Entre 1960 i 1975, l’antifranquisme va créixer en importància, es va transformar internament (amb la creixent importància del marxisme), va ampliar els àmbits en què actuava (partits polítics i moviments socials) i es va tornar particularment intensa a partir de 1965.
Per una banda, l’oposició es va consolidar i, si bé no va aconseguir enderrocar la dictadura, l’afeblí políticament, fent impossible la seva continuïtat després de mort Franco, ja que qüestionà la seva legitimitat i va afavorir que l’any 1975 bona part de la societat fos partidària de la democràcia.Per altra banda, l’oposició antifranquista es va transformar, amb la decadència de moltes de les forces antifranquistes històriques i l’auge de noves forces polítiques i sindicals. Com havia passat amb la dictadura de Primo de Rivera la dictadura de Franco suposarà un clar trencament amb la situació política anterior. A Catalunya, els casos més clars són els de la CNT i l’ERC que, de ser hegemòniques als anys 30 van passar a ser molt minoritàries als 70.
L’oposició majoritària va estar vinculada a la direcció dels moviments socials i va ser de tendència marxista (gràcies a la creixent influència del marxisme a l’Europa Occidental i al fet que oferia una interpretació atraient dels canvis econòmics i socials i de la necessitat de l’oposició al règim).
Entre els partits polítics, a Catalunya, l’hegemonia política la va tenir el PSUC (liderat des de l’ interior per Gregori López Raimundo des del 1956) gràcies a la seva presència en els moviments socials (especialment, sindicats, estudiants i moviments veïnals). Fundat el 1936 i vinculat aleshores a la URSS, ara el PSUC condemnava l’intervencionisme soviètic a Txecoslovàquia (1968) i defensava una política vinculada als problemes de la població, de “reconciliació nacional”, d’unitat d’acció de l’oposició i un trànsit gradual i democràtic cap al socialisme. Serà el principal promotor de l’Assamblea de Catalunya i difondrà el catalanisme entre la població procedent de la immigració. Altres partits eren el Front Obrer de Catalunya (1963-70, socialista revolucionari simpatitzant dels moviments revolucionaris de Cuba, Algèria i Vietnam), el Moviment Socialista de Catalunya (1945-74, on l’interior de Raimon Obiols era partidari d’entendre’s amb el PSUC, i l’exili de Josep Pallach, era més moderat i partidari d’aïllar els comunistes), i el Front Nacional de Catalunya (1940/46 – 1990, però residual des dels anys 70, nacionalista, format amb membres d’Estat Català).
A Espanya, el PCE també tenia una presència important en els moviments socials i estava dirigit per Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri (dos polítics dels anys 30). El PSOE tenia menys presència i estava molt condicionat per l’enfrontament entre les direccions de l’interior i de l’exili, fins que al congrés de Suresnes de 1972 els líders de l’interior, amb Felipe González, van controlar el partit.
El "conturbenio" de Múnic
A banda dels partits polítics, l’antifranquisme es va estendre per àmbits molt diversos.
Sindicalisme. Des dels anys 50 i, sobretot, inicis dels 60, es va incrementar la conflictivitat laboral i petits grups de treballadors, sovint comunistes o d’Acció Catòlica (grups catòlics independents del règim) es reunien per organitzar-se, alhora que es presentaven a les eleccions sindicals del règim com a candidatures opositores a les oficials (“entrismo”). Aquestes comissions van aparèixer a les zones industrials i urbanes d’Espanya i es van consolidar a la dècada de 1960 amb el suport de PCE, PSUC, la Hermandad Obrera de Acción Católica i altres grups com el FOC. El règim les va perseguir, declarant-les il·legals el 1967, i amb detencions, tortures, acomiadaments i condemnes per part del TOP. El Procés 1001 va condemnar-ne 10 dirigents el 1973, entre ells el seu secretari general, Marcelino Camacho. La CNT i la UGT tenien aleshores molt poca rellevància.
Moviments d’estudiants universitaris. Les universitats es van convertir en centres de protesta i de demanda de democràcia, especialment arran del “maig francès” i van anar apareixent sindicats independents mentre l’oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios era dissolt el 1965: el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (fundat el 1966 amb la Caputxinada) i el Sindicato Democrático de Estudiantes Universitarios de Madrid.
Moviments veïnals. Van ser una font fonamental de reivindicació democràtica i de millora de les condicions de vida i de serveis dels barris de les grans ciutats. A Catalunya van tenir també un component catalanista i va proliferar sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, on el 1974 es va crear la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Les esquerres hi eren majoritàries.
Oposició catòlica. Grups de catòlics van començar a participar amb l’oposició, amb fets com les declaracions de l’abat de Montserrrat, Marc Aureli Escarré, a Le Monde criticant el règim (1963), la Caputxinada (1966), el suport de les parròquies a la fundació de CCOO cedint les esglésies per a fer reunions (1975-76).
Catalanisme. Va ser un moviment molt transversal, que formava part del capital polític tant de grups de l’esquerra com el PSUC a grups catòlics com Crist i Catalunya (Jordi Pujol, 1954), i que va culminar en la demanda, àmpliament majoritària, d’autogovern en el moment de la Transició. Es va plantejar com una força integradora del conjunt de la població, essent dos dels seus elements més representatius la frase de Jordi Pujol “És català tothom qui viu i treballa a Catalunya” i el llibre Els altres catalans (1964), de Francisco Candel, que plantejava una societat catalana formada per gent de diversa procedència -eren dues visions que s’oposaven tant als que veien la cultura catalana com una cosa només de rics com als que patien perquè desaparegués davant l’onada immigratòria. Entre els moments importants d’aquest catalanisme cal destacar els Fets de Palau (1960), el Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i les multitudinàries manifestacions de l’11 de setembre de Sant Boi de Llobregat el 1976, ja mort Franco. Al País Basc, Galícia i País Valencià també es van desenvolupar moviments que defensaven l’autogovern.
