En morir Ferran VII el 1833, la seva filla, Isabel II, una nena de 13 anys, pujà al tron i tot seguit
esclatà la guerra que coneixem com la Primera Guerra Carlina (1833-40) entre els liberals i els carlins (o absolutistes), que culminà amb el triomf liberal i la construcció de l’estat liberal sota hegemonia moderada, sense que una segona guerra carlina (la dels Matiners, 1846-49) capgirés el resultat. Fou en aquest moment que es construí l'estat liberal espanyol amb les característiques que tindrà durant molts anys: freqüent predomini dels militars a la vida política, importància de les camarilles i adulteració de les eleccions, i uniformització i centralització administrativa basada en les províncies. Perdut l’imperi, Espanya haurà de circumscriure’s a la Península, mentre que les colònies restants es governaran per lleis especials. L'estat i les elits espanyoles i catalanes imposaran el castellà com a llengua oficial i de cultura. Els anys 1840-43 i 1854-56 seran els únics de predomini progressista i en ells s'iniciarà la història del sindicalisme, primer a Catalunya (el 1840) i després a la resta d’Espanya (a partir de 1854). El 1855 tindrà lloc la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya
Cronologia bàsica
- Minoria d'edat d'Isabel II (1833 - novembre de 1843), coincideix essencialment amb la Revolució liberal (1833-1844)
- Regència de Maria Cristina i Primera Guerra Carlina (1833-1840)
- Estatut reial de 1834 (carta atorgada)
- Constitució de 1837
- Trienni esparterista o regència d'Espartero (1840-43)
- Bombardeigs de diverses ciutats espanyoles
- O'Donnell bombardeja Pamplona en el seu cop d'estat fallit contra Espartero (1841)
- Espartero bombardeja Barcelona (1842)
- Regència de facto del govern (juliol de 1843 - novembre de 1843)
- Tropes governamentals bombardegen Barcelona i Girona (1843)
- Majoria d'edat d'Isabel II (novembre de 1843 - 1868), coincideix essencialment amb
- Dècada moderada (maig 1844-54)
- Constitució de 1845
- Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina (1846-1849)
- Bienni Progressista (1854-1856)
- Constitució no nata de 1856
- La crisi dels moderats (1856-1868)
- Expedició franco-espanyola contra a la Coxinxina (actual Vietnam) (1858-1862); inicia la conquesta francesa de la Indoxina
- Guerra del Marroc (1859-1860)
- Expedició militar a Mèxic, amb Gran Bretanya i França per cobrar el deute després que Mèxic fes suspensió de pagaments (1861-62); va desencadenar la Segona Intervenció Francesa a Mèxic (1862-1867)
- Guerra del Pacífic o Guerra contra Espanya, amb Perú i Xile (1865-66)
La Revolució Liberal: la regència de Maria Cristina (1833-1840)
Ferran VII va morir el 29/9/1833 i la seva filla Isabel, aleshores una nena de 3 anys, va ser proclamada reina, amb la seva mare, Maria Cristina de Borbó - Dues Sicílies, com a regent. Immediatament, també, va esclatar la guerra civil, menada pel germà del rei difunt, Carles Maria Isidre de Borbó, que es considerava el rei legítim. Fou la Primera Guerra Carlina (o carlista, que duraria fins el 1840).
Al mapa, principals zones carlines, batalles, i, amb groc, ciutats liberals en territori carlí o amb forta influència carlina (font: Viquipèdia)
La política liberal d’una única legislació i un únic aparell fiscal amenaçava l’estabilitat dels sectors que dominaven el govern foral, mentre que a Catalunya i el País Valencià grups de propietaris rurals i de petita noblesa, amb àmplies clienteles entre els camperols pobres i amb lligams amb el clergat, veien el liberalisme com un element de disrupció de la societat a causa de l’ascens de les ciutats i de nous grups socials que identificaven amb el liberalisme. També la guerra oferia a la població pobre o empobrida oportunitats de sou, de guanys o de pillatge, en contraposició a les zones més dinàmiques de Catalunya on l’oferta de feina era molt major.Al capdavall, el carlisme oferia també una explicació de la història i del present:
Per als antiliberals, el temps estava condicionat per la Providència, que emprava esdeveniments traumàtics —les revolucions— com a banc de proves i expiació dels pecats. El liberalisme era una baula més de la llarga cadena d’atemptats de l’Home contra Déu. La catàstrofe només podia evitar-se amb el retorn de la civilització catòlica. La utopia carlista era un primer esglaó d’una restauració providencialista prèvia al regnat social de Crist (Ferran Lluís Toledano).Al País Basc, la defensa dels furs, per tant, era important, mentre que a Catalunya una vague reivindicació d’una monarquia de províncies no centralista, semblant a l’anterior a 1714, no es va concretar una mica més fins després de 1868.
La guerra de 1833-40 va tenir tres fases:
- De 1833 a 1835, els carlins van construir una administració paral·lela al País Basc i Navarra, però van fracassar en l’intent de presa de Bilbao, on va morir el principal líder militar de la zona nord, Zumalacárregui.
- De 1835 a 1837, els carlins organitzaren dues expedicions pel conjunt d’Espanya (una protagonitzada per Carles mateix que es va presentar a les portes de Madrid), per intentar aixecar altres territoris i unir-los a la seva causa, però van fracassar en el seu intent.
- De 1835 a 1840, l’ofensiva liberal, comandada pel general Espartero, va desfer el carlisme. Amb el Conveni de Bergara (agost de 1839), un dels principals militars carlins, el general Maroto, va deixar els combats, però el pretendent i la majoria dels carlins ho van rebutjar. Les darreres zones carlines van caure l'estiu de 1840.
.jpg)
Imatge: Maria Cristina i la "reina - nena" Isabel II a qui el liberalisme imaginava tota mena de virtuts com a símbol de la nova era que obriria el liberalisme (foto: Viquipèdia).
El gener de 1834 Francisco Martínez de la Rosa substituïa a Cea Bermúdez i a l’abril es publicava un “Estatuto real para la convocación de las cortes generales del reino” que, apel·lant a un antic “fuero y costumbre de España”, encara que ara en desús, es convocaven unes Corts bicamerals (compostes d’un Estamento de Próceres i d’un Estamento de Procuradores) summament restringides en els seus membres, electors (en els Procuradores, perquè els Próceres eren de nomenament reial) i en les seves funcions (jurament del rei o regent en prendre possessió, elevar peticions a la corona, votar tributs i contribucions, i discutir les qüestions que proposi la Corona). L’Estatut, que normalment es considera una “carta atorgada”, no tenia cap mena de declaració de drets, era considerat ell mateix com una concessió de la Corona, no reconeixia cap mena de sobirania popular ni nacional (amb molt d’optimisme es pot considerar que avalava una sobirania compartida de corona i corts), i el sufragi era indirecte i, a més, donava dret a vot a menys de l’1% de la població (s'ha calculat que podria ser el 0,15% de la població).
Les eleccions tingueren lloc l’estiu de 1834 i foren guanyades per liberals de signes divers. L’immobilisme del ministeri, el que semblava la tibiesa governamental amb el carlisme, o la complicitat de l’Església, van exasperar els ànims de bona part del liberalisme i la regent i el seu cercle es van veure superats pels esdeveniments. La revolta popular i la pressió liberal a través de les Juntes van marcar el pas de l’agenda política. La posició davant de tots aquests problemes dividiria el liberalisme en progressistes i moderats (els moderats eren coneguts també com el partit de la Corona, per l'afinitat amb la regent).
El 1834, hi havia en el liberalisme la convicció que els frares donaven suport als carlins. A l’estiu hi hagué una epidèmia de còlera i s’acusà als frares d’enverinar les aigües i provocar l’epidèmia, i d’aquí s’iniciaren els assalts als convents de Madrid, els dies 17 i 18 de juliol, en un context en què bona part de la guarnició militar i del poble menut devia veure-ho amb bons ulls (aquests fets es van anomenar la "degolla dels frares").
