De 1868 a 1874 s’intenta una rectificació progressista, que s’inicia amb l’exili d’Isabel II i un govern provisional (1868-69) i una Regència (1869-70), per provar sort primer sota la forma d’una monarquia parlamentària amb Amadeu I de Savoia (1871-73) i la Constitució de 1869, i, quan aquest marxa desencantat, sota la forma de la Ia República (febrer de 1873- desembre de 1874).
El desembre de 1868 es van celebrar les primeres eleccions amb sufragi universal masculí, i la Constitució de 1869 va establir una monarquia parlamentària sense dret de vet del rei, bicameral i sufragi universal masculí. La Constitució també regiria a Cuba i Puerto Rico, mentre que les Filipines es continuarien regint per una llei especial).
Tanmateix, l’acumulació de conflictes impedirà la consolidació d’aquesta experiència democràtica [Guerra dels 10 anys de Cuba (1868-78), 3a Guerra Carlista (1872-76), cantonalisme (1873-74)] i tot plegat finirà amb el cop d’estat del general Pavía (gener 1874), que va imposar una república autoritària dirigida pel general Serrano (gener-desembre de 1874), i el cop d’estat del general Martínez Campos en favor de la monarquia (29/12/74).
Cronologia bàsica
- Exili d’Isabel II i govern provisional (1868-69)
- S'inicia la Guerra de Cuba, que durarà fins el 1878 (1868-1878)
- Regència (1869-70)
- Constitució de 1869
- Amadeu I de Savoia (1871-73)
- S'inicia la Tercera Guerra Carlista, que durarà fins el 1876 (1872-1876)
- Primera República (febrer de 1873- desembre de 1874)
- Constitució no nata de 1873
- Crisi del cantonalisme (juliol 1873-gener 1874)
- Cop d’estat del general Pavía (gener 1874), que va imposar una república autoritària dirigida pel general Serrano (gener-desembre de 1874)
- Cop d’estat monàrquic del general Martínez Campos (29/12/74)
.jpg)
les quintes (o servei militar obligatori) eren un mecanisme d'excepció que, tanmateix, es va anar tornant més habitual a mesura que el tamany dels exèrcits creixia al llarg del segle XVIII. Als territoris de l'Antiga Corona d'Aragó, però, encara es va conservar al segle XVIII un mecanisme alternatiu de redempció col·lectiva dels mossos que consistia en una recaptació de diners per part dels gremis o ajuntaments amb els quals es pagaven a joves voluntaris que substituïen els escollits per sorteig. Els intents de la monarquia per acabar amb aquesta possibilitat de redempció van originar protestes el 1726 (fugues i desercions) i el 1773 (en aquest cas, fou l'avalot de les quintes).Aquesta possibilitat de redempció col·lectiva s'acabà amb la revolució liberal i una llei de 1837 instituí la idea d’un exèrcit nacional (i, per tant, s’eliminaven els privilegis d’origen feudal de certs estaments, que els eximia del servei militar) i s'establí la possibilitat de la redempció en metàl·lic, però que havien de pagar els sortejats i impossibilitava la redempció col·lectiva (tot i que alguns ajuntaments continuaren amb aquesta pràctica). Aquesta redempció en metàl·lic individual féu florir les assegurances contra les quintes i provocà revoltes periòdiques: 1845, 1870, 1909.
- Carlins: Carles VI (1846-60) i Carles VII (1868-1909)
- Moderats: Alejandro Mon
- Coalició monàrquico - democràtica
- Unió Liberal: general Serrano
- Progressistes: general Prim, Práxedes Mateo Sagasta, Ruiz Zorrilla
- Demòcrates
- Republicans: Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar, Estanislau Figueres, José María Orense.
