Als països més avançats d’Europa, les grans tendències del pas del segle XVIII al segle XIX van ser la minva de la població agrària i el sorgiment de dos nous grups socials: els burgesos i els obrers o treballadors. A Espanya es segueix un procés semblant però amb un destacable endarreriment.
Cap a finals de segle XIX i durant el primer terç del segle XX es reforçarien les anomenades classes mitges, formades per professionals liberals com metges i advocats i també alguns treballadors especialitzats.
L'Antic Règim: la societat estamental.
D’acord amb aquesta ordenació, les corts es solien dividir en tres braços, estats o estaments: el braç eclesiàstic, el militar i el reial (“reial” equivalia en aquesta terminologia a la resta de la societat: els no privilegiats) i les resolucions d’aquestes corts, que amb l’aprovació del rei es convertien en lleis, es votaven per estaments i s’havien de presentar per acord dels tres (hi va haver casos, però, en què el rei va acceptar propostes que només tenien l’assentiment dels dos estaments “superiors”).
Una de les característiques bàsiques de la societat estamental era que els dos estaments principals tenien una sèrie de privilegis davant la llei, especialment el de no pagar les càrregues impositives de caràcter personal. En castellà aquesta distinció s’assenyalava amb les paraules hidalgo (el noble com a fill d’algú de valor) i pechero (que designa qui paga pechos, o sigui impostos personals). En canvi, el tercer estament (format per pagesos, burgesos i classes populars de les ciutats) pagava els impostos i estava al marge dels centres de decisió política. Els pagesos, que eren la majoria de la societat, continuaven sotmesos a un règim senyorial que els obligava a lliurar als senyors feudals la major part dels seus ingressos.
A Catalunya, la situació era molt semblant, però el creixement econòmic del segle XVIII va fer que, sense trencar el marc de l’Antic Règim, guanyessin importància algunes elits comercials i manufactureres que provenien de la petita i mitjana noblesa i també del mateix tercer estat, de manera que a finals del segle XVIII, els burgesos rics, mestres de gremi o pagesos enquirits destacaven clarament per sobre dels treballadors dels oficis, els obrers de les manufactures o els pagesos pobres. Alhora, la vella aristocràcia territorial, que ja no era gaire poderosa a Catalunya, va veure caure el seu nivell de vida perquè les seves rendes eres fixes i en canvi pujaven els preus.
La configuració d'una societat de classes al segle XIX .
Per entendre les classes socials a l'Espanya d'aquesta època cal tenir en compte:
a) La pèrdua de privilegis de la noblesa i el clergat durant la Revolució Liberal: va suposar que no poguessin continuar cobrant impostos i això va fer que molts perdessin ingressos. Una part de la noblesa, però, va conservar grans patrimonis i això va fer que continuessin tenint molt poder econòmic. Això va passar, per exemple, a Andalusia i Extremadura, on es van mantenir grans latifundis, i molt menys, en canvi, a altres zones com el País Valencià i Catalunya. L'Església va perdre bona part del seu poder econòmic però a mesura que va avançar el segle va pactar amb l'estat liberal i va recuperar molta influència.
b) La constitució, amb tot, d'una nova elit dirigent al llarg del segle XIX, on van confluir sovint les restes de l'antiga aristocràcia amb nous grups burgesos. A Catalunya va ser especialment important la burgesia industrial. La Cort es va convertir en un gran centre de negocis, ja que les vinculacions amb la monarquia permetien fer molts diners, per exemple, amb les concessions de construcció de ferrocarrils o mineres. La monarquia d'Isabel II va ser molt corrupta i els negocis fraudulents van ser sovintejats. El seu fill Alfons XIII va rebre el mateix tipus de crítiques. Els grups principals dintre d'aquesta nova elit eren:
b.1.) Els grans propietaris agraris, procedents de l'antiga noblesa o de la nova burgesia, molt interessada en comprar terres pel prestigi que atorgaven.
b.2.) L'alta burgesia vinculada als negocis i a la banca: compra de terres, operacions comercials diverses, inversions, entrada de capital estranger.
b.3.) Burgesia industrial, vinculada sobretot a la indústria tèxtil (Catalunya) i siderúrgica (País Basc).
