Reformisme i despotisme il·lustrat al segle XVIII
Sovint es presenten els borbons del segle XVIII com una dinastia reformista, que hauria modernitzat l’adminstració i vetllat pel creixement econòmic i cultural d’Espanya. El “reformisme” hauria començat amb els canvis institucionals que ja hem vist amb Felip Vè i haurien culminat amb el “despotisme il·lustrat” de finals de segle i especialment amb Carles III.Com és ben conegut la Il·lustració, “diposita la seva confiança en la raó humana, que actua autònomament i crítica contra els prejudicis, rebutjant els dogmes, els principis d’autoritat i la tradició en general. Aquest axioma, en primera instància, hauria d’indisposar la Il·lustració amb l’Església, però fora de França, on els philosophes es van mostrar combatius amb la institució i, fins i tot, anticristians, hi va haver nombrosos punts de contacte entre els eclesiàstics i els ideals de la nova cultura. El principi de tolerància davant la intransigència religiosa i el de llibertat civil davant el despotisme són els que donen garantia a l’aplicació de l’esperit crític i confiança en la capacitat de l’home per a dominar la naturalesa. El mecanisme principal per executar aquest domini sobre la naturalesa es basa en els descobriments útils i pragmàtics que proporciona el progrés de la ciència. L’observació i l’experimentació configuren una metodologia científica que trenca amb el sistema escolàstic. Per dur a terme aquesta transformació es consideraren necessàries una extensió de l’educació i una reforma dels mètodes d’ensenyament. La finalitat ulterior de tot aquest procediment era la recerca del benestar i de la felicitat individual i col·lectiva” (Javier Antón Pelayo, “La Il·lustració a Catalunya”, CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 169-177, 2013).
Els despotisme il·lustrat és un tipus de règim polític que neix de la pràctica d’algunes monarquies absolutes de posar les idees il·lustrades al seu servei. En teoria, el seu objectiu era aconseguir el progrés econòmic i la racionalització de l’administració al servei de la millora dels súbdits, si bé sense aquests (“tot per al poble però sense el poble”). De fet, però, segurament va ser la recerca de l’eficàcia en la guerra (i per tant, el creixement de les capacitats dels regnes per a sostenir-la) el que va empènyer les monarquies absolutes a fer determinades reformes.
Per això, “les conseqüències modernitzadores i racionalitzadores són diverses i progressivament més dèbils segons els diferents àmbits. En una gradació aproximada podem veure que l’impacte es va reduint, des de l’exèrcit, el govern i la burocràcia central, vers les administracions provincials i locals, i finalment, en les condicions del poble. Aquí són poc perceptibles, ja que les elits dominants són els primers i grans beneficiaris d’aquest esforç de modernització (...) Per això aquest procés va prosperar o es va detenir i, fins i tot, retrocedir segons els interessos d’aquestes elits” (Gonçal Mayos, La Il·lustració, Editorial UOC, Barcelona, 2006)
Aquesta és la situació que trobem a Espanya, on totes les “reformes” borbòniques, des de Felip Vè a Carles III tenen com a objectiu fonamental de reforçar el poder de la Corona i augmentar els recursos disponibles en profit propi. A Espanya les reformes impulsades acabaran en fracàs i a finals del segle XVIII, malgrat l’expansió de l’imperi durant aquest segle, el regne serà més dèbil que mai i per això la monarquia acabarà essent una joguina en mans de Napoleó.
Com va escriure Fontana, a finals de segle “no és difícil d’endevinar l’esgotament del despotisme il·lustrat de Carles III”. Un Carles III la mort del qual el 1788 només servirà per afavorir “la memòria històrica del rei, que ha desaparegut de l’escena abans que es fessin evidents els signes del seu fracàs, cosa que permetrà atribuir-lo a l’ineptitud del seu fill i successor Carles IV” (Josep Fontana, La crisi de l’Antic Règim i la industrialització”, Edicions 62, Barcelona, 1988).
La política comercial amb les Índies havia de ser l’eix del “reformisme”. La idea fonamental del despotisme il·lustrat espanyol per aconseguir la reconstrució econòmica d’Espanya era reduir les Índies a productores de matèries primeres, or i plata, i consumidores de productes manufacturats peninsulars, sobretot d’alt valor afegit, per molt que això signifiqués un canvi important en la mateixa concepció de l’Imperi: les Índies passaven de ser uns territoris més de la Corona (on s’anaven creant “Noves Espanyes”) a ser unes possessions econòmicament desiguals (òbviament l’explotació de la riquesa de les Índies havia sigut un motiu fonamental de la conquesta, però precisament al segle XVII molts territoris americans havien aconseguit un alt grau d’autosuficiència que ara el “reformisme” volia eliminar, i el comerç pròpiament espanyol era molt minoritari en relació al que feien potències estrangeres, malgrat el suposat monopoli de les Índies).