Davant l'adulteració gairebé crònica dels processos electorals que s'havia produït sota el regnat d'Isabel II, la revolució de 1868, coneguda com “la Gloriosa”, va ser acollida amb gran entusiasme per àmplies capes del poble perquè havia fet de la reclamació del sufragi universal la veritable bandera del liberalisme democràtic: no era un dret més, sinó la “conquesta més preuada de la Revolució”. La Constitució de 1869 va ser així la conseqüència constitucional immediata de la Revolució de setembre. Així, els punts bàsics que es consideraven l'ànima mateixa de la Revolució del 1868 van quedar consignats al text constitucional: sobirania nacional, sufragi universal, concepció de la Monarquia com a poder constituït i declaració de drets. Per a la seva redacció, els constituents es van inspirar sobretot en la Constitució belga de 1831, per ser la més democràtica que hi havia aleshores, i en la Constitució nord-americana de 1787, per la seva concepció sobre l'origen i els límits del poder i per la seva visió dels drets individuals com a drets naturals.L'apartat més original de la Constitució era la seva àmplia declaració de drets al Títol I (gairebé la tercera part dels articles), que va constituir una espècie de Carta Magna del liberalisme espanyol fins a la Segona República, i que va incloure qüestions fonamentals com el judici per jurat, l'acció popular, el dret d'associació, la llibertat d'ensenyament o la llibertat de cultes (una de les més apassionadament debatudes en aquelles Corts i una novetat autèntica al nostre constitucionalisme) (adaptat i traduït de la pàgina de senado.es dedicada a aquesta constitució)
La revolta federal i els conflictes socials entre el govern provisional i la Regència. Durant la primavera de 1869 s'havia produït un gran procés mobilitzador entre els federals de tota Espanya (no per casualitat aquests republicans eren coneguts com a federals, més que com a republicans). Valentí Almirall havia promogut al maig la firma a Tortosa d'un pacte federal entre els comitès del partit republicà de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears. Un pla semblant van signar a Córdoba els comitès federals d'Andalusia, Extremadura i Múrcia. A Valladolid ho van fer els de Castella i Lleó; a La Corunya, es va signar el pacte d'Astúries i Galícia; i a Eibar el d'Euzkadi. El 30 de juny de 1869, en vigor ja la Regència de Serrano, es va signar a Madrid un «pacte nacional o general» dels federals que establia, en paraules de Pi i Margall, que «amb la lliure pràctica dels drets individuals la insurrecció és un crim; sense, és un deure, tant o més que un dret. Consignar aquest deure en el pacte ens ha semblat avui no només convenient, sinó del tot necessari».
D'altra banda, sota les banderes del federalisme i de l'internacionalisme va emergir l'organització obrera, i les vagues es van convertir en instrument de reivindicació laboral i d'exigència d'unes condicions de vida digna, tant a les zones fabrils de Catalunya, com a les artesanals de València o entre els jornalers urbans de Madrid o entre els del camp andalús. Van xocar amb els criteris dels partits aliats al govern, de manera que el juliol de 1869 el govern de Prim va recuperar per decret una llei de 17 de juliol de 1821 en què es posava sota l'autoritat i la jurisdicció militars els delictes de «conspiració o maquinació directes contra l'observança de la Constitució , o contra la seguretat exterior i interior de l'Estat, o contra la sagrada i inviolable persona del rei constitucional». Una autèntica llei marcial que suspenia les garanties constitucionals en sotmetre aquests delictes a consells de guerra. El pretext eren les partides carlines, però el govern va començar a fer servir aquesta llei contra les mobilitzacions socials i protestes obreres emparades pels federals. A més, Sagasta va donar poders excepcionals als governadors civils per reprimir motins, ja fossin contra els impostos, ja per exigir feina o per ocupar terres. Com que els Voluntaris de la Llibertat eren ciutadans que participaven en aquestes protestes, Sagasta va optar per una mesura dràstica: dissoldre els cossos de Voluntaris de la Llibertat implicats en alguna protesta. Va ser l'espoleta per desencadenar una revolta republicana en cascada per tot Espanya.
Es va produir així l'arrencada de la insurrecció republicana a Catalunya entre el 25 i el 28 de setembre de 1869, amb 8.000 federals armats. El Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona comptava amb sindicalistes obrers com ara Farga Pellicer, Roca i Gal·lès, Jaume Balasch o l'internacionalista Josep Lluis Pellicer, més tard destacat bakuninista. Defensaven tant el republicanisme federal com el cooperativisme obrer. Van cremar registres de la propietat i arxius, van tallar vies de ferrocarril i telègrafs, van exigir drets com el de treball... Van fracassar, però a continuació es va revoltar Andalusia, amb més de 45.000 federals armats, encara que sense gaire organització. Al crit de «Visca la República Federal», els jornalers van ocupar terres, i van exigir terres, treball i la immediata abolició de les quintes i el desestancament de la sal i del tabac, la dissolució de l'exèrcit, etc. Novament van cremar arxius i registres de la propietat, símbols d'aquesta estructura de poder que els excloïa de la riquesa nacional. Aquests eren els significats concrets i palpables del concepte de república federal.
Prim va suspendre les garanties constitucionals i es va enfrontar amb l'exèrcit als insurrectes. Moltes partides federals es van dissoldre quasi immediatament; a Alacant va fracassar la rebel·lió, a Béjar no es va passar de l'intent, hi va haver resistències heroiques a Cadis i Màlaga, però als casos de Saragossa i València, els esdeveniments van adquirir el caràcter de guerra, amb autèntiques batalles contra l'exèrcit. A Saragossa van resistir cinc dies, del 7 al 12 d'octubre. A València van lluitar 6.000 federals contra 23.000 soldats. Era el darrer baluard.
