Normativa d'aplicació
Com ja s'ha indicat, el govern Canalejas (1910-1913) va assajar un darrer intent de regeneracionisme oficial, que va incloure reformes per intentar atreure sectors populars aprofundint en el reformisme social i limitar el poder de l’església, com La Ley del candado (1910), una nova Llei de reclutament (1912) per reformar els servei militar, que era molt desigual: servei obligatori en temps de guerra i supressió de la redempció en metàl·lic, i una reforma dels impostos (substituint els consums per un impost progressiu) i la millora de normativa sobre condicions laborals i contractes, però repressió contra les vagues.
Les Corts també van aprovar el 1912 la Llei de Mancomunitats (1912), si bé el projecte quedà bloquejat fins que el desembre de 1913 i amb el govern Dato un decret les va autoritzar: es tractava que diverses diputacions provincials s’unissin per gestionar serveis públics, amb el mateix pressupost de què ja disposaven.
Catalunya va ser l'única zona de l'estat on es va aprovar una mancomunitat, que va agrupar a les quatre províncies catalanes, es va constituir el 6/4/1914 i va desenvolupar la seva activitat fins el 1925, any en què va ser suprimida per Primo de Rivera en la seva obra de govern anticatalanista.
Projecte de Prat de la Riba
El promotor fonamental de la idea va ser Enric Prat de la Riba, que l'entenia com una mena de govern regional per gestionar Catalunya en un sentit autonòmic. Els plans que va dur a terme ja els havia assajat des de la presidència de la Diputació de Barcelona (1907-1914) i anaven més enllà de la sola gestió per intentar un programa de modernització de Catalunya: "Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera". Per a dur a terme aquest programa es va dotar de "la gent més adient que havia d'ocupar els càrrecs de responsabilitat sense fixar-se en la seva militància o adscripció ideològica; i a l'haver sabut engrescar el millor del sector dels intel·lectuals i dels professionals del país" (Jordi Casassas") i els principals obstacles es van trobar en les pròpies limitacions de la norma espanyola, que mai va ampliar ni les competències ni els recursos econòmics de les diputacions.
Obra de govern i organització de la Mancomunitat:
L’organització politicoadministrativa de la Mancomunitat es basava en 3 òrgans fonamentals: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les 4 províncies, 36 per la diputació de Barcelona i 20 per cadascuna de les altres diputacions, i s’havien de renovar per sufragi universal. L’assemblea era presidida pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. El consell permanent era format pel president i 8 consellers, preferentment 2 per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu.
- Creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius per a potenciar el desenvolupament econòmic
- a) Pla de millora de les xarxes viària, telegràfica i telefònica
- b) Reorganització i impuls a la formació de tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria, l’agricultura, el comerç i l’administració: Escola del Treball per a obrers, Escola de l’Administració Local, Escola d’Alts Oficis Comercials, Escola Professional de la Dona (amb orígens al 1882),...
- Foment de la llengua i la cultura, amb especial atenció al català
- a) Potenciació de l’Institut d’Estudis Catalans (creat per la Diputació de Barcelona el 1907) que va iniciar la normativització de la llengua amb la figura de Pompeu Fabra
- 1913: l'IEC promulgà unes primeres Normes ortogràfiques
- 1917: Diccionari ortogràfic de l'Institut, dirigit per Pompeu Fabra, precedit d'una «Exposició de l'ortografia catalana»
- 1918: Gramàtica catalana, de Pompeu Fabra, com a text oficial de l'Institut
- b) Impuls a la renovació pedagogia amb la introducció del mètode Montessori i la creació dels Estudis Normals
- c) Creació de les Biblioteques Populars, potenciació de la Biblioteca de Catalunya (creada el 1907 per la Diputació de Barcelona)
- d) Junta de Museus i Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. Continuació també de la tasca iniciada el 1907 per la Diputació de Barcelona. Es va continuar l'excavació del jaciment d'Empúries (iniciada sistemàticament el 1908, junt amb la compra de terrenys). La Mancomunitat també va fer una campanya de salvament de les pintures romàniques del Pirineu, en risc de ser venudes a l'estranger, i van ser traslladades a Barcelona (1919-23).
- Política social i altres: Pensions per a obrers majors de 75 anys, borses de treball municipals, cases de misericòrdia (en alguns casos és reorganització de serveis de les diputacions),...
- Exemples de resultats: 218 pobles deixen d'estar aïllats, es van construir 418 quilòmetres de camins, el telèfon arribà a 372 municipis, gràcies a la instal·lació de quasi 6.000 quilòmetres de cable, i la creació de la Biblioteca de Catalunya permetia encetar una xarxa de biblioteques populars en diverses poblacions.
- Construeix un esquema de les institucions de govern de la Mancomunitat.
Presidències de la Mancomunitat
A Catalunya, la Mancomunitat El primer president serà Prat de la Riba (1914-1917). El segon, Josep Puig i Cadafalch (1917-23), i el 3r, imposat per la Dictadura, Alfons Sala (1924-25).
- Prat de la Riba va ser-ne el primer president, des de l'inici de l'organisme fins a la seva mort, el 1917. Prat de la Riba va engegar l'obra de govern amb un objectiu ambiciós (la modernització del país) alhora que amb una política realista, conscient de les mancances econòmiques i competencials de la Mancomunitat.