Aquest projectes es va anar gestant al segle XVII, es va començar a aplicar a la primera meitat del XVIII i es va accelerar a la segona meitat, amb Carles III. Es tractava de mantenir el monopoli del comerç amb les Índies però augmentant el nombre de ports que hi podien comerciar (alguns fins i tot estrangers), perquè així, es pensava, augmentaria l’eficàcia del comerç. D’aquí que a partir de 1765 s’autoritzessin diversos ports espanyols (Barcelona el 1765, Tortosa el 1778) per comerciar directament amb diverses zones d’Amèrica, es posessin aranzels més alts sobre els productes estrangers que sobre els espanyols (els tèxtils espanyols no pagarien res), i, finalment, es va anar liberalitzant el comerç entre les diverses províncies de les Índies, incloent-hi el comerç d’esclaus negres per afavorir l’agricultura de plantació (liberalitzar volia dir permetre’n el comerç amb aranzels baixos o inexistents). Amb aquesta política, el comerç va augmentar, va augmentar la participació espanyola i es van obtenir més productes agraris de plantació, però no es va augmentar la participació de les manufactures espanyoles ni la liberalització va ser un estímul important per al seu desenvolupament i el comerç amb Amèrica reexportava sobretot manufactures estrangeres.
El problema és que la Península ni podia subminstrar els productes que Amèrica necessitava, ni era un mercat suficient per als que Amèrica produïa, ni tenia una flota de guerra capaç de garantir el monopoli. Quan entre 1796 i 1802 i entre 1804 i 1809 va esclatar la guerra amb Anglaterra, el tràfec es va aturar i amb la derrota naval espanyola de Trafalgar (1804), es va demostrar que ni Amèrica necessitava a la metròpoli ni Espanya tenia cap opció de defensar les seves flotes.
Per millorar les comunicacions es va continuar l’obra de Felip Vè de construir una estructura de camins radial que connectés la Cort amb les diferents bandes del regne. Fets els principals se’n farien de secundaris però la limitació del pressupost va privilegiar l’estructura radical (Instrucción de Caminos de 1761). De fet, la idea d’una estructura de comunicacions radial ha sigut probablement el llegat més sòlid dels borbons del segle XVIII.
La Instrucción de caminos de 1761 (mapa: Atlas Nacional de España). REAL DECRETO EXPEDIDO PARA HACER CAMINOS RECTOS Y SÓLIDOS EN ESPAÑA, QUE FACILITEN EL COMERCIO DE UNAS PROVINCIAS A OTRAS, DANDO PRINCIPIO POR LOS DE ANDALUCÍA, CATALUÑA, GALICIA Y VALENCIA.
Tengo considerado que uno de los estorbos capitales para la felicidad pública de estos mis Reinos es el mal estado en que se hallan sus caminos por la suma dificultad y aún imposibilidad de usarlos en todos los tiempos del año para conducir con facilidad los frutos y géneros que sobran en unas provincias a otras que están necesitadas de ellos, introducir en las interiores los géneros extranjeros que influyen a la abundancia que conviene a los pueblos, y llevar a los puertos para extraer a otros países los que no son precisos en éstos, quedando privadas las provincias estériles del socorro de las fértiles, y de los auxilios que mutuamente pueden comunicarle todas para la mayor comodidad de sus habitantes, pues sobre pagar unos crecidos portes los interesados en las cargas experimentan los conductores muchas fatigas que perjudican y embarazan notablemente la frecuencia y multiplicación de los transportes, que son tan útiles al Estado; y reflexionando también que los buenos caminos, con algunos canales para riego y navegación pueden asegurar al mismo Estado todas las comodidades que produce el continuo fácil movimiento del comercio interior.