Els avalots anticlericals es van repetir el 1835: Saragossa a l’abril, a Saragossa altre cop i a Reus al juliol, i també a Barcelona (on la “bullanga” afectà els convents -sempre d’homes, sense que monges ni la majoria de capellans fossin molestats- i el seminari) i altres poblacions catalanes, si bé en aquests casos els frares ja havien marxat dels convents: Valls, Sabadell, Mataró, el monestir de Poblet, etc. Fou una exclaustració generalitzada, amb el resultat de prop de 70 morts (dels quals, 8 capellans), portada a terme pel poble menut (artesans, oficials i aprenents, petits botiguers i artesans, obrers i camperols), mentre l’exèrcit, la milícia nacional i grups de les classes més benestants s’ho miraven. La burgesia només s’esverà de veritat quan, a les bullangues del 5 i 6 d’agost de Barcelona es cremà el vapor Bonaplata en un acte luddita. La creació, tot seguit, de Juntes de “representants” del poble havia de servir, al mateix temps, per controlar la situació per part dels liberals i per pressionar al govern.
Efectivament, aquell mateix agost de 1835 els moviments juntistes s’escamparien per la geografia peninsular i obligarien la regent a nomenar un progressista com a cap del govern: Juan Álvarez Mendizábal. El maig de 1836 la regent volgué treure’s els progressistes de davant i nomenà a Istúriz, molt més moderat, però la censura de les Corts, i, sobretot, una nova allau de juntes que culminà amb una pressió directa a la regent en l’avalot de sergents que tingue lloc l'agost de 1836 a La Granja (un dels llocs reials) l’obligà a proclamar la Constitució del 12 i a un nou govern progressista, ara amb José M. Calatrava (agost 1836).
En aquells anys, el progressisme portà terme dues grans activitats legislatives, referida, una, a normatives econòmiques i, l'altra, a la representativitat i organització de les institucions.
El gener de 1834 Francisco Martínez de la Rosa substituïa a Cea Bermúdez i a l’abril es publicava un “Estatuto real para la convocación de las cortes generales del reino” que, apel·lant a un antic “fuero y costumbre de España”, encara que ara en desús, es convocaven unes Corts bicamerals (compostes d’un Estamento de Próceres i d’un Estamento de Procuradores) summament restringides en els seus membres, electors (en els Procuradores, perquè els Próceres eren de nomenament reial) i en les seves funcions (jurament del rei o regent en prendre possessió, elevar peticions a la corona, votar tributs i contribucions, i discutir les qüestions que proposi la Corona). L’Estatut, que normalment es considera una “carta atorgada”, no tenia cap mena de declaració de drets, era considerat ell mateix com una concessió de la Corona, no reconeixia cap mena de sobirania popular ni nacional (amb molt d’optimisme es pot considerar que avalava una sobirania compartida de corona i corts), i el sufragi era indirecte i, a més, donava dret a vot a menys de l’1% de la població (s'ha calculat que podria ser el 0,15% de la població).
Les eleccions tingueren lloc l’estiu de 1834 i foren guanyades per liberals de signes divers. L’immobilisme del ministeri, el que semblava la tibiesa governamental amb el carlisme, o la complicitat de l’Església, van exasperar els ànims de bona part del liberalisme i la regent i el seu cercle es van veure superats pels esdeveniments. La revolta popular i la pressió liberal a través de les Juntes van marcar el pas de l’agenda política. La posició davant de tots aquests problemes dividiria el liberalisme en progressistes i moderats (els moderats eren coneguts també com el partit de la Corona, per l'afinitat amb la regent).
El 1834, hi havia en el liberalisme la convicció que els frares donaven suport als carlins. A l’estiu hi hagué una epidèmia de còlera i s’acusà als frares d’enverinar les aigües i provocar l’epidèmia, i d’aquí s’iniciaren els assalts als convents de Madrid, els dies 17 i 18 de juliol, en un context en què bona part de la guarnició militar i del poble menut devia veure-ho amb bons ulls (aquests fets es van anomenar la "degolla dels frares").
Els avalots anticlericals es van repetir el 1835: Saragossa a l’abril, a Saragossa altre cop i a Reus al juliol, i també a Barcelona (on la “bullanga” afectà els convents -sempre d’homes, sense que monges ni la majoria de capellans fossin molestats- i el seminari) i altres poblacions catalanes, si bé en aquests casos els frares ja havien marxat dels convents: Valls, Sabadell, Mataró, el monestir de Poblet, etc. Fou una exclaustració generalitzada, amb el resultat de prop de 70 morts (dels quals, 8 capellans), portada a terme pel poble menut (artesans, oficials i aprenents, petits botiguers i artesans, obrers i camperols), mentre l’exèrcit, la milícia nacional i grups de les classes més benestants s’ho miraven. La burgesia només s’esverà de veritat quan, a les bullangues del 5 i 6 d’agost de Barcelona es cremà el vapor Bonaplata en un acte luddita. La creació, tot seguit, de Juntes de “representants” del poble havia de servir, al mateix temps, per controlar la situació per part dels liberals i per pressionar al govern.
Efectivament, aquell mateix agost de 1835 els moviments juntistes s’escamparien per la geografia peninsular i obligarien la regent a nomenar un progressista com a cap del govern: Juan Álvarez Mendizábal. El maig de 1836 la regent volgué treure’s els progressistes de davant i nomenà a Istúriz, molt més moderat, però la censura de les Corts, i, sobretot, una nova allau de juntes que culminà amb una pressió directa a la regent en l’avalot de sergents que tingue lloc l'agost de 1836 a La Granja (un dels llocs reials) l’obligà a proclamar la Constitució del 12 i a un nou govern progressista, ara amb José M. Calatrava (agost 1836).
En aquells anys, el progressisme portà terme dues grans activitats legislatives, referida, una, a normatives econòmiques i, l'altra, a la representativitat i organització de les institucions.
- La primera, que seria de llarg abast perquè el moderantisme no la derogà quan arribà al poder, va consistir en un procés de canvi legislatiu que va eliminar tot de formes econòmiques i socials pròpies de l’Antic Règim i va adaptar el marc legal a una economia capitalista. Dintre d’aquest canvi hi podem comptar:
- L’abolició dels drets senyorials: es va entendre que els poders dels antics senyors es podien dividir clarament (fet que no sempre era així ni molt menys) en drets juridisccionals o de justícia, que eren incorporats a la Corona, i drets territorials, molts dels quals van ser reconvertits en propietat plena dels antics senyors i ara terratinents (si bé això no va ser així arreu d’Espanya: vegeu els grups socials a la UD2)
- La desamortització dels béns de l’Església: es va considerar que la propietat de béns ni responia a les funcions de l’Església ni aquesta els usava de manera adequada en una economia capitalista. Van ser expropiats i venuts en pública subasta per aconseguir fons per a l’Estat i construir una classe de propietaris adicta al liberalisme.
- Supressió de determinats drets i formes de gestió antigues:
- supressió del delme eclesiàstic
- desvinculació dels mayorazgos nobiliaris
- supressió dels drets de la Mesta
- Establiment de la llibertat absoluta d’indústria i abolició dels gremis.
