El diccionari defineix la "contrarevolució" com un "moviment polític destinat a obstaculitzar o a destruir els efectes d’un procés revolucionari anterior." (DIEC). A vegades la contrarevolució vol aturar un procés revolucionari (o que creu que és revolucionari) que s'està produint. Aquest és el cas de la Dictadura de Primo de Rivera. La contrarevolució també cerca de crear institucions adequades a la seva missió del món.
Les causes de la dictadura de Primo de Rivera es troben en la lectura que l'exèrcit i els sectors conservadors van fer de la dinàmica política de la Restauració:
La fallida del règim constitucional.
L’abril de 1923, un altre govern presidit per García Prieto promovia un projecte de regeneracionisme liberal (reduir el poder de l’Església i del rei i noves lleis laborals) que va trobar l’oposició del rei, l’exèrcit i l’Església, i el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop d’estat el 13/9/1923. El rei el va recolzar i el govern va dimitir. El cop començà amb un manifest deia voler regenerar la política, eliminar el caciquisme i la corrupció, restaurar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat d’Espanya davant del catalanisme. Només hi va haver oposició de la CNT i el PCE, que no van aconseguir una mobilització efectiva, i el dictador va ser acceptat amb resignació i indiferència i vist, fins i tot, com el “cirujano de Hierro” que Joaquín Costa havia imaginat per a resoldre els problemes d’Espanya. La dictadura esdevenia, així, la culminació de la descomposició del sistema parlamentari que s’havia produït des de 1918 i les classes altes i bona part de les mitjanes van pensar que seria un recurs temporal per resoldre al seu gust els problemes d’Espanya.
El directori militar (1923-1925)
Alfonso XIII va nomenar a Primo de Rivera com a president d’un govern integrat només per militars. Es va declarar l’estat de guerra (vigent fins el 1925), es va suspendre la constitució, es va dissoldre el Parlament i es van il·legalitzar els partits polítics, es van suspendre ajuntaments i diputacions i al seu lloc es van nomenar juntes de vocals designats entre els principals contribuents, es van depurar els funcionaris, i es van proclamar un Estatut municipal i un Estatut provincial que en teoria havien de liquidar el caciquisme i que no van fer més que accentuar el centralisme i posar els cacics al servei del nou govern.
Per aturar la conflictivitat obrera es van il·legalitzar els sindicats i es va reprimir durament a la CNT mentre es tolerava a la UGT, es van prohibir manifestacions i vagues, es va empresonar els dirigents obrers i es va estendre a tota Espanya el sometent català, una milícia paramilitar formada per propietaris. En definitiva, es va acabar amb la violència social amb la desarticulació de la CNT.
A l’Àfrica, Abd El Krim havia proclamat la república del Rif el 1921 i davant el seu ímpetu, Primo de Rivera va optar per replegar-se el 1924 cap a les posicions de la costa. No serà fins el 1925, quan els rebels rifenys ataquin també posicions franceses, que França i Espanya arribaran a l’acord que es concretarà en el desembarcament el 1925 de tropes espanyoles i un contingent francès a Alhucemas (a mig camí de Ceuta i de Melilla) i la intervenció de tropes franceses des del Marroc, en una pinça que derrotarà a Abd El Krim i posarà fi el 1927 a la guerra del Rif iniciada el 1921. (foto: desembarcament d'Alhucemas).
- Davant de l'auge de la CNT van creure que els seus privilegis socials estaven amenaçats, perquè no volien negociar sous ni condicions de treball amb els treballadors i no volien que es fessin vagues. A Barcelona, la patronal i les autoritats militars ja havien reaccionat amb el pistolerisme i Primo de Rivera era Capità General de Catalunya i creia que la CNT era una veritable amenaça.
- El continuat canvi de governs va provocar inestabilitat i creien que així era impossible de conservar l'ordre. Volien un poder fort que no depengués de l'aritmètica parlamentària i de les eleccions. Malgrat que Primo de Rivera sembla que, com molts d'altres, va creure durant un temps que el regionalisme podia afavorir Espanya, aviat es va convèncer que, al contrari, el regionalisme era una amenaça per a Espanya i que els governs dèbils i canviants no podien fer-hi front.
