La Primera Guerra Mundial va marcar una divisòria molt clara en la història de la Restauració. Malgrat la neutralitat espanyola, l’impacte de la guerra va ser enorme, tant en l’àmbit econòmic, com en el polític. En el marc de la creixent fragmentació dels partits dinàstics i de l’intervencionisme del rei i de l’exèrcit, les oligarquies es van veure amenaçades per l’augment de la influència de nous actors polítics.
L’impacte econòmic de la Primera Guerra Mundial (1914-18)
La conjuntura bèl·lica va permetre l’augment de les exportacions, sobretot del tèxtil, i també dels beneficis empresarials (empreses tèxtils, hidroelèctriques, químiques, ...).En canvi, l’alça de preus va provocar la caiguda dels salaris reals, fet que va provocar una situació socialment explosiva, sobretot en 1917-18.
En acabar la guerra, la caiguda de la demanda va provocar una crisi que no es va remuntar fins el 1924. La reacció del govern davant de la crisi fou nacionalista: per exemple, és el moment que el Banco de España esdevé banc central (1921) per reforçar la política monetària del govern i regular l’activitat bancària (llei Cambó, vigent fins el 1946). El mateix Cambó va promulgar la Ley de Suspensión de Pagos de 1922, feta a mida per regular la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, que havia fet fallida en el context del pànic financer de 1920-21.
A Espanya, hom parla normalment de les condicions de vida i amuntegament a les ciutats, el context de crisi que es vivia (pobresa i malnutrició) i el tractament dels malalts, que solien deixar-se en llocs tancats i sense ventilar. S’anomenà grip espanyola perquè a Espanya no regia la rígida censura que hi havia en els països en guerra i que feia que semblés que hi havia grip a Espanya i no a altres països.
A Barcelona, es va tancar el port, la Universitat i les escoles públiques, però això no va aturar l’epidèmia. Es van clausurar els pous, considerats fonts tradicionals de contagi (com havia passat amb el tifus el 1914) i es van prohibir els colomars i galliners als terrats de les cases. Es va prohibir anar als cafès, el teatre o llocs on hi hagués aglomeracions. Els sistema sanitari per complet es va col·lapsar i també les funeràries. La gent havia de tenir els seus familiars morts a casa uns dies perquè no hi havia temps ni espai per enterrar-los. La gent va començar a acaparar productes de primera necessitat i alguns especuladors van aprofitar per pujar-ne el preu desorbitadament per aprofitar-se de la situació, alhora que s'anunciaven als diaris productes "miraculosos" per salvar-se del contagi. També a altres ciutats catalanes es van prendre mesures (algunes del tot inútils) per evitar el contagi.
La crisi de 1917
La crisi va esclatar l’any següent, el 1917, en tres fronts: la crisi social, la militar, i la política.La crisi social. En el marc d’una pèrdua en el nivell de vida dels treballadors, el març de 1917 la UGT i la CNT van convocar una vaga conjunta per protestar conra l’encariment dels productes de primera necessitat. El govern Dato va suspendre les garanties constitucionals, va tancar les Corts i va sotmetre a consell de guerra als membres del comitè de vaga. A l’agost la UGT va convocar una vaga general, que va tenir èxit a Barcelona, Madrid, País Basc i Astúries. A Andalusia van ser freqüents les vagues agràries.
La vaga general revolucionària d'agost de 1917. La UGT creixia a Espanya, especialment a Madrid i Euskadi, mentre que la CNT ho feia a Andalusia, Aragó i, especialment, a Catalunya, centrant‐se, sobretot, en la lluita pels salaris i les condicions de vida. En aquest punt confluirien amb l’UGT en les jornades del 18 de desembre de 1916, en les que es va dur a terme una vaga general de 24 hores. Aquesta unió es repetiria l’agost del 17. A finals de juliol d’aquell any, a València, s’havia produït una vaga ferroviària que havia comportat nombrosos acomiadaments. Davant la intransigència de la Companyia de Ferrocarrils, que es negava a readmetre els acomiadats, el 2 d’agost, el sindicat del Nord plantejava una vaga general pel dia 13 que recollís les principals demandes del moviment obrer. S’iniciava, així, una vaga general obrera contra l’encariment de la vida, liderada pels socialistes i secundada pels anarcosindicalistes, amb un caràcter difús de revolta revolucionaria. Va ser especialment intensa a Barcelona, Sabadell, Madrid, Astúries i Biscaia. El dia 18, l’exèrcit aconseguia acabar amb la vaga i la insurrecció. Van produir‐ se 71 morts (33 d’ells a Barcelona i 10 a Sabadell) i 150 ferits. Es van dur a terme més de 1.000 detencions, entre les quals les del diputat Mercel∙lí Domingo, la del comitè de vaga català, integrat per Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí, i la del de Madrid, integrat pels socialistes Julián Besteiro i Andrés Saborit i els ugetistes Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano (Font: Arxiu Nacional de Catalunya)La crisi política. Amb les Corts tancades, Francesc Cambó, dirigent de la Lliga, va convocar el juliol una assemblea de parlamentaris per demanar unes Corts constituents que procedissin a fer una reforma constitucional, a la qual van assistir 70 dels 760 que hi havia (sobretot catalanistes, socialistes i republicans). La Guàrdia Civil va dissoldre l’assemblea i noves convocatòries fetes a l’octubre no van tenir més èxit. Al final, la Lliga, màxima impulsora de les reunions, es posà d'acord amb el rei per formar part d'un govern de "concentració nacional" amb conservadors i liberals i presidit per García Prieto amb l'objectiu de salvar a la dinastia (veure una mica més endavant "els governs de concentració").