c) Les classes mitjanes eren només vora el 15% de la població espanyola, i estaven formades per grups molt diversos, tant urbans com rurals: propietaris de terres mitjans, comerciants, fabricants petits i mitjans, professionals liberals (metges, advocats, funcionaris). A Catalunya foren especialment importants els professionals liberals, els industrials petits i mitjans i un grup de propietaris agrícoles que a l'Antic Règim eren propietaris del domini útil i que el van poder consolidar com a propietat, en detriment dels senyors que tenien el domini directe i que el van perdre amb la revolució liberal. A la regió de Girona van rebre el nom d'hisendats i alguns van arribar a ser força rics.
d) Les classes populars: eren les més nombroses i eren molt diverses a Espanya perquè les estructures productives també eren molt diverses. Hi podem trobar:
d.1.) Els treballadors dels serveis (abundants sobretot a les ciutats: servei domèstic -sobretot dones- i mossos, petits venedors) i dels oficis (aprenents i oficials que treballaven en els tallers dels artesans i, en alguns oficis, també aquests mateixos artesans, que sovint eren força pobres).
d.2.) Treballadors de les fàbriques o proletariat, creixent a les ciutats industrials de Catalunya i el País Basc i allà on es desenvolupava la indústria. Molt localitzats geogràficament durant bona part del segle XIX, normalment amb condicions de treball i de vida molt dures, amb jornades de treball molt llargues, habitatges insalubres, abundant treball infantil i moltes malalties laborals.
d.3.) Pagesos pobres i jornalers: eren pagesos amb poca o cap terra que havien de treballar totalment o en part a les propietats d'altri. Especialment dures eren les condicions de vida dels jornalers dels latifundis, fet que va motivar la seva migració a les ciutats on, malgrat tot, hi havia més feina i sous més alts.
El primer terç del segle XX.
Per al primer terç del segle XIX cal tenir en compte que van influir els canvis econòmics que tenien lloc en aquella època. Al mateix temps, però, hi havia situacions i territoris molt estancats. Així, entre 1898 i 1939:a) A les regions de latifundis d’Espanya els grans propietaris mantenien el seu poder mentre continuaven àmplies capes de pagesos pobres i jornalers.
b) A les zones industrials, es va reforçar el paper de la burgesia i del proletariat a causa del desenvolupament de la Segona Revolució Industrial.
c) A les ciutats, van augmentar les classes mitjanes.
A Catalunya, van ser especialment importants la burgesia industrial (organitzada a partir de la segona meitat del segle XIX en el Foment del Treball Nacional), els treballadors de les fàbriques tèxtils, i, a les zones rurals, els hisendats i els petits pagesos que arrendaven les terres d'aquests hisendats (entre aquests pagesos van ser especialment importants els rabassaires). A les ciutats es van desenvolupar mica en mica les classes mitjanes. La conflictivitat entre aquests grups va ser molt important al llarg de tot el segle XIX i també ho seria al segle XX.
La Comisión de Reformas Sociales (1883-1903) i després el Instituto de Reformas Sociales (1903-1924) eren òrgans que depenien dels governs i que estudiaven les condicions de vida dels treballadors per proposar reformes. Els seus membres estaven preocupats tant per la misèria dels obrers com perquè aquest fet feia que aquests obrers s'orientessin cap al socialisme i l'anarquisme. En posem alguns extractes dels seus informes referents a diferents llocs d'Espanya:
"Basta comparar el número de defunciones por cada mil habitantes que ocurren en los distritos de Madrid donde predominan las gentes pobres (Latina, Inclusa...) con las cifras análogas obtenidas en los barrios poblados por personas ricas o clase media (Centro, Buena Vista...). En algunas calles habitadas casi completamente por jornaleros y desvalidos (Amparo, Chopa...) la cifra relativa de mortalidad está representada casi por el doble de la cifra media de Madrid "
"Las viviendas están poco ventiladas, desaseadas y en muchas de ellas apenas penetran los rayos del sol; las letrinas se encuentran contiguas a las habitaciones, y por una incuria completa, rarísimas veces las tienen cerradas, esparciéndose por todas partes los gases desprendidos, que forman focos de infección muchas veces peligrosos "
"De algún tiempo a esta parte, hombres sin fe y sin conciencia han robado a muchos hijos del pueblo la más preciosa herencia que poseían, a saber: la esperanza de una recompensa eterna. Entonces, no viendo ningún porvenir lisonjero más allá de la tumba, y contemplando su precaria situación enfrente de las comodidades y abundancia de los ricos, no es extraño que alimenten ideas contrarias al orden social, que abriguen en su corazón rencores para con las personas acomodadas y se precipiten en el lodazal inmundo de vicios que nos da vergüenza recordar."
