De 1808 a 1833 se succeïren la invasió francesa (1808-14), els primers intents liberals (1820-23) i les restauracions absolutistes (1814-20 i 1823-33). La feblesa de l’Estat implicà la pèrdua de l’imperi americà (1808-1824) i només es conservaren Cuba, Puerto Rico i Filipines. El rei era Ferran VII (a la foto, pintat per Goya).
Cronologia bàsica
- Guerra del Francès o Guerra de la Independència (1808-1814)
- S'inicien les Guerres d'independència de l'Amèrica espanyola, que duraran fins el 1825
- Corts de Cadis i Constitució de 1812
- Restauració absolutista (1814-1820)
- Trienni Liberal (1820-1823)
- Dècada ominosa (1823-1833)
- Guerra dels Malcontents (1827)
El context polític de finals del segle XVIII i les guerres amb França
Esquema del regnat de Carles IV:
L’estiu de 1789 comença el que coneixem com a Revolució Francesa, un procés que tingué enormes conseqüències tant a França com en el conjunt d’Europa. A França, va transformar radicalment la política i la societat, enderrocant la monarquia absoluta i construint tota una nova arquitectura institucional en la qual els homes (no pas les dones) serien iguals davant la llei i en què l’economia
intervinguda de l’Antic Règim donaria pas a una economia fonamentada en un «mercat» que, almenys teòricament, hauria de funcionar sense intervencions estatals en benefici de tothom. El procés revolucionari, a més, desembocaria en la proclamació de la república a França, en 1792-1793, una vegada Lluís XVI fos guillotinat el 21 de gener de 1793 –una acció considerada per molts una mena de sacrilegi, en la mesura que els reis absoluts eren considerats reis per la gràcia de Déu. A escala internacional, el procés revolucionari desembocà en un llarg cicle bèl·lic en el qual França s’enfrontaria a la majoria d’estats europeus per raons ideològiques (expansió de la «llibertat» contra l´hostilitat dels estats absolutistes i de la mateixa Anglaterra que, malgrat ser un estat parlamentari, temia la radicalitat
de la revolució) i geoestratègiques (lluitant per l’hegemonia a Europa).
Guerra de la 1a Coalició (França contra Àustria, Prússia, Espanya i Gran Bretanya) (1792-97) i insurreccions internes (La Vendée i federalistes). França va aturar la invasió del seu territori i va portar la seva frontera al Rhin i inicià la seva política d’establiment de «repúbliques germanes» a la Península Italiana i a l’actual Holanda.
Guerra de la 2a Coalició (França i Espanya contra Àustria, Rússia, Gran Bretanya i l'Imperi Otomà) (1798-1802): victòries franceses al continent i derrotes davant la Gran Bretanya al mar i a Egipte. Napoleó va afermar el seu poder, esdevenint primer cònsul el novembre de 1799. "Quasi-guerra"
amb els EUA (1798-1800:: presa de vaixells al Carib)
En els anys següents, Napoleó esdevé cònsol vitalici (agost de 1802) i, després, emperador (maig de 1804). Les «repúbliques germanes» són substituïdes per regnes donats a familiars de l’emperador. Guerra de la 3a Coalició (França, Espanya i diversos estats alemanys contra Àustria, Rússia i la Gran Bretanya) (1804-1806).
Quarta Coalició (França, Espanya i diversos estats alemanys contra Prússia, Rússia i la Gran Bretanya) (1806-1807). Tenen lloc les grans batalles, favorables als francesos, d’Austerlitz (desembre 1805, a l’actual República Txeca, en què les tropes de Napoleó, uns 70.000 homes, van derrotar del tot 86.000 russos i austríacs), Eylau (febrer 1807) i Friedland (juny de 1807) (al mapa, en negre). Les xifres de baixes d’aquestes batalles (26.000 homes, 45.000 i 32.000, respectivament) van assolir magnituds no vistes fins aleshores en tot aquest cicle bèl·lic. En canvi, a la batalla de Trafalgar (octubre de 1805),
prop de Gibraltar, la flota britànica va derrotar estrepitosament la flota francoespanyola i va consolidar la seva hegemonia cosa que va fer inviable qualsevol intent d’invasió del Regne Unit.
A la fi d’aquest 1807, Napoleó havia reordenat al seu profit bona part de l’espai alemany, creant la Confederació del Rin (1806); tota una colla d’estats «vassalls» depenien estretament d’ell; Espanya i Rússia li eren aliades –la primera amb un grau molt alt de subordinació. I fins i tot l’Imperi Otomà i Àustria, malgrat proclamar- se neutrals, s’havien afegit al bloqueig francès contra la Gran Bretanya.
