Continuació de les reformes dels governs provisionals, els àmbits de reforma van ser: la qüestió agrària, el sòcio-laboral, l’Església i el laïcisme, la reforma militar, la descentralització de l’Estat, i l’ensenyament i cultura.
Cal entendre aquestes reformes des de dos punts de vista:
- El context econòmic de la República va ser depressiu fins a 1935, a causa de la influència de la Gran Depressió i el fre a la inversió privada de 1931-34, i això tindrà repercussions importants sobre la dinàmica de les reformes.
- Les polítiques de la República van ser de caire reformista (“socialdemòcrata”) en 1931-33 i 1936 i van intentar solucionar els problemes estructurals de l’economia i la societat (com la reforma agrària). La intervenció de l’estat va continuar, però enlloc de beneficiar a les grans empreses va beneficiar els assalariats.
La qüestió agrària.
Davant la tradicional desigualtat en la propietat o l’accés a la terra i les seves conseqüències socials en forma de misèria i atur, els reformistes republicans van plantejar una Llei de Reforma Agrària (1932) que tenia per objectiu crear una classe mitjana rural, pagesos propietaris de les seves explotacions, que tinguessin capacitat d’estalvi i de consum i que milloressin l’agricultura i ells poguessin viure millor que els pagesos que no tenien terra. Les terres procedirien de l’expropiació sense indemnització de les propietats dels Grandes de España i de l’expropiació amb indemnització de terres que procedien de senyorius jurisdiccionals (és a dir, que els senyors hi impartissin justícia), no eren ben conreades, que eren arrendades sistemàticament o aquelles que malgrat estar situades en zones de regadiu no estiguessin regades. L’Institut de Reforma Agrària era el nou organisme que ho havia de dur a terme.
La llei va trobar la radical oposició dels propietaris importants i també de milers de propietaris amb finques menors de 100 hectàrees que temien que les seves propietats també fossin expropiades. Aquesta oposició, un procediment burocràtic molt complex, les diferències d’estructura social de les diferents regions espanyoles, la manca de recursos i les desavinences dintre del govern (els republicans volien una llei reformista i els socialistes una de més revolucionària) van fer que la reforma avancés molt a poc a poc:
Reformes sòcio-laborals.
La llei va trobar la radical oposició dels propietaris importants i també de milers de propietaris amb finques menors de 100 hectàrees que temien que les seves propietats també fossin expropiades. Aquesta oposició, un procediment burocràtic molt complex, les diferències d’estructura social de les diferents regions espanyoles, la manca de recursos i les desavinences dintre del govern (els republicans volien una llei reformista i els socialistes una de més revolucionària) van fer que la reforma avancés molt a poc a poc:
- Fins el 1933 es van repartir 24.000 hectàrees a 4.000 pagesos
- L’any 1935 la llei va ser modificada substancialment. S’atura la reforma i es facilita el desnonament dels pagesos.
- Amb el govern del Front Popular es van repartir 500.000 hectàrees a uns 100.000 pagesos, gràcies a la major cohesió del govern i al fet que s’estaven produint ocupacions espontànies de finques que la llei venia a legalitzar (això amb la llei molt restrictiva de 1935). També es va reposar la llei de 1932 per a poder fer més repartiments de terres.
Per altra banda, el ministre socialista Largo Caballero va impulsar les reformes, que es van concretar en la Llei de Termes Municipals (que obligava a contractar sobretot jornalers agraris del terme municipal de la finca, fet que perjudicava les estratègies dels grans propietaris de contractar jornalers d’altres llocs o de Portugal per fer baixar els salaris), la Llei de Jurats Mixtos (que establia mecanismes de negociació entre treballadors i empresaris), i l’establiment de la jornada de 8 hores.
La reforma va trobar l’oposició dels propietaris rurals i dels empresaris, però també de la CNT, que, com la reforma agrària, considerava que es tractava de reformes insuficients.
Amb la nova legislació laboral molts treballadors de les ciutats i del camp van veure millorats els seus salaris i van guanyar poder i respecte davant dels patrons. La UGT, que participava dels jurats mixtes que aprovaven els contractes de treball i vigilaven el seu compliment, va créixer com mai, alhora que s’enfrontava a la CNT. La CNT desconfiava del ministre Largo Caballero, de la UGT i que havia col·laborat amb Primo de Rivera, i desconfiava dels patrons, que es negaven a complir els acords dels jurats mitxtos. Al si de la CNT, el sector anarquista, organitzat al voltant de la FAI, va anar prenent importància davant dels anarcosindicalistes que prioritzaven l’acció sindical. Consideraven que la nova legislació laboral donava un tracte de favor a la UGT, refusava que l’administració tingués presència las jurats mixtos, i es van llençar a una disputa oberta per aconseguir per altres mitjans el monopoli de la negociació laboral, no pas amb la participació en els jurats mixtes sinó amb l’acció directa, amb vagues i, si calia, amb insurreccions, que van ser durament reprimides per l’exèrcit com va passar a Fígols i la seva comarca el 1932 i a Casas Viejas el 1933 (Font: Font: adaptat de Casanova, República..., p.48 i Ángel Herrerín, El insurreccionalismo anarquista durante la II República, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, 51, 2017).
