Al llarg del segle XVIII la població espanyola (de l'Espanya peninsular) va augmentar des d'uns 7.500.000 (el 1717) fins a uns 10.500.000 (el 1797) i fins a 15.650.000 a mitjans dels segle XIX (el 1860). Si bé a molts països el creixement demogràfic és un indicador de profunds canvis econòmics i socials, per a la major part del territori espanyol això no és així, com ja va destacar Jordi Nadal fa molts anys.
La natalitat i la mortalitat es van mantenir elevades durant tot el segle XVIII i fins a mitjans del segle XIX (règim demogràfic antic), però la població va augmentar per l'augment de l'àrea conreada, la progressiva desaparició de la pesta i el cessament de bona part dels costos demogràfics de l'imperi (ja que els 7,5 M de 1717 suposava una població molt inferior a la que hauria pogut sostenir el territori i era tant baixa per què mantenir l'imperi era molt costós en termes de població).
La natalitat i la mortalitat es van mantenir elevades durant tot el segle XVIII i fins a mitjans del segle XIX (règim demogràfic antic), però la població va augmentar per l'augment de l'àrea conreada, la progressiva desaparició de la pesta i el cessament de bona part dels costos demogràfics de l'imperi (ja que els 7,5 M de 1717 suposava una població molt inferior a la que hauria pogut sostenir el territori i era tant baixa per què mantenir l'imperi era molt costós en termes de població).
Podem veure l'evolució de la natalitat i la mortalitat amb més detall a partir de mitjans de segle XIX.
Migracions i distribució de la població
És important d’entendre que la població espanyola creix en el seu conjunt, però que no totes les estructures econòmiques són capaces de retenir la població al seu territori. Això explica les migracions. No van ser gaire importants fins a mitjans del segle XIX.
A la segona meitat del segle XIX i fins a 1940, els moviments migratoris es van donar sobretot dins de cada regió, reforçant el creixement de les seves ciutats. A més, Madrid i Barcelona rebien població (Madrid, de bona part d’Espanya i Barcelona de les regions més properes: València, Múrcia i Aragó), i també ho feia algun altre nucli industrial o urbà: al País Basc , València i algunes ciutats andaluses.
Catalunya
A inicis del segle XVIII la població de Catalunya devia ser d'uns 500.000 habitants. En el pas del segle XVIII al XIX, les xifres més habituals situen la població de Catalunya al voltant dels 900.000 habitants, si bé alguns autors les portes fins el milió i fins i tot fins el 1.200.000. En tot cas, és clar que al segle XVIII la població va créixer i probablement va créixer més, en termes relatius que al conjunt d’Espanya a a causa del major dinamisme econòmic del seu territori. Aquest increment es va donar en condicions d’una natalitat molt elevada i probablement en augment i d’una mortalitat encara molt elevada, també, ja que si bé la mortalitat adulta va començar a baixar, la mortalitat infantil es va mantenir encara molt elevada.
El creixement de la població, per altra banda, no es va donar de manera homogènia a tot el territori, sinó que va ser més important al sud de Catalunya i les densitats de població més elevades es van assolir a l’àrea barcelonina i a la costa, en una tendència que seria seguida als segles següents.
El dinamisme econòmic del segle XIX va portar a una millora del nivell de vida i a una precoç caiguda de la mortalitat, i a un major creixement demogràfic durant bona part del segle. Entre 1900 i 1950, el control de la natalitat va ser més precoç que a Espanya (amb menys casaments i edat de casar-se més tard) i un creixement natural força menor. No va ser fins al creixement de 1950-75 i l’arribada de població amb natalitat més elevada que aquesta es va recuperar.
A partir de 1975, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, natalitat i mortalitat esdevenen molt baixes, fins al repunt de la primera dècada del segle XXI a causa de la immigració.