Por estos motivos, llevado del amor que tengo a mis vasallos y del deseo de su mayor felicidad, he deliberado por ahora que se continúe de cuenta de mi Real Hacienda el Canal de Castilla, examinándolo nuevamente por ingenieros de experimentada habilidad de proyecto, y su dirección, para que no se aventure el acierto y se gasten inútilmente los crecidos caudales con que atiende mi Real Hacienda a su construcción, y que se hagan sólidamente todos los caminos convenientes para la utilidad común de mis pueblos, comenzando por los principales desde la Corte a las provincias, con asignación fija, y que conluidos éstos se vayan ejecutando todos los demás que aseguren la fácil comunicación de unas provincias con otras y aún de unos pueblos con otros (...) Y mando que con reflexión a que la rectitud y solidez de los caminos conducen mucho a minorar las distancias, y asegurar su mayor duración, os dediquéis desde luego a formar las Instrucciones correspondientes para que con la brevedad y economía posibles se comiencen los de Andalucía, Cataluña, Galicia y Valencia a la Corte, consignando cien mil reales mensuales para el de Andalucía, otros cien mil reales para el de Cataluña y cinquenta mil para el de Galicia; y costeándose el de Valencia con lo que sobra del ocho por ciento que se cobra en aquella ciudad después de pagada la cuota o el cupo de su contribución por el beneficio tan grande que se seguirá de ello a todo aquel Reino, a fin de que trabajándose con la actividad que permitan estas consignaciones, y las que en adelante se aumentaren hasta lograr su conclusión, sucesivamente se emprendan otros caminos, dándome cuenta de los progresos que tuvieren estas obras, y de los que se distinguieren en ellas para premiarlos, y también de los que contribuyan a causar embarazos, y de lo demás que ocurra digno de mi noticia, para adaptar prontamente a los casos mis resoluciones.
Tendréislo entendido: pasaréis copias de este Decreto a los Tribunales, Ministros y Oficinas que conviniere, y cuidaréis de su ejecución con vuestro acreditado celo.
Señalado de la Real Mano. En Aranjuez, a diez de junio de mil setecientos sesenta y uno. Al Marqués de Esquilache.
Finalment, i ben poc il·lustrat, enlloc de difondre la nova ciència el fet és que a finals de segle es construeix un sistema estatal de censura, que substituirà el vell de la Inquisició, per evitar l’entrada d’idees revolucionàries (hereves de la Il·lustració) a Espanya.
La fallida de la monarquia absoluta (1808-1833)
La invasió napoleònica va alterar completament el funcionament del país i va fer desviar enormes recursos cap a la guerra entre 1808 i 1814, i, acabada la guerra, es va produir, com hem vist, la independència d’Amèrica en un context en què l’absolutisme es veia amenaçat pel liberalisme (1820-23) i pels seus propis sectors més extremistes que consideraven a Ferran VII massa tou i que aviat anirien cap a la guerra (Guerra dels Malcontents, 1827). La independència d’Amèrica va implica almenys tres grans conseqüències per a Espanya:- La fi del negoci de reexportació de productes estrangers
- La pèrdua d’un mercat important per a l’agricultura i la manufactura de la Península
- La dràstica reducció de l’arribada de diner, que abans arribava pels impostos i pel superàvit del saldo comercial amb Amèrica
En aquesta situació, les necessitats econòmiques de la corona eren enormes:
- Funcionament habitual de la Cort i de l’Administració
- Deute enorme, que el 1808 era d’uns 7.000 M de rals i que amb la Guerra del Francès va augmentar en 4.000 M més
- La necessitat d’un exèrcit per mantenir el control del país i intentar la reconquesta d’Amèrica
El segle XIX (1833-1874).
La UML va ser la versió "llatina" (França, Bèlgica, Itàlia, Suïssa i Espanya) del patró or vigent al segle XIX i fins la 1a Guerra Mundial, segons el qual el valor de les monedes es referenciava per l'or (o per l'or i la plata en un sistema bimetàl·lic), de manera que l'emissor garantia el valor dels bitllets en una quantitat d'or, en el cas de la UML la unitat monetària de cada país es referenciava a 4,5 grams d'argent o 0,290322 grams d'or. La convertibilitat de la pesseta en or es va mantenir fins el 1883.
b) Concessions i subvencions per a construir el ferrocarril (llei de 1858), que tindria amplada de carril no europea, d’estructura molt radial encara que es va anar fent més complexa. Es van importar la majoria de materials per a fer-la. Va facilitar la creació d’un mercat interior.
c) El gran debat és la polèmica proteccionisme / lliurecanvisme. Al segle XIX i fins ben entrat el franquisme, domina el proteccionisme, amb l’excepció del Sexenni. Els defensors del proteccionisme van ser els fabricants catalans, els productors de cereals castellans i els siderúrgics bascos.
