Aquesta pàgina forma part de la secció d'Història del Món Contemporani de 1r de Batxillerat
- Descriu el vestit del rei i assenyala'n els elements que demostren poder
El seu predecessor, Lluís XV, havia perdut les colònies que França tenia a Nord-Amèrica a mans de la Gran Bretanya a la guerra de 1754-1763, i la guerra de la Independència americana, iniciada el 1785, donava a Lluís XVI la possibilitat d'una revenja. A favor de la guerra hi havia la voluntat d'erosionar la Gran Bretanya, una certa popularitat dels americans, i el suport d'homes com el ministre d'afers exteriors, Charles Gravier de Vergennes, o del militar i aristòcrata marquès de Lafayette (que no va dubtar a unir-se als americans malgrat els dubtes del rei). En contra hi havia els advertiments del ministre d'hisenda, Anne-Robert Jacques Turgot, que deia que França no podria fer front a les despeses de la guerra.
El cas és que l'ajut francès va començar amb el subministrament d'armes, municions i uniformes. Però a mesura que la guerra continuava, aquesta ajuda va resultar insuficient, i a partir de 1778 es va concloure un tractat d'aliança amb els americans que va implicar l'esclat de la guerra amb la Gran Bretanya i l'enviament de tropes a Amèrica, paral·lelament amb l'ajut que els americans rebien també d'Espanya i Holanda. L'ajut estranger serà decisiu per a la independència americana, però el conflicte, que tindrà per escenaris no només Amèrica del Nord, sinó també les Antilles, el canal de la Mànega (França i Espanya plantejaran una invasió de la Gran Bretanya que no arribarà a tenir lloc) i la Índia, plantejarà unes necessitats financeres que la hisenda francesa tindrà moltes dificultats per assumir. La sortida a curt termini serà a base de préstecs, que no faran més que augmentar l'endeutament crònic de la hisenda. A la fi de la guerra, la Gran Bretanya haurà perdut bona part de les seves colònies americanes, però França no recuperarà les perdudes en 1763 ni rebrà tampoc cap tipus de compensació econòmica.
El resultat serà, per tant, un endeutament massiu que portarà a greus dificultats per a la hisenda del rei. La guerra, però, no va fer sinó empitjorar una dificultat que serà endèmica a les monarquies absolutes: la tensió entre unes despeses creixents (provocades per l'augment de l'aparell burocràtic, la Cort, els exèrcits permanents i la guerra a gran escala) i els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat.
Al llarg del segle XVIII, els ministres del rei van fracassar un darrere l'altre en els seus intents de fer pagar als privilegiats, bàsicament perquè, malgrat tots els esforços de l'absolutisme per enderrocar qualsevol institució que s'oposés a les demandes del rei, els 13 Parlements provincials restaven dempeus i eren necessaris per a imposar nous impostos.
Aquests Parlements provincials tenien atribucions judicials civils i criminals i també exercien tasques administratives relacionades amb qüestions força diverses (subsistències, sanitat, ordre públic, etc.). Eren, per una banda, instruments del rei, però per l'altre el podien limitar exigint-li l'observació de la llei i calia que el Parlement registrés aquestes lleis per fer-les efectives en l'àmbit territorial de la seva jurisdicció. Quan els ministres col·laboraven amb els Parlements, les lleis eren més benvingudes o, com a mínim, més acceptades, mentre que el tarannà autoritari complicava molt les relacions entre els uns i els altres. En el cas dels impostos, els Parlements van resultar ser un dic molt eficaç contra les creixents imposicions fiscals de la monarquia, tant per la voluntat egoista de la noblesa i els burgesos rics de no pagar impostos com per una certa defensa de la societat local.
Imatge: l'Assemblea de Notables, a Versalles, gravat de l'època acolorit, Archives Nationales - Viquipèdia
Lluís XVI confiava que una reunió de 144 "notables", convocats a dit per ell mateix, no podria oposar-se a les seves demandes. L'Assemblea es va reunir el febrer de 1787 però els debats es van anar allargant, i les propostes reials van trobar una ferma oposició. Va aparèixer la voluntat aristocràtica d'oposar-se a a pagar més impostos però també crítiques a unes reformes que es creien ineficaces, i també crítiques al ministre de finances a qui es va acusar, sembla que amb raó, de corrupció. També es va anar afermant la idea que l'Assemblea no tenia autoritat per a decidir sobre un tema tant delicat i que el que calia era convocar els Estats Generals, o sigui, la institució parlamentària francesa que no es reunia des de 1614, petició a la qual Lluís XVI, finalment, va accedir. Encara que les raons per oposar-se a la fiscalitat reial eren prou diverses, aquests dos anys, de 1787 a 1789, han passat a la història amb el nom de "la revolta dels privilegiats".
Per tant, es poden establir diverses causes que expliquen com es va arribar el 1789 a les portes de la Revolució:
- Els problemes econòmics de la monarquia i les seves dificultats per apujar els impostos, que va fer que el rei prengués decisions que difícilment hagués pres en altres circumstàncies. Les despeses creixents de la monarquia tenien difícil solució davant dels privilegis fiscals de les classes dominants. A més, però, els anys 1787-89 van ser de crisi arreu de França, i això feia que qualsevol demanda fiscal es veiés més inassumible, no només per als privilegiats sinó també per al conjunt de la població, que veia en aquestes desigualtats, en la corrupció del ministre, en les despeses de la Cort i en el deute excessiu de l'Estat, en els impostos senyorials, les causes de les seves dificultats. En aquest sentit, la Revolució serà, en gran part, una filla de la misèria de la crisi de 1787-89.
- Encara que sembli paradoxal, però, la Revolució serà una filla, també, del creixement a llarg termini del segle XVIII. El creixement de les ciutats i de nous grups socials (burgesos de les ciutats, professions liberals, propietaris agraris no nobiliaris, treballadors, ...), molt menys dependents de les estructures nobiliàries i eclesiàstiques, farà que el conjunt de l'Antic Règim (o sigui, la combinació de societat estamental i monarquia absoluta) es posi en qüestió.
- Bona part de la societat francesa (inclosos una part de la noblesa i del clergat) veuran el desllorigador de tot plegat en un augment de la representativitat de les institucions. Aquesta demanda de més representativitat es traduirà aviat en demandes impossibles d'assolir sense canviar les característiques de la monarquia absoluta (i, especialment, la concentració de poder en la persona del monarca) i de la societat estamental.
Classifica les causes de la Revolució segons siguin econòmiques, polítiques o socials
__________________________________________________________________________
Bibliografia
- Jean-Paul Bertaud, La Revolució Francesa. Quatre interpretacions bàsiques, Barcelona, L'Avenç, 1990
- Irene Castells, La Revolución Francesa, Madrid, Síntesis, 1997
- Malcom Crook. "La Révolution française. L’âge d’or des élections", dins La révolution française au carrefour des recherches [en ligne]. Aix-en-Provence : Presses universitaires de Provence, 2003 (généré le 25 mars 2024)
- Ernest Labrousse, Fluctuaciones económicas e historia social, Madrid, Tecnos, 1980
- Alain Lemaître (dir.). Le monde parlementaire au XVIIIe siècle : L’invention d’un discours politique. Nouvelle édition [en ligne]. Rennes : Presses universitaires de Rennes, 2010 (généré le 24 mars 2024)
- Ofelia Rey, Poder y privilegios en la Europa de siglo XVIII, Madrid, Síntesis, 1992
- Albert Soboul, Comprender la Revolución francesa, Barcelona, Crítica, 1983
- Michel Vovelle, Introducción a la historia de la Revolución francesa, Barcelona, Crítica, 1989