També alguns escriptors es van fer ressò d'aquesta situació, com Blas de Infante, que parlava d'Andalusia (El jornalero andaluz, 1915-16):
"Yo tengo clavada en la conciencia, desde mi infancia, la visión sombría del jornalero. Yo le he visto pasear su hambre por las calles del pueblo, confundiendo su agonía con la agonía triste de las tardes invernales; he presenciado cómo son repartidos entre los vecinos acomodados, para que éstos les otorguen una limosna de trabajo, tan sólo por fueros de caridad; los he contemplado en los cortijos, desarrollando una vida que se confunde con la de las bestias; les he visto dormir hacinados en las sucias gañanías, comer el negro pan de los esclavos, esponjado en el gazpacho mal oliente, y servido, como a manadas de siervos, en el dornillo común; trabajar de sol a sol, empapados por la lluvia en el invierno, caldeados en la siega por los ardores de la canícula, y he sentido indignación al ver que sus mujeres se deforman consumidas por la miseria en las rudas faenas del campo; al contemplar cómo sus hijos perecen faltos de higiene y de pan; cómo sus inteligencias pierden, atrofiadas por la virtud de una bárbara pedagogía, que tiene un templo digno en escuelas como cuadras o permaneciendo totalmente incultas, requerida toda la actividad, desde la más tierna niñez, por el cuidado de la propia subsistencia, al conocer todas, absolutamente todas, las estrecheces y miserias de sus hogares desojados. Y, después, he sentido vergüenza al leer en escritores extranjeros que el escándalo de su existencia miserable ha traspasado las fronteras para vergüenza de España y de Andalucía".
Sobre les condicions de vida obrera, cal tenir clar:
- el treball a les fàbriques,
- la durada de les jornades de treball,
- el
treball infantil, - altres condicions de vida de la classe obrera
L'esclavitud a Espanya
A les colònies, l'estructura social era molt diferent, però cal destacar-hi l'existència de l'esclavitud.Espanya va signar un tractat contra el tràfec d'esclaus el 1817 que donava de temps fins el 1820 per a la seva extinció total. Tanmateix, el que va passar va ser just el contrari: entre 1817 i 1867 i de manera il·legal es van portar a les Antilles espanyoles vora 600.000 esclaus (del total de 900.000 que es calcula que s'hi varen portar en tota la història). Aquests esclaus anaven destinats a les plantacions de Cuba i Puerto Rico i tot plegat comptava amb la total connivència de les autoritats espanyoles, tant de les colònies com de la metròpoli.
En aquest negoci, Catalunya i, especialment, Barcelona, hi van tenir un paper destacat fins al punt que s'ha pogut dir que "Barcelona fou la veritable capital del colonialisme espanyol del segle XIX. Dit d’una altra manera, la capital catalana fou la ciutat espanyola on van haver-hi més empreses capaces de traduir en beneficis i dividends l’existència d’aquell imperi colonial i insular espanyol d’aleshores" en el qual l'esclavitud hi tenia encara un paper destacable (Martín Rodrigo).
La participació catalana es comença a veure a mitjan segle XVIII. Passen del comerç general –dintre del qual els esclaus són un sector més– al comerç especialitzat, i adquireixen més importància a començament del segle XIX. Això forma part d’un corrent migratori de gent marinera que, en alguns casos, fins i tot tenen formació en escoles nàutiques que s’han creat un poc abans. Hi ha també unes pràctiques mercantils tradicionals de Catalunya que es dedicaven al comerç general i que són les societats formades al voltant d’una barca. Aquest model es traslladarà molt bé al model esclavista, perquè distribueix riscos i permet mancomunar una activitat. I aquesta pràctica, que en l’àmbit del comerç i el món marítim mediterrani és excel·lent, traslladada al món del tràfic d’esclaus es converteix en pervers, perquè és un model de negoci que ja ve fabricat i permet augmentar-ne l’escala. Al meu parer, això és el que permet als catalans aconseguir en poc temps una participació gran en el tràfic. Tant en el tràfic legal com en l’il·legal es calcula que la participació directa catalana està al voltant del 25%. També hi ha un 20% o 25% de bascos. I hi ha gallecs, andalusos... I també és important la presència menorquina. Què passa en el cas dels catalans? Que es visibilitza més, tant en el punt de partida com en el de retorn. D’una banda, perquè Barcelona és una ciutat mercantil gran, que proveïx de mercaderies. D’una altra, perquè Catalunya es convertirà en la principal destinació dels capitals indians, i, dins dels indians, dels esclavistes. I no només retornen els capitals de catalans sinó també de càntabres i d’altres que inverteixen a Barcelona i no a Santander, per exemple (Adaptat de l'entrevista feta a José Antonio Piqueras a El Temps, 23/5/2022).