S’aprofita del moment d’auge que viu tot el món occidental (“feliços anys 20”), que es veurà interromput a finals de la dècada pel crack del 29.
Du a terme una política nacionalista, de dirigisme estatal i de limitació de la competència, que continua polítiques anteriors però que ara es veuran reforçades pel clima internacional i europeu d’ascens del comunisme i de les dretes autoritàries, que tenen en comú la reivindicació del paper de l’estat davant del liberalisme:
La creació de la pesseta es deu al català Laureà Figuerola, ministre d’hisenda en els primers anys del Sexenni (1868-70, si bé de manera no continuada).
c) El gran debat és la polèmica proteccionisme / lliurecanvisme. Al segle XIX i fins ben entrat el franquisme, domina el proteccionisme, amb l’excepció del Sexenni. Els defensors del proteccionisme van ser els fabricants catalans, els productors de cereals castellans i els siderúrgics bascos.
Primera etapa de la Restauració (1875-1898):
- El marc legal ja és capitalista
- Proteccionisme
- Dèficit de la hisenda i deute
- Impuls a la construcció del FFCC (1876-1885)
- El 1883 es a haver d'abandonar la convertibilitat de la pesseta en or, iniciant una llarga etapa de turbulències monetàries.
La segona etapa de la Restauració (1898-1931):
a) Resposta a la crisi colonial
- Gir nacionalista: accentua el proteccionisme, incipient intervenció estatal (límits a la competència en favor de grans empreses, exempcions fiscals,...)
- Recerca de l’equilibri pressupostari (desapareixen les despeses de l’imperi)
- Inversió pública: infraestructures, electrificació
- Repatriació de capitals de Cuba
- La conjuntura bèl·lica va permetre l’augment de les exportacions, sobretot del tèxtil, i també dels beneficis empresarials (empreses tèxtils, hidroelèctriques, químiques, ...).
- En canvi, l’alça de preus va provocar la caiguda dels salaris reals, fet que va provocar una situació socialment explosiva, sobretot en 1917-18.
- En acabar la guerra, la caiguda de la demanda va provocar una crisi que no es va remuntar fins el 1924. La reacció del govern fou nacionalista: per exemple, és el moment que el Banco de España esdevé banc central (1921) per reforçar la política monetària del govern i regular l’activitat bancària (llei Cambó, vigent fins el 1946). El mateix Cambó va promulgar la Ley de Suspensión de Pagos de 1922, feta a mida per regular la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, que havia fet fallida en el context del pànic financer de 1920-21.
S’aprofita del moment d’auge que viu tot el món occidental (“feliços anys 20”), que es veurà interromput a finals de la dècada pel crack del 29.
Du a terme una política nacionalista, de dirigisme estatal i de limitació de la competència, que continua polítiques anteriors però que ara es veuran reforçades pel clima internacional i europeu d’ascens del comunisme i de les dretes autoritàries, que tenen en comú la reivindicació del paper de l’estat davant del liberalisme:
- Creació de monopolis estatals (Tabacalera, CTNE, CAMPSA)
- Alta protecció aranzelària, que encara s’incrementa en relació al període anterior
- Agricultura: foment del regadiu (confederacions hidrogràfiques)
- Ajuts estatals a la indústria, reducció d’impostos, encàrrecs de l’administració, rendibilitat mínima garantida, limitacions a la instal·lació d’empreses estrangeres
- Inversió en infraestructures
- Augment del deute públic i del dèficit per l’augment de la despesa i sense reforma fiscal
La República i la Guerra Civil (1931-39)
- El context econòmic de la República va ser depressiu fins a 1935, a causa de la influència de la Gran Depressió i el fre a la inversió privada de 1931-34.
- Les polítiques de la República van ser de caire reformista (“socialdemòcrata”) en 1931-33 i 1936 i van intentar solucionar els problemes estructurals de l’economia i la societat (com la reforma agrària). La intervenció de l’estat va continuar, però enlloc de beneficiar a les grans empreses va beneficiar els assalariats.
- La Guerra Civil (1936-39) va col·lapsar l’economia, amb efectes més greus sobre la zona republicana a causa de la deriva negativa de la guerra des de bon començament, l’aïllament internacional, els conflictes polítics interns i els desajustaments produïts per l’assaig de la revolució.
Gràfiques i dades
Grau d'obertura de l'economia espanyola (Estadísticas históricas de España)
Saldo pressupostari de l'Estat (Estadísticas históricas de España)