- Finalment, el desenvolupament de la guerra d'Àfrica i, especialment, els fracassos que va implicar van provocar molt de malestar dins de l'exèrcit. El desastre d'Annual, a més, va provocar un informe, l'Expedient Picasso, elaborat pel general Juan Picasso, que deixava en molt mal lloc a l'exèrcit. Es va iniciar el processament de diversos responsables militars i la discussió de l'informe al Congrés es va convertir en una tempesta política que amenaçava d'esquitxar a la pròpia monarquia. Primo de Rivera va fer el cop d'estat, va dissoldre les Corts i va acabar, per tant, amb la comissió parlamentària que investigava l'Expedient Picasso, alhora que els militars que eren jutjats van ser absolts o condemnats a penes molt lleus i després amnistiats. Per tot això, es creia que el cop de Primo de Rivera havia tingut una causa fonamental en la voluntat de bona part de l'exèrcit de no assumir cap responsabilitat pel desastre d'Annual.
L'Expedient Picasso va ser salvat in extremis per un diputat, reestudiat durant la Segona República però traspassat al Tribunal Suprem durant el govern de les dretes i el va arxivar. Fou totalment ignorat durant la Dictadura de Franco i no es recuperà totalment fins el 1990, moment en què fou dipositat a l'AHN.
Les conclusions de Picasso: "En resumen: hemos sido, como de costumbre, víctimas de nuestra falta de
preparación, de nuestro afán de improvisarlo todo y no prever nada y de nuestro exceso de confianza; y todo ello constituye, a juicio del declarante, una grave responsabilidad, que el país tiene derecho de exigir a todos; porque si es cierto que las autoridades e incluso ex Ministros han visitado el territorio y encontrado todo perfectamente, y que el Mando ha felicitado por los resultados alcanzados, que después se desplomaron como un castillo de naipes, no lo es menos, por desgracia, que la oficialidad, en su misión de preparar el instrumento que ha de usarse para combatir, ha olvidado que cuando por medios que podrán tener excusas, pero que eran graves, obtuvo ventajas materiales, prometió solemnemente dedicar todos sus esfuerzos, en primer término, a mejorar la condición del soldado y la capacidad del Ejército, y ha dejado incumplida esta promesa, en perjuicio de la Patria, que necesita, no un Ejército que se sacrifique, sino un Ejército que triunfe, preparándose en los periodos de paz, porque en la guerra no
se aprende nada".
preparación, de nuestro afán de improvisarlo todo y no prever nada y de nuestro exceso de confianza; y todo ello constituye, a juicio del declarante, una grave responsabilidad, que el país tiene derecho de exigir a todos; porque si es cierto que las autoridades e incluso ex Ministros han visitado el territorio y encontrado todo perfectamente, y que el Mando ha felicitado por los resultados alcanzados, que después se desplomaron como un castillo de naipes, no lo es menos, por desgracia, que la oficialidad, en su misión de preparar el instrumento que ha de usarse para combatir, ha olvidado que cuando por medios que podrán tener excusas, pero que eran graves, obtuvo ventajas materiales, prometió solemnemente dedicar todos sus esfuerzos, en primer término, a mejorar la condición del soldado y la capacidad del Ejército, y ha dejado incumplida esta promesa, en perjuicio de la Patria, que necesita, no un Ejército que se sacrifique, sino un Ejército que triunfe, preparándose en los periodos de paz, porque en la guerra no
se aprende nada".