El fracàs de la insurrecció va consolidar el lideratge de Pi i Margall, partidari de les vies legals per assolir la república federal. Pi va aconseguir que els diputats federals tornessin a les Corts i va derrotar Castelar en la pugna entre federalisme i unitarisme. El 1870 va ser elegit president dels republicans que a més van establir un directori federal per sobre dels pactes regionals, van insistir en el caràcter pacífic del partit i van intensificar la propaganda com a via d'expansió i convenciment, encara que no per això importants sectors federals deixessin de defensar la necessitat de la «intransigència revolucionària» (traduït i adaptat de Juan Sisinio Pérez Garzón, «El Sexenio Democrático en el proceso de modernización de la España contemporánea», Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne [En línea], 55 | 2020, Publicat el 01 septiembre 2020)
- Amplia l'avalot de 1870 contra les quintes a Enciclopèdia.cat. Cada abril el districte de Gràcia commemora els fets de 1870. Foto: Ajuntament de Barcelona
.jpg)
Pel que fa als conflictes militars, cal comptar en primer lloc la continuïtat de la Guerra dels 10 anys de Cuba (1868-1878). Conclusió d’un llarg període de desavinences entre grups cubans de classes mitges i l’administració espanyola, que governava amb lleis especials i no permetia l’expressió política del descontentament. Conclou amb la victòria espanyola en aliança amb el “partido espanyol” de Cuba (de grans propietaris esclavistes i contrari a les reformes que durant el Sexenni s’havien intentat implantar). El conveni de Zanjón incloïa l’alliberament d’alguns esclaus (l’esclavitud va ser abolida el 1888) i una certa llibertat de premsa i de reunió.
- Al País Basc i Navarra, els carlins van ser derrotats a Oroquieta, i això, junt amb el Conveni d'Amorebieta que va signar el carlisme de Biscaia, va aturar el moviment durant tot el 1872, que no renaixeria fins el 1873, ja amb la República.
- A Catalunya, l'activitat carlina també va ser baixa durant tot l'any i no es reviscolà fins a la tardor, per a continuar durant l'any següent
- Una dinàmica semblant tingué el carlisme al País Valencià, sobretot a la zona del Maestrat.
.png)
Davant de l'abdicació del rei, es van reunir de manera conjunta el Congrés i el Senat (Assemblea Constituent ) i van proclamar, l'11 de febrer de 1873, la República per 258 vots a favor i 32 vots en contra, amb els vots de radicals i republicans, i sense concretar si la república havia de ser federal o unitària. Tot seguit es va nomenar el republicà federal Estanislau Figueres com a cap de govern (imatge: fotografia d'Estanislau Figueres, Viquipèdia).
El Congreso de los Diputados y el Senado de la Nación
española, constituidos legítimamente en Cortes Soberanas, se enteraron de la siguiente comunicación y mensaje de S. M. el Rey D. Amadeo I de Saboya (...):AL CONGRESO (...) Dos años largos há que ciño la Corona de España y la España vive en
constante lucha, viendo cada dia más lejana la era de paz
y de ventura, que tan ardientemente anhelo. Si fuesen
extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente
de estos soldados, tan valientes como sufridos, seria el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada,
con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la Nación son españoles, todos invocan el dulce
nombre de la patria, todos pelean y se agitan por su bien;
y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador
y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan
opuestas manifestaciones de la opinión pública es im posible atinar cuál es la verdadera, y más imposible todavía
hallar el remedio para tamaños males.Lo he buscado ávidam ente dentro de la ley y no lo he
hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla (...)Estad seguros de que al desprenderme de la Corona no
me desprendo del amor á esta España tan noble como desgraciada, y de que no llevo otro pesar que el de no haberme sido posible procurarla todo el bien que mi leal corazon para ella apetecia.=A M A D E O .= Palacio de Madrid 11
de Febrero de 1873.Aceptadas la renuncia formulada en el anterior dociurnento y la que el Sr. Ministro de Estado, en nombre del
Gobierno, hacia del encargo que del Rey habla recibido, la
Asamblea acordó dirigir á S. M. el siguiente mensaje:LA ASAMBLEA NACIONAL A S.M. EL REY D.AMADEO I (...)(...) el conocimiento que tienen del inquebrantable
carácter de v. M., la justicia que hacen á la madurez de
sus ideas y á la perseverancia de sus propósitos, impiden
á las córtes rogar á v. M que vuelva sobre su acuerdo, y
las deciden á notificarle que han asumido en sí el poder
supremo y la soberanía de Ja Nación para proveer, en circunstancias tan críticas y con la rapidez que aconseja lo
grave del peligro y lo supremo de la situación, á salvar la
democracia, que es la base de nuestra política; la libertad, que es el alma de nuestro derecho; la Nación, que es nuestra inmortal y cariñosa madre, por la cual estamos todos
decididos á sacrificar sin esfuerzo, no sólo nuestras individuales ideas, sino también nuestro nombre y nuestra
existencia (...)Palacio de las Córtes 11 de Febrero de 1873 (...)A propuesta de varios individuos de su seno, la Asamblea Nacional acordó:
1.° Que la Asamblea Nacional reasumiese todos los
poderes, declarando como forma de Gobierno de la Nación
la República y dejando á las Córtes Constituyentes la organización de esta forma de Gobierno.