Serà en aquest context d’hegemonia francesa al continent que Napoleó voldrà reblar el clau amb la invasió de la Península Ibèrica en 1808. Els seus objectius seran batre Portugal i fer, així, més estret el bloqueig al Regne Unit, controlar més eficaçment Espanya (el govern de la qual considera, amb raó, inepte i corrupte) i treure profit de les colònies americanes d’ambdós estats. La guerra de la Península, pensada com a ràpida i fàcil, esdevindrà interminable. L'any següent, el 1809, es produirà la Guerra de la Cinquena Coalició (França contra la Gran Bretanya i Àustria).
La Guerra del Francès
Les fases de la guerra
De l'aliança a l'enfrontament (octubre 1807 - maig de 1808)
- Pel tractat de Fontainebleau entre França i Espanya, les tropes franceses entren a Espanya l'octubre de 1807, en teoria per dirigir-se a Portugal, però també ocupen les principals places fortes espanyoles
- 18-19/3/1808: Motí d'Aranjuez, instigat per Ferran, li permet prendre el poder i coronar-se amb el nom de FerranVII. El seu pare, Carles IV, abdica, i Godoy és destituït.
- 5-6/5/1808: abdicacions de Baiona. Carles IV i Ferran VII abdiquen en Napoleó, qui proclama el seu germà Josep com a rei d'Espanya: Josep I
- Entre març i maig de 1808 hi ha els primers enrenous i topades amb les tropes franceses, fins que les notícies de la repressió del dos de maig de Madrid i de les renúncies de Baiona condueixen a un alçament generalitzat a partir de mitjans - finals de maig, mentre que les institucions de la monarquia criden a la calma. La repressió dels fets de Madrid va inspirar el quadre de Goya "Els afusellaments del 3 de maig" (1814) (imatge: Viquipèdia)
- Es creen Juntes de Govern, amb diferent participació popular, molt sovint més preocupades per controlar les classes populars que no per enfrontar-se als francesos. Una Junta Central, formada per diputats de les provincials, assumeix el poder
- Saragossa resisteix el primer setge (juny-agost 1808, 59 dies);
- a Catalunya, derrota francesa al Bruc (14/6) i fracàs del primer cop contra Girona (20/6) i del primer setge (juliol-agost, 27 dies);
- derrota francesa a Bailén (19/7/1808);
- Josep I, que havia entrat a Madrid el 20/7 es retira al nord de l'Ebre;
- a Portugal, els anglesos derroten els francesos a Vimeiro (agost)
Principals línies de l'ofensiva francesa (en blau) i principals batalles.
Font: Atlas Nacional de España
- El novembre de 1808, Napoleó en persona, al capdavant de 200.000 homes de la Grande Armée, penetra a la Península. Malgrat que el seu lideratge personal no durarà gaire (al gener marxarà per atendre la campanya d'Àustria), la seva iniciativa encadenarà un conjunt de victòries que el portarà a dominar pràcticament tota Espanya
- victòries franceses significatives: Tudela (nov 1808), Somosierra (nov 1808), caiguda de Saragossa després del 2n setge (des 1808 - febrer 1809), Ocaña (nov 1809), caiguda de Girona després d'un setge de més de 7 mesos (maig a desembre de 1809); s'inicia del setge de Cádiz (febrer de 1810)
- derrotes franceses: Wellington els derrota a Talavera (1809) però es retira tot seguit cap a Portugal i no evita l'ocupació d'Espanya
- La conquesta efectiva de tota Catalunya comença amb la caiguda de Girona el desembre de 1809, perquè fins aleshores els francesos controlaven sobretot els principals eixos de comunicació i Barcelona. Les fites fonamentals de la conquesta de Catalunya són les preses de Lleida (maig de 1810), Tortosa (gener de 1811) i Tarragona (juny de 1811).
