Els moviments socials a la fi de l'Antic Règim
A finals del segle XVIII i inicis del XIX podem trobar diferents models de protesta popular, adaptades, totes, a la realitat del seu temps.
Una forma molt típica de protesta era l'avalot o rebombori (o, a la dècada de 1830, "bullangues"), o sigui, una reunió de persones, normalment amb crits reivindicatius, que podia enfrontar-se a les autoritats i/o atacar elements de la societat que es consideraven explotadors o injustos: les fàbriques, els burots, les seus de les autoritats, etc. Algunes raons habituals d'aquesta forma de protesta eren el preu dels aliments o les exigències fiscals i militars de la monaquia. L'avalot va mantenir-se com a forma de protesta fins el segle XX.
Els rembomboris del pa de Barcelona de 1789 foren un avalot típic pel preu dels aliments.
El 28 de febrer de 1789 el govern va publicar i penjar a les cantonades de la ciutat l’edicte que augmentava el preu del pa. Aquell mateix dia, les dones van manifestar-se des del pla de la Boqueria fins a aquesta plaça de Sant Agustí, assaltant les parades de venda de pa. En arribar-hi van calar foc a la casa del Pastim, on es feia el pa per a tota la ciutat.
El dia següent, unes 8.000 persones participaren en el rebombori que exigia la rebaixa del preu d’articles de primera necessitat: pa, carn, vi, oli... i la destitució del Capità General, Francisco González de Bassecourt, primer Comte de l’Asalto. Van ocupar els carrers i els voltants de les institucions: el Palau del Capità General i la Catedral. L’actuació de la tropa va ser contundent i el nombre de detencions considerable.
Josefa Vilaret, coneguda com La Negreta, mare de dues criatures, va ser penjada a la forca al costat de cinc homes, acusats d’haver participat en el rebomboris. La gent de Barcelona no va acudir a presenciar l’execució de les sis persones condemnades a mort, en un gest que mostrava la seva disconformitat amb les sentències (Font: Ajuntament de Barcelona - Memòria democràtica)
Entre el segle XVI i el XVIII, la Monarquia hispànica, més o menys com la resta dels països del continent, tenia tres
formes de reclutar soldats i mariners: a) incorporació voluntària a canvi d’una paga
(els soldats, doncs, eren mercenaris, amb freqüència estrangers); b) lleves forçoses d’homes (normalment, encara que no sempre, marginats, presidiaris, vagabunds, etc.); c) les quintes o servei militar obligatori.Mentre que les lleves forçoses eren habituals, les quintes eren un mecanisme d'excepció que, tanmateix, es va anar tornant més habitual a mesura que el tamany dels exèrcits creixia al llarg del segle XVIII. Als territoris de l'Antiga Corona d'Aragó, però, encara es va conservar al segle XVIII un mecanisme alternatiu de redempció col·lectiva dels mossos que consistia en una recaptació de diners per part dels gremis o ajuntaments amb els quals es pagaven a joves voluntaris que substituïen els escollits per sorteig. Els intents de la monarquia per acabar amb aquesta possibilitat de redempció van originar protestes el 1726 (fugues i desercions) i el 1773 (en aquest cas, fou l'avalot de les quintes).Aquesta possibilitat de redempció col·lectiva s'acabà amb la revolució liberal i una llei de 1837 instituí la idea d’un exèrcit nacional (i, per tant, s’eliminaven els privilegis d’origen feudal de certs estaments, que els eximia del servei militar) i s'establí la possibilitat de
la redempció en metàl·lic, però que havien de pagar els sortejats i impossibilitava la redempció col·lectiva (tot i que alguns ajuntaments continuaren amb aquesta pràctica). Aquesta redempció en metàl·lic individual féu florir les assegurances contra les quintes i provocà revoltes periòdiques: 1845, 1870, 1909 (adaptat de Manuel Domínguez, Els motins contra les quintes a l’Hospitalet i el seu entorn, Quaderns d'estudi, 21, 2009) (imatge: Sucesos de Barcelona. Aspecto de la barricada de Sans momentos antes de ser atacada por las tropas, La Ilustración de Madrid, 26/4/1870: Viquipèdia).