2.“ Que se eligiese por nombramiento directo de la Asamblea el Poder Ejecutivo amovible y responsable ante
la misma.
En virtud de este último acuerdo se procedió á elegir
los individuos que debían componer dicho Poder Ejecutivo de la República.
PRESIDENCIA DE LA ASAMBLEA NACIONAL
La Asamblea Nacional, en uso de su soberanía, ha tenido á bien elegir el Poder Ejecutivo de la República
nombrando Presidente del mismo á D. Estanislao Figueras; Ministro de Estado á D. Emilio Castelar; Ministro de
Gracia y Justicia á D. Nicolás Salmerón y Alonso, Ministro de Hacienda á D. José Echegaray, Ministro de la
Guerra á D. Fernando Fernandez de Córdova, Ministro de Marina á D. José María de Beranger; Ministro de la Gobernación á D. Francisco Pí y Margall, Ministro de Fomento á D. Manuel Becerra, y Ministro de Ultramar á Don
Francisco Salmerón y Alonso.Palacio de la Asamblea Nacional en Madrid á doce de
Febrero de mil ochocientos setenta y tres(Gaceta de Madrid, 12/2/1873)
- La primera, que efectivament va suposar un exercici d'aprofundiment de la democràcia, de descentralització i d'ampliació de drets socials que s'havia iniciat amb la Constitució de 1869, i que en el cas de la República es a intentar plasmar en la Constitució de 1873 i que sovint va ser dut a terme pels ajuntaments, com per exemple la posada en pràctica d'obres públiques per pal·liar l'atur.
- La segona, que la República es va haver d'enfrontar als mateixos problemes que la monarquia d'Amadeu I, sense que a aquest règim se li posi l'etiqueta de caòtic:
- La 3a Guerra Carlista va prendre volada en els darrers mesos de la monarquia d'Amadeu I i els carlistes van assolir el seu màxim d'activitat durant els anys 1873 i 1874. Van assetjar Bilbao i a Catalunya van conquerir Vic, Olot i la Seu d'Urgell, van establir uns inicis d'administració, van cobrar impostos i van posar l'exèrcit republicà a la defensiva;
- A Cuba va continuar la Guerra dels 10 anys;
- Les mateixes forces que s'havien oposat a Amadeu I (l'església i les classes altes) van continuar oposant-se a la República.
- El conflicte que es va afegir a la República va ser el cantonalisme, que es va iniciar el juliol de 1873 i que no es va donar per acabat fins el gener de 1874.
ORDEN Y REFORMAS. No es necesario fijar mucho la atención sobre el estado en que se encuentra el país para comprender que las dos grandes necesidades del momento presente son orden público á todo trance y reformas políticas y sociales, emprendidas con la valentía propia de un partido que, como el republicano, se obligó en la oposición no solo á completar la libertad, mutilada por el doctrinarismo de los bandos monárquicos, sino también á inaugurar esa era de justicia y de igualdad tanto tiempo esperada en vano por el pueblo que trabaja y sufre (...) Poco importará que se promulguen excelentes leyes sí la anarquía las convierte en letra muerta (...) Por el contrario, el orden sin la libertad y Ia justicia no es más que el statu quo de (...) todos los abusos, de todas las tiranías (...) Moralización del ejército, restableciendo la disciplina y revisando las hojas de servicio; separación de la Iglesia, y el Estado; enseñanza gratuita y obligatoría; abolición de la esclavitud en Cuba; institución de jurados mixtos de obreros y capitalistas ; reglamentación moral é higiénica del trabajo: hé aquí una serie de trascendentales reformas ofrecidas por él Sr. Pi en su programa (...) (La Igualdad. Diario republicano federal, 7/7/1873.