I en concret anota coses com:
- Abandonament de funcions dels oficials superiors, que es quedaven en general a les places principals i no acompanyaven les unitats
- Desastre del sistema d'abastiment, totalment insuficient: el personal dels diferents "puestos y posiciones" havia d'anar a buscar els queviures per ells mateixos, enlloc de rebre'ls directament. La Intendència, per tant, no complia la seva funció, a banda de casos de corrupció documentats
- Escassetat de municions
- Tropes sense instrucció suficient de tir; escasses perquè es dedicaven efectius a "los trabajos de carretera, reforma y mejoramiento
de posiciones"; disseminades pel territori perquè cobrien moltes posicions aïllades, - També es feia ús habitual de les tropes indígenes, procurant no fer entrar en combat a les peninsulars. Es feia per evitar baixes dels espanyols, però Picasso considerava que aquests, per tant, no tenien capacitat de combat
L’abril de 1923, un altre govern presidit per García Prieto promovia un projecte de regeneracionisme liberal (reduir el poder de l’Església i del rei i noves lleis laborals) que va trobar l’oposició del rei, l’exèrcit i l’Església, i el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop d’estat el 13/9/1923. El rei el va recolzar i el govern va dimitir. El cop començà amb un manifest deia voler regenerar la política, eliminar el caciquisme i la corrupció, restaurar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat d’Espanya davant del catalanisme. Només hi va haver oposició de la CNT i el PCE, que no van aconseguir una mobilització efectiva, i el dictador va ser acceptat amb resignació i indiferència i vist, fins i tot, com el “cirujano de Hierro” que Joaquín Costa havia imaginat per a resoldre els problemes d’Espanya. La dictadura esdevenia, així, la culminació de la descomposició del sistema parlamentari que s’havia produït des de 1918 i les classes altes i bona part de les mitjanes van pensar que seria un recurs temporal per resoldre al seu gust els problemes d’Espanya.
Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso (…) Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey! No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone. Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda (…) Manifest de Primo de Rivera, ABC, 14/9/1923
“Si volviese a abrir el Parlamento, se vería cómo los viejos partidos, que llevaban el país a la ruina, volverían a reanudar sus disputas y a continuar en sus charloteos desde el punto preciso en que fueron interrumpidos por el general Primo...” Alfonso XIII,
Alfonso XIII va nomenar a Primo de Rivera com a president d’un govern integrat només per militars. Es va declarar l’estat de guerra (vigent fins el 1925), es va suspendre la constitució, es va dissoldre el Parlament i es van il·legalitzar els partits polítics, es van suspendre ajuntaments i diputacions i al seu lloc es van nomenar juntes de vocals designats entre els principals contribuents, es van depurar els funcionaris, i es van proclamar un Estatut municipal i un Estatut provincial que en teoria havien de liquidar el caciquisme i que no van fer més que accentuar el centralisme i posar els cacics al servei del nou govern.
Per aturar la conflictivitat obrera es van il·legalitzar els sindicats i es va reprimir durament a la CNT mentre es tolerava a la UGT, es van prohibir manifestacions i vagues, es va empresonar els dirigents obrers i es va estendre a tota Espanya el sometent català, una milícia paramilitar formada per propietaris. En definitiva, es va acabar amb la violència social amb la desarticulació de la CNT.
Cal recordar que Espanya va fer un ús intensiu d'armes químiques contra combatents i contra població civil en aquesta guerra. Com deia Alfons XIII, "dejémonos de vanas consideraciones humanitarias porque con la ayuda del más dañino de los gases salvaremos mucha vida. Lo importante es exterminarlos como enemigos, como se hace con las malas bestias". Els gasos es van fer servir a la 1a Guerra Mundial i després van tenir un gran ús a les guerres colonials: a l'Iraq per Gran Bretanya en 1919-20, al Rif per Espanya, o a Abissínia per Itàlia el 1935-36.
"Los gases utilizados fueron la cloropicrina, el fosgeno y, sobre todo, la iperita, que causaron numerosísimas víctimas no sólo entre los combatientes, sino también entre la población civil. La iperita, agente vesicante, causa lesiones parecidas a quemaduras y ampollas en la piel, lesiones en los ojos, que pueden producir ceguera, y si se inhalan grandes concentraciones, éstas lesionan gravemente el tracto respiratorio y pueden causar la muerte" (María Rosa de Madariaga, historiadora, sobre el Rif).
El directori civil (1925-1930)
El règim de Primo de Rivera era una dictadura antiparlamentària i antiliberal, com demostrà amb les mesures repressives dels primers anys. Amb l’èxit d’Alhucemas, Primo de Rivera volgué perpetuar-se en el poder i substituí el Directori militar per un Directori Civil, presidit per ell però amb ministres civils. Es va inspirar en elements autoritaris aleshores vigents a altres països europeus: el feixisme italià i el corporativisme -una ideologia oposada tant a l’individualisme liberal com a la lluita de classes socialista que, enlloc de donar rellevància als individus o a les classes, la donava als “interessos” que s’atribuïen a grups específics, i, sobretot, professionals.