S'han estimat en 133 els avalots contra les quintes que hi va haver a l'Espanya de la segona meitat dels segle XIX, la majoria durant el Sexenni i sobretot el març de 1869 a Andalusia i el març de 1870 a Catalunya, i el novembre i desembre de 1872 arreu d'Espanya i especialment a Madrid i València.
Altres formes de protesta habituals eren:
- dirigir-se a les autoritats perquè intervinguessin en profit propi: per exemple, les queixes reiterades dels teixidors barcelonins a les autoritats (en els anys 1820, 1827, 1830, 1831, 1833, 1835 i 1836) perquè els fabricants allargaven el tir de les peces de teixits, unes queixes per escrit que podien anar precedides de reunions multitudinàries i tria de representants;
- els plets o judicis per qüestions molt diverses, per exemple pel control de les pastures entre pagesos pobres, municipis i senyors a l'Extremadura de finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, o entre pescadors gallecs i d'altres d'origen català a la Galícia del darrer terç del segle XVIII pel tipus d'art de pesca que es podia fer servir;
- conflictes al si dels gremis per mantenir les formes de treball tradicionals, contra comerciants, contra treballadors no agremiats, entre mestres i fadrins, etc.
- tensions de tota mena al lloc de treball: vagues des del segle XVIII, petits robatoris o cises de criades, ritmes de treball preindustrials, indisciplina, etc.
El luddisme
El luddisme és un altre tipus de protesta que es desenvolupa des de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XIX i que es caracteritzava per la seva destrucció de màquines. Rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer anglès que el 1779 destruí un teler mecànic.
Tot i que sovint se’l presenta com un moviment d’odi a les màquines, més que d’odi cal parlar de resistència a les màquines, ja que aquestes podien ser benvingudes quan facilitaven el treball manual i podien ser integrades en les petites unitats productives, però eren refusades quan provocaven atur a curt i mig termini, amenaçaven el treball especialitzat i les formes tradicionals de treball, i eren introduïdes a benefici exclusiu dels fabricants.El luddisme es va donar, poc o molt, a tots els països industrials. A Catalunya el primer exemple conegut és del 1802, a Terrassa, en la indústria tèxtil llanera. També es coneixen casos del 1820 a Barcelona, del 1823 a Camprodon, i, sobretot del 1835 quan, a Barcelona, es va cremar el vapor Bonaplata. El darrer gran moviment luddita va ser la destrucció de les selfactines a l’àrea industrial de Barcelona el 1855.
Al conjunt d’Espanya es coneixen casos luddites des de finals del segle XVIII fins a la dècada de 1860, com va ser a Alcoi en 1821-23 o a Zaragoza el 1854.
Els inicis del sindicalisme
Tanmateix, la forma fonamental que prengué el moviment popular a partir de mitjans del segle XIX va ser el sindicalisme, com a organització de treballadors que negociava amb els fabricants les condicions de vida i de treball.
Va sorgir motivat per diverses causes:
- una gran transformació productiva, tant en la indústria tèxtil com en el si de molts oficis, amb el desenvolupament de les relacions capitalistes i la creixent separació entre capital i treball;
- el col·lapse i desaparició del sistema gremial, que establia canals de relació entre mestres i oficials i que en alguns casos fins i tot permetia als oficials d'associar-se amb un gremi propi;
- una gran difusió del liberalisme, que en els primers anys va proporcionar un llenguatge per a defensar les demandes dels treballadors, basat en els drets naturals, de manera semblant a com es defensaven el conjunt dels drets de l'home (dret a associar-se, a una remuneració justa, a condicions de treball honorables, etc)
- l'existència d'una dinàmica de prova i error, on s'assajaren diferents maneres de defensar-se. Per exemple, es van acabar descartant les soles peticions a les autoritats, que es van revelar com a inútils
El sindicalisme sorgeix a Espanya, i concretament a Catalunya, el 1840, sota la forma d’associacions d’ofici, o sigui, associacions que agrupaven els treballadors d’un ofici concret: teixidors, filadors, fusters, etc. Van aprofitar la forma de les societats de socors mutus (unes associacions que servien com una assegurança en cas de malaltia) i els moments revolucionaris en què les autoritats els donaven suports. Així, van treballar a la llum pública entre 1840 i 1843, van ser reprimits durant la Dècada Moderada, i van ressorgir en 1854-55 i aleshores es van estendre per diverses regions d’Espanya.
