El creixement econòmic dels segles XIX i XX ha portat sens dubte a un enorme creixement del nivell de vida de la població (com es veu en l’evolució de l’esperança de vida), alhora que a múltiples elements de desigualtat, perquè no tothom se n’ha beneficiat ni se’n beneficia de la mateixa manera. La idea de Progrés ha sigut fonamental per a justificar i entendre el creixement concret que s’ha dut a terme, però ara la idea de Progrés està en crisi.
La fi del lligam entre progrés i modernitat? La idea moderna de Progrés apareix, almenys, al segle XVI i es consolida al segle XVIII amb la Il·lustració. Consisteix en la creença que hi ha un perfeccionament lineal i continu en les diverses facetes de la vida humana a través del temps, que fa que les societats siguin progressivament més racionals, benestants i fins i tot més morals.
La idea de Progrés ha sigut fonamental a l’edat moderna i fins a l’actualitat, de manera que el pensament dominant ha vist a les societats occidentals contemporànies com una avenç material, tecnològic, social, econòmic, etc. en relació a les anteriors societats feudals i senyorials europees i, per descomptat, envers la resta de societats del món. Aquesta “superioritat” s’ha vist com la prova de l’existència del Progrés i com la penyora d’un Progrés que continuaria necessàriament en el futur.
La modernitat, en definitiva, s’ha vist com a estretament lligada al Progrés, i els “sacrificis” que aquest pot haver exigit (com la desaparició de grups humans sencers o la colonització d’Àfrica i bona part d’Àsia o les guerres que ha justificat) com a sacrificis necessaris en favor d’un bé més important, que no és altre que més Progrés.
Però la idea de Progrés ha entrat en crisi. Potser perquè Europa i els EUA ja no es beneficien tant de les dinàmiques econòmiques actuals o potser perquè es comença a veure que el Progrés pot portar fàcilment a un atzucac apocalíptic en forma de col·lapse energètic, alimentari, nuclear o, més previsiblement, ecològic. Per això, socialment comença a penetrar la idea que per continuar “progressant” s’ha de fer sota unes altres premises que no la vella idea moderna de progrés (Adaptat de Gonçal Mayos, “La ‘modernor’ contra la idea de progrés”, Avui, 6/3/1988).
El progrés i la història. En veure les formes de desenvolupament econòmic i social actuals com el punt culminant del progrés -com el sol punt d’arribada possible, malgrat les seves deficiències i irracionalitats- hem triat d’entre totes les possibilitats obertes als homes i dones del passat només aquelles que portaven a aquest present i hem menyspreat les alternatives que altres van proposar, o intentar, sense aturar-nos a explorar les possiblitats de futur que contenien.
Quan renunciem a aquesta visió lineal, que ensenya el present com a bo i necessari, veíem que la història no és un avenç continuat en una direcció sinó una successió de ruptures, de bifurcacions en què es va poder triar diversos camins possibles, i no sempre es va elegir el que era millor en termes del benestar de la majoria sinó el que convenia als grups que tenien la força per imposar la seva opció.
Així, doncs, cada moment del passat, igual que cada moment del present, no conté solament la llavor d’un sol futur predeterminat sinó la llavor de tota una diversitat de futurs possibles, un dels quals pot acabar convertint-se en dominant, per raons complexes, sense que això signifiqui que és el millor (Adaptat de Josep Fontana, La història dels homes, Barcelona, Crítica, 2000, p.346)