- Pel que fa a la representativitat, els progressistes creien que havia de votar més gent a les eleccions a Corts, però no gaire, i creien, això sí, en unes eleccions àmplies als ajuntaments (pràcticament universal masculí) i en la validesa d'una Milícia nacional prou àmplia, que havia de ser el suport de les institucions liberals. Unes primeres eleccions realitzades al setembre-octubre de 1836 es feren pràcticament amb sufragi universal masculí, basat en la Constitució de Cadis, però aquest sufragi ampli aviat va ser rectificat pel propi progressisme, quan es va realitzar la Constitució de 1837. Aquesta tindria una durada curta perquè va ser substituïda per una nova constitució, més restrictiva, el 1845. La Constitució de 1837 responia a la idea progressista que, a diferència de la Carta de 1834, calia una veritable constitució amb una declaració de drets però que el model de 1812 era massa radical perquè igualava els territoris americans amb els peninsulars i perquè establia un dret de sufragi massa ampli. La Constitució de 1837 es complementà amb una llei electoral, la de 20/7/37, que amplià el vot en relació a 1834 però que el reduïa dràsticament en relació a 1836, i el situava no més amunt del 3,5% de la població.
"Bástanos observar que en todos los pueblos de Europa que nos han precedido en la carrera del gobierno representativo se ha tomado la propiedad por signo exclusivo de la capacidad electoral, para adoptar este mismo principio, acreditado sólidamente por la experiencia, sin necesidad de persuadir con razones metafísicas que la propiedad, cuando es patrimonial, supone una educación respectivamente más esmerada, y cuando es adquirida por la industria propia, prueba una inteligencia más que común" (citat per José Ignacio Cases, La elección de 22 de septiembre de 1837", Revista de Estudios Políticos, 212, 1977)
Cal tenir en compte també que durant tot el regnat d'Isabel II, i sobretot en els períodes de govern moderat, les eleccions no eren tant el resultat de la voluntat dels electors a partir de la qual s'elegien els seus representants, sinó que, al revés, el ministeri en el poder es fabricava una majoria a les Corts a través de la manipulació de les eleccions. Aquesta tasca de fabricar majories esdevé sistemàtica a la dècada de 1860.
Entre les maneres que tenia el govern per manipular les eleccions hi havia:
- Elaboració de les llistes electorals, fàcilment manipulables per incluir o excloure electors, i amb moltes dificultats per reclamar, sobretot a partir de 1846.
- L'ús partidista del governador civil o d'altres autoritats per pressionar els candidats, a funcionaris o els ciutadans amb procediments diversos: amb l'amenaça de la feina si tenien feines públiques o administratives, dificultats per fer actes electorals, amenaces físiques directes, desterraments, amenaces de revisar els comptes públics en cas d'alcaldes, restriccions a la mobilitat en alguns districtes per dificultar l'acte d'anar a votar, ...
- Censura de premsa per evitar la difusió de candidatures i dels seu programa
- Manipulació dels districtes electorals a partir de 1846
- Control de les meses de votació per part del partit ministerial i falsejament dels resultats de l'escrutini
- Ús de bandes de pinxos armats per impedir el normal desenvolupament de les votacions
- Revisió de les actes en el Congrés per validar o invalidar resultats electorals
- En canvi, el gran element que trobem durant la Restauració, que és l'ús sistemàtic de les relacions clientelars a través del caciquisme, no el trobem en aquests anys a causa del caràcter extremament censatari del sufragi.
Malgrat tots aquests factors, que provocaven que els ministeris solien guanyar les eleccions que convocaven, els moderats van guanyar les eleccions a Corts de setembre de 1837, que havien estat convocades pels moderats.
No és clar perqè els moderats van poder guanyar aquestes eleccions. S'ha destacat la millor organització dels moderats i la dispersió de les candidatures progressites. De ben segur, però, que hi va haver altres factors. A Barcelona, des del gener ja s'havia depurat a la Milícia Nacional i destituiït a l'ajuntament progressista, acusats tots plegats de ser massa radicals i, a partir del març, el nou Capità General, el baró de Meer, es va posar d'acord amb els sectors moderats de la ciutat per reprimir a tort i a dret fins a acabar imposant una veritable dictadura. Les eleccions, és clar, les van guanyar els moderats.
Amb les Corts en mans dels moderats, aquests es van proposar de consolidar el seu poder i excloure'n els progressistes.
En primer lloc volien restringir la participació a la Milícia Nacional i, sobretot, limitar els drets electorals per votar a les eleccions municipals, i per això van fer una nova llei d'ajuntaments, el 1840, poc després de l'abraçada de Vergara. En segon lloc es volia reforçar el propi partit amb la incorporació d'antics carlins i amb el respece als furs del País Basc i Navarra. I, finalment, atreure's el militar aleshores amb més poder, que era el general Espartero, per la seva victòria sobre els carlins. Amb Espartero de la seva banda, comptaven poder restringir dràsticament les llibertats sense trobar més oposició.
Tanmateix, Espartero es va posar de la banda dels progressistes i, després d'un llarg estira-i-arronsa amb la regent (que va anar de mitjans juliol de 1840 a l'11 d'octubre del mateix any), ell mateix va aconseguir de ser proclamat regent, i Maria Cristina (a qui ja s'acusava, amb molt de fonament, de corrupció i amiguisme), es va exiliar, amb la qual cosa s'obriria un breu període de govern progressista, que arribaria fins el 1843.
La regència d'Espartero (octubre de 1840 a juliol de 1843)
Per una banda, la protecció del regent a les autoritats progressistes locals va permetre uns marges de llibertat molt majors dels que es produirien en els anys següents. A Catalunya, per exemple, això va permetre l’organització d’un potent moviment sindical que actuava a la llum pública i que demanava de negociar amb fabricants i patrons les condicions de treball i de remuneració. Aquest moviment, força incomprès a Madrid i amb la radical oposició del moderantisme català, va trobar la protecció de les autoritats progressistes locals i això els va permetre un gran creixement. També va ser en aquests anys que es consolidà un moviment republicà que, per primera vegada, proposava una alternativa sòlida a la monarquia. Els republicans defensaven la República per a Espanya, el sufragi universal masculí i reformes socials. A Catalunya, aquest moviment tingué entre els seus principals defensors al figuerenc Abdó Terrades.
Imatge: retrat del general Baldomero Espartero, per Antonio María Esquivel, Ajuntament de Sevilla (Viquipèdia)
Per altra banda, però, Espartero mai no va poder consolidar políticament el seu poder, a causa de la total oposició moderada i de les divisions progressistes, ja que en el seu propi partit molt havien apostat per una regència “trina” (de tres persones), que evités l’acumulació de poder en una sola persona. La preferència d'Espartero per un acord lliurecanvista amb el Regne Unit també li llevà molts suports, especialment a Catalunya.
Així, una primera revolta moderada amb molt pocs suports va tenir el seu epicentre a Navarra amb el comandament d’O’Donnell l’octubre de 1841, i va acabar amb el bombardeig de Pamplona.Un any després, el novembre - desembre de 1842, una revolta popular i espontània contra els drets de portes va esclatar a Barcelona. Els republicans la feren seva, i una part del moderantisme també. Mentre el progressisme maldava per controlar la ciutat, el govern no va voler esperar tant i va bombardejar la ciutat el 3 de desembre.
En el va-i-ve de ministeris típics de l’època, el maig de 1843, nomenà com a cap de govern a un diputat progressista de Barcelona, Joaquim M. López, que, tanmateix, queia pocs dies després per desacords amb el regent. Això va portar a una aliança de moderats i progressistes contra Espartero, que esclatà en els pronunciaments dels generals Prim (aviat seria el cap dels progressistes) i Milans del Bosch en un moviment que s’escamparia per tota Espanya, també a Catalunya i Barcelona, amb la formació de juntes. El moviment acabà triomfant gràcies al suport de la majoria de generals (com els moderats Serrano i Narváez) i es formà un govern provisional amb la promesa que es convocaria una Junta Central a Madrid, amb representants de totes les juntes d’Espanya. Espartero marxava a l’exili el 30 de juliol.
