L.2. La ciutat: definició, funcions i morfologia

Què és una ciutat?

  

Quan vam parlar sobre el medi rural, ja vam veure que hi havia diverses definicions del que era rural i del que era urbà:

Idescat:

• Municipi rural: aquell que tenia una densitat <150 h/km2 o una població de <5.000 h.
• Pel que fa a les regions
• predominantment urbanes: < 15% de municipis rurals
• intermèdies: entre el 15 i el 50% de municipis rurals
• rurals: >50% municipis rurals

INE:

• municipis urbans: >10.000 h.
• intermedis: 2.000 - 10.000 h
• rurals: fins a 2.000 h.

Eurostat:

• Per una banda fa referència primer a petits fragments de territori d'1 km2
• Centre urbà amb elevada densitat de població: zona amb una densitat de població de 1500 h/km2 o més i un mínim de població de 50.000 h
• Zona urbana amb densitat de població moderada: zona amb una densitat de població de 300 h/km2 o més i un mínim de població de 5.000 h
• Zona rural: aquells territoris que no compleixen les condicions anteriors
• Per l'altra fa referència als NUTS 3 (províncies) (veure mapa)
• Regions predominantment urbanes: aquelles amb almenys el 80% de zones amb densitat de població moderada
• Regions intermèdies: % entre el 50 i el 80%
• Regions predominantment rurals: menys del 50%

Aquesta diversitat de definicions provoca que quan mirem el grau d'urbanització actual del món, sovint es parteixi de les definicions de població urbana que hi ha a cada regió o país. El resultat sol ser el d'una imatge força clàssica: graus d'urbanització més elevats als països desenvolupats i menors i fins i tot força menors a les altres regions del món.

Tanmateix, l'ONU ha promogut darrerament una estandarització de les definicions de població urbana, que ja trobem a les seves publicacions i a altres com les de l'OCDE (font: UNHabitat), que, fixeu-vos, són les mateixes que fa servir ara Eurostat:

• Urban areas: Urban areas are defined as “cities” plus “towns and semi-dense areas.” It is recommended, however, to keep all three classes separate given their different nature.
• Cities: settlements of at least 50,000 inhabitants in a high-density cluster of grid cells (greater than 1,500 inhabitants per sq. km) 
• Towns and semi-dense areas: an urban cluster with at least 5,000 inhabitants in contiguous moderate-density grid cells (at least 300 inhabitants per sq. km) outside cities 
• Rural areas: grid cells with a density of less than 300 inhabitants per sq. km or higher density cells that do not belong to a city, town or semi-dense area 

El resultat, així, és més matisat:

Aquestes estimacions coincideixen amb altres, com una de feta per la Comissió Europea (amb criteris Eurostat, és clar)

Tanmateix, al costat dels criteris quantitatius sobre els habitants (densitat de població i població absoluta), es fan servir altres criteris per definir què és una ciutat o un nucli urbà, especialment: 

• criteris històrics, que han modelat un territori i que en algunes èpoques ha donat a la ciutat límits molt precisos, com ara unes muralles;
• criteris morfològics, que es refereixen a la continuïtat d'un espai molt urbanitzat, amb edificis i infraestructures;
• l'activitat econòmica de la població, especialment la baixa presència de tasques agràries;
• l'existència d'una àrea econòmica, i es calcula a partir del nucli més evident de la ciutat fins a on s'estén la seva influència econòmica, mesurada sobretot per on viu la gent que treballa al nucli central;
• estils de vida i de relacions socials que impliquen una major interacció social amb gent desconeguda, més bullici, més oferta comercial i més diversificada, horaris més amplis, etc.
• també s'indica la concentració de funcions, la presència de les quals és fonamental per a la jerarquia urbana (una funció urbana és cadascun dels grans tipus d'activitats que es realitzen a la ciutat)
• residencial (cal distingir eixamples, àrees suburbials i àrees suburbanes)
• comercial
• industrial
• política i administrativa, i altres serveis (bancs, seus d'empreses, oficines, etc.). La zona moderna on es concentren aquestes funcionsn sol anomenar-se CBD (Central Business District)
• cultural
• lúdica i turística
• militar

L'evolució històrica de la ciutat

La història, tant la llunyana com la recent, ha modelat les ciutats de manera diferent i els ha donat unes formes concretes, una morfologia que, al mateix temps, condiciona les funcions que es realitzen a la ciutat.

En la història de la humanitat, des que els humans s'han convertit en sedentaris, la majoria ha viscut en el medi rural. A Europa i Amèrica del Nord no serà fins a la Revolució industrial que començaran a formar-se les ciutats; a Àsia i a Àfrica, el procés ha estat diferent: el creixement urbà ha precedit la industrialització, ja que bona part de la població ha abandonat el medi rural per buscar millors condicions de vida a la ciutat. S'entén per urbanització el fenomen pel qual les ciutats creixen d'una manera accelerada en nombre, població i superfície, i els modes de vida característics de les ciutats es fan extensius a grans àrees.Cal diferenciar clarament, per tant, el creixement de les ciutats europees i nord-americanes, de les africanes i asiàtiques.

