A inicis del segle XVIII, l'activitat minera al territori espanyol peninsular era molt minsa. Només era destacable l'explotació de mercuri d'Almadén (ingredient imprescindible en el procés d'obtenció de plata a partir del mineral extret de les mines americanes), el ferro (si bé atomitzat en un gran nombre d'explotacions molt petites) i el plom de Linares.
Tot i això, al llarg del segle XVIII es produirà un notable augment productiu, complementat per l'aparició d'explotacions de nous minerals, com el coure i la calamina. Com en les dues centúries precedents, tota la riquesa mineral del subsòl era considerada una propietat privativa de la Corona, que podia cedir-la o no als vassalls per a la seva explotació mitjançant el pagament d'un cànon prefixat a la legislació. Però, mentre que als dominis americans se cedia l’explotació a empresaris privats, a la Península la Corona es va reservar per a la seva explotació directa els jaciments considerats d'importància estratègica: sobretot el mercuri d'Almadén, el coure de Riotinto i el plom de Linares (a les quals es podria afegir el fort control estatal sobre les mines de sofre d'Hellín i Benamaurel -important per a la producció de pólvora- o la de calamina d'Alcaraz).
Aquest ampli domini estatal directe fa del segle XVIII el període de la història amb més intervenció de l'Estat a la mineria, situació que es prolongaria fins a mitjans del segle XIX. En totes les mines l'evolució productiva va ser semblant, amb un increment constant al llarg del segle (gràcies a diverses innovacions tècniques i la introducció de tècnics estrangers) i crisi al final de la centúria. El ferro del Pirineu, el plom de la Serra de Gádor i l'estany de Galícia, en canvi, es van explotar a través de minúscules explotacions privades, mentre que el carbó d'Astúries va tenir explotacions privades i també una explotació estatal per part de la Marina.
Així doncs, la mineria peninsular del segle XVIII, si bé molt reduïda tant en les quantitats produïdes com en el seu pes en el conjunt de l'economia per comparació amb el que suposarà al segle XIX, es va desenvolupar notablement en relació amb la seva gairebé inexistència durant l segle XVII, i algun sector –com el mercuri– va ser objecte d'un procés important de renovació. En tot això, el pes de l'Estat va ser molt fort, mentre que la mineria privada va continuar mantenint-se en un estat molt primitiu, a causa d’una absoluta falta d'inversió, si bé la riquesa de les vetes o la facilitat d'extracció van permetre alguns èxits amb molt escassa aportació de capital, com va passar en el sector del ferro i, en menor mesura, en el del carbó.L'explotació minera continuarà essent –com des de mitjans del segle XVI– l'eix econòmic central del sistema colonial a Amèrica durant el segle XVIII, si bé la introducció de nous productes exportables –cacau, anyil (amb ús com a colorant), sucre, cuirs– a la segona meitat de la centúria en disminuirà el pes relatiu. En qualsevol cas, la mineria americana en conjunt va tenir una importància econòmica i productiva –tant en termes absoluts com relatius– incalculablement més gran que l'espanyola. Al segle XVIII, Nova Espanya i el Perú van produir la major part de la plata extreta a Amèrica, però es consolida una tendència que començava a apuntar-se a la centúria anterior: al XVI s'afirma l'hegemonia de la plata sobre qualsevol altre metall i la preeminència del Perú sobre la resta dels territoris americans; al XVII continua –com seguirà succeint fins al final del temps colonial– el predomini de la plata, però el Perú comença a perdre terreny davant de l'alça de Mèxic, cosa ja manifesta a la segona meitat del segle. El XVIII serà el del complet triomf de la Nova Espanya (traduït i adaptat de Julio Sánchez, "Minería y metalurgia en España y la América hispana en tiempo de Ilustración: El siglo XVIII", dins Manuel Silva, ed. El Siglo de las Luces. De la industria al ámbito agroforestal / Manuel Silva Suárez, ed. — Zaragoza: Institución «Fernando el Católico», Prensas Universitarias; Madrid: Real Academia de Ingeniería, 2005)
Al segle XIX, la independència d'Amèrica va deixar a la Corona sense els enormes recursos transatlàntics i la va reduir als recursos molt més minsos de la Península. Aquí, el gran canvi en l'explotació minera es va produir amb la legislació minera de 1868, que va consolidar el lliurament de concessions d’explotació minera a grans companyies, com va ser el cas de les mines de mercuri d’Almadén (Ciudad Real) als Rothschild al segle XIX i fins a 1921 a canvi de pagaments a la Hisenda pública, que estava arruïnada. Casos semblants van ser el plom de Linares – La Carolina (Jaén), el coure de Riotinto (Huelva), el zinc de Reocin (Cantàbria), l’hulla d’Astúries i el ferro de Biscaia (molt apreciat pel seu baix contingut en fòsfor que el feia molt adequat per a produir acer), sempre amb una important presència d’empreses estrangeres.
Malgrat que al nord d‘Espanya es va consolidar una important indústria siderúrgica, la major part de la producció minera era per a l’exportació . Espanya va ser una potència exportadora de productes miners a finals del segle XIX (quan 1/3 de les exportacions espanyols ho eren) i fins al 1914, quan les seves mines van deixar de ser competitives.
En el període d'expansió, els minerals principals van ser l'hulla, el plom, el ferro, el coure, el zinc i el mercuri, que van suposar vora el 90% del valor i el volum de la producció minera total.