De la Regència d'Espartero a la Dècada moderada (juliol de 1843 - maig de 1844)
En alguns resums d’història d’Espanya es diu que els moderats van arribar al poder gràcies a la seva victòria a les eleccions de 1844, i que la seva hegemonia només es va veure amenaçada pel pronunciament progressista de 1854 (la Vicalvarada) i per la revolució de 1868, donant, així, una aparença de legitimitat al domini moderat que no es correspon amb la realitat històrica, ja que, com va escriure la historiadora Isabel Burdiel en la seva biografia d'Isabel II, el projecte moderat "va necessitar un elevat grau de repressió i de violència política per a imposar-se".
De primer, Narváez va donar a suport com a president de govern al progressista Joaquim María López. López deixà de banda la promesa de maig de convocar una Junta Central per discutir el futur d’Espanya (que havia de reunir els representants de les juntes que s’havien aixecat contra Espartero) i en reprimí els seus partidaris (com els barcelonins de la Jamància de setembre - novembre de 1843). En lloc de Junta Central convocà unes eleccions a les quals progressistes i moderats es presentaren conjuntament, però amb els moderats amb majoria per sobre dels progressistes. Aquestes Corts declararen la majoria d’edat d’Isabel el 8/11/1843, malgrat que Isabel feia poc que havia complert només els 13 anys, i malgrat les advertències d’alguns progressistes que l’avisaven que la majoria d’edat de la reina no seria sinó l’inici de l’hegemonia moderada.
L'himne dels revoltats populars de la Barcelona de la Jamància, de 1843, el "Xirivit", expressava prou bé les línies essencialment populistes i democràtiques del seu programa: "Mori l'aristocràcia, / prou mal ens ha fet ja, / el poble vol ser amo, / Viva Déu que ho serà / Ja que exposem les vides / per tenir llibertat, / els nostres vots que valguin / per fer els diputats. / Mai més volguem els pobres / pagar contribucions / que els rics les paguin totes / amb el seus robats milions" (adaptat de Josep Fontana, La fi de l'Antic Règim i la industrialització, Barcelona, Eds.62, 1988, p.291)Amb la majoria d’edat d’Isabel, López dimití per simbolitzar que s’entrava en un període nou, i aconsellà a la reina que nomenés com a president de govern a Salustiano Olózaga, un altre progressista que era també instructor de la reina i que era pràcticament l’única figura progressista en una Cort de caire creixentment moderat (i fins i tot absolutista). Però el moderantisme va fabricar un escàndol contra Olózaga, a qui es va acusar d’haver intimidat a la reina. Enmig d’un clima de creixents intimidacions contra la seva persona (amb oficials de Narváez cridant al Congrés sabre en ma), Olózaga va dimitir i es va exiliar (només va exercir el càrrec del 20 al 29/11/43).
El nou president de govern seria Luis González Bravo, un antic progressista passat a moderat, que va desencadenar un clima de violència i repressió contra pràcticament tot el progressisme i el radicalisme polític, va reprimir amb tota duresa l’aixecament progressista de Cartagena de febrer - març de 1844, i va iniciar el tipus de mesures que caracteritzarien la dècada moderada: limitació de la llibertat d’impremta, reposició d’una llei moderada d’ajuntaments de 1840 que hi limitava la participació popular, i la dissolució de la Milícia Nacional (que organitzava la participació popular en la defensa de les lleis) i la seva substitució per un nou cos de tipus militar i centralitzat: la Guàrdia Civil.
El 22/3, Maria Cristina tornava del seu exili parisenc, i el 3/5/1844 ocupava el lloc de president del govern el general Narváez, veritable home fort del moderantisme. Fou en aquest clima que es produiren les eleccions de setembre de 1844, amb la clara intenció de reformar la constitució en sentit restrictiu, en les quals els progressistes s’abstingueren i que donaren una rotunda victòria als moderats.
La Constitució de 1845 concentra la seva visió conservadora de l’Estat i de la societat, complementada per lleis restrictives sobre el sufragi i les llibertats individuals, el Concordat de 1851, i altres com les lleis de reforma de la Hisenda i del sistema educatiu. La Constitució de 1845 va ser vigent fins el 1869, tot i que se la va voler substituir durant el període de govern progressista de 1854 a 1856, i es va reformar lleument el 1857.
En conjunt es tracta d’un sistema constitucional bicameral, que rebutja la sobirania nacional en profit de la sobirania compartida del rei i les Corts, i que atorga importants poders a la Corona i a un Senat no electiu (la corona podia nomenar i cessar lliurement els ministres, convocar les Corts, dissoldre el Congres, compartia la iniciativa legislativa amb Congrés i Senat, i tenia dret de vet sobre els seus acords, i el senat era tot ell de nomenament regi). És també un sistema centralista (fonamentat en les províncies i el control directe per part del govern de les Diputacions i els principals ajuntaments), que rebutja la diversitat lingüística i cultural d’Espanya, que suprimeix institucions de trajectòria progressista com el jurat i la milícia nacional, i que governa les colònies a través de lleis especials.
El 22/3, Maria Cristina tornava del seu exili parisenc, i el 3/5/1844 ocupava el lloc de president del govern el general Narváez, veritable home fort del moderantisme. Fou en aquest clima que es produiren les eleccions de setembre de 1844, amb la clara intenció de reformar la constitució en sentit restrictiu, en les quals els progressistes s’abstingueren i que donaren una rotunda victòria als moderats.
La Dècada moderada (1844-1854)
A partir de 1844, els moderats van controlar l’estat durant una dècada i van construir l’estat liberal a partir dels seus principis ideològics conservadors. A aquests moderats, a imatge dels francesos, a vegades se’ls anomena doctrinaris.
La Constitució de 1845 concentra la seva visió conservadora de l’Estat i de la societat, complementada per lleis restrictives sobre el sufragi i les llibertats individuals, el Concordat de 1851, i altres com les lleis de reforma de la Hisenda i del sistema educatiu. La Constitució de 1845 va ser vigent fins el 1869, tot i que se la va voler substituir durant el període de govern progressista de 1854 a 1856, i es va reformar lleument el 1857.
En conjunt es tracta d’un sistema constitucional bicameral, que rebutja la sobirania nacional en profit de la sobirania compartida del rei i les Corts, i que atorga importants poders a la Corona i a un Senat no electiu (la corona podia nomenar i cessar lliurement els ministres, convocar les Corts, dissoldre el Congres, compartia la iniciativa legislativa amb Congrés i Senat, i tenia dret de vet sobre els seus acords, i el senat era tot ell de nomenament regi). És també un sistema centralista (fonamentat en les províncies i el control directe per part del govern de les Diputacions i els principals ajuntaments), que rebutja la diversitat lingüística i cultural d’Espanya, que suprimeix institucions de trajectòria progressista com el jurat i la milícia nacional, i que governa les colònies a través de lleis especials.
Cal insistir en el fet que la repressió va ser una eina fonamental en el govern dels moderats, fet que es va traduir, per exemple, en una ràpida intransigència cap al sindicalisme, que va haver de passar a ser totalment clandestí. El caràcter repressiu del règim es va agreujar en moments de conflicte obert, com van ser la Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlista en favor del que hauria de ser Carles VI (que tingué lloc a Catalunya en 1846-49) i els aixecaments progressistes de 1846 i 1848.
Catalunya, a causa de la virulència de la Revolució liberal, de l'existència de moviments d'oposició potents (el progressisme, el republicanisme, el sindicalisme), i d'una permanent desconfiança que venia del segle XVIII, era el territori d'Espanya on més tropes hi tenia desplaçades el govern i va viure tota la Dècada moderada en permanent estat de setge, de guerra o de suspensió de les garanties constitucionals, amb la conseqüent arbitrarietat de les autoritats, fins al punt que els propis moderats catalans, que en principi havien aprovat totes les mesures repressives començaren a pensar que calia un tipus de política alternativa, com reclamaria Joan Mañé i Flaquer a finals de 1856.
