2.4. L’agricultura (1700-1939)

Al llarg dels segles XVIII i XIX la producció agrària espanyola va créixer, en gran mesura a causa del creixement de l’àrea conreada, a través del procés d’artigatge que consistia en deforestar i posar en conreu terres de bosc o no conreades fins aleshores. Tanmateix, el creixement no va ser només extensiu sinó que també es va donar un creixement de conreus intensius dedicats als mercats interiors i estrangers. Així, sobretot al segle XIX, l’agricultura espanyola s’integrava més en la divisió internacional del treball i s’especialitzà en conreus mediterranis per als quals tenia avantatges comparatives, si bé un ampli sector agrari continuava depenent del conreu de cereals, encara que això no era només causa d’un genèric endarreriment sinó de factors socials i ecològics ben determinats.

La superfície conreada a Espanya va passar a ser més o menys d'una tercera part del territori vora 1870, a ser-ne gairebé el 40% el 1900 i gairebé la meitat el 1930. Al mateix temps, va canviar la distribució entre els diferents conreus. Tots van augmentar la superfície que hi era dedicada, però va canviar la seva importància relativa:

Els canvis en l'agricultura espanyola, però, es van donar de manera força diferent segons les grans zones agràries que hi havia.

La propietat de la terra a Andalusia, Extremadura i bona part de Castella es caracteritzava als segles XVIII i XIX per l’existència de grans latifundis, que es treballaven amb jornalers o arrendant les terres a petits pagesos, que vivien, tots, en precàries condicions de vida. El producte principal eren els cereals, la producció dels quals va augmentar gràcies, sobretot, a l’augment de la superfície conreada, però mantenint una productivitat molt baixa. Els interessos ramaders i, al segle XVIII, dels grans senyors, segurament van limitar el nombre de terres que es van posar en conreu i van limitar, per tant, el creixement agrari.

La crisi agrària de finals del segle XIX, amb l’arribada massiva de cereals estrangers, en va agreujar la situació i la reforma d’aquesta agricultura va ser tema de debat constant fins a la 2a República.

A Galícia i la zona cantàbrica es van intensificar els conreus gràcies sobretot a l'aigua disponible que permeteren la intensificació del blat de moro i la patata, però el predomini dels minifiundis van mantenir també a bona part de la pagesia en condicions molt precàries.

L’agricultura mediterrània era més dinàmica, sovint amb una propietat més ben repartida, i tenia com a conreus els cítrics i altra fruita i hortalisses a València, Múrcia i La Rioja; l’olivera a Andalusia; i la vinya a Andalusia, Catalunya i La Rioja. Com a resposta a la crisi, va ser sobretot en aquesta agricultura que a inicis del segle XX es van anar implantant millores com els fertilitzants, el regadiu, la mecanització i l’especialització agrària adreçada al mercat.

Foto: trilla a muntanya 1932 (CEC-MDC). Malgrat els inicis de la mecanització, moltes taques es continuaven basant en la força animal i humana!!

A Catalunya la superfície conreada també va augmentar amb la transformació de pastures i boscos en camps de conreu. La producció també va augmentar, tant pel propi augment de la superfície conreada (creixement extensiu) com per la intensificació de l'ús del sòl i la introducció de noves plantes. Entre les formes d'intensificació (o sigui, d'augment del producte d'una mateixa superfície de terra) foren importants les següents

• l'augment de la superfície regada;
• la substitució a la Catalunya humida de la tradicional rotació biennal cereals-guaret per una rotació de cereals amb altres plantes com cereals (blat mateix, ordi o civada), llegums, patates, farratges (com alfals) o blat de moro;
• la progressiva utilització d'arades més eficaces, que permetien llaurar la terra amb més profunditat;
• l'ús creixent de fertilitzants orgànics: restes orgàniques domèstiques i excrements de bestiar; 
• augment de la superfície de conreus ja coneguts, que augmentaven la productivitat: blat de moro i patates;