- Govern de Josep I
- 1810-11: apogeu del regnat
- Obra reformista: Supressió dels Consells de govern tradicionals, supressió d'ordres monacals i mendicants; nova divisió administrativa d'Espanya, reformes urbanístiques en algunes ciutats
- Va atreure intel·lectuals i professionals que veien en l'obra napoleònica una esperança de modernització d'Espanya: foren els afrancesats
- L'Estatut de Baiona va ser una carta atorgada, imposada per Napoleó, que va ser el principal ordenament jurídic del regnat de Josep I: atorgava amplis poders al rei; establia un Consell d'Estat consultiu, un Senat essencialment de nomenament reial entre alts funcionaris que tenia per missió vetllar per les llibertats individuals i d'impremta, i uns Congrés dividit per estaments amb elecció corporativa que haurà d'aprovar els codis civil i penal, impostos i sistema monetari. També dedicava diversos articles a l'imperi i establia els mateixos drets que a la metròpoli, la llibertat d'indústria i de comerç i representants al Consell d'Estat. No va tenir influència en el desenvolupament constitucional espanyol
- El 1812, Napoleó annexionava Catalunya a l'imperi i la desvinculava del govern de Josep I. L'annexió a França va implicar un cert ús oficial de la llengua catalana, absolutament inèdit en l'administració espanyola del segle XIX:
- Cadis es va mantenir lliure de l'ocupació francesa gràcies a la presència de la flota britànica i allà es van convocar unes Corts que elaborarien la primera Constitució espanyola: la de 1812 o de Cadis. En aquests mesos la resistència espanyola gairebé es va limitar a la guerra de guerrilles. La cruesa de la guerra va inspirar la sèrie de Goya, "Los desastres de la guerra", sèrie de gravats realitzats entre 1810 i 1815 i que es van mantenir inèdits fins el 1863, potser perquè tota la producció pictòrica del XIX espanyol sobre la guerra és èpica i no pas dramàtica.(imatge: Viquipèdia)
Ofensiva aliada i derrota francesa (estiu de 1812 - desembre de 1813 )
En 1810-1811, l’hegemonia de Napoleó al continent semblava incontestable. Dominava bona part d’Europa encara que estava en lluita amb la Gran Bretanya i Espanya. A partir de 1812, tanmateix, la situació canviaria ràpidament. Davant les mostres de creixent desafecció de Rússia, Napoleó en prepararà la invasió. 614.000 homes procedents de tots els estats lligats a França entraren a Rússia. L’operació, que començà el maig de 1812, tingué problemes d’infraestructures impossibles de resoldre (enormes necessitats d’aprovisionament, llarguíssimes línies de comunicació, lentitud dels transports) i greus episodis d’indisciplina. Penetrant més i més a l’interior de Rússia, les malalties començaren a fer efecte (la suposada política sistemàtica de «terra cremada» russa és un mite posterior) sense poder lliurar cap batalla decisiva. Finalment, el 7 de desembre tingué lloc la batalla de Borodino que, sense ser concloent, li permeté d’entrar a Moscou. Però la vulnerabilitat de la seva posició no li permeté de restar-hi, i es decidí la tornada. A quasi mil quilòmetres del seu punt de partida, amb l’hivern a sobre, i fustigats contínuament per les tropes russes, la retirada esdevingué catastròfica. Menys de 40.000 soldats retornaven al punt de partida. Les baixes més grans s’havien produït entre els «aliats», fet que perjudicà enormement la solidesa de les aliances existents. A l’aliança de Rússia i el Regne Unit (Sisena Coalició, 1812), s’hi afegirà Prússia el febrer de 1813, mentre Àustria feia preparatius per afegir-se al bàndol que semblés vencedor. Al març, Suècia s’afegia a la coalició, al juny ho feia Àustria. Les campanyes de primavera i tardor de 1813 es lliuraren en terres de la Confederació del Rin, després que Rússia hagués ocupat Polònia. El 16-19 d’octubre de 1813, Napoleó és vençut a Leipzig, en la batalla més gran de totes les campanyes napoleòniques, en la qual 335.000 soldats aliats s’enfrontarien a 190.000 «francesos». Aquesta batalla seria coneguda com la «batalla de les nacions», pel caràcter multinacional dels aliats que, per fi, assoliren un grau de coordinació notable. Després d’enfrontar-se en disputes sobre què calia fer, els aliats acabaren passant a l’acció: el desembre de 1813 començava la invasió aliada de França, que culminaria en l’abdicació de Napoleó el 6 d’abril de 1814.
Les necessitats de la campanya de Rússia van fer que des de 1812 Napoleó retirés tropes de la Península i això va donar l'oportunitat a espanyols i portuguesos i als seus aliats anglesos de reprendre la iniciativa militar. Wellington, al capdavant de totes aquestes tropes, va disposar d'uns 51.000 soldats britànics, 29.000 de portuguesos i uns 28.500 d'espanyols, mentre que les forces franceses no arribaven aleshores a la meitat d'aquests efectius.
La victòria de Wellington als Arapiles (o batalla de Salamanca, juliol de 1812) marcaria l'inici del reflux francès a Espanya. El març de 1813 Josep I abandonava Madrid definitivament i la victòria aliada de Vitoria (juny de 1813) va marcar la retirada definitiva de les tropes franceses, excepció feta de les de Catalunya, ja que les tropes franceses no abandonaran Barcelona fins el 29 d'abril. Ferran VII retornava a Espanya per Catalunya a finals de març: el 22 de març era rebut a Figueres. Les tropes franceses trigarien a marxar de Catalunya per ajudar a mantenir l'ordre. En els cinc anys de guerra, Ferran VII va viure confinat al castell de Valençay; per això el tractat en què Napoleó tornava a reconèixer a Ferran VII com a rei, el desembre de 1813, s'anomena Tractat de Valençay.