Algunes lleis que van complementar la constitució:
En primer lloc, la qüestió és que la Cort compartia una cultura política autoritària, poc liberal i fins i tot absolutista, especialment en el cas del rei consort, que trobava ressò en la part més conservadora del Partit moderat però que desagradava a una altra facció prou important del mateix partit.
En segon lloc, al voltant de la Cort -de la reina mare i el seu marit, de la pròpia reina i del seu marit- es construïren unes “camarilles” que utilitzaven tots els ressorts polítics al seu abast per fer negocis particulars malgrat que condicionessin les pròpies polítiques de l’estat liberal (de fet, a imatge de la Cort absolutista del segle XVIII, continuaven pensant en una concepció patrimonial i no constitucional de la monarquia). D’aquestes camarilles, la més activa era la de Maria Cristina i el seu marit, lliurada a tota mena de negocis (entre els quals sobresortia el tràfec d’esclaus), de tràfic d’influències i d’amiguismes.
En tercer lloc, en la camarilla en formació de la pròpia reina destacaven els seus amants (el rei consort era tingut per homosexual) de manera que el poder de la reina es veia més depenent del vaivé d’aquests amants que no pas del joc polític entre les pròpies elits moderades, que veien com eren incapaces de controlar el poder que ells mateixos havien contribuït a crear.
El cop d'O'Donnell fou la “Vicalvarada” (28/6/1854), perquè les tropes que primer es van revoltar estaven properes al poble madrileny de Vicálvaro (imatge; retrat anònim d'O'Donnell, Museo del Ejército, Toledo, Viquipèdia).El pronunciament, però, va fracassar, i els revoltats hagueren de buscar suports més amplis (per evitar d’acabar essent afusellats, com tants d’altres) i amb el Manifest de Manzanares assajaren d’ampliar els seus suports.
El 14/7/54 esclatà un aixecament a Barcelona i tot seguit a altres ciutats, com Madrid i Saragossa, que organitzaren juntes provincials amb un component popular i políticament prou més avançat que el dels militars aixecats. L’operació ara tingué èxit i els revoltats prengueren el poder, al mateix temps, però, que hagueren de fer concessions, la primera de les quals fou posar Espartero al davant del govern, per tot seguit anar desmuntant les Juntes provincials per concentrar altra vegada el poder en el govern i no en un conjunt d’òrgans alternatius difícils de controlar.
El triomf de la Vicalvarada tingué tres efectes clars.
En primer lloc, significà una ampliació efectiva i immediata de les llibertats, que fins aleshores havien estat clarament restringides, com ho il·lustra clarament el fet que els sindicats tornaren a actuar a la llum pública, i, per una banda, es coordinaren a nivell espanyol, recolliren signatures i presentaren les seves demandes a les Corts, i, per l’altra, organitzaren la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya el 1855. Amb tot, la suspensió de les garanties constitucionals tornà a Barcelona l’estiu de 1855 enmig d’una enorme repressió del Capità General Zapatero contra tot el moviment sindical.
En segon lloc, significà l’intent de recuperació d'un sistema parlamentari, a través de l’exili de Maria Cristina (que era considerada un element absolutament reaccionari), la recuperació de la legislació anterior a 1844 en algunes matèries (com la recuperació de la Milícia Nacional) i la convocatòria de noves eleccions amb la normativa electoral de 1837 i l’inici d’unes Corts constituents que haurien de fer una nova Constitució, on tenien majoria el grups que sostenien el govern, progressistes i moderats més disposats a pactar entre ells, mentre que moderats i progressistes reacis a aquesta mena de pactes quedaven al marge, com hi quedaven igualment carlins i republicans.
Finalment, el govern impulsà diverses mesures econòmiques prou rellevants: la desamortització dels bens comunals, una llei de ferrocarrils per impulsar la inversió estrangera i lleis liberalitzadores del sistema financer.
Tanmateix, el marge de llibertat obert pel Bienni aviat semblà excessiu als mlitars moderats i el mateix que havia iniciat la Vicalvarada, O’Donnell, acordà amb la reina el seu nomenament com a president de govern, declarà l’estat de guerra, bombardejà el propi Congrés dels Diputats on 80 o 90 diputats s’havien reunit per censurar el nou govern, i aixafà les revoltes que es produiren a favor d’un Espartero que simplement se n’anà cap a la seva residència de Logroño sense oferir cap resistència.
La revolta de Barcelona fou especialment significativa, i l’exèrcit l’aixafà a sang i foc, bombardejant la ciutat i assaltant les barricades a la baioneta, amb el resultat de 400 morts entre els revoltats per 63 entre els soldats i oficials. Segons el cònsul francès, els revoltats cridaven “mori la reina puta, els generals O’Donnell i Zapatero! Guerra total i d’extermini als rics, als fabricants i als propietaris, Visca el general Espartero i la república democràtica i social” -que eren crits prou semblants als de la revolució de 1848 a Europa.
Els moderats tornaven al poder.
Hi ha uns primers mesos, que van de l’estiu de 1856 a l’estiu de 1858, amb diversos caps de gabinet, entre els quals destaquen, primer O’Donnell i després Narváez. El primer volgué reformar la constitució en un sentit una mica més avançat (Acta addicional d’O’Donnell, 1856), mentre que el segon, derogà ràpidament aquesta reforma i, en canvi, en féu una de més aristocràtica del Senat (Llei Constitucional de reforma de Narváez, 1857, que es mantingué fins el 1864).
Algunes lleis que van complementar la constitució:
- La llei electoral de 1846 exigia als electors ser home, major de 25 anys i pagar 400 rals de contribució directa anual, o 200 en el cas de determinades professions liberals o oficials de l’exèrcit. Va reduir el dret a vot a menys de l’1% de la població.
- La reforma tributària de Mon-Santillán de 1845 va modernitzar el sistema fiscal tot sistematitzant els impostos i va permetre augmentar els ingressos de l’estat a base de perjudicar els sectors més dèbils de la societat. Es fonamentava, per una banda, en un impost sobre la propietat rústica (a la qual va augmentar la tributació) i l'agricultura i la ramaderia (a les quals va disminuir la tributació), però que era gestionat per les oligarquies locals, de manera que desplaçaven la tributació cap a altres sectors socials. El segon elements fonamental era un impost sobre els consums, que perjudicava sobretot a les classes populars. També tenia altres impostos, com un impost sobre la indústria i el comerç que en el conjunt espanyol recaptava molt menys si bé era prou important per a les poblacions industrials. Aquest impost, que no gravava ni el capital ni el treball i que tenia com a principal problema no que fos molt gravós sinó que repartia desigualment les càrregues fiscals, es va mantenir en essència fins el 1900.
- Organització de l’ensenyament a través del Plan Pidal de 1845 i, sobretot, de la llei Moyano d’educació de 1857.
- El Concordat de 1851, que paralitzà la desmortització eclesiàstica (si bé no va retornar els béns ja desamortitzats), garantí el finançament de l'Església per part de l'Estat i n'assegurà la importància en el sistema educatiu, amb la qual cosa s'iniciava la reconciliació entre l'Estat liberal i l'Església catòlica, absolutament malmesa per la Revolució Liberal.
El corol·lari de l’edifici institucional construït pels moderats havia de ser una Corona estable que complís les seves funcions constitucionals i garantís la pròpia continuïtat amb un hereu o hereva. Com a part de l’operació i seguint els seus mateixos desitjos, Maria Cristina, vídua de Ferran VII, regularitzà la relació que des de 1833 tenia amb Fernando Muñoz, membre de la guàrdia reial i 21 anys més jove que ella, a qui calgué ennoblir perquè la relació entre els dos fos més “igualada” i s’hi casà oficialment amb el vist-i-plau de la Santa Seu.