El règim de Primo de Rivera era una dictadura antiparlamentària i antiliberal, com demostrà amb les mesures repressives dels primers anys. Amb l’èxit d’Alhucemas, Primo de Rivera volgué perpetuar-se en el poder i substituí el Directori militar per un Directori Civil, presidit per ell però amb ministres civils. Es va inspirar en elements autoritaris aleshores vigents a altres països europeus: el feixisme italià i el corporativisme -una ideologia oposada tant a l’individualisme liberal com a la lluita de classes socialista que, enlloc de donar rellevància als individus o a les classes, la donava als “interessos” que s’atribuïen a grups específics, i, sobretot, professionals.
La Organización Corporativa Nacional (1926) volia enquadrar a treballadors i patrons en una estructura de conciliació obligatòria en la qual representants dels uns i dels altres negociaven les condicions de treball sota la tutela de l’estat. A Itàlia es van organitzar estructures semblants basades en els sindicats feixistes i a Espanya, en canvi, es basaren en la UGT, fet que no agradava gens als sindicats lliures catòlics que alguns sectors del règim intentaven de promoure.
L’Assamblea Nacional Consultiva era un òrgan de representació corporativa, inspirada en el pensament conservador espanyol, amb un nombre de sessions limitat per llei, sense capacitat legislativa pròpia i amb funcions d’assessorament del govern. Va preparar un avantprojecte de nova constitució que no va arribar a fer-se efectiu. A diferència de l’Organització Corporativa Nacional, no va aconseguir la col·laboració del socialisme.
La Asamblea Nacional estuvo formada por los siguientes miembros (font: adaptat de Miguel Ángel Gimenez, "La representación política en España durante la Dictadura de Primo de Rivera, Estudos Históricos, vol. 31, n.64, 2018):
- Un representante municipal y otro provincial por cada una de las provincias, que escogían ellos mismos (la mayoría resultaron ser afiliados a la Unión Patriótica porque concejales y diputados provinciales accedían a sus cargos por nombramiento del Gobernador Civil y ser miembro de UP era un requisito)
- Un representante por cada organización provincial de la Unión Patriótica
- Una serie de representantes del Estado entre “los directores generales y representantes de Consejos, Patronatos u otros organismos que tengan categoría similar y que el Gobierno designe”
- Una representación “por derecho propio” en virtud de las categorías y cargos ejercidos, que se diferenciaban de los representantes del Estado por el hecho de ostentar una serie de cargos que otorgaban de forma automática la categoría de parlamentario, sin mediar el nombramiento intermedio del Gobierno (art. 19): eran los capitanes generales del Ejército y la Armada y el almirante jefe del Estado Mayor de la Armada; los presidentes del Consejo de Estado y de los Tribunales Supremos de Justicia, de Guerra y Marina y de Hacienda Pública; el presidente de la Diputación de la Grandeza; los arzobispos; los fiscales del Tribunal Supremo y de la Rota; los gobernadores del Banco de España e Hipotecario y del Banco de Crédito Local; los presidentes de los Consejos de Trabajo, Instrucción Pública, Superior de Fomento y Superior Bancario y Ferroviario; los que en Madrid y Barcelona ocupaban el cargo de capitán general, gobernador civil, obispo, presidente de la Diputación, alcalde, presidente de la Comisión organizadora de Somatenes y rector de la Universidad; el presidente y secretario general del Comité Nacional de la Unión Patriótica; y también los presidentes y vocales de la Comisión de Codificación y los consejeros permanentes de Estado (de éstos y de la categoría anterior, el 40% eran militares)
- Una serie de representantes de condición diversa ligados a la cultura, la producción, el trabajo, el comercio y demás “actividades de la vida nacional”, que eran personas designadas libremente por el gobierno, pero con “ponderada representación” de las Reales Academias Española, de la Historia, de Bellas Artes, de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, de Ciencias Morales y Políticas, de Medicina y Jurisprudencia; la enseñanza en sus distintos grados; la agricultura, la industria y el comercio, en su triple matiz patronal, técnico y obrero; la prensa y, en general, “todo cuanto pueda representar manifestación o pugna de intereses ciudadanos”. En la práctica, más que la “vida nacional” en su conjunto, este grupo representaba a las clases dominantes y sus intereses, es decir, se trataba de hombres de negocios, banqueros, industriales, comerciantes y terratenientes. El mundo del trabajo quedó infrarrepresentado, aunque la dictadura nombró a siete socialistas que finalmente declinaron la invitación por orden expresa de la Unión General de Trabajadores. Solo los representantes de los sindicatos católicos y libres acudieron a la llamada del dictador.