L'esclavitud tenia el suport tant dels sectors patricis com de molts sectors plebeus i aquest text de 1873, signat per 238 dones barcelonines que es deien relacionades amb les Antilles dona idea dels arguments que es feien servir per defensar-la: “Póngase un arma en manos de un niño y se herirá con ella. Niño es el que ha vivido siempre bajo tutela y arma mortífera la libertad, para quien no sabe hacer de tan precioso don el uso conveniente […] Además, Excmo. Señor ¿qué uso conveniente se quiere que hagan de su libertad sin preparación alguna, unos seres que por sus naturales instintos, por su condición y por otras razones de todos conocidas, no saben vivir sino guiados por el suave yugo de los consejos y del amor de sus amos, con los que se hallan identificados? Bárbara crueldad será, por tanto, que no caridad ni aun filantropía, el lanzar a tantos millares de hermanos nuestros, en la sima de los vicios y del crimen […] Desista pues V. E. de las malhadadas reformas y desistan los que le empujan por tan funesto camino”.
El Sexenni revolucionari va ser l'inici de la fi del negoci esclavista. L'esclavitud es va prohibir a Puerto Rico el 1873 i a Cuba el 1886, convertint-se en l'últim estat europeu en abolir-la. Aleshores encara hi havia a Cuba uns 30.000 esclaus. Mentre que a Filipines l'esclavitud va ser residual, l'intent de construir una colònia a l'Àfrica subsahariana després de 1898 (vegeu la UD 4) va portar a l'establiment de plantacions de cacau que serien treballades per mà d'obra indígena en condicions de pràctica esclavitud, en una situació que es mantindria fins a la independència de la colònia al segle XX.
"Las fincas azucareras de Cuba recibían el nombre de ingenio debido a que, junto a la superficie agrícola dedicada al cultivo, se edificaron las casas que albergaban los molinos o trapiches y los demás artefactos destinados a extraer el jugo de la caña y obtener la sacarosa cristalizada. Durante las décadas iniciales del siglo XIX se levantaron en la isla centenares de ingenios azucareros que consumieron importantes capitales y fueron origen de crecidas fortunas" (J.Germán, Los ingenios…).
El Sexenni revolucionari va ser l'inici de la fi del negoci esclavista. L'esclavitud es va prohibir a Puerto Rico el 1873 i a Cuba el 1886, convertint-se en l'últim estat europeu en abolir-la. Aleshores encara hi havia a Cuba uns 30.000 esclaus. Mentre que a Filipines l'esclavitud va ser residual, l'intent de construir una colònia a l'Àfrica subsahariana després de 1898 (vegeu la UD 4) va portar a l'establiment de plantacions de cacau que serien treballades per mà d'obra indígena en condicions de pràctica esclavitud, en una situació que es mantindria fins a la independència de la colònia al segle XX.
Una polèmica: l'origen de les classes dominants agràries del segle XIX espanyol
Segons alguns historiadors, a Espanya s'hauria produït una ruptura política evident, al mateix temps que un continuisme social aclaparador. Per exemple, per Santos Julià, “els interessos rurals, aristocràtics i terratinents acabaran sempre predominant per sobre dels dèbils interessos de la indústria, el comerç i els professionals”.
En aquesta interpretació coincideixen -parcialment, si més no- perspectives molt diferents, que destaquen la importància de determinats “resultats finals” de la societat sorgida de la revolució liberal: la consolidació del moderantisme, el fracàs de la industrialització o la importància del caciquisme projecten un contingut marcadament continuista sobre la dinàmica de la societat espanyola durant la major part del segle XIX. Es poden incloure entre aquestes interpretacions la teoria del bloc de poder de Manuel Tuñón de Lara o la fusió de les classes propietàries que ha defensat Josep Fontana.Tanmateix, investigacions recents assenyalen que la noblesa era de fet un conjunt molt heterogeni, amb grups amb una capacitat d'adaptació molt diferent. És innegable l'impacte negatiu que sobre alguns d’aquests grups tingueren les noves situacions, la impossibilitat de reconvertir els seus drets de manera generalitzada i l'existència d'un procés de substitució de part de l’aristocràcia per altres sectors. Allà on la situació econòmica era més dinàmica, era més fàcil que almenys una part de la noblesa fos substituïda com a classe dominant per altres grups i la Revolució Liberal probablement va reconèixer els "drets" d'aquells que ja controlaven de fet la propietat.
