Els governs de les dretes
Azaña havia presentat la dimissió el setembre de 1933 i el president de la República, Alcalá Zamora, encarregà de formar govern a Alejandro Lerroux, del Partit Republicà Radical (12/9/1933). Aquests governs de dretes tindran diverses fases:- A partir del 12/9/33, el Partit Radical, per tant, tindrà la presidència del govern, primer amb Lerroux i després amb Diego Martínez Barrio, però no aconseguirà d’estabilitzar cap govern, amb la qual cosa el 19/11/1933 es realitzaran noves eleccions a Corts.
- A les eleccions de Corts del novembre de 1933 guanyaran els partits de dreta. La CEDA será el partit amb més escons, seguit del PRR i del PSOE, i es formaran governs del PRR amb suport extern de la CEDA.
- El 5/10/1934 la CEDA va entrar al govern amb el PRR, i les esquerres reaccionaran amb els fets d’octubre que seran durament reprimits.
- A la tardor del 1935 esclaten casos de corrupció del PRR i la CEDA intenta però no aconsegueix que el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, nomeni un cap de govern d’aquest partit. Davant d’aquesta situació política es convocaran noves eleccions el 16/2/36, en les quals guanyaran les esquerres (Front Popular).
Els partits de dretes s’havien anat reorganitzant amb un discurs clarament més contrari a la República i a les reformes del Bienni d’Azaña
L’evolució del Partit Radical
El naixement de la CEDA
La CEDA es va consolidar com a organització en ràpid ascens a inicis de 1932, i es va fundar com a partit el març de 1933, gràcies al suport de la jerarquia eclesiàstica, de la inexistència d’altres forces que els fessin la competència i a la capacitat dels seus líders, especialment José María Gil-Robles, que van destacar en la defensa a les Corts de la “qüestió religiosa” assolint així un notable protagonisme entre les masses catòliques (Font: traduït i adaptat de Javier Tusell, Las derechas en la España contemporánea, p.198-202)
Sería en la CEDA donde la defensa del catolicismo se convertiría en el núcleo vertebrador de su postura política, de manera que es en ella donde puede hablarse con más exactitud de partido confesional, al ser tan estrechas las relaciones entre sus líderes y la jerarquía eclesiástica. La CEDA hizo del catolicismo una norma de combate político que utilizó en la lucha contra sus antagonistas y para descalificar a las agrupaciones políticas conservadoras que no lo insertaban en su programa, aumentando así su hegemonía.
Así pues, la CEDA fue ante todo y sobre todo un conglomerado creado en defensa del catolicismo y su acción política se basó en la denuncia de la política de « persecución » contra la Iglesia. En las Cortes Constituyentes, los diputados católicos se dedicaron menos a influir sobre las medidas tomadas en materia religiosa que a ir elaborando una identidad política cohesionada, basada precisamente en la defensa frente a la agresión del exterior. He aquí, por ejemplo, el análisis catastrófico que hacía el diputado Santiago Guallar ante la Ley de Congregaciones : « La Iglesia española, desde el advenimiento de la República, recorre un largo y doloroso calvario, cargada con la pesada cruz de continuos atropellos y ultrajes, ha apurado la hiel de muchas amarguras y este proyecto es la cumbre de ese monte Gólgota donde os disponéis a sacrificarla »
Font: adaptat de Miguel Ángel Giménez, “La cuestión religiosa como factor de conflictividad política durante la Segunda República”, Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, 16, 2016.
La dreta extrema: un discurs de Calvo Sotelo, líder del Bloque Nacional, al Congrés, emmirallant-se en el feixisme italià (1/7/1936)
El Sr. CALVO SOTELO: Durante el año 1920 hubo [en Italia] 189 huelgas agrarias (…) Las clases rurales, consternadas y atontadas por las continuas intervenciones del Estado (…), sedientas, más que ninguna otra clase, del orden, del trabajo productivo, de la autoridad, de la obediencia, habían dado en los años 1920-22 una amplia contribución al movimiento fascista. (…) Ésta era la situación de Italia en 1920. ¡Parece un reflejo exacto de la situación del campo español de 1936! Pues bien: yo digo a los agricultores españoles, especialmente a la pequeña y media burguesía rural, y a los arrendatarios, y a los cultivadores de la tierra, (…); yo les digo que su remedio no está en este Parlamento, ni en otro que como éste se elija, ni en el Gobierno actual, ni en otro Gobierno que el Frente Popular forjase, ni en el Frente Popular mismo, ni en los partidos políticos, (…) ni en los partidos políticos (…)
El Sr. BILBAO: Pero ¿es que no se ve que está haciendo la apología del fascismo?
El Sr. CALVO SOTELO: Tengo derecho... (Protestas e increpaciones.)
