En el període 1892-1901 cal tenir en compte:
- Cal recordar l'esgotament del projecte de Valentí Almirall a finals de la dècada de 1880
- El progressiu esgotament del projecte de la Unió Catalanista
- El creixement de l'alternativa clarament política del catalanisme conservador
La Unió Catalanista
Després de les Bases de Manresa del 1892, promogudes per la Unió Catalanista, aquesta entitat va mantenir una certa activitat, però va anar decaient a inicis del segle XX.
- És destacable la crida o manifest a la fi de la guerra de Cuba que la Unió Catalanista va fer el 12/6/1898, en què demanava la pau, l'autonomia per a Catalunya i criticava durament tant el centralisme com a la burgesia catalana per haver donat suport a la guerra.
- Tanmateix, la Unió Catalanista no era un partit sinó una agrupació d'associacions i sempre s'havia mostrat una divisió entre els partidaris de fer política i els partidaris de fer prioritàriament agitació i propaganda. Aquesta divisió portà al trencament de l'entitat el 1900 i a la creació del Centre Nacional Català (com es destaca més avall). Des d'aquesta escissió, la Unió Catalanista portà una existència erràtica i en els anys següents intentà diverses estratègies contradictòries: es presentà a les eleccions el 1903 (però cap candidat resultà elegit), volgué convertir-se en una entitat de debat neutra en els anys següents, i esdevingué d'influència socialista el 1915. La seva influència anà decaient i pràcticament deixà d'existir després de la I Guerra Mundial.
L'afermament del catalanisme conservador
La premsa catalanista (La Renaixensa o La Veu) criticaven la guerra colonial i eren els únics, amb els federals, que veien una causa justa en els insurrectes i donaven suport a l'autonomia de Cuba, mentre que els fabricants catalans, en canvi, eren totalment contraris a qualsevol mena d'autonomia per a Cuba que pogués alterar el proteccionisme vigent i estaven totalment aliats amb els conservadors i amb altres grups proteccionistes d'Espanya i oposats als projectes autonomistes dels liberals.
En aquest context es produiran dos fets importants:
- La desfeta militar va arrossegar a la burgesia catalana industrial i a sectors de la burgesia mercantil d'altres bandes d'Espanya cap al regeneracionisme i cap a una crítica dels partits dinàstics, de manera que fins i tot un home tant lligat al conservadorisme oficial com Duran i Bas criticava la corrupció, el caciquisme i la falsedat electoral i avançar cap a la descentralització, alhora que criticaven la política econòmica lliurecanvista dels liberals.
- S'iniciarà un moviment polític al voltant del manifest del general Polavieja, que defensava també el regeneracionisme -tot plegat en un context de crítica sobretot cap als liberals.
- Aquest govern va promoure un primer projecte de descentralització administrativa. Però també apuja impostos per fer front als deutes de la guerra de Cuba i desencadena a Catalunya la protesta del Tancament de Caixes (1899)
- Tancament de caixes, 1899. Moviment dels gremis de Barcelona contra l’augment d’impostos del govern Silvela per pagar els deutes de la Guerra de Cuba. Va ser una fita més en la creença de sectors econòmics i socials que els partits de la Restauració eren incapaços de solucionar els problemes d’Espanya i d’aquí que s’acostessin als partits catalanistes. L’estat va declarar l’estat de guerra, va il·legalitzar l’organització que ho promovia (la Lliga de Defensa Industrial i Comercial) i va empresonar diversos comerciants, fins que tothom va tornar a pagar impostos. Com a protesta per les accions de l’estat va dimitir l’alcalde de Barcelona i els ministres Duran i Bas i Polavieja -marcant el fracàs del regeneracionisme del govern Silvela-Polavieja i marcant un allunyament decisiu de sectors conservadors i burgesos catalans amb la política oficial que va obrir noves possibilitats al catalanisme.
Dirigents de les corporacions econòmiques de Barcelona que havien portat la protesta del Tancament de caixes van fundar la Unió Regionalista el 1899, amb una base social de comerciants i fabricants, i que demana autonomia política i administrativa per a Catalunya.
El 1900, els partidaris de l’acció política que hi havia dins la Unió Catalanista (els Prat de la Riba, Cambó, etc. i que editaven La Veu de Catalunya) van fundar el Centre Nacional Català.
El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català es van posar d’acord per presentar candidats a les eleccions a Corts de 1901 (caigut el govern Silvela, havia pujat al poder Sagasta, que organitzava les eleccions per garantir-se el degut suport parlamentari). És la “candidatura dels quatre presidents” (presidents o expresidents del Foment del Treball Nacional, la Societat d’Amics del País, l’Ateneu Barcelonès, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), que triomfa a Barcelona malgrat que al conjunt de Catalunya guanyen els partits dinàstics.
L’èxit d’aquesta candidatura (que va treure el 31,3% dels vots a Barcelona, pel 24.5% dels monàrquics, el 22,1% dels republicans i el 22,1% d’altres partits) porta a la fusió de la UR i el CNC per fundar la Lliga Regionalista (1901).
La nacionalitat catalana, obra d’Enric Prat de la Riba, 1906: Catalunya és la nació, Espanya és l’Estat
Després d'això no haig de afegir cap més paraula: si existeix un esperit col·lectiu, una ànima social catalana que ha sabut crear una llengua, un dret, un art catalans, he dit el que volia dir, he demostrat el que volia demostrar: això és, que existeix una NACIONALITAT CATALANA (...) Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat de acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat (...) L'exigència de la nacionalitat de tenir un Estat propi i l'exigència de l’universalisme de constituir Estats mundials engendren com conseqüència natural la constitució de l’Estat d'Estats, de l’Estat compost o Federació d'Estats Nacionals.