La darrera estratègia d'augment de la producció va ser l'especialització, fet que, al mateix temps. Sobretot a les comarques costaneres l’agricultura s’havia anat especialitzant des de finals del segle XVIII en la vinya i, en menor mesura, en oliveres i arbres fruiters. Això havia produït una agricultura molt adreçada al mercat. La vinya es conreava sobretot amb els contractes de rabassa morta, que eren a llarg termini i eren vàlids mentre el cep era viu. Per allargar els contractes, els pagesos usaven la tècnica dels colgats o capficats, que consistia en colgar o enterrar una branca del cep que, així, desenvolupava arrels i continuava vivint encara que el cep vell es morís. A la crisi agrària de finals del segle XIX es va afegir la plaga de la fil·loxera, que va matar tots els ceps i va obligar a replantar-los amb ceps americans, immunes a la plaga. Però això va donar als propietaris l’oportunitat de refer tots els contractes i fer-los de curta durada, esclatant, així, un conflicte que duraria fins a la 2a República. L’exemple dels ceps americans es va generalitzar i arreu es van anar substituint espècies tradicionals de plantes i animals per noves espècies més productives en termes de mercat, amb la conseqüent minva de riquesa ecològica (Font del quadre: Garrabou, R., Pujol, J. El canvi agrari a la Catalunya del segle XIX, Recerques: història, economia i cultura, 19, 1987, p.35-83).

El fet més important que va afectar a l’agricultura durant la Restauració va ser la crisi agrària de finals del segle XIX, que es va produir a causa de l’elevat grau d’integració dels mercats mundials que s’estava assolint en aquella època. A les zones productores de cereals, l’efecte més important va ser l’arribada massiva de cereals ultramarins a baixos preus, que van ensorrar els mercats peninsulars. A les regions mediterrànies, on el conreu de cereals no era tan important, no van patir tant l’arribada de cereals sinó un altre efecte de la integració mundial com va ser la creixent competència dels diferents països en un context de sobreproducció. L’oli d’oliva, per exemple, es va trobar amb una gran competència dels olis de llavors com el girasol i fins i tot amb la competència de productes com el petroli, ja que una part es dedicava a la il·luminació. En el cas de les vinyes, al costat de la competència de la producció de vins francesa, italiana o algeriana, la plaga de la fil·loxera va ser fonamental.

Les principals conseqüències foren l'abandonament de terres i l’empobriment de molts pagesos i camperols, que es traduí sovint en una nova empenta a l’èxode rural. Les vies de sortida passaren, per una banda, per la defensa del proteccionisme, però també, per l’altra, per una progressiva adaptació als mercats internacionals potenciant els conreus més rendibles en cada moment, amb l’especialització en els conreus que tenien més avantatges comparatives, l’ampliació del regadiu i de l’ús de fertilitzants, noves variants de plantes i animals, i l’ús de maquinària. Aquestes iniciatives es documenten sobretot a la zona mediterrània, a més de l’especialització en ramaderia i producció de llet de la zona cantàbrica.

Mecanització de l’agricultura a Espanya el 1932:

• 5.000 màquines de batre o trillar
• 335 recol·lectores (màquines de segar i batre)
• 4.000 tractors

COMPTE! NOMBRES ABSOLUTS I NOMBRES RELATIUS! : Al llarg de l’època contemporània la producció agrària augmenta alhora que disminueix la seva importància relativa en el conjunt de l’economia!

Observa les màquines per entendre bé què vol dir quan parlem de mecanització

Màquina de trillar o batre de finals del segle XIX. Font: E.-O. Lami et A. Tharel, Dictionnaire encyclopédique et biographique de l'industrie et des arts industriels, Paris, 1881-91

Recol·lectora, inicis del segle XX. Font: Ithamar Howell, A review of the resources and industries of the State of Washington, 1909

Recol·lectora amb tractor, 1920-30. Font: Kansas Historical Society