Font: Diario de sesiones de Cortes, 1/7/1936, p.1775-1776
L'acció de govern de les dretes
L’arribada al govern del PRR recolzat per la CEDA va implicar, per tant, la revisió de la legislació del bienni reformista. En el cas de les reformes agrària i sòcio-laboral, l’impacte dels nous governs ja es va fer perceptible a finals de 1933, quan l’actitud del govern va permetre un incompliment massiu de la legislació laboral i social que s’havia aprovat anteriorment i, així, primer es van reduir els Jurats mixtos i la inspecció de treball pràcticament va desaparèixer i després canvià la forma d’elegir-ne el president per afavorir la patronal que, ben aviat, va passar a incomplir tots els acords. A inicis de 1934 es van suprimir les expropiacions de terres, es van retornar les ja expropiades als que havien participat a la sanjurjada, i als latifundis del sud d’Espanya s’allargà la jornada limitada legalment a 8 hores i els propietaris aplicaren el pacte de la fam als jornalers sindicats. El nombre de vagues va augmentar, però l’acció repressiva del Ministeri de la Governació, amb detencions i clausura d’organitzacions obreres, va debilitar la capacitat negociadora dels sindicats. La legislació religiosa també es va neutralitzar i es va permetre la nova obertura de centres d’educació catòlics i es va tornar a finançar l’església. La destitució d’ajuntaments d’esquerres amb qualsevol excusa va esdevenir sistemàtica. Es van ascendir militars per a llocs que s’havien d’haver eliminat i els implicats en la sanjurjada van ser amnistiats. L’aprovació de l’estatut basc es va paralitzar. Es va reduir el pressupost de cultura.
Com a conseqüència, el PSOE i la UGT, i sobretot els seus militants que eren treballadors agrícoles, es van radicalitzar, fet que va tenir un gran impacte en l’acceleració de la dinàmica de confrontació prèvia a octubre. El socialisme va insistir cada vegada més en la vaga general i la conspiració militar o l’acció armada de les milícies, que no amb el pacte amb els republicans que havien practicat fins aleshores.
a) La vaga a diverses regions d’Espanya
La vaga general s’imposà a gairebé tots els centres urbans d’Espanya i també en importants àrees rurals, i significà la principal mobilització dels anys republicans, menada sobretot pels socialistes. La vaga general tingué característiques insurreccionals a les zones rurals de Saragossa, Málaga, Cádiz i Córdoba, i a alguns llocs de Múrcia i Castella. El moviment no assolí el caràcter d’una revolució social, a causa de la repressió que havien sofert les organitzacions socialistes en un vaga del juny de mateix 1934, però no fou negligible. A Madrid, hi hagué una vaga general massiva, que s’allargà entre el 5 i el 15 d’octubre, amb una acció de les milícies socialistes que tingué un clar caràcter insurreccional, amb barricades i enfrontaments amb els cossos de seguretat de l’Estat, si bé tots els intents de prendre punts claus de la capital foren fracassats. Diversos dirigents socialistes, entre ells Francisco Largo Caballero, principal dirigent del PSOE i la UGT (que fou jutjat per rebel·lió militar però absolt).
b) La revolta minera d’Astúries
Com a conseqüència, el PSOE i la UGT, i sobretot els seus militants que eren treballadors agrícoles, es van radicalitzar, fet que va tenir un gran impacte en l’acceleració de la dinàmica de confrontació prèvia a octubre. El socialisme va insistir cada vegada més en la vaga general i la conspiració militar o l’acció armada de les milícies, que no amb el pacte amb els republicans que havien practicat fins aleshores.
Els fets d'octubre
L’octubre de 1934 la CEDA va entrar finalment al govern. A imatge del que havia passat a Alemanya, aquest gest va ser entès per les esquerres com l’entrada del feixisme al govern. La seva resposta va ser revolta d’octubre de 1934 (o fets d’octubre de 1934), menada sobretot pels socialistes, que va fracassar, però que va comptar amb 3 grans fronts:a) La vaga a diverses regions d’Espanya
La vaga general s’imposà a gairebé tots els centres urbans d’Espanya i també en importants àrees rurals, i significà la principal mobilització dels anys republicans, menada sobretot pels socialistes. La vaga general tingué característiques insurreccionals a les zones rurals de Saragossa, Málaga, Cádiz i Córdoba, i a alguns llocs de Múrcia i Castella. El moviment no assolí el caràcter d’una revolució social, a causa de la repressió que havien sofert les organitzacions socialistes en un vaga del juny de mateix 1934, però no fou negligible. A Madrid, hi hagué una vaga general massiva, que s’allargà entre el 5 i el 15 d’octubre, amb una acció de les milícies socialistes que tingué un clar caràcter insurreccional, amb barricades i enfrontaments amb els cossos de seguretat de l’Estat, si bé tots els intents de prendre punts claus de la capital foren fracassats. Diversos dirigents socialistes, entre ells Francisco Largo Caballero, principal dirigent del PSOE i la UGT (que fou jutjat per rebel·lió militar però absolt).
Una revolta ben planificada de socialistes, cenetistes i comunistes va prendre la conca minera d’Astúries, Gijón i Oviedo. Per ofegar-la el govern va enviar un creuer i dues canoneres, que van bombardejar Gijón i van desembarcar tropes de procedència africana que lluitaren amb pràctiques de guerra colonial, amb l’aviació per bombardejar els insurrectes i població civil indefensa, i l’exèrcit i la Guàrdia Civil van aplicar una repressió extrema i arbitrària com la que des d’anys abans aplicaven al nord d’Àfrica i com la que aplicarien el juliol del 1936 en terres andaluses
c) Els fets de Catalunya
Els fets d’octubre van tenir una especial repercussió a Catalunya, amb diverses qüestions fonamentals (ho trobareu ampliat al capítol de Catalunya):
- El plet rabassaire i l’enfrontament de la Generalitat amb el govern espanyol
- La proclamació de l’Estat català dins la República Federal Espanyola
- La repressió sobre tot el moviment, que va tenir una imatge especialment simbòlica en l’empresonament del Govern de la Generalitat
