Va constituir el principal grup de l’oposició política, si bé molt disgregat en grups contraposats. Les seves bases socials aplegaven treballadors, artesans i classes mitges, sobretot a les ciutats, i el seu projecte reformista pot ser considerat un regeneracionisme. Donava molta importància a l’educació.
Els partits republicans que cal tenir en compte són: els federals, els radicals i els catalanistes.
Partit Republicà Democràtic Federal (1868-1910): l’únic gran partit del segle XIX que mantingué una certa vigència a inicis del segle XX. Però quan el seu líder històric, Pi i Margall, va morir el 1901 es va anar disgregant i va mantenir la seva importància només a Catalunya, on va participar de la Solidaritat Catalana en 1906-09 i es va incorporar el 1910 a la UFNR
Quan, a partir de 1910, al Partit Radical s’imposi progressivament una línia de moderació, reformisme i interclassisme, es xocarà clarament amb aquesta cultura de la protesta, anticlerical i verbalment revolucionària, i el partit farà tot el possible per controlar a les seves joventuts, que aniran perdent la seva capacitat mobilitzadora.
Republicans catalanistes. Influïts tant pel republicanisme com pel catalanisme, hi hagué diversos partits a Catalunya que, tanmateix, no van tenir gaire importància. El Centre Nacionalista Republicà (1906-1910) va ser una escissió de la Lliga Regionalista, que amb militants catalans de la Unió Republicana i el PRDF van formar l’Esquerra Catalana (1909), que es va transformar en la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1917), on van confluir gent tant diversa com el republicà Josep M. Vallès i el jove Andreu Nin (que després seria trotskista). El 1917, enmig d’una profunda crisi interna, es va integrar al Partit Republicà Català (1917-1931) de Lluís Companys i Francesc Layret, junt amb altres grups com el Bloc Republicà Autonomista (una escissió de la UFNR a causa de les discrepàncies sorgides al seu si pel pacte amb el Partit Republicà Radical). L’ideari d’aquests grups no s’allunyava gaire del projecte de constitució de l’Estat català de 1883. Francesc Macià, que va arribar a tinent coronal de l’exèrcit espanyol, va fundar Estat Català el 1922, partit nacionalista, partidari de l’acció armada, amb vincles amb la CNT i partidari del separatisme i posterior reconstrucció federal i republicana d’Ibèria. Tanmateix d'aquest món en sortirà l'ERC, que serà hegemònica a Catalunya durant la Segona República.
Lerroux i la nova política de masses (traduït i adaptat de: Joan B. Culla, “Ni tan jóvenes ni tan bárbaros. Juventudes en el republicanisme lerrouxista barcelonés”, Ayer, 59 (2005)
A les eleccions de 1901, Lerroux va comprovar la passivitat dels seus companys de candidatura i va improvisar una campanya electoral que res no tenia a veure amb les campanyes del republicanisme del segle XIX. Va dinamitzar la seva campanya contractant aturats perquè escampessin per Barcelona fulletons del seu partit i es va fixar en els joves. La “política de masses” començava a Barcelona.
La conversió del republicanisme barceloní en un partit va passar en bona mesura per nois molt joves, amb prou feina amb 20 anys i sense vinculacions amb les líders tradicionals. Van ser dos nuclis de joves vinculats a Lerroux els que van tirar endavant dues publicacions que esdevindrien fonamentals. El grup de El Descamisado va conrear l’ultraespanyolisme a ultrança i la burla sistemàtica contra qualsevol element catalanista. El grup de La Rebeldía, d’acord amb la tradició del republicanisme del segle XIX, va conrear l’anticlericalisme i un llenguatge revolucionari exaltat però buit de contingut -d’aquí que sovint es parli de la demagògia lerrouxista. És a aquest grup de La Rebeldía que Lerroux dedicà el text “Rebeldes, rebeldes” (1906):
“Sois la vida que se renueva, la naturaleza que triunfa, el pensamiento que ilumina, la voluntad que crea, el amor eterno. Luchad, hermosa legión de rebeldes, por los santos destinos, por los nobles destinos de una gran raza, de un gran pueblo que perece, de una gran patria que se hunde. (…)
Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.
