4.4. La vida política i els conflictes socials a Catalunya entre el 1901 i el 1914

Dinamisme polític de Catalunya

El segle XX comença a Catalunya amb un gran dinamisme polític (cal explicar bé aquests aspectes): 

• creació de la Lliga Regionalista (1901)
• la reconfiguració del republicanisme (Lerroux, 1908)
• i l’efervescència obrera, on aviat es crearà Solidaridad Obrera (el 1907) i la CNT (1910). 

La vaga de 1902

L'efervescència social es va concretar, només de començar el segle, en la vaga general de 1902 a Barcelona, que reivindicava la reducció de la jornada laboral de les 12 a les 9.

Es va iniciar a mitjans desembre de 1901 amb una vaga dels obrers del metall (manyans, lampistes, llauners, etc. dels petits tallers de Barcelona) per demanar la jornada de 9 hores. Al febrer de 1902, aquests treballadors van obtenir la solidaritat de les altres societats obreres i la vaga va esdevenir general, mobilitzant entre 80.000 i 100.000 treballadors en una ciutat de 500.000 habitants. També es va estendre a Sabadell, Reus o Terrassa.

La vaga general va esdevenir una fita per a tothom. 

• Per als anarquistes va ser una oportunitat per provar la vaga general per fer la revolució i transformar el capitalisme i va fer sentir la necessitat de millorar la coordinació entre les organitzacions obreres, fet que es va concretar en la fundació de Solidaridad Obrera (1907) i del sindicat CNT (1910). 
• El republicanisme, en general, va donar suport a la vaga i el lerrouxisme la va aprofitar per reforçar les seves connexions amb l’obrerisme.
• La Lliga s’hi va oposar i va atribuir la vaga a agitadors forans i, indirectament, als lerrouxistes, tot afirmant (erròniament) que els treballadors catalans no hi tenien res a veure. 
• La patronal va ser del tot intransigent i va fer fracassar la via conciliatòria que provaven l’Ajuntament i el Governador Civil. El Capità General va declarar l’estat de guerra i va fer detenir multitud de treballadors. La vaga es va acabar el 25 de febrer sense que els obrers assolissin els seus objectius.

Imatge: “La càrrega” és un oli del pintor Ramon Casas que mostra la tensió social de la Catalunya de finals del segle XIX. Es va pintar el 1899 i, davant de la vaga de 1902, el pintor hi va fer alguna modificació i va canviar el nom per “Barcelona 1902”.

Solidaridad Obrera. Fou una organització obrera unitària de les societats d'ofici, inicialment de Barcelona (1907) i després de tota Catalunya (1908). Volia superar les limitacions de les formes d'organització anterior que només aconseguien de coordinar societats d'ofici molt independents entre elles. Tingué com a òrgan de premsa el periòdic del mateix nom, Solidaridad Obrera, en el qual col·laboraren inicialment tant anarquistes com socialistes. Aquest diari esdevindria el 1910 el portaveu de la nova CNT i es publicaria, encara que de manera intermitent, fins el 1939 (i encara es publicarien periòdics amb el mateix nom i vinculats al món anarquista després de 1944, però ja en un context molt diferent).

CNT o Confederació Nacional del Treball. Sindicat unitari d'abast estatal creat el 1910 sobre l'experiència de la Solidaridad Obrera. Inicialment comptà amb la participació d'anarquistes i socialistes, però aquests es retiraren poc després i la CNT quedà com a sindicat anarcosindicalista.

En el Congrés de Sants de 1918, la CNT transformà la vella organització de societats d'ofici en sindicats únics, que agrupaven a tots els treballadors d'un mateix sector industrial i de la mateixa població. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí o Joan Peiró, que ja havien ja intentat des del 1915 la formació de sindicats únics en sectors com la fusta o la construcció.

La Solidaritat Catalana (1906-1909)

Per altra banda, el catalanisme encaixava malament amb les estructures de l'estat. L’arribada al Congrés de la Lliga, el 1901, havia estat rebuda amb hostilitat per part de diversos diputats, malgrat el seu caràcter conservador. 

En aquest context, el diari satíric ¡Cu-Cut! va publicar un acudit sobre l’exèrcit i oficials de la guarnició de Barcelona van assaltar el diari i La Veu de Catalunya (1905). El rei va recolzar els militars (com ho va fer també Lerroux) i va obligar el president del govern espanyol, Montero, a dimitir. El nou president, Moret, va promulgar la Llei de jurisdiccions (1906) que perseguia els delictes contra la “unitat de la pàtria” i permetia que el propi exèrcit jutgés les “ofenses” a l’exèrcit. Aquesta llei va reforçar el paper dels militars en la repressió de la dissidència política i social i va ser vigent fins el 1931.