Després de les eleccions i de la constitució de les Corts, es va crear el 20 de juny de 1873 una Comissió Constitucional, presidida per Castelar, perquè redactés un projecte de Constitució que respongués a tres exigències: a) La conservació de la llibertat i de la democràcia; b) l'establiment d'una federació, sense perjudici de la unitat d'Espanya, i c) una nítida separació entre els poders del Estat. Tot i la ràpida redacció del projecte constitucional per la Comissió i de la seva presentació al Ple el 17 de juliol, les Corts només van celebrar tres dies de debat a l'agost (de l'11 al 14) a causa de l'auge dels conflictes que hi havia aleshores. Els principals defensors del text redactat van ser Pi i Margall i el mateix Castelar (adaptat i traduït de Fco Javier Enériz, ""El proyecto de constitución federal de la I República Española", https://academica-e.unavarra.es/ s.l. s.d.)
Durant el mandat de Pi, els republicans d'extrema esquerra van mostrar la seva impaciència. Temien un viratge conservador de la República, per la qual cosa van pretendre accelerar el procés de descentralització amb la proclamació unilateral de cantons per concretar la federal. A finals de juny, els diputats intransigents van abandonar el Parlament i van crear un Comitè de Salvació Pública Nacional a Madrid, recolzat per uns 80-95 diputats dissidents per pressionar al govern de Pi. Pi no els va seguir i per això van iniciar la insurrecció.
En conseqüència, la Rebel·lió cantonal va ser una insurrecció dels republicans intransigents, que es va desenvolupar durant la Primera República Espanyola entre juliol de 1873 i gener de 1874. Els promotors van ser els diputats republicans de l'extrema esquerra, que defensaven el pacte i la creació de cantons autònoms per a la seva federació lliure a la República Federal proclamada al Parlament. La seva acció es va plasmar en actes revolucionaris que van constituir un comitè o cantó independent a 24 localitats espanyoles, sent Andalusia, amb nou cantons (Sevilla, Cadis, Algeciras, Màlaga, Granada, Bailén, Andújar, Arjona i Linares) i tres comitès (Tarifa, Motril i Sanlúcar), la regió més conflictiva; seguida de València amb quatre cantons (València, Alacant, Torrevella i Castelló) i un comitè (Oriola), Castella amb quatre cantons (Camuñas, Salamanca, Àvila i Béjar) i Múrcia amb tres cantons (Cartagena, Múrcia i Almansa).
Amb proporcions variables, el cantonalisme va ser un moviment interclassista i va comptar amb el suport dels republicans intransigents i dels internacionalistes de l'AIT (Adaptat i traduït de Quintí Casals, "El cantonalismo (1873): Notas para un estudio comparado", Aportes, 110, 3/2022)
El Gobierno de la República ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto á no ceder en el camino emprendido por ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus más disimulados y recónditos abrí os á los perturbadores de la tranquilidad pública y á toda sociedad que, como la llamada Internacional, atente contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales. En su consecuencia, el Poder Ejecutivo de la República ha tenido á bien decretar lo siguiente:
Artículo 1.º Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y sociedades políticas en las que de palabra ú obra se conspire contra la seguridad pública, contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y contra el poder constituido.
Art. 2.º Todas las autoridades quedan encargadas, bajo su más estrecha responsabilidad y dentro de sus atribuciones respectivas, del cumplimiento rápido y fiel de este decreto.
=Madrid, 10 de enero de 1874 . - El Presidente del Poder Ejecutivo de la República, Francisco Serrano. - El Ministro de la Gobernación, Eugeni García Ruiz.= (font: http://www.ub.edu/ciudadania)
La primera experiència republicana a la història d'Espanya es va caracteritzar per un doble interès: instaurar, per una banda, un Estat democràtic de Dret sustentat en el reconeixement dels drets naturals inherents a tots els homes, i, per altra banda, cercar una solució constitucional de canvi radical a l'organització centralista de l'Estat. Moltes de les qüestions que va voler abordar la Primera República continuen essent d'actualitat, com el reconeixement dels drets públics i de les llibertats civils tant dels individus com de les col·lectivitats a partir de la dignitat humana, la democràcia i l'Estat de dret com a formes d'organització política, la divisió i la separació dels poders, l'aconfessionalitat de l'Estat respecte de l'Església i, sobretot, l'organització territorial del poder públic sobre la base d'un federalisme moderat i gens intransigent a partir del reconeixement de l'existència de regions a què es dotava de la màxima competència possible en tot allò que no fos incompatible amb la unitat de la Nació espanyola i que es fonamentava en el principi que allò que la Constitució federal no lliurava a la Federació o poder central corresponia als estats regionals.
- Sobirania popular. L'art. 42 proclama que la sobirania resideix en tots els ciutadans, i s'exerceix en representació seva pels organismes polítics de la República constituïda pel sufragi universal. Aquesta formulació vincula estretament la sobirania nacional al sufragi universal, ja que, d'altra banda, la Nació és constituïda pel conjunt dels ciutadans.
