Al segle XIX, arreu d’Europa, els estats van legislar normatives i construir infraestructures per crear un “mercat nacional”, o sigui, un mercat ben integrat dins de les fronteres del propi estat per tal que les mercaderies de les seves diferents zones es venguessin en tot el territori. Aquest mercat nacional era fonamental per al creixement industrial, ja que garantia els consumidors per als productes de la indústria (a menys que, com en el cas anglès, tingués un potent mercat exterior).
Aquest procés també es va donar a Espanya:
Va tenir a favor: la revolució liberal, que va establir una legislació única i una sola moneda; La millora de les comunicacions, sobretot del ferrocarril; La política proteccionista, que afavoria els productes propis i la indústria, si bé això també podia implicar productes més cars
Va tenir en contra: L’existència d’una agricultura endarrerida que mantenia a bona part de la població en situació de pobresa i que impedia que poguessin comprar més productes industrials; la construcció dels FFCC amb materials estrangers, que va limitar la demanda de la indústria metal·lúrgica; l’elevat deute públic, que va limitar els capitals disponibles per a la inversió industrial.
En el cas espanyol, els factors en contra van ser molt potents, i Espanya és un cas clar dels “late comers” del procés d’industrialització: regions que arriben tard al procés, com Itàlia, Rússia o Portugal – a diferència dels “first comers”: Anglaterra, Bèlgica, Nord de França, Alemanya o els Estats Units.
Catalunya es compta dins dels “first comers”: un cas d’industrialització precoç, que es va basar en un potent mercat intern regional que s’havia format al segle XVIII a partir de l’especialització de l’agricultura i d’una manufactura tèxtil que des de mitjans de segle s’havia afegit a la moda de les indianes. La disponibilitat d’una mà d’obra formada, una xarxa d’empreses molt dinàmiques amb moltes de petites i mitjanes i algunes de més grans, una gran capacitat d’innovació (pròpia o de còpia de tecnologia estrangera), i una capacitat de compra molt més elevada que la d’altres regions de l’Estat gràcies a les oportunitats de feina i a una distribució de la renda prou igualitària entre bona part de la població, van constituir un districte industrial tèxtil que no va tenir rival a Espanya i que va substituir la producció pròpia de totes les altres regions.