Acudit a ¡Cu-Cut!, 1905

-¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?

-El Banquet de la Victoria

-¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

[Era una celebració de la Lliga pel seu èxit a les eleccions municipals de Barcelona]

Llei de jurisdiccions, Gaceta de Madrid, 24/04/1906

A Catalunya, el rebuig a la Llei de Jurisdiccions porta a la coalició electoral Solidaritat Catalana (1906-09), dominada per la Lliga i dirigida per Enric Prat de la Riba, que incloïa la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, part d’Unió Republicana, el Partit Republicà Democràtic Federal, els carlins i el Partit Integrista. Solidaritat Catalana va estendre el catalanisme per tota Catalunya amb el Programa del Tívoli.

El programa del Tívoli (que va ser llegit per Nicolás Salmerón) cridava a la unitat dels catalans, a la regeneració del sistema polític i a l’autonomia dels municipis i les regions (en matèries d’ensenyament, beneficència i obres públiques, sense precisar-ne l’abast), però només tenia una demanda concreta, que era la derogació de la llei de jurisdiccions. Aquesta ambigüitat era obligada conseqüència de l’heterogeneïtat del moviment solidari, però permeté de guanyar les eleccions de diputats provincials de 1907 i les eleccions a Corts del mateix any (41 dels 44 escons en pugna). 

Solidaritat Catalana va entrar en crisi per la valoració positiva que va fer la Lliga i negativa que van fer els republicans del projecte de descentralització local de Maura, i va desaparèixer del tot amb la Setmana Tràgica (1909).

L'intervencionisme espanyol al Marroc i la Setmana Tràgica (1909)

El govern Maura va assajar la seva “revolució des de dalt”, que incloïa la continuació de la intervenció al Marroc.

L'intervencionisme espanyol al Marroc tenia els seus antecedents fins al segle XIX però va agafar embranzida a inicis del segle XX.

A partir dels antecedents del segle XIX, els governs d’inicis del segle XX intenten construir un petit imperi colonial a l’Àfrica, que hauria de servir per afavorir determinats interessos econòmics i per demostrar que Espanya continuava essent una gran nació.

Amb antecedents diversos a l’època moderna, Espanya intenta construir un imperi a l’Àfrica al segle XIX, si bé els territoris efectivament controlats seran molt petits.

• Petits territoris a Guinea des del segle XVIII
• Guerra d’Àfrica 1860: ampliació del territori al voltant de Ceuta i Melilla
• Tractat de Wad Ras amb Marroc, 1860: Ifni i Río de Oro (no se’n pren possessió)
• Conferència de Berlín, 1884-85. Hi assistiren 14 estats europeus, que es van repartir Àfrica, tot exigint que calia un domini efectiu sobre el territori per a ser reconegut per les altres potències. A Espanya li van correspondre Río de Oro i Saguia el Hamra.

2ª etapa de la Restauració (1900-1912). Amb l’ajut de França i alhora havent d’acceptar les seves exigències, Espanya consolida una certa presència a l’Àfrica.

• Tractat de París de 1900 i altres acords amb França: es delimiten els territoris de Río de Oro, Saguia el Hamra i Guinea.
• A partir de la Conferència d’Algesires, 1906: delimitació d’interessos colonials a l’Àfrica; a Espanya li correspon el Rif (es concretarà el 1912). S’inicia l’enviament de tropes al Marroc.
• Tractat de Fez, 1912, amb el Marroc i França, pel qual Espanya i França estableixen un protectorat al Marroc: Cabo Juby (i ampliació al Rif): Protectorat espanyol del Marroc, nord i sud (1912 - vigent al Rif fins 1956), però desastres del Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921). La intervenció al Marroc tindrà profundes conseqüències socials (Setmana Tràgica) i polítiques (serà un factor important de la Dictadura de Primo de Rivera).

La Setmana Tràgica (o “gloriosa” o “roja”) (juliol de 1909) va ser un moviment de protesta popular de Barcelona originat per la Guerra del Marroc.