- Drets i llibertats. Al títol Preliminar es proclama l'existència d'uns drets naturals que "Tota persona troba assegurats a la República, sense que cap poder tingui facultats per cohibir-lo, ni llei cap autoritat per minvar-los" considerant aquests drets anteriors i superiors a tota legislació. Xifra aquests drets en: dret a la vida, seguretat, a la dignitat de la vida, al lliure exercici del pensament, i a la lliure expressió de consciència, així com a la difusió de les seves idees per mitjà de l'ensenyament, al dret de reunió i d'associació, a la llibertat de treball, de la indústria, del comerç interior, del crèdit, al dret de propietat, a la igualtat davant de la llei, al dret a ser jurat i jutjat pels jurats, al dret a la defensa libèrrima als judicis, i al dret en cas de caure en culpa o delicte a la correcció ia la purificació per mitjà de la pena.
- Laïcisme. El projecte de 1873, juntament amb la llibertat de cultes (art. 34), separa l'Església de l'Estat (art. 35), i en un plantejament més radical, “prohibeix a la Nació, o als Estats regionals i als municipis subvencionar directament ni indirectament cap culte". Completa aquests principis mitjançant aspectes concrets que havien estat "vedat tancat" de l'Església com l'ensenyament, que s'enquadra en el dret de difusió de les idees, o les actes de naixement, matrimoni i defunció, que passen a ser potestat de l'Estat ( article 37).
- Divisió de poders. Es planteja de forma rígida, inspirant-se en el model de la Constitució nord-americana de 1787. El poder legislatiu és exercit exclusivament per les Corts, el judicial pels Jurats i Jutges a què es garanteix la seva independència, i l'Executiu al Consell de Ministres, configurant-se un nou poder "de relació" que es diposita al President de la República.
- República federal. Estableix que “la forma de govern de la nació espanyola és la República federal”. El territori es divideix en els següents Estats: Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València i Regions Bascongades, als quals podrien afegir-se en el futur les Illes Filipines, així com territoris radicats a l'Àfrica, en virtut del progrés que s'hi produeixin. La Federació comptava amb un text constitucional, i també en tenien un cadascun dels Estats.
Projecte de Constitució Federal de la
República Espanyola (17-7-1873)
Título III. De los Poderes públicos
Artículo 39.- La forma de gobierno de la Nación española es la República federal.
Artículo 40.- En la organización política de la Nación española todo lo individual es de la pura competencia del individuo: todo lo municipal es del Municipio; todo lo regional es del Estado, y todo lo nacional de la Federación.
Artículo 41.- Todos los Poderes son electivos, amovibles y responsables.
Artículo 42.- La soberanía reside en todos los ciudadanos, y se ejerce en representación suya por los organismos políticos de la República constituida por medio de sufragio universal.
Artículo 43.- Estos organismos son:
1. El Municipio;
2. El Estado regional;
3. El Estado federal o Nación.
La soberanía de cada organismo reconoce por límites los derechos de la personalidad humana. Además, el Municipio reconoce los derechos del Estado, y el Estado los derechos de la Federación.
Artículo 44.- En África y en Asia posee la República española territorios en que no se han desarrollado todavía suficientemente los organismos políticos, y que, por tanto, se regirán por leyes especiales, destinadas a implantar allí los derechos naturales del hombre y a procurar una educación humana y progresiva.
Título IV
Artículo 45.- El poder de la Federación se divide en Poder legislativo, Poder ejecutivo, Poder judicial y Poder de relación entre estos Poderes.
Artículo 46.- El Poder legislativo será ejercido exclusivamente por las Cortes.
Artículo 47.- El Poder ejecutivo será ejercido por los ministros.
Artículo 48.- El Poder judicial será ejercido por Jurados y Jueces, cuyo nombramiento no dependerá jamás de otros Poderes públicos.
Artículo 49.- El Poder de relación será ejercido por el Presidente de la República.
Título V. De las facultades correspondientes a los Poderes públicos de la Federación
1. Relaciones exteriores;
2. Tratados de paz y de comercio;
3. Declaración de guerra exterior, que ser siempre objeto de una ley;
4. Arreglo de las cuestiones territoriales y de las competencias entre los Estados;
5. Conservación de la unidad y de la integridad nacional;
6. Fuerzas de mar y tierra y nombramiento de todos sus jefes;
7. Correos;
8. Telégrafos;
9. Ferrocarriles, caminos generales, medios oficiales de comunicación marítima y terrestre y obras públicas de interés nacional;
10. Deuda nacional;
11. Empréstitos nacionales;
12. Contribuciones y rentas que sean necesarias para el mantenimiento de los servicios federales;
13. Gobierno de los territorios y colonias;
14. Envío de delegados a los Estados para la percepción de los tributos y el mando de las fuerzas militares encargadas de velar por el cumplimiento de las leyes federales;
15. Códigos generales;
16. Unidad de moneda, pesos y medidas;
17. Aduanas y aranceles;
18. Sanidad, iluminación de las costas, navegación;
19. Montes y minas, canales generales de riego;
20. Establecimiento de la universidad federal y de cuatro escuelas normales superiores de agricultura, artes y oficios en los cuatro puntos de la Federación que se terminen por una ley;
21. Los bienes y derechos de la Nación;
22. Conservación del orden público y declaración del estado de guerra civil;
23. Restablecimiento de la ley por medio de la fuerza cuando un motín o una sublevación comprometan los intereses y derechos generales de la sociedad en cualquier punto de la Federación.