Però el casament veritablement important, el de la reina, esdevingué un escàndol perquè xocaren de manera totalment pública els diversos interessos de Maria Cristina, del Partit moderat, de França i d’Anglaterra, en una pugna per aconseguir un marit proper als propis interessos i que, en el marc del masclisme de l’època, els permetés (els semblava) de controlar a la reina. Al final, tothom s’hagué d’acontentar amb el candidat que semblà més inofensiu per a tothom, el cosí de la reina, Francisco de Asís de Borbón,de qui l’ambaixador anglès opinà que “malgrat no ser completament idiota no és gaire llest i sí francament vil”.
Ni la Guerra dels Matiners ni els aixecaments progressistes no suposaren un problema important per a les elits dominants. Els problemes principals vingueren, de fet, de les tensions entre les diverses faccions d’aquesta elit.En primer lloc, la qüestió és que la Cort compartia una cultura política autoritària, poc liberal i fins i tot absolutista, especialment en el cas del rei consort, que trobava ressò en la part més conservadora del Partit moderat però que desagradava a una altra facció prou important del mateix partit.
En segon lloc, al voltant de la Cort -de la reina mare i el seu marit, de la pròpia reina i del seu marit- es construïren unes “camarilles” que utilitzaven tots els ressorts polítics al seu abast per fer negocis particulars malgrat que condicionessin les pròpies polítiques de l’estat liberal (de fet, a imatge de la Cort absolutista del segle XVIII, continuaven pensant en una concepció patrimonial i no constitucional de la monarquia). D’aquestes camarilles, la més activa era la de Maria Cristina i el seu marit, lliurada a tota mena de negocis (entre els quals sobresortia el tràfec d’esclaus), de tràfic d’influències i d’amiguismes.
En tercer lloc, en la camarilla en formació de la pròpia reina destacaven els seus amants (el rei consort era tingut per homosexual) de manera que el poder de la reina es veia més depenent del vaivé d’aquests amants que no pas del joc polític entre les pròpies elits moderades, que veien com eren incapaces de controlar el poder que ells mateixos havien contribuït a crear.
A inicis de la dècada de 1850, el grau de descomposició del sistema polític havia arribat tan lluny (amb unes Corts que havien perdut a la pràctica tot rastre de representació, un sistema electoral totalment manipulat pel ministeri de torn i amb una corona envoltada de "camarillas" que havia esdevingut l'únic mitjà legal de canvi de govern) i els intents d’involució i d’eliminació de qualsevol rastre de sistema parlamentari havien sigut tan evidents (amb l'intent de reforma conservadora de 1852 de Bravo Murillo de la Constitució de 1845), que diversos generals de l'òrbita moderada (Dulce, i O'Donnell -aquest s'havia hagut d'amagar-, però sembla que amb el vist-i-plau de Narváez), prepararen un pronunciament per canviar el règim.
El Bienni Progressista (1854-1856)
El 14/7/54 esclatà un aixecament a Barcelona i tot seguit a altres ciutats, com Madrid i Saragossa, que organitzaren juntes provincials amb un component popular i políticament prou més avançat que el dels militars aixecats. L’operació ara tingué èxit i els revoltats prengueren el poder, al mateix temps, però, que hagueren de fer concessions, la primera de les quals fou posar Espartero al davant del govern, per tot seguit anar desmuntant les Juntes provincials per concentrar altra vegada el poder en el govern i no en un conjunt d’òrgans alternatius difícils de controlar.
El triomf de la Vicalvarada tingué tres efectes clars.
En primer lloc, significà una ampliació efectiva i immediata de les llibertats, que fins aleshores havien estat clarament restringides, com ho il·lustra clarament el fet que els sindicats tornaren a actuar a la llum pública, i, per una banda, es coordinaren a nivell espanyol, recolliren signatures i presentaren les seves demandes a les Corts, i, per l’altra, organitzaren la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya el 1855. Amb tot, la suspensió de les garanties constitucionals tornà a Barcelona l’estiu de 1855 enmig d’una enorme repressió del Capità General Zapatero contra tot el moviment sindical.
En segon lloc, significà l’intent de recuperació d'un sistema parlamentari, a través de l’exili de Maria Cristina (que era considerada un element absolutament reaccionari), la recuperació de la legislació anterior a 1844 en algunes matèries (com la recuperació de la Milícia Nacional) i la convocatòria de noves eleccions amb la normativa electoral de 1837 i l’inici d’unes Corts constituents que haurien de fer una nova Constitució, on tenien majoria el grups que sostenien el govern, progressistes i moderats més disposats a pactar entre ells, mentre que moderats i progressistes reacis a aquesta mena de pactes quedaven al marge, com hi quedaven igualment carlins i republicans.
Finalment, el govern impulsà diverses mesures econòmiques prou rellevants: la desamortització dels bens comunals, una llei de ferrocarrils per impulsar la inversió estrangera i lleis liberalitzadores del sistema financer.
Tanmateix, el marge de llibertat obert pel Bienni aviat semblà excessiu als mlitars moderats i el mateix que havia iniciat la Vicalvarada, O’Donnell, acordà amb la reina el seu nomenament com a president de govern, declarà l’estat de guerra, bombardejà el propi Congrés dels Diputats on 80 o 90 diputats s’havien reunit per censurar el nou govern, i aixafà les revoltes que es produiren a favor d’un Espartero que simplement se n’anà cap a la seva residència de Logroño sense oferir cap resistència.
La revolta de Barcelona fou especialment significativa, i l’exèrcit l’aixafà a sang i foc, bombardejant la ciutat i assaltant les barricades a la baioneta, amb el resultat de 400 morts entre els revoltats per 63 entre els soldats i oficials. Segons el cònsul francès, els revoltats cridaven “mori la reina puta, els generals O’Donnell i Zapatero! Guerra total i d’extermini als rics, als fabricants i als propietaris, Visca el general Espartero i la república democràtica i social” -que eren crits prou semblants als de la revolució de 1848 a Europa.
Els moderats tornaven al poder.
Govern i crisi dels moderats (1856-1868)
El cop d’O’Donnell va implicar la restauració de la normativa de la Dècada moderada, si bé no es va permetre el retorn de Maria Cristina. Els anys que van de 1856 a 1868 es poden dividir en tres etapes.
Hi ha uns primers mesos, que van de l’estiu de 1856 a l’estiu de 1858, amb diversos caps de gabinet, entre els quals destaquen, primer O’Donnell i després Narváez. El primer volgué reformar la constitució en un sentit una mica més avançat (Acta addicional d’O’Donnell, 1856), mentre que el segon, derogà ràpidament aquesta reforma i, en canvi, en féu una de més aristocràtica del Senat (Llei Constitucional de reforma de Narváez, 1857, que es mantingué fins el 1864).
Entre les lleis que apadrinà el mateix Narváez i que complementaren de manera decisiva l’edifici moderat destaca la llei Moyano d’educació de 1857, que, malgrat alguns canvis de currículum i de disposicions concretes, es va mantenir vigent en allò essencial fins el 1970 (!). Expressava un concepció centralista de l’ensenyament ("unos mismos libros de texto, señalados por el Real Consejo de Instrucción Pública regirán en todas las escuelas"), consolidava un pes important de l’Església catòlica (pels centres educatius que podrien tenir i amb l’autorització per vigilar la puresa ideològica de tots els centres, públics i privats) si bé també sotmetia tot l’ensenyament a la supervisió de l’estat, i incorporava definitivament els estudis tècnics i professionals a l’ensenyament superior. Era, de fet, una Ley de Bases (17/7/57), que establia els principis més generals, desenvolupada poc després (Ley de instrucción pública (9/9/57) (per Ley Moyano, habitualment s'entén el conjunt de les dues).
5.ª Los establecimientos de Instrucción Pública se costearán:
Esta obligación recae:
- Primero. De las rentas que posean y de las que lleguen a adquirir.
