història dels francs i dels musulmans enllaça amb els orígens de Catalunya. Les terres que avui són catalanes havien format part del regne dels visigots i quan hi va haver la invasió musulmana van passar a ser musulmanes (Barcelona i Girona, per exemple, van ser conquerides pels musulmans vers el 715).
Però després de la batalla de Poitiers, les tornes van canviar. Perpinyà fou conquerida pels francs el 760. El 785 els habitants de Girona els van lliurar la ciutat i Barcelona va ser conquerida el 815.
.jpg)
Mapa: evolució dels comtats catalans (Viquipèdia)
Amb el temps, els comtes de Barcelona van anant prenent importància sobre els altres comtes dels seus voltants i alhora els francs van anar perdent capacitat d'intervenir a les fronteres del seu imperi (recordem que al 843 s'havia fragmentat en tres). Així, al segle IX, un comte de Barcelona que es deia Guifré el Pilós va acumular els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent, i va actuar cada vegada més de manera independent. Quan va morir l'any 897, el seu fill, que es deia Borrell (i que va ser conegut amb el nom de Borrell I, Guifré Borrell o Guifré II), va heretar el càrrec de comte sense esperar que els francs donessin els seu vist-i-plau si bé va jurar formalment la seva fidelitat.
Després de Borrell, van heretar els comtats el seu germà Sunyer I de Barcelona (comte en 911-947), els fills d'aquest: Miró I, comte en 947-966 amb co-govern amb el seu germà Borrell II, que va ser comte en 947-992. Va ser aquest Borrell II que, l'any 988, es va negar a declarar-se vassall del rei franc Hug Capet, sense que aquest pogués fer-hi res. Borrell II, com a comte de Barcelona, va esdevenir així sobirà de Catalunya i el títol de comte de Barcelona va passar a ser equivalent al de rei de Catalunya.
Com va passar amb altres llengües romàniques, en aquests comtats es va produir una llarga evolució des del llatí vulgar (el llatí que parlava la gent) cap a una nova llengua que va ser el català. Ni a Catalunya ni enlloc la majoria de la gent no sabia llegir ni escriure, de manera que la gent parlava les noves llengües romàniques mentre que l'escriptura continuava reservada al llatí. De mica en mica, però, el català i les noves llengües romàniques van començar a aparèixer a la documentació. Primer van ser els noms propis (sobretot topònims i antropònims) en llengua romànica que apareixien en textos llatins; després es van fer servir més paraules i frases, fins que es van redactar textos sencers en la nova llengua. El procés és clar si bé encara es discuteix la cronologia exacta.
Segons les últimes investigacions, les primeres paraules en català van aparèixer tant aviat com al segle IV dC: el bisbe de Barcelona, Sant Pacià, escrivia "si te placet", que ja no és llatí culte sinó un precursor de l'expressió catalana "si et plau".
Cap a l'any 700 es produiria el moment decisiu per a la consolidació del català. Aleshores ja seria una llengua plenament identificable, diferent del llatí, i parlada per la gent.
Al segles IX i X ja es troben força paraules en català en documents escrits en llatí, especialment noms de lloc i de persona, tecnicismes legals, articles, etc. Els preveres Centoll (prevere de la Seu d'Urgell), Adanagell (canonge de Vic) i Fronimi (prevere de Ripoll) són els primers personatges d'aquesta època (documentats) que escriuen paraules en català en textos que majoritàriament eren en llatí.
Al segle XI ja apareixen frases i fins i tot textos llargs escrits en català, si bé la majoria de textos escrits encara eren en llatí.
- Egfred (prevere de Barcelona) és el primer, que sapiguem, que escriu una frase en català l'any 1022.
- La nova documentació feudal incorpora molts textos escrits en part en català, especialment juraments feudals i notes de greuges -les notes de greuges eren documents que donaven tesstimoni del trencament d'obligacions feudals i es reclamava que es complissin.
- Primer gran llibre escrit en català: Llibre dels Jutges, traducció al català del Liber iudicum, que era una compilació de lleis visigòtiques feta en llatí al segle VII. Ponç Bofill Marc (canonge i jutge de Barcelona) probablement en fou el traductor o potser el director d'una traducció col·lectiva.
- Probable primera redacció dels Usatges
A partir del segle XII es produeix la generalització del català escrit.
Les primeres paraules del català. Exemples. S. IX i X
[Font: Alturo i Alaix, 2022]
- Topònims: Mala Gelada, Matamala, Hora Bona, Merder, ...
- Antropònims: Formosa, Generosa, Gloriosa, Blanquet, Morena, Bonfill, Malacara, ...
- Altres: església, estel, destral, roca, alzina, garriga, riba, hort, pineda, puig, tragina, ...
Un jurament feudal, S. XI
[text que vol ser llatí però que deixa transparentar totalment el català; versió al català modern de Moran i Rabella, 2001, adaptat]
Juro jo, Ramon, fill d'Estefania, a tu Ramon, fill d'Ermessenda, que fidel et seré d'aquesta hora en endavant per dreta fe sense enganyar-te, com un home ha d'ésser-ho a son senyor a qui s'encomana.De la teva vida, del teu cos i dels bens que tens avui i més endavant, ajudador et seré per mantenir-lo i defensar-lo sempre que tu em requeriràs o per tu mateix o per vostre missatge en nom d'aquest jurament.I dels castells que vós m'encomanareu, de la potestat no us en privaré ni de dia ni de nit.I si vós Ramon, comte, moríssiu, d'aquests castells que m'encomaneu ajudaré la vostra muller i el vostre fill a tenir-los sense enganyar-los.
Un fragment del Llibre dels Jutges, S.XI
[En català arcaic; manuscrit de la Seu d'Urgell, anterior al 1090 segons Alturo i Alaix, 2023; adaptació a partir de Moran i Rabella, 2001]
De les coses que marit i muller adquireixen en comú quan viuen juntsAquesta manera de procedir haurà de ser respectada per marits i mullers. De les coses que n'han fet escriptura conjuntament en nom de tots dos, segons les condicions de l'escriptura es farà repartiment de les coses i la possessió del dret que pertanyi a ells.Allò que el marit adquireixi guanyant-ho a altres persones o ho adquireixi a botí en cavalcada o en host, o per donació d'un príncep o del seu patró o dels seus amics, es seus hereus en tindran ple dret, i en tindran poder de fer d'allò el que vulguin. El mateix dret tindran les mullers de disposar-ne si adquireixen alguna cosa per donació de qualsevol.
_________________________________
Bibliografia
- Jesús Alturo i Tània Alaix, Lletres que parlen. Viatge als orígens del català, Barcelona, La Magrana, 2023
- Josep Moran i Joan Anton Rabella, a cura de, Primers textos de la llengua catalana, Barcelona, Proa, 2001
