Quan vam veure el tema dels "Orígens, desenvolupament i funcions de les ciutats" ja vam veure que entre les diverses ciutats del món hi havia profundes diferències, que se solen tenir a veure amb el tipus de país on està localitzada la ciutat (desenvolupat / no desenvolupat). Aquestes diferències es poden comprovar amb el PIB/càpita de les ciutats (font: Consultoria PWC):
Ara bé, a l'interior d'una mateixa ciutat hi pot haver també grans diferències, que tenen a veure amb processos diversos:
La segregació i la fragmentació social urbana. La desigualtat social, referida a l'existència d'importants diferències entre els diversos grups socials, té importants conseqüències dins del conjunt de la societat, fins al punt d'afeblir i fer desaparèixer els llaços socials entre els diversos grups sòcioeconòmics. A nivell urbà, una conseqüència és la segregació urbana, entesa aquesta com la separació en l'espai dels diversos grups socials en funció de diferències econòmiques, encara que també ètniques, religioses o d'altre tipus. En el cas de la segregació urbana de base econòmica, els grups d'alts ingressos tenen la possibilitat d'elegir la localització residencial, mentre que els grups més empobrits són segregats a les zones més desfavorides.
Algun tipus de segregació i fragmentació social deu existir a totes les ciutats del món. Per això es parla de la ciutat dual, concepte que es pot referir tant a l'existència de ciutats pròsperes i ciutats pobres a nivell mundial, com a la configuració interna de les pròpies ciutats, amb barris rics i barris pobres i / o decadents. En contraposició als barris pobres, hom parla a vegades d'àrees de sobrecentralitat, on es concentren la major part dels serveis, i les seus de les grans empreses i de les institucions públiques. Aquestes àrees modernes de sobrecentralitat es poden donar tant a Occident com a països subdesenvolupats (no hem de pensar que les ciutats dels països pobres són uniformement pobres).
El grau de separació entre els components de la ciutat global pot ser divers, i es pot donar des d'una gradació de nivells de riquesa fins a una cesura radical entre barris rics i pobres -aquesta cesura radical sol ser més freqüent als països del Tercer Món.
Perifèries urbanes degradades
Les perifèries urbanes no es defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials. Efectivament, són els mecanismes de la segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar perifèria.Des del punt de vista social, els espais perifèrics, en ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis històrics degradats (i en aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre topològic esdevé perifèria social).La presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. L’anàlisi de l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta, doncs, essencial des de dos punts de vista: per una banda, per comprendre els processos en curs i evitar els paranys de les simplificacions (i de les explicacions malintencionades), i per l'altra, per entendre que l’anàlisi per ell mateix no basta sinó que cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions d’equitat i dignitat urbana (adaptat del blog d'Oriol Nel·lo, post "Qui té por de les perifèries urbanes?", 27/5/2016)
1. Responeu a les preguntes següents. [1,5 punts en total] a) D’acord amb la funció que tenen, com es classifiquen els barris com el de Bellvitge? [0,25 punts] b) En quines zones urbanes es va construir aquest tipus de barri? [0,25 punts] c) En quin període es va construir la majoria de barris d’aquest tipus i quins problemes urbanístics presentaven? [0,5 punts] d) Justifiqueu si l’afirmació següent és vertadera o falsa: «A les ciutats existeix una segregació espacial de la població segons el nivell de renda.» [0,5 punts]
Les perifèries degradades corren el risc d'esdevenir guetos, o sigui, un barri o suburbi o no només viuen persones o grups socials marginats i exclosos de la resta de la societat.