Acords de l'Assemblea de Parlamentaris. Publicat en l'ABC de Madrid el 7 de juliol de 1917A) La política de l'actual Govern, sobre significar una provocació a Catalunya i a Espanya sencera, constitueix al mateix temps un greuge al Parlament i un obstacle al fet que les ànsies de renovació que sent el país puguen obtenir normal satisfacció.B) Que havent declarat el Govern i els partits que tenen majoria en les actuals Corts, que aquestes no poden actuar en funcions de Constituents, i considerant l'Assemblea que urgeix deliberar i resoldre sobre l'organització de l'Estat, l'autonomia dels municipis i els altres problemes (…) entén que és indispensable la convocatòria de noves Corts que, en funcions de Constituents, puguen deliberar sobre aquests problemes i resoldre'ls.C) Que perquè el país puga manifestar lliurement la seua opinió, i el poble no veja tancada tota esperança que la seua voluntat siga coneguda i respectada, les Corts Constituents no poden ser convocades per un Govern de partit (…) sinó per un Govern que encarne i represente la voluntat sobirana del país.D) Que és indispensable que l'acte realitzat per l'Exèrcit el dia 1r de juny vaja seguit d'una profunda renovació de la vida pública espanyola, empresa i realitzada pels elements polítics; sense la qual cosa, aquell acte perdria davant de la consciència del poble el caràcter d'una iniciativa patriòtica, per a deixar tan sols el record d'un acte estèril d'indisciplina, i el poder públic no estaria revestit de l'autoritat moral necessària per a regir la vida del país i mantenir l'imperi del dret”.(Font: Proves d'Accés a la Universitat del País Valencià, juny 2016)
La crisi militar. A l’exèrcit, els oficials ascendien amb mèrits de guerra que només es podien obtenir al Marroc i que beneficiaven, per tant, els oficials “africanistes”. Oficials no africanistes van protestar i van constituir les Juntes de defensa.
Els governs de concentració
El primer d'aquests governs de concentració va ser el dirigit per García Prieto (un liberal, que també va obtenir el suport dels conservadors, i dels catalanistes, amb Cambó al govern) -però va ser un govern que va durar només mig any (de novembre de 1917 a març de 1918). Va ser substituït per un altre govern de concentració, el "Gobierno Nacional" de Maura, també amb Cambó, que va plegar abans d'acabar el 1918 i tornà a ser president de Govern García Prieto, si bé al desembre ja havia plegat. Encara hi va haver diversos governs de concentració més fins el 1923 (a la foto, Manuel García Prieto, cap de govern; foto: Viquipèdia)
Les crisis de 1918-1923
La crisi social.
La CNT es va reorganitzar en sindicats d’indústria a partir del Congrés de Sants i va demostrar una enorme capacitat d’organització a la vaga de la Canadenca (1919). Els governs van fer alguns intents de mediar entre patrons i obrers, i com a resultat d’aquesta vaga es va establir la jornada de 8 hores. Els empresaris, però, es van negar a negociar amb els treballadors i l’exèrcit i bona part de la dreta es van posicionar al seu favor.
La vaga de la Canadenca (1919).