Inspirant-se en el feixisme, Primo de Rivera va voler convertir la Unión Patriótica (creada el 1924) en una mena de partit únic o Partito Nazionale Fascista, si bé mai va aconseguir el nombre d’afiliats d’aquest i sempre va ser molt més elitista (format per funcionaris, militars o propietaris rurals i no amb una àmplia base interclassista com el PNF). De manera semblant, el sometent (organització paramilitar d’origen català extès a tota Espanya el 1923) tampoc arribà a ser comparable a les camises negres o Milizia Volontaria per la Sicurezza Nacionale. També a imatge del Duce es promogué el culte a la personalitat de Primo de Rivera i se’l presentà com un Caudillo nacional, si bé Mussolini es va dotar d’una aura de líder carismàtic i d’autèntic revolucionari disposat a fer un amplia ús de la propaganda que mai va tenir Primo de Rivera, que de formació era un militar conservador.
La política econòmica de la dictadura
Alguns exemples de la persecució del català
La política econòmica de la dictadura
S’aprofita del moment d’auge que viu tot el món occidental (“feliços anys 20”), que es veurà interromput a finals de la dècada pel crack del 29.
Du a terme una política nacionalista, de dirigisme estatal i de limitació de la competència, que continua polítiques anteriors però que ara es veuran reforçades pel clima internacional i europeu d’ascens del comunisme i de les dretes autoritàries, que tenen en comú la reivindicació del paper de l’estat davant del liberalisme:
Du a terme una política nacionalista, de dirigisme estatal i de limitació de la competència, que continua polítiques anteriors però que ara es veuran reforçades pel clima internacional i europeu d’ascens del comunisme i de les dretes autoritàries, que tenen en comú la reivindicació del paper de l’estat davant del liberalisme:
- Creació de monopolis estatals (Tabacalera, CTNE, CAMPSA)
- Alta protecció aranzelària, que encara s’incrementa en relació al període anterior
- Agricultura: foment del regadiu (confederacions hidrogràfiques)
- Ajuts estatals a la indústria, reducció d’impostos, encàrrecs de l’administració, rendibilitat mínima garantida, limitacions a la instal·lació d’empreses estrangeres
- Inversió en infraestructures Augment del deute públic i del dèficit per l’augment de la despesa i sense reforma fiscal
L’actuació anticatalanista de la dictadura
La Lliga veié amb bons ulls el cop d’estat de Primo de Rivera perquè hi veié una garantia contra el problema obrer i la inestabilitat política. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d’intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d’il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari La Veu de Catalunya, sotmès a censura prèvia.
La repressió contra la Lliga formava part de l’àmplia repressió contra el catalanisme que portà a terme el règim de Primo de Rivera i que s’inicià amb el Real Decreto sobre el Separatismo de setembre de 1923 i que el portà a controlar la Mancomunitat amb l’anticatalanista Alfons Sala com a president i després a dissoldre-la el 1925, alhora que clausurava tota mena d’institucions catalanistes, com ateneus, societats recreatives i corals, etc. També va prohibir l’ús públic de la llengua catalana, la senyera, els Jocs florals i l’Onze de setembre.
La Lliga veié amb bons ulls el cop d’estat de Primo de Rivera perquè hi veié una garantia contra el problema obrer i la inestabilitat política. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d’intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d’il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari La Veu de Catalunya, sotmès a censura prèvia.
La repressió contra la Lliga formava part de l’àmplia repressió contra el catalanisme que portà a terme el règim de Primo de Rivera i que s’inicià amb el Real Decreto sobre el Separatismo de setembre de 1923 i que el portà a controlar la Mancomunitat amb l’anticatalanista Alfons Sala com a president i després a dissoldre-la el 1925, alhora que clausurava tota mena d’institucions catalanistes, com ateneus, societats recreatives i corals, etc. També va prohibir l’ús públic de la llengua catalana, la senyera, els Jocs florals i l’Onze de setembre.