Título VI. Del Poder legislativo
Artículo 50.- Las Cortes se compondrán de dos Cuerpos: Congreso y Senado.
Artículo 51.- El Congreso se compondrá de diputados, debiendo haber uno por cada 50.000 almas, y siendo todos elegidos por sufragio universal directo.
Artículo 52.- Los senadores serán elegidos por las Cortes de sus respectivos Estados, que enviarán cuatro por cada Estado, sea cualquiera su importancia y el número de sus habitantes.
Artículo 53.- Las Cortes se renovarán en su totalidad cada dos años.
Título VII. De la celebración y facultades de las Cortes
(...)
Artículo 56.- Cada uno de los Cuerpos Colegisladores tendrán las facultades siguientes:
1. Formar el respectivo reglamento para su gobierno interior;
2. Examinar la legalidad de la aptitud de los individuos que la compongan;
3. Nombrar, al constituirse, su Presidente, Vicepresidente y Secretarios.
(...)
Artículo 69.- Para ser diputado se exige el carácter de ciudadano español y tener veinticinco años de edad; para ser senador el carácter de ciudadano español y cuarenta años de edad.
Título VIII. Facultades especiales del Senado
Artículo 70.- El Senado no tiene la iniciativa de las leyes.
Corresponde al Senado exclusivamente examinar si las leyes del Congreso desconocen los derechos de la personalidad humana, o los poderes de los organismos políticos o las facultades de la Federación, o el Código fundamental. Si el Senado, después de madura deliberación, declara que no, la ley, se promulgará en toda la Nación.
(...)
Artículo 71.- El Poder ejecutivo será ejercido por el Congreso de Ministros, bajo la dirección de un Presidente, el cual será nombrado por el Presidente de la República.
Artículo 72.- Al Poder ejecutivo le compete:
1. Disponer del ejército de mar y tierra para seguridad interior y defensa exterior de la Federación;
2. Disponer el empleo de las reservas, siempre que sean llamadas por una ley;
3. Nombrar los empleados públicos de la Federación;
4. Distribuir los ingresos y hacer los gastos con arreglo a las leyes;
5. Emplear todos los medios legítimos para que se cumpla y se respete la ley;
6. Facilitar al Poder judicial el ejercicio expedito de sus funciones;
7. Presentar a las Cortes memorias anuales sobre el estado de la Administración pública, y proponer a su deliberación y sanción las leyes que le parezcan conveniente;
8. Enviar a cada Estado regional un delegado con encargo expreso de vigilar el cumplimiento de la Constitución y de las leyes, y de los decretos y reglamentos federales; pero sin autoridad ninguna dentro del Estado o del Municipio;
9. Dar reglamentos para la ejecución de las leyes.
Título X. Del Poder judicial
1. El Poder judicial no emanará ni del Poder ejecutivo ni del Poder legislativo;
2. Queda prohibido al Poder ejecutivo, en todos sus grados, imponer penas, ni personales ni pecuniarias, por mínimas que sean. Todo castigo se impondrá por el Poder judicial;
3. Todos los Tribunales serán colegiados;
4. Se establece el Jurado para toda clase de delitos.
(...)
Artículo 73.- El Tribunal Supremo Federal se compondrá de tres magistrados por cada Estado de la Federación.
(...)
Artículo 78.- En los litigios entre los Estados entenderá y decidirá el Tribunal Supremo de la Federación.
(...)
Artículo 81.- El Poder de relación será ejercido por un ciudadano mayor de treinta años que llevará el Título de Presidente de la República Federal, y cuyo cargo sólo durará cuatro años, no siendo inmediatamente reelegible.
Artículo 82.- Habrá también un Vicepresidente, encargado de reemplazar al Presidente cuando se inhabilitare por muerte, por larga enfermedad o por virtud de sentencia judicial.