L’empresa
L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, coneguda popularment com La Canadenca pel seu origen canadenc, la va fundar l'enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canada). El seu objectiu era produir electricitat i distribuir-la a l'àrea metropolitana de Barcelona, per utilitzar-la en l'enllumenat públic, el subministrament domèstic, el funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Per això va iniciar un ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu, que s'acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni), que van constituir el primer sistema integrat d'embassaments i centrals construïts a Espanya. El 1914 era la setena empresa productora d'electricitat del món i la primera d'Europa i el 1923 va comprar la seva competidora més important, Energía Eléctrica de Cataluña, amb la qual cosa va obtenir una posició pràcticament de monopoli. (foto: seu de l’empresa, a Barcelona)
La vaga
El conflicte es va iniciar el desembre de 1918 a Camarasa, amb les males condicions de treball de l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, que era una filial de La Canadenca. La vaga es va estendre tot seguit a Lleida i després a Barcelona i altres indrets de Catalunya, mentre la CNT sofria una dura repressió. L'esclat definitiu del conflicte es va produir a finals de gener quan a Barcelona la direcció de l'empresa va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, i els va rebaixar els sous. Els treballadors van demanar l'assessorament del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, la direcció va acomiadar els treballadors i la vaga es va anar estenent per l’empresa per solidaritat mentre la direcció acomiadava més treballadors. El 8 de febrer la vaga afectava gairebé tota l’empresa, el 21 s’estenia a tot el sector i després (dia 27) a bona part de la ciutat, que es va quedar sense llum i sense transport.
El govern va militaritzar l’empresa i mentre l’ajuntament intentava negociar amb el comitè de vaga, el 6 de març el govern amenaçava els vaguistes amb l’acomiadament i el 9 de març el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, ho feia amb una pena de quatre anys de presó i decidia l'empresonament d'entre 3.000 i 4.000 vaguistes al castell de Montjuïc, i el 7 la vaga s’havia estès al ferrocarril. Al llarg del mes de març, mentre el capità general, amb el suport de la patronal, declarava l’estat de guerra a la província de Barcelona, el govern assolia un acord amb el comitè de vaga, que era ratificat pels treballadors el dia 19 (si bé l’incompliment dels acords va dur a una nova vaga el 24, que es va allargassar fins el 14 d’abril).
Conseqüències
Per una banda, els treballadors van obtenir èxits: l’establiment de la jornada de vuit hores, increments salarials, la readmissió dels acomiadats, l’alliberament dels presos i el reconeixement de la capacitat legal de negociació dels sindicats. Per l’altra, però, la repressió es va allargar durant 4 mesos i els patrons més intransigents van impulsar el tancament patronal, les llistes negres, i els acomiadaments massius com a mesures de lluita contra els sindicats. Tot plegat va degenerar en el pistolerisme.
A Andalusia, Castella La Manxa i Extremadura els anys 1918-21 són coneguts com el trienni bolxevic per les revoltes agràries que incloïen l’ocupació de terres i ajuntaments. Les autoritats declaraven l’estat de guerra, empresonaven líders pagesos i il·legalitzaven les organitzacions obreres.
La intervenció militar al Marroc.
La crisi política. Des del canvi de segle, els governs eren dèbils i fugaços. Entre 1901 i 1917 n’hi va haver 17 (un per any), però entre 1917 i 1922 n’hi va haver 14 (més de dos per any), sense que la fórmula del govern de coalició o concentració, assajada un diverses vegades, servís per a res.
En el que sí que es van posar d'acord els governs de finals de 1918 i 1919 va ser en rebutjar les demandes autonomistes que venien de Catalunya. Cal recordar que aquestes demandes eren les que es van produir el desembre de 1918 i el 1919, primer les Bases per a l'Autonomia de Catalunya del 25 de novembre de 1918 i després el Projecte d'Estatut d' Autonomia del 25 de gener de 1919. Aquestes demandes d'autonomia, però, acabaren en no-res tant per l’hostilitat generalitzada al Congrés espanyol com per les diferències entre les forces catalanes partidàries de l’autonomia davant dels fets de la vaga de la Canadenca i l’espiral de represàlies entre patronal i obrers (1919-23), i pel tancament de les Corts decretada del govern davant els mateixos fets de la Canadenca, que ja hem vist.
Però més enllà del rebuig a les demandes d'autonomia, aquests governs efímers recorrien a mesures excepcionals per governar: decrets-lleis, suspensió de garanties constitucionals i dissolució de les Corts. A Madrid s'havia instal·lat la idea que el catalanisme suposava una greu amenaça per a l'estabilitat i la integritat territorial d'Espanya. Aquesta dinàmica política va preparar la situació per a la Dictadura de Primo de Rivera.