La reforma va trobar l’oposició dels propietaris rurals i dels empresaris, però també de la CNT, que, com la reforma agrària, considerava que es tractava de reformes insuficients.
Amb la nova legislació laboral molts treballadors de les ciutats i del camp van veure millorats els seus salaris i van guanyar poder i respecte davant dels patrons. La UGT, que participava dels jurats mixtes que aprovaven els contractes de treball i vigilaven el seu compliment, va créixer com mai, alhora que s’enfrontava a la CNT. La CNT desconfiava del ministre Largo Caballero, de la UGT i que havia col·laborat amb Primo de Rivera, i desconfiava dels patrons, que es negaven a complir els acords dels jurats mitxtos. Al si de la CNT, el sector anarquista, organitzat al voltant de la FAI, va anar prenent importància davant dels anarcosindicalistes que prioritzaven l’acció sindical. Consideraven que la nova legislació laboral donava un tracte de favor a la UGT, refusava que l’administració tingués presència las jurats mixtos, i es van llençar a una disputa oberta per aconseguir per altres mitjans el monopoli de la negociació laboral, no pas amb la participació en els jurats mixtes sinó amb l’acció directa, amb vagues i, si calia, amb insurreccions, que van ser durament reprimides per l’exèrcit com va passar a Fígols i la seva comarca el 1932 i a Casas Viejas el 1933 (Font: Font: adaptat de Casanova, República..., p.48 i Ángel Herrerín, El insurreccionalismo anarquista durante la II República, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, 51, 2017).
El 18 de enero de 1932, los mineros anarquistas del Alto Llobregat y Cardoner declararon una huelga que derivó en levantamiento insurreccional. Todo comenzó en Figols y se extendió por otras localidades de la zona. Los motivos que llevaron a los mineros a la insurrección estaban relacionados con los derechos de reunión y asociación que, a pesar de la legislación republicana, les eran negados, a lo que había que añadir las duras condiciones de trabajo existentes en las minas, la falta de seguridad y la negativa de los patronos a respetar los acuerdos alcanzados. La insurrección no tuvo preparación alguna. Lo que comenzó como una huelga para conseguir mejoras concretas, derivó, por acción de los más radicales, en un intento revolucionario que, a regañadientes, la CNT intentó extender a toda España pero retiró la orden de huelga a los pocos días. En un total de 10 municipios llegó a ondear la bandera roja y negra. El gobierno envió al ejército que redujo a los revolucionarios y restableció el orden. La represión incluyó la detención de decenas de militantes detenidos, mineros que fueron despedidos de sus trabajos, cierres de locales de la CNT y la prohibición de su prensa (Ángel Herrerín, El insurreccionalismo…)
“En Casas Viejas, en la provincia de Cádiz, el intento de instaurar el comunismo libertario en enero de 1933 fue severamente reprimido y 21 campesinos perecieron, algunos resistiéndose a los guardias civiles y guardias de Asalto en una choza que fue incendiada y ametrallada, y otros 12 fusilados sin juicio como represalia. Dos guardias civiles (entre ellos el sargento del puesto) y uno de Asalto fueron heridos de muerte. Los hechos conmocionaron a la opinión pública porque el cuerpo de élite creado por la República para defenderse (la Guardia de Asalto) había reprimido unos disturbios localizados con mayor dureza que la propia Guardia Civil y el Gobierno dirigido por Manuel Azaña resultó herido de muerte por las repercusiones políticas de la represión. Luego, la conciencia popular elaboró muy pronto el mito de Casas Viejas, convirtiendo al viejo Seisdedos, un viejo casi ciego, líder local de la CNT, en un héroe de epopeya” (Font: adaptat de Gérard Brey y Jacques Maurice, Historia y leyenda de Casas Viejas, 2ª edición, 2016, academia edu)
La descentralització de l’Estat.
L’organització d’un estat que permetés algun tipus de descentralització era un vell tema del regeneracionisme i era present al Pacte de Sant Sebastià. Catalunya va ser la primera que va començar amb aquest procés. Al País Basc, el juny de 1931, el PNB i els carlistes bascos van redactar un Estatut que va ser considerat confessional i poc democràtic pels partits d’esquerres. L’evolució del PNB cap al centre i un pacte amb republicans i socialistes va permetre aprovar un Estatut per al País Basc l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil. A Galícia, es va sotmetre un Estatut a plebiscit el juny de 1936 però no hi va haver temps perquè les Corts l’aprovessin. Es van fer projectes o avant-projectes d’Estatut al País Valencià, Andalusia, Canàries i Illes Balears.
