En aquest apartat s'estudien, per al cas de Catalunya:
- Les grans unitats de relleu (Serralades, depressions, ...)
- El litoral (les costes)
- Els rius o xarxa hidrogràfica
El Pirineu: La Serralada Pirinenca, amb disposició oest-est, assoleix amplàries de més de 100 km, i forma una sèrie d’alineacions paral·leles que des de la part central o axial dels Pirineus davallen en forma de grans esglaons. Dues grans unitats formen aquesta serralada, que presenta una estructura complexa: el Pirineu axial o central i el Prepirineu.
- Pirineu axial o central: són muntanyes joves formades durant l’orogènia alpina, modelat sobre roques ígnies i metamòrfiques, que ha donat lloc a cims i massissos elevats on les altituds davallen d’oest a est, entre els quals destaquen la Pica d’Estats (3143m), el Comoloformo (3030m), el Puigpedrós (2915 m), el Puigmal (2913m), el pic de Bastiments i la serra de l’Albera.
- El Prepirineu: alineació paral·lela a la zona axial, de menor altitud i de formes més suaus, i modelat en materials calcaris. El formen dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial: les serres interiors, que arriben a més de 2.500 m d’altitud (serra de Sant Gervàs, 1.839 m; serra de Boumort, 2.070 m; serra del Cadí, 2.618 m; Pedraforca, 2.497 m; puig de Bassegoda, 1.376 m, etc), i les serres exteriors, amb altituds més modestes (serra de Montsec, 1.679 m; serra de Mont-roig, 1.041 m, etc). Entre els dos grups de serres s’obre la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus menors.
- Serralada prelitoral: Concentra els cims més alts del sistema mediterrani: Guilleries (1204m), Montseny (1712m), Sant Llorenç de Munt (1095m) Montserrat (1236m), les muntanyes de Prades (1201m) i els Ports de Beseit (1447m)
- Depressió prelitoral: fossa tectònica de 200 km que separa les dues serralades des de Girona fins el Camp de Tarragona. És gairebé plana, amb petits serrats o muntanyes molt poc elevades i petites valls.
- Serralada litoral o de la Marina: cim de poca altitud: té uns 100km de llarg i les seves muntanyes no superen els 700m (Montnegre, Garraf, Collserola).
- Plana litoral: s'estén entre la Serralada litoral i la costa; és una franja molt estreta.
Depressió central: ocupa la part central del país. Seguit de terrenys enfonsats o conques (Conca de Barberà, Plana de Vic, Conca d’Òdena) formades per l’acció del Ter i el Llobregat, delimitats per serres i alguns altiplans (Segarra, Solsonès ...). A la part oriental, hi ha la plana lleidatana (Segrià, Urgell...)
"Les costes abruptes poden ser de dos tipus: costes rocoses i costes escarpades. Les costes rocoses es caracteritzen pel fet de ser de pendent inferior a les costes escarpades i d’alçada menor a 20 m. Les costes escarpades, en funció de la seva alçada (més de 20 m), es classifiquen en costes de petits i grans penya-segats. En aquest darrer tipus de costa escarpada no es troben les platges de grans dimensions. En canvi, són característiques les platges encaixades en entrants d’aigua dels penya-segats. Són les anomenades cales.Les costes baixes es caracteritzen pel fet de tenir pendents relativament suaus, sense grans desnivells, i les seves platges es divideixen en platges encaixades i platges obertes. Les platges encaixades s’instal·len a recer dels entrants rocosos del litoral, mentre que les platges obertes són de gran longitud variable. Es caracteritzen pel fet de tenir una línia de platja en planta poc encorbada i estar associades a les planes deltaiques.
Els deltes són importants dipòsits sedimentaris formats a partir dels aportaments d’un riu quan desemboca al mar. Aquests aportaments constitueixen la font principal d’alimentació de materials sòlids a les platges. Les rieres i les rambles del litoral també aporten materials sòlids, encara que les seves dimensions són molt més petites que les dels deltes creats pels rius".
Amb l'ajut del mapa que inclou el mateix treball sobre les comarques i províncies marítimes (i que tens aquí al costat), fes un petit esquema del tipus de costa més habitual a cada zona de la costa catalana, afegeixi una breu descripció i il·lustra-ho amb fotografies on quedin clares les característiques de cada tipus.
A Catalunya hi ha dos grans tipus de conques: les conques internes (els rius principals de les quals són el Ter i el Llobregat) i les conques intercomunitàries (la principal de les quals és la de l'Ebre i els seus afluents).
els seus rius principals
- la seva longitud o llargada en relació a les unitats de relleu que els condicionen
- el seu cabal en relació al clima de la zona
- la regularitat del cabal en funció del clima de la zona
- règim d'alimentació pluvial (nival, pluvial, glaciar, o mixte)