- L'arquitecte Josep Puig i Cadafalch va substituir Prat de la Riba fins el 1923. Sota la seva presidència, es van fer tres accions fonamentals:
- Continuar la gestió de Prat de la Riba pel que fa al programa de modernització i infraestructures
- Traspassar totes les competències de les diputacions a la Mancomunitat
- Encapçalar, amb Francesc Cambó, el moviment de demanda de l'autonomia.
- Va ser el propi Puig i Cadafalch qui va acompanyar Primo de Rivera al baixador de Passeig de Gràcia per anar amb tren a Madrid a prendre possessió del poder després d'haver fet el cop d'estat. La Lliga volia un militar que acabés amb la conflictivitat social i va pensar que Primo de Rivera, que era Capità General de Catalunya, respectaria la Mancomunitat, però no va ser així. Puig i Cadafalch va dimitir i va ser substituït per uns dies pel militar Carlos de Lossada i després per Alfons Sala. Sala va intentar mantenir algunes funcions de la Mancomunitat, fins que el 1925 també va dimitir i la Mancomunitat va ser suprimida.
La proposta d’Estatut de 1919
Proposta sorgida de la Mancomunitat per passar de la simple coordinació de les Diputacions a una veritable autonomia. El seu gran defensor va ser Francesc Cambó.El desembre de 1918 es va presentar una primera proposta a Madrid (les Bases per a l'Autonomia de Catalunya del 25 de novembre de 1918), que fou refusat enmig d’una dura campanya anticatalanista. Una segona proposta, més moderada (el Projecte d'Estatut d' Autonomia del 25 de gener de 1919) va ser elaborat per una comissió de la Mancomunitat i també va ser refusat. Al mateix temps, una comissió extraparlamentària, nomenada pel govern espanyol, va elaborar un projecte de descentralització que incloïa la proposta d’un govern regional amb poques competències.
La proposta d’autonomia va comptar a Catalunya amb amplis suports (republicans, la Lliga, carlins, i fins i tot els partits dinàstics i el lerrouxisme) entre 1918 i 1919 però acabà en no-res per l’hostilitat generalitzada al Congrés espanyol, les diferències entre les forces catalanes partidàries de l’autonomia davant dels fets de la vaga de la Canadenca i l’espiral de represàlies entre patronal i obrers (1919-23), i pel tancament de les Corts decretada del govern davant els mateixos fets de la Canadenca.
Les Bases delimitaven les competències de Catalunya i del poder central, mentre que el Projecte es detallava les competències de Catalunya i tota la resta era atribuïda a l’estat. Podien correspondre al “poder regional” ensenyament, administració local, dret civil, organització de l'administració de justícia, fe pública, obres públiques, telèfons, serveis forestals o agronòmics, terres ermes, maresmes i aiguamolls, beneficència i sanitat, policia i ordre públic interior; si bé algunes correspondrien plenament a Catalunya i altres només correspondria a Catalunya l’execució.
Institucions de l’autogovern (Bases i Projecte)
- Governador general, màxima autoritat de Catalunya i representant de l’estat
- Poder legislatiu: Parlament (elegit per sufragi universal directe) i Senat (elegit pels regidors)
- Executiu: format per 6 ministres i un president, que seran nomenats pel Governador general però que hauran de comptar amb la confiança de les cambres
- Resolució de conflictes amb el govern espanyol: model federal a les Bases; predomini del Parlament espanyol al Projecte.
- Abandona els models federals i el model arcaic de les Bases de Manresa, per iniciar el camí de la reforma de l’Estat i el repartiment de competències que es concretaran en els Estatuts de 1932, 1979 i l’actual.
- Model més democràtic que les Bases de Manresa
Causes de la supressió per Primo de Rivera
La supressió va formar part de l'obra de govern anticatalanista del dictador. Primo de Rivera ho va expressar al propi Sala:
Yo, que debo a Ud. la mayor sinceridad, he de decirle que tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes, porque estando actualmente en sus manos, no me puede asaltar ninguna sospecha sobre las personas, por lo cual tengo que transportar al nervio del mismo régimen estos temores, porque aun manejado en español, por quien lo es tan preclaro como Ud., podría llegar un día a tener tal personalidad, autonomía e independencia que constituyera un pequeño Estado y se daría el caso paradójico de que el mejor de los españoles habría incubado una máquina capaz de dañar a España en cuanto saliera de sus manos, y mucho más, si la tomaban en las suyas otras tendenciosas. De tal modo Ud. con una noble emulación de hacer por el organismo que preside más que hicieron sus antecesores –y este triunfo no le será ciertamente difícil- le da una personalidad que pudiera en su día ser peligrosa. Usted sabe que estudiamos el régimen provincial como complemento del municipal que está muy adelantado el proyecto, y yo creo que, cuando Ud. lo conozca, como buen español y buen catalán, estimará que en las facultades provinciales hay los medios suficientes para la prosperidad y el progreso de la Mancomunidad de Municipios que esencialmente constituyen la provincia, sin que haya que hacer ninguna otra Mancomunidad más amplia… (Recollit a L'Avenç, 72)