Al País Valencià de mitjans del segle XIX, la majoria de la noblesa amb més propietats eren nobles recents, ennoblits a finals del segle XVIII gràcies al fet de ser grans propietaris i pels seus serveis a la Corona. Només la meitat havien sigut antics senyors jurisdiccionals, o sigui, d’aquella mena de senyors que exercien la justícia a les seves terres com si fossin reietons i moltes de les propietats dels grans propietaris de mitjans del segle XIX no tenien res a veure amb aquest poder jurisdiccional. En aquestes condicions, podem dir que els grans propietaris de mitjans del segle XIX provenien de la reconversió de l’antiga noblesa senyorial ? (Adaptat i traduït de Salvador Calatayud, Jesús Millán i M. Cruz Romeo, “El rentismo nobiliario en la agricultura valenciana del siglo XIX”, Revista de Historia Económica, XVIII/1, 2000, p.79-107)
La Revolució Liberal va afectar sens dubte a la noblesa i la va privar de les bases tradicionals de la seva preeminença i la va obligar a llargs litigis per assegurar-se el que defensaven com els seus drets. La noblesa va perdre la seva capacitat jurisdiccional i també els drets provinents de la patrimonialització dels càrrecs públics, però va aconseguir de convertir en plena propietat gairebé qualsevol mena de dret sobre les terres que fossin capaços d’al·legar, sovint amb títols francament dubtosos o difícilment diferenciables de l’antic poder jurisdiccional. Tot plegat gràcies a l’ajuda dels tribunals, que solien fallar a favor de la noblesa i gràcies a una distinció entre jurisdicció i patrimoni que històricament distava molt de ser clara. Amb tot això, la noblesa d’Extremadura es va reciclar i es va incrustar sense més problemes en el nou ordre liberal, esdevenint una de les forces fonamentals de l’oligarquia propietària (Adaptat i traduït de Fernando Sánchez, “Acerca de los orígenes de la propiedad nobiliaria en la Extremadura contemporánea”, Norba, 8-9, Revista de historia, Cáceres, 1987-88, p.105-124)
Procedència dels textos: adaptats de Josep Fontana, Introducció a l'estudi de la història, Barcelona, Crítica, 1997; Horacio Capel, José Mª López Piñero y José Pardo (coords.): Ciencia e ideología en la Ciudad (II). I Coloquio Interdepartamental. Valencia, 1991, Valencia, Generalitat Valenciana/Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1994, p. 73-86 ; Juan Antonio Lacomba, Blas Infante y el campo andaluz: jornaleros y propietarios. Universidad de Málaga. 1999; Francesc Sánchez , Exploración y colonización en Guinea Ecuatorial Junio 2014 , Trabajo Final del Master de Estudios Históricos Tutor: Ferran Iniesta Universitat de Barcelona ; Entrevista feta a José Antonio Piqueras a El Temps, 23/5/2022; Martín Rodrigo , “La dimensió colonial de la Barcelona contemporània” , conferència que va tenir lloc el 6 de setembre de 2018 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en commemoració de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya;Justo Germán Cantero, Los ingenios, Fundación Mapfre Tavera/Ediciones Doce Calles/CSIC/Ministerio de Fomento, Madrid, 2005; Jesús Millán, “Burgesia i canvi social a l’Espanya del segle XIX, 1843-1875”, Recerques, 28, 1994, p.73-80; Salvador Calatayud, Jesús Millán i M. Cruz Romeo, “El rentismo nobiliario en la agricultura valenciana del siglo XIX”, Revista de Historia Económica, XVIII/1, 2000, p.79-107; Fernando Sánchez, “Acerca de los orígenes de la propiedad nobiliaria en la Extremadura contemporánea”, Norba, 8-9, Revista de historia, Cáceres, 1987-88, p.105-124