- Segundo. De las retribuciones que satisfagan los que reciban en ellos la enseñanza
- Tercero. De lo que deben percibir, ya para su dotación, ya para completarla, de los presupuestos municipales, provinciales o del Estado.
6.ª La enseñanza pública primera será gratuita para los que no puedan pagarla, y obligatoria para todos, en la forma que se determine.
- En los pueblos, por lo que respecta a la primera enseñanza para los niños de ambos sexos.
- En las provincias, en lo relativo a la segunda enseñanza y a las Escuelas normales de maestros y maestras.
- En el Estado, respecto a las Universidades y a las Escuelas profesionales superiores. Al sostén de las Escuelas superiores de las provincias contribuirán éstas, en justa proporción, con los respectivos Ayuntamientos y con el Estado.
7.ª En el presupuesto del Estado se consignará anualmente la cantidad necesaria para auxiliar a los pueblos que no puedan costear por si propios la instrucción primaria.
Un exemple: l'estructura de la "1a enseñanza" i el seu currículum
(font: elaboració pròpia a partir del text de la llei)
El segon període, de 1858 a 1863, serien els anys de la Unió Liberal, encapçalats per O’Donnell, que, en aquests anys tenia a favor seu i en contra de Narváez, que s’entenia molt més bé amb la reina. La Unió Liberal era un projecte que pretenia ampliar la base política de la monarquia, amb una base que agrupés, com deia un diari de 1856, a
“los progresistas (...) que aman la libertad con el orden, y los conservadores que desean el orden con la libertad”, els quals haurien de sostenir “de consuno una política monárquico-liberal oponiéndose al radicalismo y los excesos revolucionarios. Esto no es más que una fusión muy posible y hacedora entre hombres que convienen en unas mismas doctrinas, y que sólo discuerdan en algunas teorías abstractas y de pura escuela, o en principios muy secundarios. (...) Para huir de esos abismos no hay más medio que la unión íntima y cordial entre los centros medios de los partidos, formando uno numeroso y fuerte que combata las exageraciones y los extremos» (citat per I.Chato, La Unión Liberal y la renovación del sistema de partidos", Revista de Estudios Políticos (nueva época), Núm. 153, Madrid, julio-septiembre 2011)
La Unió Liberal es presentava com una alternativa reformista que, tanmateix, defraudà totes les esperances i que només destacà per una política expansionista que volia retornar el “prestigi” internacional a Espanya, malgrat no tenir la capacitat d’alterar l’equilibri entre les potències (més aviat, s’hi va subordinar del tot, especialment en el cas de França).
- Expedició franco-espanyola contra a la Coxinxina (actual Vietnam) (1858-1862); inicia la conquesta francesa de la Indoxina
- Guerra del Marroc (1859-1860)
- Expedició militar a Mèxic, amb Gran Bretanya i França per cobrar el deute després que Mèxic fes suspensió de pagaments (1861-62); va desencadenar la Segona Intervenció Francesa a Mèxic (1862-1867)
La Unió Liberal va caure el 1863, posant fi al "govern llarg" d'O'Donnell, que havia durat 5 anys però que en el context de l'època era quasi una eternitat. Hi havia una certa sensació que per garantir la pervivència de la Corona caldria un torn pacífic entre progressistes i moderats, però els partits estaven massa fraccionats entre ells per a un compromís d'aquell tipus, i la reina estava massa interessada en mantenir el fraccionament per impedir que ningú acumulés un poder que pogués arribar a compensar el seu i era massa reaccionària per cridar a un progressista com a primer ministre.
Se succeïren, així, els primers ministres moderats els de la Unió Liberal (va ser un d'aquests, el 1864, que va derogar la reforma conservadora de la Constitució que s'havia fet el 1857). Els progressistes, que havien cregut que podien arribar el poder, es van desencantar definitivament de la Corona i es va acostar als demòcrates i començaren a conspirar.
En aquest període es va dur a terme la darrera de les expedicions de "prestigi" que havia inaugurat la Unió Liberal, també aquest cop sense cap èxit: la Guerra del Pacífic o Guerra contra Espanya, amb Perú i Xile (1865-66).
En aquells moments la Cort estava formada per dues "camarillas": la de la reina i la del rei, ambdues clericals. La del rei, obertament absolutista i partidari, ell mateix, d'un pacte amb els carlins. En aquesta camarilla, un personatge rellevant era Sor Patricio, una monja de qui es deia que tenia a mans i peus les mateixes ferides que Crist a la creu.
Pel que fa a la reina, només semblava separar-la dels carlins la disputa pel tro, i a la seva camarilla destacava Antoni M. Claret (1807-70) (a la imatge, fotografia d'Antoni M. Claret, de prop de 1860; va ser santificat el 1950 per Pius XII), el seu confessor des de 1857, fundador de les ordes religioses dels claretians i les claretianes i que va impulsar la "reconquesta" cristiana d'Espanya després de les atzagaiades de la revolució des de les seves missions i les seves múltiples obres, especialment el seu Camí dret i segur per arribar al cel, del qual es van fer múltiples edicions tant en català com en castellà, i que buscava ordenar les vides dels creients:
"En tot temps se han de guardar los manaments; se han de cumplir las obligacions del propi estat, y apartar las ocasions de pecar, com las malas companyias, la ociositat , los jochs, los balls, los festetjs, las comedias, y totas aquellas cosas, en las que un posat, es molt perillós que pecará mortalment (...) Si has negat ó dubtat de algun misteri de la santa Religió. Si bas proferit paraulas contra de la fe . Si has llegit ó
retens llibres prohibits, ó que mereixen serho" .
D'una manera o d'una altra es consolidava la imatge d'una reina corrupta, indiferent al patiment popular, assedegada de venjança contra qualsevol que volgués discutir el seu poder, reaccionària i clerical i alhora immoral a causa dels seus amant, Si el 1854, la concentració de les crítiques en la seva mare l'havia salvat, ara era contra ella que es dirigien totes.
L'abril de 1865 es va produir la nit de sant Daniel, una revolta popular (durament reprimida amb el resultat de 9 morts i 200 ferits) que culminava la protesta estudiantil per l'expulsió de la seva càtedra universitària d'Emilio Castelar per un article que denunciava, precisament, una de les qüestions clau de la reina: la seva idea patrimonial de la Corona i la incapacitat de distingir entre afers privats i afers públics, i, sobretot, de distingir entre béns privats i béns públics, amb la qual cosa la reina s'enriquia usant en profit propi el que eren béns de la "Nació".
La qüestió era si els béns de la Corona pertanyien a l'Estat o pertanyien a la reina i, per tant, ella en podia fer el que volgués. El que volia fer el 1865 el moderantisme era vendre tots aquests béns però reservar-ne el 25% per a ús privat da la reina, mentre que el republicanisme afirmava, com Castelar, que tots els béns eren de la Nació, que deixar-ne el 25% per a la reina era un robatori, i que "en los países constitucionales el Rey debe contar por única renta la lista civil, el estipendio que las Cortes le decretan para sostener su dignidad. Impidiendo al Rey tener una existencia aparte, una propiedad, como Rey, aparte de los presupuestos generales del país, se consigue unirlo íntimamente con el pueblo" (Emilio Castelar, El rasgo, La democracia, 15/2/1865).
El desprestigi de la reina anava paral·lel amb el desprestigi del règim. La monarquia d'Isabel II era teòricament constitucional i representativa, però en realitat era autoritària, de representativitat molt petita i limitada i als moderats, amb una ferma repressió de l'oposició, eleccions falsejades, centralista, inoperant, corrupta i amb una selecció absolutament clientelar dels funcionaris.