En els últims mesos hi ha hagut cinc violacions en grup a Badalona: totes amb menors implicats (tant agressors com víctimes) i totes al centre comercial Màgic o als voltants. Tot plegat ha posat en el punt de mira la ciutat de Badalona i, concretament, el barri de Sant Roc. De fet, tots els agressors d'aquesta última violació grupal són d'aquest barri."És un barri estigmatitzat, amb pobresa cronificada i una situació molt complexa", explica Enric Marín, membre de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, en una entrevista a El món a RAC1: "Totes les forces polítiques que han governat la ciutat s'haurien de preguntar per què té aquesta situació. Han deixat el barri sense cap recurs (...) Cal un acord de ciutat que a ningú li interessa, perquè a Sant Roc vota molt poca gent". Al barri de Sant Roc de Badalona hi viuen entre 13.000 i 15.000 persones. Marín el descriu com un barri "amb un nivell d'ocupació d'habitatges molt important, amb un problema de drogues com a qualsevol barri marginal, però que és minoritari", i on l'actitud dels joves "té a veure amb la marginalitat del barri, però també amb una qüestió molt més transversal: no és només que quatre nanos violin una nena, que ja és greu, sinó que els seus companys els tenen com a herois". La Fundació Germina treballa amb infants i joves de Badalona i Santa Coloma de Gramenet des de fa anys i alerta que, darrerament, detecten que les actituds masclistes han augmentat: "Ens arriben cada cop més discursos i comportaments agressius contra les noies. Ens hem trobat nois que a l'educador home li demanaven que fos 'més home'" (RAC1, 7/6/23)
“És més fàcil punxar la llum que ser atès a serveis socials”: una radiografia del barri de Sant Roc. “Desgraciadament, és més fàcil punxar la llum que obtenir ajuda dels serveis socials per escalfar la llar”. Qui parla és Antonio del Río, bomber del parc de Badalona, on dissabte passat es va fer un incendi al barri de Sant Roc que va acabar amb la vida de tres persones i va deixar una trentena de ferits. Del Rio hi va ser, com tots els seus companys de parc. El mateix parc on dimarts van celebrar una roda de premsa per elevar la crítica sobre una situació de precarietat extrema que pateixen tant els bombers a l'hora de detectar llars vulnerables com els serveis socials per derivar-los i ajudar-los. (traduÏt de Sandra Vicente, “Es más fácil pinchar la luz que ser atendido a servicios sociales”: una radiografía del barrio de Sant Roc, Catalunya Plural, 8/1/2019) (foto del mateix article)
En la majoria de centres històrics abandonats dels municipis del sud del País Valencià, les obres i l’esforç inversor no han permès visibilitzar millores clares més enllà de les rehabilitacions urbanístiques concretes. Segons Molto, “es prioritza la conservació i la recuperació del patrimoni, però es deixen en segon pla les polítiques socials i d’habitatge, i en definitiva, les necessitats reals de la ciutadania”. Per aquest motiu, les associacions veïnals posen sobre la taula la necessitat d’un tractament integrat de totes les problemàtiques del barri, el qual -conclou Molto- “ha d’incloure urbanisme, però també el treball amb entitats socials, comerciants, etc. per diversificar els usos del barri i aconseguir que hi haja vida en tots els àmbits, educatiu, sanitari, familiar…” (Ester Fayos, "L'oblit i la degradacio amenacen de mort els barris vells del sud del Pais Valencià", Directa, 25/2/2020) (Foto: edifici esfondrat a Alcoi, procedent del mateix article)
PAU 2024, juny:
S’ha observat que el turisme massiu provoca la gentrificació dels barris més turístics de les ciutats. [1 punt] a) Expliqueu en què consisteix la gentrificació i com afecta la població resident. b) Proporcioneu un argument a favor de la gentrificació i un altre en contra.