A la fi de les guerres, Napoleó era confinat a l’illa d’Elba. El març de 1815, però, Napoleó retornava a França iniciant un efímer regnat que es coneixeria com els «100 dies» i que acabarien amb la famosa batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1814, on 74.000 francesos foren derrotats per 67.000 britànics,
holandesos, belgues i alemanys comandats per Wellington i 50.000 prussians. Tots els vells enemics de Napoleó s’havien unit en una setena i definitiva Coalició que l’obligaria a abdicar el juny de 1815, per ésser confinat a al mig de l’Atlàntic, a l’illa de Sant Helena, on moriria el 5 de maig de 1821. S’acabaven, així, les guerres napoleòniques, que, entre 1799 i 1815, havien costat de 3.000.000 a 6.500.000 de morts i desapareguts, entre civils i militars, segons les estimacions (el nombre de civils és especialment difícil de precisar). Les guerres revolucionàries (1792 – 1799) haurien implicat, almenys, 300.000 morts militars més.
Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812
Les Corts Generals i Extraordinàries es van reunir per primera vegada el 24 de setembre de 1810, a la ciutat de Cadis. Les eleccions van ser força complicades atesa la situació de guerra i la manca d'experiència, a més de les dificultats produïdes per l'innovador i complex sistema electoral que havia aprovat la Junta Central, que atribuïa l'elecció dels diputats a les Juntes Provincials, a les ciutats amb vot a Corts i als Regnes. Van ser elegits al voltant de tres-cents diputats, si bé mai no van arribar a reunir-se tots. Per exemple, van ser 184 els que van signar l'aprovació de la Constitució el 19 de març del 1812.Un terç dels membres de les Corts pertanyien als estrats més elevats del clergat. Abundaven també els juristes, una seixantena, i els funcionaris públics, entre els quals sobresortien setze catedràtics. Una trentena llarga eren militars i vuit títols del regne. Hi havia quinze propietaris, cinc comerciants, quatre escriptors, dos metges i cinc marins. Era, doncs, una assemblea de notables.
A les Corts de Cadis no es pot parlar encara de partits polítics, ja que faltava l'organització necessària. Però sí que és possible i necessari parlar de «tendències constitucionals», és a dir, de grups de diputats units entre si per una filiació doctrinal semblant. Entre els constitucionalistes, es distingien, en primer lloc, la que formaven els diputats "reialistes" o "jovellanistas", que defensaven la sobirania compartida entre el Rei i les Corts, i proposaven canvis molt moderats. La segona tendència estava formada pels diputats liberals, els principis constitucionals dels quals eren bàsicament els mateixos que havien defensat els «patriotes» francesos a l'Assemblea de 1789, en particular la sobirania nacional i una concepció de la divisió de poders destinada a convertir les Corts unicamerals en el centre del nou Estat. Els diputats americans formaven la tercera tendència constitucional present a les Corts. Tot i que ja s'havia iniciat el moviment d'independència d'Amèrica, una part de les elits criolles seguia apostant per mantenir els llaços amb Espanya, encara que a través d'una Constitució que tingués en compte l'autogovern de les províncies d'ultramar i que donés una representació justa a la població americana als òrgans de l'Estat constitucional. A banda hi havia els "servils", diputats absolutistes que negaven la necessitat de fer qualsevol canvi.
El fruit més important de les Corts de Cadis va ser la Constitució del 1812, si bé les Corts no es van limitar a actuar com una Cambra constituent i legislativa, sinó que van actuar també com un òrgan de govern i fins i tot com un tribunal de justícia, cosa que les va convertir en la més alta instància política de l'Espanya no ocupada pels francesos. Aquesta situació va produir constants friccions entre les Corts i el Consell de Regència, fins que les Corts van dissoldre aquest Consell el 28 d'octubre de 1810 i el van substituir per un Regent més fàcil de controlar.
Més enllà de la Constitució, entre els decrets més rellevants produïts per les Corts hi ha el que proclamava la igualtat de drets entre els espanyols i els americans, el que decretava la llibertat d'Impremta, el que incorporava els senyorius a la Nació i el que abolia les proves de noblesa per accedir a l'Exèrcit, una mesura aquesta última que suposava un cop molt important per a la societat estamental, basada en el privilegi, en deixar oberta la carrera de les armes a sectors socials fins aleshores exclosos. Les Corts van aprovartambé altres decrets importants, com el que abolia la tortura en els processos judicials i el comerç d'esclaus, el que establia la llibertat d'indústria, comerç i treball, el que iniciava la desamortització eclesiàstica i ordenava parcel·lar els béns de propis, realencs i erms, o, en fi, el molt transcendental que abolia el Tribunal de la Inquisició.