Va tenir els seus orígens en la intervenció militar al Marroc per defensar els interessos de la Compañía Española de Minas del Rif, propietat del polític liberal Conde Romanones i artífex del tractat amb França de 1912, que explotava mineral de ferro a la zona en conveni amb un soldà local, va trobar una forta resistència entre les tribus berbers. 

La resistència trobada a la zona va fer que el govern Maura decidís enviar més tropes a Melilla, integrades per reservistes, molts d’ells casats. El fet va provocar queixes a Madrid i Barcelona, ja que al fet que als pobres no tenien les 1.500 pessetes per estalviar-se d’anar a la guerra s’afegia ara que es comprometia la vida de mols pares de família. Les protestes, iniciades el dia 18 de juliol es van perllongar fins a final de mes. Enmig de les protestes, el descontent contra la guerra encara va créixer encara més davant el desastre del Barranco del Lobo (27/7/09), quan en una operació destinada a assegurar la plaça de Melilla, les tropes espanyoles varen ser derrotades i van sofrir més de 100 morts i 600 ferits. 

Desenvolupament: A Barcelona, els incidents van començar el 18 de juliol durant l’embarcament de tropes al port. Un comitè de vaga format per socialistes, anarquistes i sindicalistes va cridar a la vaga general el dia 26 (si bé Solidaridad Obrera va refusar oficialment d’organitzar-la). La vaga va tenir èxit a Barcelona i a altres indrets de Catalunya, però els esdeveniments van desbordar el comitè organitzador i tot de grups es van escampar per Barcelona cremant uns 80 edificis religiosos (esglésies, escoles religioses i convents) i es desenterraren cadàvers de religiosos mentre els veïns aplaudien. Alhora, s’aixecaren barricades per enfrontar-se a les forces de seguretat, amb 100 morts i més de 300 ferits. El capità general va declarar l’estat de guerra i va usar la Guàrdia Civil com a principal força repressora fins que van arribar tropes de reforç d’altres llocs d’Espanya, que van liquidar el moviment el dia 31. Ni els lerrouxistes ni els altres partits republicans van gosar posar-se al davant dels insurrectes.

L’anticlericalisme demostrat en aquells dies havia sigut conreat intensivament pel Partit Radical, però tenia les seves arrels al segle XIX, com a resposta de les classes populars al suport de l’Església al carlisme, i s’havia mostrat clarament en la crema de convents de 1835, però aleshores només afectà els monjos. El suport continuat de l’Església als sectors més conservadors des d’aleshores s’havia transformat en una crítica global a tots els sectors eclesiàstics, i d’aquí, la crema d’esglésies que es repetiria el 1936.

Repressió: Fou molt dura, recolzada pels partits dinàstics i la Lliga i criticada per anarquistes, socialistes i republicans. Va afectar sobretot l’anarquisme, amb el tancament de periòdics, escoles laiques i centres obrers, la repressió sobre Solidaridad Obrera, centenars de detinguts i jutjats per consell de guerra, més de 200 desterrats i 5 afusellats, entre ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat, sense cap fonament, de ser el líder del moviment.

Conseqüències polítiques: 

• La duresa de la repressió va unir liberals i republicans en la crítica al govern Maura; 
• el rei va dissoldre les Corts i va entregar el poder al govern liberal de Canalejas, que va protagonitzar el darrer intent de “regeneracionisme” oficial. 
• A l’oposició es van veure noves oportunitats i va sortir el Partit Reformista i el PSOE va pactar amb els republicans assajant la Conjunción Republicano Socialista. 
• La Lliga va donar suport a la repressió i això va trencar del tot Solidaritat Catalana. 
• L’anarquisme es va haver de reorganitzar i va fundar la CNT. 
• Alguns diaris internacionals importants van criticar el govern Maura per l’assassinat de Ferrer i Guàrdia.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Com ja s'ha indicat el govern Canalejas (1910-1913) va assajar un darrer intent de regeneracionisme oficial, que va incloure reformes per intentar atreure sectors populars aprofundint en el reformisme social i limitar el poder de l’església, com La Ley del candado o del cadenat (1910), una nova Llei de reclutament (1912) per reformar els servei militar, que era molt desigual: servei obligatori en temps de guerra i supressió de la redempció en metàl·lic, i una reforma dels impostos (substituint els consums per un impost progressiu) i la millora de normativa sobre condicions laborals i contractes, però repressió contra les vagues. 

Per al projecte i l'obra de govern de la Mancomunitat, vegeu aquí.