La descentralització es va trobar amb una profunda oposició de la major part de les dretes, que consideraven que atemptava contra la unitat d’Espanya.
La promoció de l’Ensenyament i la Cultura
La descentralització es va trobar amb una profunda oposició de la major part de les dretes, que consideraven que atemptava contra la unitat d’Espanya.
La promoció de l’Ensenyament i la Cultura
La política educativa de la República va tenir com a eixos:
- L'establiment d'un ensenyament obligatori i gratuït, no vinculat a l'església
- La creació d'infraestructures destinades a aquesta finalitat: creació d'edificis escolars i provisió de places de mestres
- La renovació pedagògica per fer que l'ensenyament fos més eficient
- La cooficialitat de les diverses llengües de l'estat
Aquesta tasca va xocar amb els interessos tradicionals de l'església i dels sectors conservadors. És el que es va anomenar la "guerra escolar", amb fortes protestes d'aquests grups en tots els sectors de l'ensenyament.
Constitución de 1931. Art. 48. (…) La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria. Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida. La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la votación. La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana. Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos (…) Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en los Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana.
Les «missions pedagògiques» (1931-1937) van ser una experiència d’educació popular sense precedents. Considerades una de les primeres iniciatives culturals de la II República espanyola, les missions van formar part d’un ampli projecte educatiu de reforma amb una innegable significació cívica i cultural, però també política. Així doncs, no pot ser menystingut l’interès de la jove República per fer-se amb el suport d’una població rural que es malfiava de les urnes. I encara més, es tractava d’una població tradicionalment desposseïda dels grans avenços que arribaven a les ciutats. En els casos més extrems, el seu estil de vida era més proper a l’existent en els segles XVI i XVII que no pas a la mentalitat d’una societat moderna, i, per postres, totes aquestes asimetries van contribuir a engrandir una més que notable desconfiança enfront el nou projecte polític republicà (Vicente Pareja, David (2018) "Les missions pedagògiques i la Segona República", Ab Origine Magazine, 27(gener) [en línia]).
Nous centres educatius i nous mestres i professors . Una de les prioritats del govern republicà és l’obertura d’escoles de nova planta a les localitats, i per aquest motiu es crearà el Pla Quinquennal de Construccions Escolars mitjançant el Decret de 24 de juny de 1931. El que es proposa és “l’obertura de set mil escoles el primer any i quatre mil més durant els quatre anys restants, donant plaça a set mil mestres el primer any i cinc mil places els anys restants”. Fins i tot durant el Bienni conservador l'impuls educatiu va ser notable, ja que en aquest període “s’habiliten únicament i aproximadament quinze mil aules, xifres que, encara sent inferiors a les proposades, indiquen la major empenta a l’educació pública del nostre país al llarg de tota la història”. Paral·lelament, es crea el Pla Nacional de Cultura en el que es proposà “la construcció d’escoles basades en els principis racionalistes i higienistes per tal d’incrementar l’escolarització dels nens que no poden accedir, per manca d’espai, a les aules obertes en diverses localitats del país”
També durant la Segona República es donarà una gran importància a la formació del professorat. El Decret de 21 de maig ja establia l’obligatorietat d’haver obtingut el títol de mestre per a poder impartir classes a l’escola primària, tant privada com pública, i el de llicenciat per a la segona ensenyança. Amb el Decret de 29 de setembre de 1931 es reconeix al mestre com una peça essencial i fonamental per a la reforma de l’educació del país. Amb el conegut com Pla Professional de 1931 establiran cursets de formació orientats a millorar les preparacions pedagògiques dels mestres i professors.
Cal destacar que la Constitució de 1931 estableix la igualtat jurídica entre homes i dones en el seu Article 25, evitant qualsevol mena de discriminació i, per altra banda, els mateixos drets electorals per ambdós sexes (Article 36 de la Constitució de 1931). Aquest fet permetrà participar dins qualsevol activitat de l’àmbit públic, així com, escollir l’ocupació i professió desitjada sense cap mena de distinció (Article 40 de la Constitució de 1931). Serà a partir d’aquest moment en el què el sexe femení adquirirà una major presència dins de l’àmbit educatiu i per primera vegada en la història del país existirà un claustre mixte on s’impartiran aquests cursos de formació, centrats en tres aspectes: la cultura general, la formació professional i la pràctica docent. En el pla de formació del magisteri es donaran eines i metodologies perquè els mestres tinguin una gran varietat de didàctiques a l’hora d’ensenyar. De fet, el Pla de 1931 es caracteritzarà per ensenyar als aspirants a mestre assignatures amb un important contingut pedagògic i psicològic (adaptat de Laia Costa, L'escola pública a Mallorca durant la Segona República, TFG Universitat de les Illes Balears, 2019/2020.