La Constitució del 1812 o de Cadis es basava en els dos principis bàsics de la sobirania nacional i la divisió de poders. La Monarquia esdevenia constitucional, no absoluta, de manera que el Rei ja no exerciria en endavant totes les funcions de l'Estat. És veritat que la Constitució li continuava atribuint en exclusiva l'exercici del poder executiu, li donava una participació en la funció legislativa a través de la sanció de les lleis (deia la Constitució que la potestat de fer les lleis residia a les Corts amb el Rei), i proclamava que la Justícia s'administrava en nom seu. Tot i això, en endavant serien les Corts unicamerals l'òrgan suprem, legislatiu, de l'Estat. La Constitució de Cadis canviava, així mateix, de manera radical l'exercici de la funció jurisdiccional, que atribuïa a uns jutges i magistrats independents. El sufragi, encara que indirecte, era molt ampli si es compara amb el que establiria més tard la legislació electoral de la Monarquia isabelina, lògica conseqüència del caràcter més radical, tot i que no democràtic, del liberalisme de Cadis que en aquesta qüestió venia propiciat també pel protagonisme aconseguit pel poble durant la Guerra del Francès.
La Constitució de Cadis no tenia una declaració de drets, però en reconeixia alguns de fonamentals, considerats “naturals”: la llibertat civil, la propietat, algunes garanties processals estretament connectades a la seguretat personal com el dret al jutge predeterminat per la llei i la prohibició de turment o la inviolabilitat de domicili, així com la llibertat d'escriure i d'imprimir sense censura. També se sancionava la igualtat de tots els espanyols davant de la llei i l'obligació de contribuir a les despeses de l'estat en proporció als béns de cadascú. Tot el text, però, estava impregnat d'un fort matís religiós i catòlic, i consagrava la confessionalitat catòlica de l'Estat de manera rotunda amb un article que afirmava que "la religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra" (Traduït i adaptat de Joaquín Varela, "Las Cortes de Cádiz y la Constitución de 1812
(una visión de conjunto)", Corts. Anurario de derecho parlamentario, n. 26, 2012)
Pel que fa a l'organització territorial i social que preveia la Constitució, cal llegir els articles següents:
- Artículo 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
- Artículo 5. Son españoles (...) Todos los hombres libres nacidos y avecindados en los dominios de las Españas, y los hijos de éstos.
- Artículo 10. El territorio español comprende
- en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.
- En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.
- En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.
- En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.
- Artículo 11. Se hará una división más conveniente del territorio español por una ley constitucional, luego que las circunstancias políticas de la Nación lo permitan
- Artículo 22. A los españoles que por cualquiera línea son habidos y reputados por originarios del África, les queda abierta la puerta de la virtud y del merecimiento para ser ciudadanos: en su consecuencia, las Cortes concederán carta de ciudadano a los que hicieren servicios calificados a la Patria, o a los que se distingan por su talento, aplicación y conducta, con la condición de que sean hijos de legítimo matrimonio de padres ingenuos; de que estén casados con mujer ingenua, y avecindados en los dominios de las Españas, y de que ejerzan alguna profesión, oficio o industria útil con un capital propio.
- Artículo 309. Para el gobierno interior de los pueblos habrá Ayuntamientos compuestos de alcalde o alcaldes, los regidores y el procurador síndico, y presididos por el jefe político donde lo hubiere, y en su defecto por el alcalde o el primer nombrado entre éstos, si hubiere dos.
- Artículo 324. El gobierno político de las provincias residirá en el jefe superior, nombrado por el Rey en cada una de ellas.
- Artículo 325. En cada provincia habrá una Diputación llamada provincial, para promover su prosperidad, presidida por el jefe superior.
Les conseqüències de la guerra
Sobre la demografia
Les pèrdues demogràfiques, militars i civils
van representar, segons Pérez Moreda, entre un 4% o 5% de la població de
1800. Ronald Fraser comptabilitza, tenint en compte els que van morir i els
que no van néixer, una pèrdua entre 215.000 i 375.000 persones. Esteban Canales remarca que en el cas de Catalunya l’any 1809 va ser el més catastròfic,
pèrdua d’un 5% de la seva població. En tot cas la xifra global, tradicionalment admesa, referida a Espanya, de mig milió de persones, és exagerada i
cal rebaixar-la (Antoni Moliner, "Espanya (1813-1814): el final de la guerra i el retorn de Ferran VII", dins Edició a cura de
Roc Salvadó i Joan Martínez, 200 anys de la fi de la Guerra del Francès a les Terres de l'Ebre, Benicarló, Onada edicions, 2016)
Sobre l'economia i l'imperi: La guerra va implicar la destrucció d'una part de l'aparell productiu i la pèrdua de collites, les despeses de la guerra van acabar repercutint en el deute de l'estat i, a més, es van interrompre en bona mesura les relacions comercials amb Amèrica. El buit de poder, el desenvolupament de la guerra i les escasses oportunitats d'autogovern ofertes a Amèrica van obrir la porta al procés d'independència del continent americà, amb les conseqüències econòmiques que aquest fet tindrà sobre l'economia espanyola (veure més endavant).