El sindicalisme tornaria a ser permès durant el Sexenni revolucionari, ja que la Constitució de 1869 establia que “tampoco podrá ser privado ningún español: [...] Del derecho de asociarse para todos los fines de la vida humana que no sean contrarios a la moral pública”, si bé es va establir un control sobre les activitats de les associacions existents i el govern tenia capacitat de suspendre les associacions que al seu parer incomplissin la legislació vigent.
A partir de mitjans segle XIX i arreu d'Europa, el marxisme i l’anarquisme es van consolidar com les dues grans crítiques de les injustícies del capitalisme. S’adreçaven als obrers per instaurar un nou sistema social i se’ls anomena internacionalistes perquè la difusió de les seves idees es produirà amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o 1a Internacional (1864-1881).
El marxisme (dit també pels seus seguidors “socialisme científic”) té el seu origen en Karl Marx (1818-83), autor d’El Capital. L’anarquisme tindrà la seva personalitat més rellevant en Mikhaïl Bakunin (1814-76), que va publicar múltiples pamflets i articles, com el Catecisme revolucionari (1866). Les característiques del seu pensament són les següents:
L’Internacionalisme va arribar a Espanya durant el Sexenni. El 1868 Giuseppe Fanelli arriba a Espanya per difondre l’AIT però en realitat difon l’anarquisme. El 1870 es funda a Barcelona la Federació Regional Espanyola de la AIT (FRE). A partir de 1871 es difon el socialisme de la mà de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx. L’anarquisme pren importància sobretot a Catalunya i Andalusia, i el 1872 expulsen els socialistes de la FRE i aquests funden la Nueva Federación Madrileña i la Nueva Federación Española el 1873, però són un grup molt minoritari.
El marxisme (dit també pels seus seguidors “socialisme científic”) té el seu origen en Karl Marx (1818-83), autor d’El Capital. L’anarquisme tindrà la seva personalitat més rellevant en Mikhaïl Bakunin (1814-76), que va publicar múltiples pamflets i articles, com el Catecisme revolucionari (1866). Les característiques del seu pensament són les següents:
L’Internacionalisme va arribar a Espanya durant el Sexenni. El 1868 Giuseppe Fanelli arriba a Espanya per difondre l’AIT però en realitat difon l’anarquisme. El 1870 es funda a Barcelona la Federació Regional Espanyola de la AIT (FRE). A partir de 1871 es difon el socialisme de la mà de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx. L’anarquisme pren importància sobretot a Catalunya i Andalusia, i el 1872 expulsen els socialistes de la FRE i aquests funden la Nueva Federación Madrileña i la Nueva Federación Española el 1873, però són un grup molt minoritari.
L'internacionalisme i el republicanisme federalista van ser factors molt importants de difusió del sindicalisme per tot Espanya. El sindicat més important de Catalunya fou les Tres Classes de Vapor (1869-1916), amb una gran implantació al tèxtil, sindicat reformista que s'adherí a l'AIT el 1871.
Diferències teòriques entre anarquisme i socialisme
El general Serrano, durant el període de la seva república autoritària va fer un decret, el gener de 1874, amb el que prohibia la Internacional i qualsevol associació semblant, com a preludi del que passaria durant la Restauració:
"El Gobierno de la República ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto á no ceder en el camino emprendido por ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus más disimulados y recónditos abrí os á los perturbadores de la tranquilidad pública y á toda sociedad que, como la llamada Internacional, atente contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales. En su consecuencia, el Poder Ejecutivo de la República ha tenido á bien decretar lo siguiente:
Artículo 1.º Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y sociedades políticas en las que de palabra ú obra se conspire contra la seguridad pública, contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y contra el poder constituido.