Ciutats de barraques o ciutats informals ("Assentaments, un viure amenaçat", p.1 i 2)
“La ciudad formal es la ciudad reconocida como tal, sus habitantes están reconocidos como habitantes legítimos y cuentan con infraestructura, calles, escuelas, centros de salud, etc. Los servicios funcionan. Es posible realizar reclamos a las empresas, y tienen más acceso a transportes. En cambio, aquellos que están en lo que se llama ciudad informal no tienen infraestructura, están muy lejos de los medios de transporte, hay zonas donde no hay escuelas o existen serios problemas para acceder a ella porque no hay vacantes, no tienen hospitales y presentan un situación inestable en relación a la tenencia del suelo" (Laura Rosso, Entrevista a Maria Cristina Cravino: "Ciudades informales", Revista Haroldo, 27/11/2015)
Entre las metrópolis Latinoamericanas, a pesar de las diferencias inherentes al lugar o al tipo de influencia que presentan en relación con sus respectivas regiones, podemos percibir situaciones comunes, entre ellas: la irreversibilidad del éxodo rural, la presencia de grandes propiedades rurales y urbanas, la variación en los ritmos económicos, altos índices de pobreza y desigualdad en la distribución de la renta; fuertes presiones de crecimiento urbano; una expansión urbana descontrolada y la evidente constatación de la existencia de una ciudad dual, la cual podemos llamar sintéticamente de ciudad formal y ciudad informal. Como señala Santos (1982), los asentamientos informales pueden presentar distinciones de un lugar a otro, aunque mantengan en común la pobreza que les caracteriza, bien sea las villas miseria de Buenos Aires, las quebradas de Caracas, las barreadas de Lima, los barrios clandestinos de Bogotá, las callampas de Santiago, o los alagados de Salvador y los mocambos de Recife, estos últimos en Brasil. En este contexto, la ciudad formal estaría constituida por los asentamientos legales, aquellos que, desde el punto de vista de las leyes urbanísticas y jurídicas, están de acuerdo con los criterios de construcción urbana y de compra y venta de los bienes patrimoniales. Por otro lado, la ciudad informal se caracterizaría por la ilegalidad, es decir, estaría compuesta por asentamientos que se encuentran al margen de las leyes urbanísticas (autoconstrucción en la mayoría de los casos), con o sin la pose legal de la tierra, como son, en Brasil, las favelas y los loteamentos irregulares. Los asentamientos informales aún pueden asumir otras características, como las ocupaciones de edificios abandonados y/o degradados en los centros urbanos o en las periferias, las construcciones de las barracas bajo los puentes o el movimiento y/o la permanencia efímera de los “sin techo” por las calles (Font: Raquel Tardin-Coelho, "La Ciudad Informal", dins Nogué Joan; Romero, Joan (Org.). Las Otras Geografías. Valencia: Editorial Tirant lo Blanch, 2006, pp. 389-404) (imatge: favela brasilera, Viquipèdia)
Les barraques que mai van desaparèixer. Els infrahabitatges autoconstruïts per persones migrants proliferen a Barcelona, València, Tarragona o Alacant, en assentaments o de forma disseminada. No s’han erradicat els assentaments de barraques, malgrat que aquesta sigui una afirmació recurrent de les autoritats. En el cas de Barcelona, en els últims anys, el que s’ha produït és un desplaçament de les xaboles que hi havia al districte de Sant Martí fins a solars en desús i naus industrials de la primera corona metropolitana, en especial a municipis com Badalona, Montcada i Reixac, l’Hospitalet o Esplugues de Llobregat. “De la mateixa manera que quan es parla de persones que viuen al carrer hi ha el discurs institucional que la resta de municipis envien la gent a Barcelona, en aquest cas és a l’inrevés, Barcelona ha expulsat persones i famílies que vivien en assentaments i ha traslladat la problemàtica a municipis metropolitans”, ens explica Silvia Torralba, membre de l’associació Amics del Moviment Quart Món. Les dades són concloents: mentre al barri del Poblenou de Barcelona, tal com explica Quim Estivill, membre de la Xarxa de Suport als Assentaments, “de tant en tant, hi apareix alguna barraqueta o tenda d’acampada, però no un assentament”, a la ciutat de Badalona proliferen campaments de xaboles a l’interior de naus industrials. Només als barris del Gorg i Sant Roc, la població barraquista supera les 400 persones.
Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona (IEMRB), afirma que “tenim la percepció subjectiva que el fenomen va a l’alça, però no ho podem objectivar”. El principal hàndicap és que no hi ha dades metropolitanes (Font: Jesús Rodríguez i Guille Larios, "Les barraques que mai van desaparèixer", Directa, 4/1/22)
Els barris tancats són àrees residencials tancades per murs i barreres que compten amb vigilància les 24 hores del dia. Els dispositius de seguretat impedeixen el lliure accés per part dels no residents. Aquests nous emprenements urbans han estat dissenyats amb la intenció de proveir seguretat als seus residents i prevenir l'entrada de persones desconegudes. La privatització de l'espai urbà, anteriorment públic, és allò que els distingeix com a nou fenomen residencial urbà. Aquesta privatització està avalada per legislació ad-hoc.
La majoria estan situades a les àrees suburbanes, on hi ha més terra disponible, fet que ha generat un canvi important en els patrons d'ús del sòl urbà, ja que anteriorment eren els barris construïts amb subsidis estatals, destinats als grups socials de menors ingressos, els que s'ubicaven a la perifèria de la ciutat.
D'altra banda, els barris tancats generalment estan ubicats a prop de vies ràpides de circulació per facilitar el desplaçament des del lloc de residència cap a les àrees centrals de la ciutat on es desenvolupen les activitats quotidianes. Així mateix, en estar localitzats en zones perifèriques de la ciutat, moltes vegades, els barris tancats es troben a prop de barris degradats, cosa que fa que els contrastos socials es tornin més evidents.Tot i que els barris tancats no estan dirigits cap a un grup socioeconòmic homogeni, generalment els seus residents pertanyen als sectors socials medi-alts i alts. Així, les muralles i els dispositius de seguretat actuen com a símbols de status i distinció. Algunes persones decideixen viure en un barri tancat perquè busquen tenir relacions més properes amb gent pertanyent al mateix grup socioeconòmic i, a més, busquen evitar l'heterogeneïtat social que sol donar-se als barris "no tancats", com així també, tot contacte amb situacions de pobresa i extrema misèria, tan usuals actualment a Llatinoamèrica.
Els barris tancats són un veritable projecte immobiliari d'alta rendibilitat. La majoria és impulsada, dins del sector privat, per desenvolupadors urbans, que normalment duen a terme diversos projectes en diferents localitzacions dins de la ciutat destinats a diferents grups socioeconòmics.
Aquests nous projectes residencials privatitzen l'espai públic en impedir que els carrers i llocs de recreació siguin usats lliurement per tothom que ho desitgi. Així mateix, els serveis i les regulacions públiques són reemplaçats per serveis brindats per part d'empreses privades i per reglamentacions privades que sorgeixen de l'acció de les associacions de propietaris o residents d'aquests barris tancats.
En aquest sentit, es tracta d'un nou estil de governabilitat i noves formes de control de la vida quotidiana, emanats no ja des de l'Estat, sinó des dels mateixos individus. Una de les paradoxes dels barris tancats és que ells promouen no només la desregulació per part de l'Estat sinó que, per altra banda, impulsen la hiperregulació dins els límits del barri. Això últim genera alguns problemes interns quan les regles no només fan referència al disseny dels habitatges ia l'entorn, sinó també al comportament individual i social esperat dins del barri. D'altra banda, el control sobre el compliment de normes de convivència i edificació es veu reforçat en alguns casos mitjançant la creació de tribunals de faltes, conformats pels mateixos residents, que sancionen les infraccions comeses (traduït i adaptat de Sonia Roitman, "Barrios cerrados y segregación social urbana", Scripta Nova, Vol. VII, núm. 146(118), 1 de agosto de 2003) (foto: comunitat tancada a la regió del Gran Buenos Aires, Viquipèdia)