Sobre les idees polítiques. La guerra va donar l'ocasió per a una gran confrontació i difusió d'idees polítiques, tant al voltant de Josep I i la seva cort, com al voltant dels "patriotes", fidels a Ferran VII, i les seves Corts de Cadis i la Constitució. Els partidaris de Josep I foren els afrancesats, mentre que entres els patriotes cal comptar-hi els absolutistes o servils, els jovellanistas i els liberals, a més dels diputats americans, que defensaren idees descentralitzadores. L'enfrontament fonamental es donà cada vegada més entre el vell absolutisme i les idees liberals i tot el que aquestes implicaven sobre la concepció del grup i el seu govern (nació i constitucionalisme).
Sobre la cultura: La guerra va destruir elements del patrimoni cultural, a banda del que les tropes franceses van saquejar. La restauració de l'absolutisme va implicar també l'exili d'intel·lectuals afrancesats i liberals.
Sobre l'exèrcit
La guerra va ser caòtica, desordenada i el protagonisme principal al final,
com s’ha indicat, el va tenir l’exèrcit angloportuguès. Els soldats espanyols
van combatre majoritàriament descalços, sense instrucció ni disciplina. No
va existir un pla conjunt de defensa ni comandaments adequats. No obstant
això, la conjuntura internacional i l’ajuda anglesa va possibilitar la victòria.
Per damut de tot cal remarcar l’esperit de resistència inicial. A la tardor de
1808 es van mobilitzar entre 250.000 i 300.000 homes segons diverses fonts,
xifres molt més elevades en relació amb la població total si les comparem amb el cas de França durant la Convenció que mobilitzà 425.000 homes.39
Certament el fenomen de la deserció dels soldats, entorn del 20%, no es pot
obviar, però és semblant a la deserció d’altres exèrcits durant les guerres napoleòniques. El canvi més important de l’exèrcit espanyol és que es transformà en un exèrcit nacional, no reial com abans de la contesa. La guerrilla i la
col·laboració civil també transformaren les estructures militars tradicionals
en molts aspectes. Després, res no va ser igual a èpoques anteriors (Antoni Moliner, "Espanya (1813-1814): el final de la guerra i el retorn de Ferran VII", dins Edició a cura de Roc Salvadó i Joan Martínez, 200 anys de la fi de la Guerra del Francès a les Terres de l'Ebre, Benicarló, Onada edicions, 2016)
Sobre el nivell de vida de la població
Els exèrcits francesos, espanyols i aliats van viure sobre el terreny. Recorregueren a la fiscalitat immediata, als saquejos, a les requises, a les bestretes
i als subministraments, que, segons J. Fontana, van cobrir almenys la meitat
dels costos militars.40 La càrrega més feixuga va recaure sobre els camperols
i el poble en general.
Durant la guerra les condicions de vida de les classes populars va empitjorar notablement (inflació, males collites, fam canina de 1811-1812, atur,
baixada dels salaris reals etc.) (Antoni Moliner, "Espanya (1813-1814): el final de la guerra i el retorn de Ferran VII", dins Edició a cura de Roc Salvadó i Joan Martínez, 200 anys de la fi de la Guerra del Francès a les Terres de l'Ebre, Benicarló, Onada edicions, 2016)
Primera Restauració absolutista (1814-1820)
Ferran VII va retornar al poder i va abolir del tot l'obra de les Corts de Cadis per retornar a l'absolutisme. El 4 de maig de 1814 abolia l'obra de les Corts i restablia l'absolutisme, alhora que el 10 de maig començaven les detencions mentre que altres podien escapar i anaven a l'exili, com ho feren també els afrancesats.
Els anys següents, però, serien de gran inestabilitat en els governs, perquè Ferran VII canvià de ministres contínuament davant del fracàs d'aquests en complir la tasca que se'ls encomanava, que, essencialment, era fer viable una monarquia absolutament endeutada i que sense els ingressos americans i amb la crisi econòmica que va provocar la pèrdua d'Amèrica era incapaç d'obtenir prou recursos.