En les ciutats europees i nord-americanes, el creixement demogràfic va anar paral·lel al creixement econòmic, i aquest ha vingut condicionat per la industrialització. Per tant, explicar el procés d'urbanització a Europa és explicar els diferents processos d'industrialització: la primera revolució industrial (1780-1840), la segona fase de la revolució industrial (1870-1914), el desenvolupament de la societat de consum (1950/60-1973) i la tercera revolució industrial (darrers anys del segle XX). Cadascuna d'aquestes etapes ha incidit directament sobre el desenvolupament intern de les ciutats en la mesura que ha alterat les seves funcions urbanes. Les causes són:

• L'augment de la productivitat agrària és la principal raó de l'èxode rural.
• La ciutat es converteix en un pol d'atracció de l'emigració rural per les possibilitats de feina que ofereix la indústria.
• El creixement econòmic derivat de la industrialització, amb un augment de la renda per càpita, facilita el creixement de la població urbana.

El creixement de la població comporta un creixement urbanístic determinat i una clara zonificació de la ciutat: barri vell o nucli antic, barris dormitori (des de l'ocupació de les zones cèntriques i velles a la construcció de barris obrers), zones industrials, zones residencials luxoses (des dels eixamples als barris residencials de luxe) i zones administratives i de serveis.

La situació de les ciutats de la major part dels països asiàtics i africans és ben diferent. El creixement de les ciutats és el resultat de l’elevat creixement demogràfic i de l'èxode rural dels que fugen de la misèria, en bona mesura sense transformacions econòmiques comparables a les que van tenir lloc a Europa. La ciutat creix per la presència d'una migració que no troba cap més sortida a les seves necessitats que traslladar-se a la ciutat. Però aquí no hi ha demanda de mà d'obra, no hi ha indústria que pugui absorbir aquesta allau de gent (Xina i els dragons a banda). Les ocupacions d'aquests emigrats es troben en activitats terciàries inferiors, sense cobertura social, ni control laboral de cap mena, sobreviuen en activitats pròpies de l'economia submergida. Tot plegat té la seva translació en l'urbanisme: en el centre solen quedar-hi les restes dels edificis colonials, al costat dels gratacels de les elits lligades als interessos de multinacionals i, sense solució de continuïtat, hi ha els barris marginals poblats de barraques (les "bidonvilles", “villas miseria”, “favelas, “slums””).

Tot i que les causes són ben diferents, contràries fins i tot, el resultat en els dos tipus de ciutats és el mateix: l'elevat creixement dels nuclis urbans i la disminució del poblament rural.

Completa: Funcions i estructura de les ciutats al món (blog de Josep M. Bofarull)

• En les ciutats del països desenvolupats, les àrees habituals són
• Centre històric (sobretot a Europa; als EUA són molt recents)
• Centre de negocis o CBD
• Àrees residencials: eixample, àrees residencials modernes, suburbis, àrees suburbanes
• Zones industrials
• Zones periurbanes: zones situades a les afores de les ciutats que concentren serveis (centres comercials, àrees d'oci, centrals de mercaderies). Periurbà es refereix a qualsevol activitat o funció en aquesta situació geogràfica (per exemple, també es parla d'espais agraris periurbans o d'horts periurbans)
• els conceptes d'àrees suburbanes, rurubanes i periurbanes són molt semblants

La morfologia urbana i la forma de la ciutat

Malgrat que les ciutats són molt diverses hi ha també un conjunt de formes típiques que són útils per analitzar la formació i els usos actuals de les ciutats. Són les següents, segons el seu traçat o plànol típic que en resulta:

Pla o traçat irregular

El traçat irregular és un tipus de traçat urbà d'aspecte anàrquic, sense forma definida. És fruit de la dinàmica social i sense planificació prèvia. A les ciutats europees aquest traçat sol ésser fruit de la història medieval de la ciutat i es caracteritza per nuclis densos, sense places, amb carrers molt curts i estrets i rarament en línia recta. Les zones més denses eren poc ventilades i rebien poca il·luminació, mentre que, al mateix temps, era freqüent que hi hagués zones d'horts o no urbanitzades dins del propi recinte emmurallat. (imatge: plànol de la ciutat de Barcelona el 1806, BC)

Pla o traçat ortogonal

Es caracteritza per l'existència de carrers rectes, sovint llargs, que es creuen entre ells en angle recte i que formen una quadrícula. de També anomenat pla en quadrícula o "hipodàmic", en relació a Hipòdam de Milet, un sabi grec que és considerat un dels pares de l'urbanisme i que dissenyava les seves ciutats amb aquest esquema. Provenen de moments històrics molt diversos, entre els que destaquen, però, les ciutats que van tenir el seu origen en un campament romà, les ciutats colonials espanyoles del segle XVIII, i els eixamples dels segles XIX i inicis del segle XX. Malgrat la seva racionalitat no són gaire pràctics per al trànsit en els enquadraments dels carrers (i per això es fan xamfrans) i per traslladar-se ràpidament entre els punts exteriors (i per això es fan "diagonals") (imatge: Pla Cerdà de Barcelona, 1859, MHCB).

