El model femení d’ “àngel de la llar”, típic del segle XIX, va ser recuperat pel franquisme. Es divulgarà un discurs de reclusió de la dona a la llar, de submissió als pares i després al marit, d’allunyament tant del treball que no fos estrictament domèstic com de la vida pública i la política, que tenia una base biologista molt clara ja que creia en les diferències congènites entre homes i dones. Es veia a la dona com “un temple de la raça”, encarregada de la socialització dels fills en els valors del règim. La
L’organisme que a Espanya va assumir l’organització de les dones va ser la Sección Femenina de FET y de las JONS (encapçalada per la germana del fundador de Falange, Pilar Primo de Rivera), creada a partir del model del nazisme i feixisme, si bé amb molta influència religiosa i que tenia funcions adoctrinadores, educadores i assistencials. Era al seu si que les dones solteres i vídues sense fills i menors de 35 anys realitzaven el Servicio Social (de 6 mesos de durada i 6 hores de dia excepte als festius, vigent fins al 1978), que consistia en un conjunt de cursos adoctrinadors i prestacions en institucions públiques com a hospitals o menjadors infantils. El Servicio Social era necessari per a treballar en entitats oficials o empreses estatals, encara que també hi havia nombroses exempcions i permisos que feien que moltes dones no el realitzessin o ho fessin al llarg de diversos anys.Funcions semblants realitzarà a les zones rurals la Hermandad de la Mujer y el Campo (organització de grups de dones que feien tasques agrícoles, i rebien formació domèstica) i, després de 1942-43, quan els falangistes van començar a perdre terreny, la Acción Católica, vinculada a l’església.
La discriminació de la dona es podia observar en tots els àmbits, en un sistema jurídic que negava la igualtat de drets entre l’home i la dona. Aquest sistema jurídic no va canviar sinó molt lentament:
a) Codi Civil: la dona estava sotmesa a la potestat dels homes: del pare primer i del marit després, que n’administraven les propietats i n’eren els representants legals. No va ser fins el 1961 que es va suprimir la discriminació legal de les dones solteres (ja que fins aleshores no podien signar cap contracte o obrir un compte bancari, sinó que ho havia de fer el seu pare), però es va mantenir per a les casades, que continuaven necessitant l’autorització del seu marit. El 1973 es va establir la igualtat jurídica entre homes i dones.
b) Codi Penal de 1944: considerava delicte l’adulteri i penalitzava més la dona que l’home; era indulgent amb el marit que lesionava o matava la dona sorpresa en adulteri; les agressions sexuals eren considerades delictes contra l’honestedat i el violador podia evitar la sanció penal si obtenia el perdó de la víctima o es casava amb ella; no es permetia el divorci, ni l’avortament en cap supòsit i es defensava una política pro-natalista.
c) Educació: separació en funció del sexe; es forma la dona per ser esposa i mare. No és fins 1970 que la Llei General d’Educació reconeix la igualtat de dones i homes en matèria educativa i estableix la possibilitat de l’escolarització mixta (no serà obligatòria fins al curs 1984-1985).
d) Treball: Ley de reglamentaciones de 1942 l’obligava a abandonar el treball quan contreia matrimoni. No és fins el 1961 (amb la llei de Derechos Políticos, Profesionales y de Trabajo de la Mujer, que les autoritats no van difondre gaire) que es va permetre que les dones casades continuessin treballant, si bé va continuar necessitant el permís del marit fins el 1975, moment que es va autoritzar que les dones poguessin firmar un contracte laboral i exercir el comerç per elles mateixes. No va ser fins el 1981 que els marits van deixar d’administrar legalment el salari de les seves dones. En dates semblants es van obrir determinades professions de l’administració pública a les dones: a l’administració de justícia el 1966, a la policia el 1975.
Les dones, però, també van participar en la lluita clandestina, els sindicats i els partits polítics, i aquesta participació va suposar una ruptura amb l’exclusió de les dones de l’espai públic i polític preconitzada pel franquisme. Les dones també van participar i fins i tot protagonitzar moltes reivindicacions veïnals, sobretot, en les ciutats que creixien de manera desordenada: carrers asfaltats, aigua corrent i llum, habitatge, llars d’infants, escoles, centres de salut, baixada dels preus… Aquestes mobilitzacions serien el germen de les associacions de veïns i, als anys 70, de les vocalies de dones (agrupacions de dones al si de les associacions de veïns, que feien formació sobre sexualitat, drets, etc.). El paper de la dona va ser un factor fonamental del canvi de costums que es va produir a finals del franquisme.