(...) La Humanidad tiene una humilde representación en este extremo de Europa, tenido como un puente para pasar al África. Es la vieja patria ibera, la madre España, que baña sus pies en dos mares y ciñe a su frente la diadema de los Pirineos. Ni el pueblo, dieciocho millones de personas, ni la tierra, 500.000 kilómetros cuadrados, están civilizados. El pueblo es esclavo de la Iglesia: vive triste, ignorante, hambriento, resignado, cobarde, embrutecido por el dogma y encadenado por el temor al infierno. Hay que destruir la Iglesia. La tierra es áspera, esquiva, difícil (...)
“Escuela y despensa”, decía el más grande patriota español, don Joaquín Costa. Para crear la escuela hay que derribar la Iglesia o siquiera cerrarla, o por lo menos reducirla a condiciones de inferioridad. Para llenar la despensa hay que crear el trabajador y organizar el trabajo.
A toda esa obra gigante se oponen la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo, la estúpida contextura de partidos y programas concebidos por cerebros vaciados en los troqueles que fabricaran el dogma religioso y el despotismo político”
Republicans catalanistes. Influïts tant pel republicanisme com pel catalanisme, hi hagué diversos partits a Catalunya que, tanmateix, no van tenir gaire importància. El Centre Nacionalista Republicà (1906-1910) va ser una escissió de la Lliga Regionalista, que amb militants catalans de la Unió Republicana i el PRDF van formar l’Esquerra Catalana (1909), que es va transformar en la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1917), on van confluir gent tant diversa com el republicà Josep M. Vallès i el jove Andreu Nin (que després seria trotskista). El 1917, enmig d’una profunda crisi interna, es va integrar al Partit Republicà Català (1917-1931) de Lluís Companys i Francesc Layret, junt amb altres grups com el Bloc Republicà Autonomista (una escissió de la UFNR a causa de les discrepàncies sorgides al seu si pel pacte amb el Partit Republicà Radical). L’ideari d’aquests grups no s’allunyava gaire del projecte de constitució de l’Estat català de 1883. Francesc Macià, que va arribar a tinent coronal de l’exèrcit espanyol, va fundar Estat Català el 1922, partit nacionalista, partidari de l’acció armada, amb vincles amb la CNT i partidari del separatisme i posterior reconstrucció federal i republicana d’Ibèria. Tanmateix d'aquest món en sortirà l'ERC, que serà hegemònica a Catalunya durant la Segona República.
La UFNR i la demanda d’autonomia. Font: Empordà Federal, setmanari d’UFNR,
Figueres, 3/6/1916:
Altres republicanismes
- Unió Republicana (1903-1910): va unir a tot el republicanisme espanyol excepte al PRDF; liderat per Nicolás Salmerón, es basava en la Constitució de 1869 i va tenir èxits electorals el 1903 i 1905 en ciutats com Madrid, Barcelona i València. El 1906 es va unir a la Solidaritat Catalana però el sector lerrouxista no seguí l’organització en aquesta estratègia i se’n separà, creant el PRR el 1908. No va sobreviure a la mort de Salmerón (1908).
- Partit Reformista (1912-1924), d’ideals republicans, laïcistes i anticaciquils, si bé accidentalista pel que fa a la forma de govern; liderat per Melquíades Álvarez, destaca perquè va agrupar a molts intel·lectuals de l’època, com José Ortega y Gasset, Fernando de los Ríos o Américo Castro). Evolució conservadora.
- Alianza Republicana (1926-1931): breu aliança del PRFD, el PRR, el Partit Republicà Català i la Acción Republicana de Manuel Azaña. Ja no es va presentar a les eleccions de 1931.
