El pretendent Carles VII va morir el 1909 i el seu fill
Jaume de Borbó i de Borbó-Parma va passar a encapçalar el carlisme. Així, el carlisme va passar a anomenar-se jaumisme (o tradicionalisme o legitimisme). El 1907 s’havia creat el Requeté, una organització de caire paramilitar. El jaumisme va representar el corrent principal del carlisme en aquests anys, mentre que el Partit Integrista que havia fundat Ramón Nocedal era molt més minoritari. Ambdós partits van col·laborar per fer front a mesures com la Llei del Candado, una llei liberal que volia prohibir durant dos anys l’establiment de nous ordes religiosos a Espanya.
Durant la 1a Guerra Mundial, Vázquez de Mella, que havia sigut un dels principals ideòlegs del carlisme, i Jaume de Borbó es van enfrontar ja que el primer era germanòfil i el segon aliadòfil. Vázquez de Mella va fundar un partit propi: el Partit Catòlic Tradicionalista.
Mellistas (o tradicionalistes), integristes i jaumistes es reunificaran el 1931. El nou partit es coneixeria pel nom de Comunió Tradicionalista (si bé aquest nom ja s’havia usat des de finals del segle XIX) i el seu líder seria el pretendent Alfons Carles de Borbó, oncle de Jaume de Borbó, que havia mort el mateix 1931 solter i sense fills.