Per això, com també s'explica a la UD 2, la independència d’Amèrica va implicar almenys tres grans conseqüències per a Espanya:
- La fi del negoci de reexportació de productes estrangers
- La pèrdua d’un mercat important per a l’agricultura i la manufactura de la Península
- La dràstica reducció de l’arribada de diner, que abans arribava pels impostos i pel superàvit del saldo comercial amb Amèrica
Això va implicar, per una banda, la necessitat de readaptar els fluxos comercials espanyols i catalans prescindint en gran mesura d’Amèrica i centrant-se en el mercat interior (o mercat nacional), i, per l’altra, va provocar una gran davallada dels ingressos de l’estat (de l’ordre d’un 40%).
En aquesta situació, les necessitats econòmiques de la corona eren enormes:
- Funcionament habitual de la Cort i de l’Administració
- Deute enorme, que el 1808 era d’uns 7.000 M de rals i que amb la Guerra del Francès va augmentar en 4.000 M més
- La necessitat d’un exèrcit per mantenir el control del país i intentar la reconquesta d’Amèrica
Per fer això calia una reforma del sistema fiscal que un ministre d’Hisenda rere un altre van intentar sense cap mena d’èxit, essencialment perquè no era possible augmentar els ingressos o afavorir el creixement econòmic sense tocar els privilegis de les classes dominants de l’Àntic Règim, que, per exemple, no pagaven impostos o mantenien terres improductives com sovint era el cas de l’Església.
Davant de la monarquia absoluta i la seva repressió, els liberals van intentar sense èxit d'imposar un sistema liberal, i això ho van fer sobretot a través de les conspiracions i els "pronunciaments". La conspiració i les societats secretes eren imprescindibles perquè no hi havia cap mena de llibertat ni d'expressió ni d'associació, i el pronunciament esdevingué l'eina fonamental per intentar derrocar l'absolutisme. Tot i que a vegades els dos termes es confonen, cal diferenciar els "pronunciaments" dels "cops d'estat".
La definició de "cop d'estat" es va començar a elaborar al segle XVII i l'actual és molt genèrica:
Un cop d'estat (del francès coup d'État) és la usurpació del poder vigent de manera violenta i la vulneració de la legalitat institucional a un estat liderada per membres del mateix estat, líders polítics, funcionaris o, més usualment, militars, i en alguns casos mitjançant el suport d'altres estats, amb l'objectiu d'aconseguir el poder (Viquipèdia en català / Gran Enciclopèdia Catalana)
Tot i que també hi ha qui fa servir el concepte pronunciament com un tipus concret de cop d'estat, el pronunciament té una altra dinàmica i uns fonaments ideològics molt inserits a l'època:
Es tractava de provocar una insurrecció nacional que s'hauria de produir com a simple conseqüència del “pronunciamiento”, un acte i un gest d'una personalitat militar que assumia el lideratge de l'aixecament mitjançant la lectura d'un Manifest; era un ritus impregnat de l'esperit romàntic de l'època destinat a aconseguir el suport de les famílies liberals que esperaven d'amagat a cada localitat el moment per sortir al carrer, proclamar la Constitució i aconseguir així un canvi de règim. El pronunciamiento va ser, doncs, el clímax d'una conspiració de civils i soldats, impregnada del mateix ideal polític i constitucional, i va implicar una autèntica estratègia política per a la presa del poder. Tot i que va ser fruit de l'experiència de la resistència espanyola als francesos entre 1808 i 1814, va prendre forma durant els intents d'insurrecció liberal que es van produir a Espanya entre 1814 i 1820.És important aclarir que, encara que es parlés d'una insurrecció, el canvi polític no havia de ser necessàriament armat o sagnant, sinó simplement provocat per una crisi estrictament política. Va ser una acció pacífica en principi, una mena de plebiscit insurreccional que no contradiu el recurs a les armes com a mesura de defensa davant la possible intervenció de l'exèrcit de Ferran, sinó només per protegir l'acte de pronunciamiento. Cal subratllar que el pronunciamiento no pretenia desencadenar la guerrilla, ni enfrontar-se a les forces absolutistes, sinó provocar la insurrecció dels nuclis urbans com a forma de pressió popular sobre el govern i suport als “pronunciados”. El veritable caràcter de l'estratègia política del pronunciamiento derivava, doncs, de la seva subordinació explícita a l'objectiu polític al qual estava destinat: l'enderrocament de l'absolutisme i l'establiment de la Constitució (adaptat d'Irene Castells, "Le libéralisme insurrectionnel espagnol (1814-1830)", Annales historiques de la Révolution Française, 336, 2004 i Irene Castells, La utopía insurreccional del liberalismo, Barcelona, Crítica, 1989)
.jpg)
L'1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que havia de comandar una nova expedició espanyola a Amèrica per combatre els insurrectes que estaven portant a terme la independència de les possessions espanyoles a Amèrica, va protagonitzar un pronunciament contra Ferran VII a Cabezas de San Juan (Sevilla) i va proclamar la Constitució de 1812. Les seves tropes, uns 20.000 homes, van recórrer Andalusia sense un gran èxit, però amb el pas de les setmanes diverses ciutats s'afegiren al pronunciament, fins que, finalment, Ferran VII va acceptar la Constitució el 9 de març. Barcelona es va afegir al pronunciament el 10 de març, quan encara no havia arribat a la ciutat la notícia de l'acceptació reial (imatge: litografia de 1820 del coronel Rafael del Riego; Viquipèdia).
