El socialisme.
Els líders del socialisme espanyol en aquesta època eren Pablo Iglesias (fundador del PSOE), Indalecio Prieto i el líder de la UGT, Francisco Largo Caballero. EL socialisme va experimentar un ràpid creixement i va passar de 3.000 afiliats el 1899 a 30.000 a la dècada de 1920.El PSOE defensava l’acció política i l’aliança amb partits republicans. Amb diversos grups republicans (PRDF i el PRR) va fer la Conjunción Republicano-socialista entre 1909 i 1919, amb una fórmula que es repetiria durant la Segona República.
La Revolució Russa va impactar sobre el socialisme d’arreu del món, i va contribuir a radicalitzar el PSOE sense, però, que aquest acceptés de participar a la Internacional Comunista de Lenin. Per això, un sector del socialisme es va escindir i va fundar el Partit Comunista d’Espanya, amb Dolores Ibárruri. A Catalunya el socialisme va tenir poca implantació i la militància socialista es dividia entre la Federació Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya (1923-1936).
El socialisme va col·laborar amb algunes qüestions amb la Dictadura de Primo de Rivera, però el 1931 va ser fonamental per a establir la Segona República Espanyola (1931-36)
L’anarquisme
La voluntat d’unir esforços en el món del sindicalisme, que va ser una de les lliçons de la vaga de 1902, va portar a la fundació, a Barcelona, de la Solidaritat Obrera el 1907 sobre la base de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona. És una associació sindicalista que unia a sindicats d’ofici ja existents. A partir de l’octubre el grup va publicar el diari que duia el mateix nom.
El 1910, Solidaridad Obrera va impulsar la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un sindicat que havia d’enfortir l’organització ja existent i promoure la seva extensió per tota Espanya. A partir de 1918 i del Congrés de Sants, el nou sindicat s’organitzaria sobre la base dels sindicats d’indústria, que ja no es basaven en els oficis sinó en branques industrials. També es defensava la no participació en política, la vaga i la lluita de classes. La seva capacitat de mobilització es va poder comprovar a la vaga de la Canadenca (1919).
L’anarquisme
La voluntat d’unir esforços en el món del sindicalisme, que va ser una de les lliçons de la vaga de 1902, va portar a la fundació, a Barcelona, de la Solidaritat Obrera el 1907 sobre la base de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona. És una associació sindicalista que unia a sindicats d’ofici ja existents. A partir de l’octubre el grup va publicar el diari que duia el mateix nom.
El 1910, Solidaridad Obrera va impulsar la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un sindicat que havia d’enfortir l’organització ja existent i promoure la seva extensió per tota Espanya. A partir de 1918 i del Congrés de Sants, el nou sindicat s’organitzaria sobre la base dels sindicats d’indústria, que ja no es basaven en els oficis sinó en branques industrials. També es defensava la no participació en política, la vaga i la lluita de classes. La seva capacitat de mobilització es va poder comprovar a la vaga de la Canadenca (1919).
L’anarquisme, acusat de terrorisme per les pràctiques de fer atemptats dels sectors individualistes, fou un objectiu continuat de l’acció repressiva de l’Estat.
Per a explicar l'anarquisme a Catalunya és fonamental desenvolupar (vegeu més endavant):
- la vaga de 1902
- la formació de Solidaridad Obrera
- la formació de la CNT
- la vaga de la Canadenca
Nuestras aspiraciones (Solidaridad Obrera, n.1, 19/10/1907):