Al Presidente compete:
1. Promulgar dentro de los quince días siguientes a su aprobación definitiva las leyes que decreten y sancionen las Cortes, salvo el caso de que las Cortes declaren la promulgación urgente;
2. Hacer, en caso de una disidencia sobre la promulgación de las leyes entre el Senado y el Congreso, a este último las observaciones juzgue necesarias;
3. Convocar las reuniones extraordinarias de las Cortes cuando lo requiera así el estado de la Nación;
4. Dirigir mensajes a los Poderes públicos recordándoles el cumplimiento de sus deberes legales;
5. Nombrar y separar con toda libertad al Presidente del Poder ejecutivo;
6. Nombrar los embajadores, ministros y agentes diplomáticos;
7. Recibir los embajadores, ministros y agentes diplomáticos de las demás naciones;
8. Sostener las relaciones internacionales;
9. Conocer los indultos;
10. Cuidar de que sean garantizadas las Constituciones particulares de los Estados;
11. Personificar el Poder supremo y la suprema dignidad de la Nación; y a este fin se le señalará por la ley sueldos y honores, que no podrán ser alterados durante el período de su mando.
Título XII. De la elección del Presidente y Vicepresidente de la República
Artículo 83.- Los electores votarán en cada Estado una Junta compuesta de doble número de individuos del que envían al Congreso y al Senado federales.
Artículo 84.- No pueden pertenecer a esta Junta los empleados del Gobierno federal.
Artículo 85.- Reunida la Junta en la capital del Estado, procederá al nombramiento del Presidente y Vicepresidente de la República, inscribiendo cada nombre en una papeleta indicando el cargo para que le designen.
(...)
Artículo 92.- Los Estados tienen completa autonomía económico-administrativa y toda la autonomía política compatible con la existencia de la Nación.
Artículo 93.- Los Estados tienen la facultad de darse una Constitución política, que no podrá en ningún caso contradecir a la presente Constitución.
Artículo 94.- Los Estados nombran sus Gobiernos respectivos y sus asambleas legislativas por sufragio universal.
Artículo 95.- En la elección de los Gobiernos, de los legisladores y de los empleados de los Estados no podrá nunca intervenir ni directa ni indirectamente el poder federal.
Artículo 96.- Los Estados regirán su política propia, su industria, su hacienda, sus obras públicas, sus caminos regionales, su beneficencia, su instrucción y todos los asuntos civiles y sociales que no hayan sido por esta Constitución remitidos al Poder federal.
Artículo 97.- Los Estados podrán levantar empréstitos y emitir deuda pública para promover su prosperidad interior.
Artículo 98.- Los Estados tendrán obligación de conservar un Instituto de segunda enseñanza por cada una de las actuales provincias y la facultad de fundar las Universidades y escuelas especiales que estimen conveniente.
Artículo 99.- Los Estados no podrán legislar ni contra los derechos individuales, ni contra la forma democrática republicana, ni contra la unidad y la integridad de la Patria, ni contra la Constitución federal.
Artículo 100.- Los Estados regularán a su arbitrio, y bajo sus expensas, su organización territorial.
Artículo 101.- Los Estados no podrán mantener más fuerza pública que la necesaria para su política y seguridad interior.
La paz general de los Estados se halla garantizada por la Federación, y los Poderes federales podrán distribuir la fuerza nacional a su arbitrio, sin necesidad de pedir consentimiento alguno a los Estados.
Los Estados no podrán jamás apelar a la fuerza de las armas unos contra otros, y tendrán que someter sus diferencias a la jurisdicción del Tribunal Supremo federal.
Cuando un Estado o parte de él se insurreccionare contra los Poderes públicos de la Nación, pagará los gastos de la guerra.
Los Estados constituirán sus Poderes con entera libertad, pero con analogía al tipo federal, y dividiéndolos en los tres fundamentales de legislativo, ejecutivo y judicial.
Artículo 102.- Los Estados sujetarán sus Constituciones respectivas al juicio y sanción de las Cortes federales, que examinarán si están respetados o no en ellas los derechos de la personalidad humana, los límites de cada Poder y los preceptos de la Constitución federal.
Artículo 103.- Los ciudadanos de cada Estado gozarán de todos los derechos unidos al Título de ciudadano en todos los otros Estados.
Artículo 104.- Ningún nuevo Estado será erigido o formado en la jurisdicción de otro Estado.
Artículo 105.- Ningún nuevo Estado será formado de la reunión de dos o más Estados sin el consentimiento de las Cortes de los Estados interesados y sin la sanción de las Cortes federales.
Artículo 106.- Los Municipios tienen en todo lo municipal autonomía administrativa, económica y política.
Los Municipios nombrarán por sufragio universal sus gobiernos o sus alcaldes, que ejercerán el poder ejecutivo municipal.
Nombrarán también por sufragio universal sus Ayuntamientos, que darán reglas sobre los asuntos municipales.
Nombrarán por sufragio universal sus jueces, que entenderán en las faltas y en los juicios verbales y actos de conciliación.
(...)