El gener de 1866, Joan Prim, un general que era el líder dels progressistes, es va pronunciar contra el govern, sense èxit ja que estava massa preocupat per evitar una veritable revolta propular i, per tant, no va aconseguir prou suports (a la imatge, El general Prim a la Guerra d'Àfrica, pintat el 1865 per Francesc Sans, MNAC, Viquipèdia).
El juny de 1866, es va produir la revolta dels sergents del quarter de sant Gil, amb participació popular i visques a Prim i Espartero, sense que cap dels dos es presentés, i que va costar, a causa de la repressió, 200 morts, 600 ferits i nombrosos afusellats.
L'agost de 1866 progressistes i demòcrates firmaven el pacte d'Ostende pel qual es comprometien a posar fi a la monarquia d'Isabel II. Aleshores, els progressistes ja estaven a favor del sufragi universal masculí i d'impulsar algunes reformes favorables a les classes populars, si bé continuaven confiant en una monarquia com a garantia d'estabilitat de l'Estat. Els republicans s'havien organitzat en el Partit Demòcrata el 1849 (havien deixat de banda el nom republicà perquè no els haguessin legalitzat), i defensaven el sufragi universal, la sobirania nacional amb una sola cambra i un catàleg ampli de llibertats, inclosa la d'associació. Al llarg dels anys 60, el Partit demòcrata es dividí entre una minoria més partidària de pactar amb els progressistes que considerava que la república no era imprescindible (seran els "cimbrios" o demòcrates de 1869), i els pròpiament republicans, entre els quals destacaran Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar o Estanislau Figueres.
L'agost de 1867, un nou aixecament progressista fracassava per la indecisió de Prim i posava en evidència que o bé calia buscar el suport popular o bé el suport dels generals de la Unió Liberal, però O'Donnell no volia ni sentir a parlar-ne.
Però el novembre de 1867, O'Donnell va morir sobtadament, i l'abril de 1868 ho feia Narváez. La desaparició dels dos grans valedors de la reina ho posava tot a punt per a un pronunciament de generals.
Des d'inicis de la dècada de 1860, la crisi econòmica feia témer a les elits per una revolució, ja que l'acumulació de crisis van convertir la dècada de 1860 en una de les pitjors del segle. De 1862 a 1866, la "fam de cotó" va colpejar la indústria cotonera i els que hi treballaven, a causa de la Guerra de Secessió nordamericana, que impedia l'arribada de cotó. En 1865-67 es produí una important reducció de les exportacions de vi, provocat igualment per la desestructuració del comerç d'ultramar que havia provocat la mateixa guerra. El 1866 va haver-hi una crisi de subsistències a causa de les males collites. El 1864 va fer fallida la societat de ferrocarrils de Saragossa a Barcelona, que fou el preludi del crac de 1866 (causat al capdavall per la manca de rendibilitat dels ferrocarrils) i, amb ell, l'ensorrament total del mercat borsari barceloní i de bona part del sistema financer català en una situació de col·lapse que s'allargà fins el 1870..
Finalment, el 18 de setembre de 1868, l'esquadra del general Topete es pronunciava a Cádiz, al crit de "Viva España con honra". El 28, les tropes governamentals de Pavía eren derrotades pel general Serrano a la batalla d'Alcolea (Serrano havia estat amant d'Isabel II i, mort O'Donnell, era el general més important de la Unió Liberal). El 30, Isabel II marxava a l'exili. Tot i que la intenció dels revoltats era limitar al mínim possible l'acció dels sectors civils i, dins d'aquests, limitar sobretot l'acció dels sectors populars, es van formar juntes revolucionàries a moltes ciutats i aquestes juntes van reinstaurar la Milícia Nacional sota la forma dels Voluntaris de la Llibertat.
El moviment va comptar amb el suports de la Unió Liberal, del progressisme i dels republicans, i les juntes que es van organitzar (moltes escollides per sufragi universal) van defensar la sobirania popular, el sufragi universal, i el respecte als drets individuals, amb un caire més radical allà on els republicans eren més forts, sobretot a Andalusia i Catalunya, si bé tots plegats més aviat temien una excessiva intervenció popular. La Junta de Sevilla, per exemple, va abolir la pena de mort i les quintes. Altres, en canvi, com la de Valladolid, van passar molt de pressa de reclamar "la libertad más omnímoda" a un llenguatge que cridava a la prudència i la moderació.
El contrast del manifest de "Viva España con honra" i el del manifest d'Isabel II marca clarament la diferència entre l'estat liberal dels primers i la monarquia patrimonial de la segona.
¡Viva España con honra! (Gazeta de Madrid, 277, 3/10/1868, p.4) Españoles : La ciudad de Cádiz puesta en armas, con toda
su provincia, con la Armada anclada en su puerto, y todo el
departamento marítimo de la Carraca, declara solemnemente
que niega su obediencia al gobierno de Madrid, segura de que
es leal intérprete de todos los ciudadanos que en el dilatado
ejercicio de la paciencia no hayan perdido el sentimiento de la
dignidad, y resuelta á no deponer las armas hasta que la Nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla,
(...)Hollada la ley fundamental, convertida siempre ántes en
celada que en defensa del ciudadano; corrompido el sufragio
por la amenaza y el soborno, dependiente la seguridad individual , no del derecho propio, sino de la irresponsable voluntad
de cualquiera de las autoridades; muerto el municipio; pasto
la Administración y la Hacienda de la inmoralidad y del agió;
tiranizada la enseñanza; muda la prensa y solo interrumpido
el universal silencio por las frecuentes noticias de las nuevas
fortunas improvisadas, del nuevo negocio, de la nueva real orden encaminada á defraudar el Tesoro público; de títulos de
Castilla vilmente prodigados; del alto precio, en fin á que logran su venta la deshonra y el vicio. Tal es la España de hoy.
Españoles, ¿quién la aborrece tanto, que se atreva á esclamar:
«¡así ha de ser siempre!»
No: no será. Ya basta de escándalos (...)Queremos que una legalidad común por todos creada, tenga
implícito y constante el respeto de todos. Queremos que el encargado de observar la Constitución no sea su enemigo irreconciliable (...)Queremos que un Gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el
sufragio universal echa los cimientos de nuestra regeneración
social y política. (...)¡Viva España con honra !
Cádiz 19 de Setiembre de 1868.
Duque de la Torre.—Juan Prim.—Domingo Dulce.—Francisco Serrano Bedoya.— Ramón Nouvilas.— Rafael Primo de Rivera.—Antonio Caballero de Rodas.—Juan Topete.
Manifest d'Isabel II, 30/9/68 (...) El grito de los rebeldes lanzado en
la bahía de Cádiz y repetido en varias
províncias por una parte dsl ejército,
resuena en el corazón da la mayoría inmensa de los españoles como ruido precursor de una tempestad en que peligran
los intereses de |a religión, los fueros de
la legitimidad y del derecho, la independencia y el honor de España (...)Por la fe religiosa y por la independencia de España sostuvieron nuestros padres larga y venturosa lucha. Por enlazar con lo grande y generoso de los siglos
pasados lo verdaderamente fecundo y
bueno de los tiempos modernos, ha trabajado sin tregua la generacion presente.
La revolución, enemiga mortal de las
tradiciones y del progreso legítimo, combate todos los principios que constituyen
la fuerza viva, el espíritu, el vigor de la
nacionalidad española. La libertad en toda su estensión y en todas sus manifestaciones, atacando la unidad católica y
la monarquía y el ejercicio legal de los poderes, perturba la familia, destruye la santidad de los hogares y mata la virtud y el patriotismo (...)La monarquía de quince siglos de luchas, de victorias, de patriotismo y de grandeza, no no ha de perderse en quince
dias de perjurios, de sobornos y traiciones (...) (la premsa espanyola la va reproduir, per fer adonar a tothom de com n'era de reaccionària: Boletín Oficial de la Provincia de Madrid, 7/10/68)