Pla o traçat concèntric o radiocèntric

És un tipus de traçat urbà que es caracteritza per tenir avingudes circunvalants o concèntriques a partir d'un punt central i carrers o avingudes en quadrícula (des del centre a la perifèria o a la inversa). El punt central de la ciutat és un edifici o monument considerat fonamental, ja que és al seu voltant que s'estructura tota la ciutat. És un traçat conegut a l'edat mitjana i que a vegades s'estructurava com a plaça defensiva en un turó. Actualment és un traçat que facilita les connexions entre centre i la perifèria mentre que fa més dificultós el trasllat entre altres punts de la ciutat, alhora que la visibilitat de les cruïlles no és gaire bona. També origina un parcel·lament més complicat que la planificació en quadrícula (imatge: plànol del centre de Moscou; font: Viquipèdia).

Pla lineal

És un tipus de traçat urbà de forma allargada. Habitualment, a conseqüència de la disposició al llarg d'una via de comunicació, que dona lloc a una formació urbana allargada. Aquest traçat també pot ser degut als condicionants imposats per algun element natural, com ara la costa, o per ambdós fets: un condicionant natural i una via de comunicació adaptada a ell. A la imatge, el municipi de Champlain, al Quebec, que s'ha format al voltant d'una carretera situada al costat del riu Sant Llorenç i que en ressegueix el seu curs (foto: Viquipèdia).  Aquesta estructura va ser molt habitual abans de l'enorme creixent demogràfic dels segles XIX i XX que l'ha desdibuixat (imatge de sota: Pedret, Pont Major i Sarrià de Ter, a la sortida de Girona cap a França a inicis del segle XIX; font: Plan du Siège de Gironne. Par l'Armée de sa Majesté en Catalogne en 1809, BNF)

Ciutat funcionalista o racionalista

Amb inicis a finals del segle XIX, la ciutat funcionalista té el seu màxim teoritzador en Le Corbusier, que va plantejar un model de ciutat que es basava en la construcció en altura, la introducció de vegetació, la zonificació de la ciutat (en 4 grans espais dedicats, respectivament, al treball, residència, oci i circulació) i l'ús dels nous materials disponibles al segle XX. Es tractaria d'una ciutat de densitat baixa gràcies a la seva gran extensió però amb una gran concentració de població en edificis aïllats i separats entre si per una àmplia superfície d'espai públic obert. La circulació de vehicles se separaria dels vianants i es jerarquitzaria la xarxa de vies: ràpides d'accés a la ciutat, de circumval·lació i vies d'entrada a la ciutat. 

En el seu pla per a una Ciutat Contemporània de 3 milions d'habitants de la dècada de 1920 proposava una zona central d'altes torres d'ús terciari, que estarien envoltades per una doble zona d'habitatges: una primera en blocs en alçada i una segona segons un eixample més tradicional , amb espais per a usos esportius. Els habitatges per als obrers se situarien a la perifèria, disposats a manera de ciutats-jardí i amb una localització més propers a les fàbriques. El viari s'estructuraria en dues altures: la superior per a trànsit lleuger i la inferior, a nivell de sòl, per a trànsit pesat.

De Le Corbusier n'ha quedat la idea de la zonificació funcional i, sobretot, els seus habitatges en bloc però sense els espais de serveis, espais lliures i mobilitats que l'autor defensava. Tanmateix, Brasilia, ciutat de nova planta construïda al Brasil el 1957, i nova capital del país, és un disseny que respecta en gran manera els plantejaments de l'arquitecte. (adaptat d'Itziar Aguado, apunts de L'evolució del planejament urbà, https://ocw.ehu.eus/ ) (imatge: Brasilia, font: viquipèdia).

Ciutat jardí

Tipus de traçat urbà teoritzat per Ebenezer Howard a finals del segle XIX i inicis del segle XX i que es proposava d'oferir una alternativa a la ciutat industrial, densa i contaminada. Defensava un tipus de ciutat no gaire gran, que facilités la vida social, i que combinés les àrees urbanitzades amb amplis espais verds amb la finalitat d'oferir una vida saludable als seus habitants, i de propietat pública o de la comunitat per evitar l'especulació. De la ciutat jardí n'ha tingut molt d'èxit al llarg del segle XX la versió que es concreta en cases unifamiliars aïllades o adossades amb jardí i en una zona d'espais verds (imatge: ciutat jardí a Brussel·les,; font: viquipèdia) .

Exemple de preguntes de morfologia urbana i funcions urbanes. PAU 2020. Podeu observar la trama urbana de Vitòria.

Quin tipus de trama observeu a la ciutat de Vitòria?

Descriviu les característiques generals d’aquest tipus de trama i expliqueu els aspectes positius i negatius que té respecte a la mobilitat a l’interior de la ciutat.

La ciutat es compon de barris que poden aplegar una o diverses funcions urbanes. Esmenteu per a cada barri les funcions urbanes que en considereu més representatives: centre històric, eixample, barri suburbial, barri suburbà, polígon industrial.

Aplica els conceptes de la morfologia de la ciutat !

Bibliografia: a més de les referències ja citades al text, UN Habitat, World Cities Report 2022 (online o pdf)