Moisès és una figura central de les tres religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l'islam. Per això és un personatge molt important de la Torà i de l'Antic Testament de la Bíblia.
La seva història s'explica a diversos llibres de la Bíblia i aquí ens fixarem en el llibre de l'Èxode, una història de la qual les primeres versions orals degueren sorgir al segle IX aC i que potser fou escrit, en les seves primeres versions, als segles VIII i VII aC, probablement a la vista, en aquest darrer segle, de les històries que hi havia sobre Sargó d'Akkad: orígens modestos, servidor d'un regne veí i, finalment, fundador del seu propi regne.
El llibre de l'Èxode és el segon llibre de la Bíblia i explica la història del poble d’Israel des de l’esclavatge a Egipte fins al seu alliberament i la consolidació d'una aliança amb Déu. Segons el llibre de l'Èxode, el poble d'Israel era esclau a Egipte però en un moment determinat va néixer un nen que en seria el salvador.
El faraó, però, va decretar que tots els nens petits dels jueus fossin morts, i Moisès només es va salvar perquè la seva mare el va posar en una cistella a les aigües del Nil. El nen va tenir sort perquè la filla del Faraó el va trobar, el va salvar i el va portar al Palau del Faraó on el nen va créixer com si fos de la pròpia família reial. Va ser al palau on li van posar el nom de Moisès, que vol dir "salvat de les aigües".
Va arribar un moment, però, que Moisès es va adonar del patiment dels jueus i va fugir al desert. Aleshores, Déu se li va aparèixer en forma d'una bardissa ardent i li va encomanar d'alliberar els israelites. Moisès va demanar amb insistència al faraó que alliberés els israelites, i a cada negativa del faraó, una malvestat terrible enviada per Déu s'abatia sobre Egipte, però el faraó es mantenia sense canviar la seva opinió. Així, deu plagues seguides es van abatre sobre Egipte, des de l'aigua del Nil que es va convertir en sang fins a una plaga de granotes, passant per una plaga de tàvecs o la mort del bestiar.
Quan els israelites van arribar al Mont Sinaí (al sud de la Península del Sinaí), Déu va fer una aliança amb ells i els va donar els Deu Manaments, a més de tot un conjunt d'altres lleis per regir la seva vida en comú i instruccions per a construir un santuari i ordenar el culte i els seus estris, com el canelobre de 7 braços. (mapa: Viquipèdia).
El caràcter extremadament èpic de tot aquest relat ha fet que fos objecte de pel·lícules com la de Ridley Scott, Èxode. Déus i Reis (2014).
En quina mesura tot el relat de l'Èxode reflexa més o menys algun fet històric ha estat una qüestió molt discutida, però, en tot cas, Moisès ha quedat com una figura central del judaisme. És el principal profeta d'aquesta religió, segons la qual Moisès mateix hauria redactat la Torà per inspiració divina. El judaisme considera que va ser escollit per Déu per alliberar els israelites de l’esclavitud a Egipte i conduir-los cap a la Terra Promesa. Com hem vist, i sempre segons la tradició jueva, hauria sigut al Mont Sinaí on Moisès hauria rebut els Deu Manaments, que són els fonaments de la llei i l'ètica jueva.
La vida i obra de Moisès simbolitzen en el judaisme la fe, la justícia i l’obediència a Déu. És un model de guia espiritual i d'humilitat, i la seva història forma part essencial de la identitat jueva, que es celebra especialment durant la festivitat de la Pasqua, que commemora l'alliberament d'Egipte.
En el cristianisme, Moisès també és venerat com un profeta fonamental i un precursor de Jesús. És respectat per la seva fidelitat a Déu i per haver guiat el poble d'Israel cap a la llibertat, actes que simbolitzen la redempció i la salvació, que són conceptes centrals en el cristianisme. La Llei de Moisès, incloent-hi els Deu Manaments, és vista com una base moral que Jesús vindrà a completar amb un nou missatge d'amor i gràcia.
En l’islam, Moisès (conegut com a Musa) és un dels profetes més importants, precursor de Mahoma, i és mencionat amb freqüència en l'Alcorà, on se li atorga gran respecte com a guia espiritual i model de fe. La seva història exemplifica la lluita contra la injustícia, la paciència enfront de l’adversitat i la confiança en Déu.
Agraeixo a l'Associació Bíblica de Catalunya l'autorització que m'ha donat per reproduir aquí aquests fragments.
Èxode, 19, 1-25 i 20, 1-18: els Deu Manaments
El primer dia del tercer mes després de la sortida d’Egipte, els israelites van arribar al desert del Sinaí (...) El Senyor va dir a Moisès:
—Jo et vindré a trobar enmig d’un núvol espès, perquè el poble em senti quan parlaré amb tu i així creguin en tu per sempre (...)
El tercer dia, quan clarejava, va aparèixer dalt la muntanya un núvol espès; esclataren trons i llamps i es va sentir un toc de corn fortíssim. Al campament, tot el poble estava esglaiat. Moisès va fer sortir el poble del campament per anar a trobar Déu, i es van aturar al peu de la muntanya. La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat enmig del foc. El fum anava pujant com el d’un forn i tota la muntanya s’estremia. El toc del corn es va posar a retrunyir més fort. Moisès parlava i Déu li responia amb la veu del tro.
El Senyor va baixar a la muntanya del Sinaí, al cim de la muntanya. Des d’allà va cridar Moisès, i ell va pujar-hi. (...)
Déu va donar al poble d’Israel aquests manaments:
—Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau.
No tinguis cap altre déu fora de mi.
No et fabriquis ídols (...) No els adoris ni els donis culte (...)
No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu (...)
Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat.
Honra el pare i la mare (...)
No matis.
No cometis adulteri.
No robis.
No acusis ningú falsament.
No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany (...).
- Diarmaid MacCulloch, Historia de la Cristiandad, Barcelona, Debate, 2011
- Thomas Römer et. al. éd. Introduction à l'Ancien Testament, Genève, Labor et Fides, 2009
- Thomas Römer, "Et la Bible fut", Le Monde des Religions. Collection Histoire HS 33 (2019), p 12-17
