Imatge: propaganda pro franquista treta de twitter.
Text i gràfica: L'endarreriment en la modernització del sector públic a Espanya i la tardana aparició de l'Estat del Benestar, procedent de Francisco Comín, Daniel Díaz, "Sector público y administrativo y estado del bienestar", a Albert Carreras / Xavier Tafunell, coords, Estadísticas Históricas de España, fundación BBVA, p.877 i 892-893
El desenvolupament de l’estat del benestar fou més tardà i lent a Espanya que a altres països. Quan en els països europeus estaven sorgint les primeres assegurances socials, a finals del segle XIX, a Espanya es creaven comissions per estudiar els problemes socials (Comisión de Reformes Sociales). Les primeres passes es donaren amb la Llei d’accidents de treball (1900), el Retir Obrer (1919) i les lleis de la Segona República, que donà passes significatives malgrat que en la pràctica foren limitades a causa dels problemes pressupostaris i la inestabilitat política [recordeu el contrast entre el Bienni Progressista i el Bienni Negre].
Mesures socials de la Restauració
- Comissió de reformes socials per estudiar les condicions de vida i treball dels obrers i proposar reformes (1883-1903); a partir de 1903: Institut de Reformes Socials (1903-24)
- Institut Nacional de Previsió (1908-1978): òrgan que va anar desenvolupant diversos sistemes de protecció social.
- jubilació obrera, Llei protectora d'accidents de treball, la Llei sobre les condicions de treball de dones i nens, la Llei del descans dominical i la Llei de vagues
- jornada laboral de 8 hores i la vaga de La Canadenca
- legalització dels sindicats,
- lleis sobre les cases barates.
Mesures socials de la Segona República
- protecció del treball a la Constitució (Espanya, república de treballadors; art. 46 de protecció del treball)
- la despenalització de la vaga (dret d'associació, de formar sindicats i de reunió garantits a la Constitució)
- Jurats mixtos, jornada de 8 hores,
- setmana anual retribuïda (una setmana de vacances a l'any)
- Llei de contractes de conreu
L’arribada del Franquisme fou la principal causa de l’endarreriment del sorgiment d’una Seguretat Social moderna -és a dir, de l’estat del benestar- a Espanya. Quan a Europa ja s’estaven desenvolupant els moderns sistemes de Seguretat Social, durant l’autarquia s’expandiren les assegurances professionals, de manera autoritària i alhora descoordinada, regits des de l’Estat (INP i sindicalisme vertical) però de manera independent entre sectors i indústries, fet que a més implicà menys efectivitat.
El 1963 -amb 20 d’anys d’endarreriment- s’inicià la creació d’un sistema general de Seguretat Social amb la Ley de Bases de la Seguridad Social, que unifiqués i coordinés els diferents organismes existents i les diferents assegurances, gràcies al creixement econòmic i al desenvolupament d’un moviment obrer que exigia més eficiència en la gestió de les assegurances existents i, a més, una generalització de les prestacions econòmiques i sanitàries del sistema. El procés es convertí en una batalla entre les diferents famílies del règim, que volien rendibilitzar-ho políticament, de manera que tot plegat no entrà en vigor fins el 1967, i les seves febleses intentaren superar-se amb noves lleis, el 1972 i el 1974.
Mesures socials (o anti-socials) del Franquisme
- Fuero del Trabajo
- Criminalització de la vaga i pèrdua de la negociació col·lectiva (prohibició dels sindicats obrers i inclusió de treballadors i empresaris dins el sindicat vertical)
- Llei de bases de la Seguretat Social (1963)
És innegable que l’arrencada de l’estat del benestar data dels Pactes de la Moncloa i de les mesures de 1979 en temps de la UCD, mentre que el PSOE amplià les cobertures i les generalitzà, alhora que prengué mesures per acabar amb possibles abusos i endurir les condicions d’accés a les prestacions. En tot el procés, la pressió sindical fou decisiva.
Mesures socials de la Transició i inicis de la democràcia
- Pactes de la Moncloa
- sistema de la Seguretat Social