La reforma militar i la seguretat pública
L’exèrcit espanyol era un pilar fonamental de la repressió dels moviments socials però, en canvi, havia demostrat molt poca eficàcia davant dels enemics exteriors. El nombre d’oficials era molt elevat, però estaven descontents per les seves poques possibilitats de promoció, i en conjunt eren molt conservadors i reticents a la República o obertament en contra. La República va voler reduir el nombre d’oficials oferint-los bones condicions de jubilació, es van reestructurar les unitats militars i es va tancar la Academia Militar de Zaragoza, considerada feu dels sectors més conservadors. En temes de seguretat es va crear la Guàrdia d’Assalt, que havia de constituir un cos de policia modern.
Va declarar l’estat de guerra, va dissoldre les Corts i va anunciar la presa del poder per part d’una Junta Provisional. El cop només va tenir ressò a Madrid i va fracassar, i Sanjurjo va ser detingut a Huelva. El govern va destituir i desterrar 145 oficials (al Sàhara, en aplicació de la Llei de Defensa de la República, com havia fet abans amb anarquistes), va suspendre diaris conservadors i detenir diversos notables monàrquics, mentre que altres fugien a l’estranger. Sanjurjo va restar pres a la presó de El Dueso, a Cantàbria, fins que va ser amnistiat pel govern de Lerroux l’abril de 1934 i aleshores va marxar a Portugal
Manifest de Sanjurjo: “Españoles: Surge de las entrañas sociales un profundo clamor popular que demanda justicia y nos mueve a procurarla. No hay atentado que no se haya cometido, abuso que no se haya perpetrado (…) La fuerza ha sustituido al derecho, la arbitrariedad a la ley, la licencia a la disciplina (…) Por amor a España y por imperativos de nuestra conciencia y nuestro deber, que nos obliga a salvarla de la ruina, de la iniquidad y de la desmembración, aceptamos desde este momento la responsabilidad de la gobernación del país y asumimos todas las funciones del poder público con el carácter de Junta provisional. Las Cortes, que eran ilegítimas en su origen por el régimen de terror en que fueron convocadas y erigidas (…) han sido disueltas.” (Font: El Sol, 11 de agosto de 1932).
L’Església i el laïcisme
La Constitució de 1931 va intentar la separació de l'Estat i de l'Església.
Constitución de 1931. Artículo 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial. El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas. Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero. Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado [es refereix als jesuïtes]. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes. Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes
La confrontación entre la Iglesia y la República, entre el clericalismo y el anticlericalismo, dividió a la sociedad española de los años treinta tanto como la reforma agraria o el más importante de los conflictos sociales. Establecida oficialmente como Iglesia del Estado, la institución eclesiástica había hecho durante la Restauración y la dictadura de Primo de Rivera un generoso uso de su monopolio de la enseñanza, de su control sobre la vida de los ciudadanos, a los que predicaba unas doctrinas históricamente conectadas con la cultura más conservadora: obediencia a la autoridad, redención a través del sufrimiento y confianza en la recompensa en el cielo.
Con la proclamación de la República, la Iglesia perdió, o sintió que perdía, una buena parte de su posición tradicional. El privilegio dejaba paso a lo que la jerarquía eclesiástica y muchos católicos consideraban una persecución abierta. Aumentaron las dificultades de la Iglesia española para arraigar entre los trabajadores urbanos y el proletariado rural. Se hizo todavía más patente el «fracaso» de la Iglesia y de sus «ministros» para comprender los problemas sociales, preocupados sólo por el «reino de lo sacro» y la defensa de la fe. Eso es lo que un régimen reformista y de libertades como el republicano sacó a la luz, además de la persecución legislativa, el anticlericalismo popular y la violencia esporádica. La Iglesia se resistió a perder todo eso y se preparó para el combate contra esa multitud de españoles a los que consideraba sus enemigos, que la consideraban a ella de verdad su enemiga. Y el catolicismo, acostumbrado a ser la religión del statu quo, pasó a la ofensiva, se convirtió, en expresión de Bruce Lincoln, en «una religión de la contrarrevolución».El antisocialismo y la profunda animadversión hacia el republicanismo y los procedimientos democráticos por parte de la derecha católica prepararon el camino del enfrentamiento violento a miles y miles de seguidores que, amparados bajo el techo ideológico del catolicismo, vincularon la defensa de la religión con la del orden y la propiedad. En el universo cultural del clero español, el catolicismo sólo podía coexistir felizmente con un régimen autoritario (Extret de Julián Casanova, "La Iglesia y la Segunda República", Infolibre, 15/10/21
La fi del bienni reformista