El 1900, els partidaris de l’acció política que hi havia dins la Unió Catalanista (els Prat de la Riba, Cambó, etc. i que editaven La Veu de Catalunya) van fundar el Centre Nacional Català.
El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català es van posar d’acord per presentar candidats a les eleccions a Corts de 1901 (caigut el govern Silvela, havia pujat al poder Sagasta, que organitzava les eleccions per garantir-se el degut suport parlamentari). És la “candidatura dels quatre presidents” (presidents o expresidents del Foment del Treball Nacional, la Societat d’Amics del País, l’Ateneu Barcelonès, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), que triomfa a Barcelona malgrat que al conjunt de Catalunya guanyen els partits dinàstics.
L’èxit d’aquesta candidatura (que va treure el 31,3% dels vots a Barcelona, pel 24.5% dels monàrquics, el 22,1% dels republicans i el 22,1% d’altres partits) porta a la fusió de la UR i el CNC per fundar la Lliga Regionalista (1901).
- Partit de quadres, amb una organització eficaç i moderna (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions). Òrgan de premsa: La Veu de Catalunya. Integrarà a la Lliga de Catalunya.
- Més heterogeni en els seus inicis, els sectors més progressistes en marxaran el 1906 perquè els regidors de la Lliga a Barcelona, encapçalats per Cambó, no boicotejaran la visita reial a la ciutat. Els escindits fundaran el Centre Nacionalista Republicà [vegeu l’apartat dedicat al republicanisme] i la Lliga quedarà com un partit essencialment conservador.
- Base social d’industrials, comerciants i professionals, i a partir de 1907 també de sectors agraris benestants i antics cacis dinàstics (malgrat que feia bandera de la lluita contra el caciquisme). Líders: Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
- Programa conservador, favorable a un reformisme polític que atorgués autonomia a Catalunya i favorable a la monarquia. Esdevindrà el partit conservador de Catalunya. La seva gran aportació al catalanisme serà la Mancomunitat de Catalunya (vegeu l’apartat 4).
- A Barcelona, desplaçarà els partits dinàstics i tindrà el seu major contrincant polític en el radicalisme de Lerroux. Serà el primer gran partit catalanista amb presència electoral i diputats a les Corts.
El programa de la Lliga.
La Lliga Regionalista es consolidà com a partit de la burgesia catalana. El projecte polític de Prat de la Riba fou continuar la tàctica de guanyar espai polític per al catalanisme, augmentar la presència dins les administracions municipals i provincials fins a arribar a controlar-les. Només així es podria passar posteriorment a la conquesta de l’Estat espanyol. La força política que havia de dirigir-ho tot només podia ésser la Lliga i havia d’aconseguir, segons defensava Prat de la Riba, “substituir aquest Estat espanyol que respon a una mentalitat arcaica per un altre Estat espanyol que respongui al sentit català, que és el sentit modern de la política”. A les classes populars Prat els reservava un paper passiu. La classe obrera havia de sacrificar els seus interessos propis per uns de considerats més nobles i nacionals, els de la Lliga. La conflictivitat social, en aquesta visió, era provocada per forasters enviats a Catalunya pels partits dinàstics. Contra els republicans catalanistes, la Lliga es presentava com a dipositària única del “veritable” catalanisme.
Adaptat de: Borja de Riquer, Lliga Regionalista, Barcelona, ed.62, 1977, p.307-308.
Després d'això no haig de afegir cap més paraula: si existeix un esperit col·lectiu, una ànima social catalana que ha sabut crear una llengua, un dret, un art catalans, he dit el que volia dir, he demostrat el que volia demostrar: això és, que existeix una NACIONALITAT CATALANA (...) Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat de acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat (...) L'exigència de la nacionalitat de tenir un Estat propi i l'exigència de l’universalisme de constituir Estats mundials engendren com conseqüència natural la constitució de l’Estat d'Estats, de l’Estat compost o Federació d'Estats Nacionals.
Prat de la Riba, era fill d'hisendats i advocat; fou membre de la Unió Catalanista i de la Lliga de Catalunya, i impulsà la creació del Centre Nacional Català i un dels fundadors de la Lliga regionalista. Fou un dels redactors del Programa del Tívoli i autor de La Nacionalitat Catalana, president de la Diputació de Barcelona del 1909 al 1917 i primer president de la Mancomunitat.
La Lliga va promoure plataformes polítiques interclassistes de gran abast com la Solidaritat Catalana, alhora que es mostrava molt crítica amb els moviments socials. Comprova l’actitud de la Lliga als següents esdeveniments (vegeu més endavant):
La Lliga va promoure plataformes polítiques interclassistes de gran abast com la Solidaritat Catalana, alhora que es mostrava molt crítica amb els moviments socials. Comprova l’actitud de la Lliga als següents esdeveniments (vegeu més endavant):
- Vaga de 1902
- Setmana Tràgica (1909)
- Vaga de la Canadenca (1919)
- Dictadura de Primo de Rivera
El catalanisme, que s'havia anat estenent per Catalunya a finals del segle XIX, es va convertir amb la Lliga en una força electoral que, amb el republicanisme, aniria convertint els partits dinàstics en una força amb una implantació molt menor de la que havien tingut durant tota la primera etapa de la Restauració.