Serán juzgados por los tribunales militares, a partir de la fecha de este decreto, los delitos contra la seguridad y unidad de la patria, cuando tiendan a disgregarla, restarle fortaleza, y rebajar su concepto, ya sea por la palabra, por escrito, por la imprenta o por otro medio mecánico o gráfico de publicidad y difusión, o por cualquier clase de actos o manifestaciones. No se podrá izar ni ostentar otra bandera que la nacional en buques o edificios, sean del Estado, de la provincia o del municipio, ni en lugar alguno, sin más excepción que las embajadas, consulados, hospitales y escuelas u otros centros pertenecientes a naciones extranjeras. Real Decreto sobre el Separatismo (septiembre de 1923)
Alguns exemples de la persecució del català
- Els usos públics i escrits de totes les institucions han de ser en castellà (les corporacions local o provincials, en canvi, poden usar la "lengua regional" oralment i en escrits no adreçats a autoritats)
- Tota l'escola ha de ser íntegrament en castellà, tant en els usos orals com escrits (per fer-ho complir, per exemple, el governador civil de Girona amenaçarà als mestres que no ho facin amb un trasllat en massa i la seva substitució per mestres castellans)
L’oposició a la dictadura. S’hi poden comptar:
Tanmateix, el grup estava totalment infiltrat per la policia i tots plegats foren detinguts abans d’iniciar l’intent. El judici donà una enorme popularitat a Macià -fet que contribuí a la futura substitució de l’hegemonia de la Lliga per l’ERC-, i el cas es conegué arreu d’Europa.
Més que resistències de l’estil de Macià el que predominà a Catalunya en l’àmbit del catalanisme foren formes d’oposició a la dictadura més quotidianes i/o simbòliques, com el sardanisme, els enterraments multitudinaris de Guimerà el 1924 i de Gaudí el 1926, el “culte” al mateix Guimèra, o el centenari de Pi i Margall el 1924. Aquestes manifestacions massives preparaven la política de masses de la República.
La Veu de Catalunya, 20/7/1924
- Els republicans, que van criticar tant el règim de Primo de Rivera com a la pròpia monarquia. En aquesta crítica hi havia des dels radicals de Lerroux a reformistes com Manuel Azaña i fins i tot antics ministres de la monarquia com Niceto Alcalá Zamora.
- Alguns sectors de l’exèrcit, que van organitzar la sanjuanada el 1926.
- Els estudiants universitaris van crear el 1927 la Federación Universitaria Española, que va protagonitzar vagues i manifestacions.
- Entre els intel·lectuals crítics hi va haver Miguel de Unamuno, que va ser desterrat a Fuerteventura, i Blasco Ibáñez, que es va haver d’exiliar.
- L’oposició obrera de la CNT i el PCE. La Federación Anarquista Ibérica es va crear el 1927 amb la intenció d’augmentar la influència anarquista dins de la CNT. En canvi, el PSOE i la UGT, amb l’objectiu d’enfortir la seva organització, van tendir a col·laborar amb el règim i van formar part de diverses institucions de la monarquia, entre elles el Consell de Treball i els comitès paritaris, i no van distanciar-se’n definitivament fins 1929.
- Sectors catalanistes, per les mesures anticatalanistes del règim. La persecució va esperonar els sectors més radicals, com Estat Català.
Tanmateix, el grup estava totalment infiltrat per la policia i tots plegats foren detinguts abans d’iniciar l’intent. El judici donà una enorme popularitat a Macià -fet que contribuí a la futura substitució de l’hegemonia de la Lliga per l’ERC-, i el cas es conegué arreu d’Europa.
Més que resistències de l’estil de Macià el que predominà a Catalunya en l’àmbit del catalanisme foren formes d’oposició a la dictadura més quotidianes i/o simbòliques, com el sardanisme, els enterraments multitudinaris de Guimerà el 1924 i de Gaudí el 1926, el “culte” al mateix Guimèra, o el centenari de Pi i Margall el 1924. Aquestes manifestacions massives preparaven la política de masses de la República.
La Veu de Catalunya, 20/7/1924