Organisme unitaris. A Catalunya es van constituir organismes unitaris de l’oposició, com la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), que el 1971 va donar lloc a l’Assemblea de Catalunya, fundada a l’Església de Sant Agustí de Barcelona i integrada per la majoria de grups de l’oposició i amb un paper hegemònic del PSUC. La seva perspectiva ideològica es va difondre amb el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia (restabliment del de 1932), i va maldar per coordinar-se amb plataformes semblants de la resta d’Espanya. A Espanya les plataformes unitàries rellevants es van iniciar el 1974 amb la Junta Democrática de España.
El 1962, 118 representants (80 de l’interior i 38 de l’exterior) de grups de l’oposició es van trobar a Múnic, en el marc del IV Congrés del Moviment Europeu (un grup d’interès que defensava una major integració europea). Hi van assistir des de polítics de dretes que havien lluitat al costat de Franco i que després se’n van distanciar (com el monàrquic José María Gil-Robles) a l’oposició procedent dels derrotats de la guerra, com els socialistes, amb l’exclusió dels comunistes a causa del context de la Guerra Freda –si bé el PCE i el PSUC hi van enviar representants informals. Es va reclamar unes institucions democràtiques, drets individuals i col·lectius i el reconeixement de les comunitats “naturals”. El règim ho va qualificar de “contubernio de Múnich”, va suspendre durant dos anys l’article 14 del Fuero de los Españoles (que reconeixia el dret a fixar lliurement la residència), i va perseguir els signants amb multes i desterraments). (font: Gran Enciclopèdia Catalana)
A banda dels partits polítics, l’antifranquisme es va estendre per àmbits molt diversos.
Sindicalisme. Des dels anys 50 i, sobretot, inicis dels 60, es va incrementar la conflictivitat laboral i petits grups de treballadors, sovint comunistes o d’Acció Catòlica (grups catòlics independents del règim) es reunien per organitzar-se, alhora que es presentaven a les eleccions sindicals del règim com a candidatures opositores a les oficials (“entrismo”). Aquestes comissions van aparèixer a les zones industrials i urbanes d’Espanya i es van consolidar a la dècada de 1960 amb el suport de PCE, PSUC, la Hermandad Obrera de Acción Católica i altres grups com el FOC. El règim les va perseguir, declarant-les il·legals el 1967, i amb detencions, tortures, acomiadaments i condemnes per part del TOP. El Procés 1001 va condemnar-ne 10 dirigents el 1973, entre ells el seu secretari general, Marcelino Camacho. La CNT i la UGT tenien aleshores molt poca rellevància.
Moviments d’estudiants universitaris. Les universitats es van convertir en centres de protesta i de demanda de democràcia, especialment arran del “maig francès” i van anar apareixent sindicats independents mentre l’oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios era dissolt el 1965: el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (fundat el 1966 amb la Caputxinada) i el Sindicato Democrático de Estudiantes Universitarios de Madrid.
Moviments veïnals. Van ser una font fonamental de reivindicació democràtica i de millora de les condicions de vida i de serveis dels barris de les grans ciutats. A Catalunya van tenir també un component catalanista i va proliferar sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, on el 1974 es va crear la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Les esquerres hi eren majoritàries.
Oposició catòlica. Grups de catòlics van començar a participar amb l’oposició, amb fets com les declaracions de l’abat de Montserrrat, Marc Aureli Escarré, a Le Monde criticant el règim (1963), la Caputxinada (1966), el suport de les parròquies a la fundació de CCOO cedint les esglésies per a fer reunions (1975-76).
Catalanisme. Va ser un moviment molt transversal, que formava part del capital polític tant de grups de l’esquerra com el PSUC a grups catòlics com Crist i Catalunya (Jordi Pujol, 1954), i que va culminar en la demanda, àmpliament majoritària, d’autogovern en el moment de la Transició. Es va plantejar com una força integradora del conjunt de la població, essent dos dels seus elements més representatius la frase de Jordi Pujol “És català tothom qui viu i treballa a Catalunya” i el llibre Els altres catalans (1964), de Francisco Candel, que plantejava una societat catalana formada per gent de diversa procedència -eren dues visions que s’oposaven tant als que veien la cultura catalana com una cosa només de rics com als que patien perquè desaparegués davant l’onada immigratòria. Entre els moments importants d’aquest catalanisme cal destacar els Fets de Palau (1960), el Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i les multitudinàries manifestacions de l’11 de setembre de Sant Boi de Llobregat el 1976, ja mort Franco. Al País Basc, Galícia i País Valencià també es van desenvolupar moviments que defensaven l’autogovern.
Organisme unitaris. A Catalunya es van constituir organismes unitaris de l’oposició, com la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), que el 1971 va donar lloc a l’Assemblea de Catalunya, fundada a l’Església de Sant Agustí de Barcelona i integrada per la majoria de grups de l’oposició i amb un paper hegemònic del PSUC. La seva perspectiva ideològica es va difondre amb el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia (restabliment del de 1932), i va maldar per coordinar-se amb plataformes semblants de la resta d’Espanya. A Espanya les plataformes unitàries rellevants es van iniciar el 1974 amb la Junta Democrática de España.
Textos
- Joan Brossa, Antologia de poemes de revolta, 1979