Soldados, mi amor hacia vosotros es grande. Por lo mismo yo no podía consentir, como jefe vuestro, que se os alejase de vuestra patria, en unos buques podridos, para llevaros a hacer una guerra injusta al nuevo mundo; ni que se os compiliese a abandonar vuestros padres y hermanos, dejándolos sumidos en la miseria y opresión. Vosotros debéis a aquéllos la vida, y, por tanto, es de vuestra obligación y agradecimiento el prolongársela, sosteniéndolos en la ancianidad; y aun también, si fuese necesario, el sacrificar las vuestras, para romperles las cadenas que los tienen oprimidos desde el año 14. Un rey absoluto, a su antojo y albedrío, les impone contribuciones y gabelas que no pueden soportar; los veja, los oprime, y por último, como colmo de sus desgracias, os arrebata a vosotros, sus caros hijos, para sacrificaros a su orgullo y ambición. Sí, a vosotros os arrebatan del paterno seno, para que en lejanos y opuestos climas vayáis a sostener una guerra inútil, que podría fácilmente terminarse con solo reintegrar en sus derechos a la Nación española. La Constitución, sí, la Constitución, basta para apaciguar a nuestros hermanos de América.
España está viviendo a merced de un poder arbitrario y absoluto, ejercido sin el menor respeto a las leyes fundamentales de la Nación. El Rey, que debe su trono a cuantos lucharon en la guerra de la Independencia, no ha jurado, sin embargo, la Constitución: la Constitución, pacto entre el Monarca y el pueblo, cimiento y encarnación de toda Nación moderna. La Constitución española, justa y liberal, ha sido elaborada en Cádiz entre sangre y sufrimiento. Mas el Rey no la ha jurado y es necesario, para que España se salve, que el Rey jure y respete esa Constitución de 1812, afirmación legítima y civil de los derechos y deberes de los españoles, de todos los españoles, desde el Rey al último labrador. Sí, sí. Soldados, la Constitución. ¡Viva la Constitución! (Manifest de Rafael del Riego; font: Cervantes Virtual)
Aquest període es pot dividir en diverses etapes:
- de març a juliol de 1820. Van coexistir una Junta Provisional Consultiva i un govern (elaborat per la pròpia Junta), es va restablir la legalitat constitucional, i es van convocar eleccions municipals i a Corts.
- de l'obertura de les Corts, el 9/7/1820 a la caiguda del primer govern constitucional (a vegades dit govern dels presidiaris -perquè molts havien estat empresonats pel rei- o d'Agustín Argüelles, pel pes d'aquest polític moderat), el març de 1821. Les Corts desenvolupen la legislació liberal, però la majoria correspon als moderats i procura limitar l'abast de les reformes i acaba tancant les societats patriòtiques (associacions de caire liberal que sovint defensaven reformes més avançades dels liberals dits exaltats). Ferran VII, que posa tots els entrebancs que pot al nou règim destitueix al govern l'1/3/21.
- Moderats: partidaris de restringir la participació popular, pactar amb la noblesa i modificar la Cosntitució de 1812 en sentit menys participatiu (la Constitució de 1812 permetia el vot universal masculí indirecte).
- Exaltats: partidaris de potenciar la participació popular i de no basar-se en la noblesa, i mantenir íntegre la Constitució de 1812.
- de març de 1821 a juliol de 1822: governs Bardají i Martínez de la Rosa, tots dos moderats. La revolta absolutista (amb el suport del rei, l'església i bona part del camperolat) pren força a Catalunya, al nord de Castella i al País Basc. Del 2 al 7 de juliol la Guàrdia Reial intenta un cop de força a Madrid però es derrotada per la Milícia Nacional. L'intent de cop d'estat del rei donarà el poder als liberals exaltats.
- de juliol de 1822 a novembre de 1823: govern San Miguel, exaltat. La seva acció principal va ser derrotar als reialistes o partidaris de Ferran VII, que a Catalunya havien arribat a proclamar la Regència d'Urgell com a règim alternatiu al constitucional (juliol - novembre de 1822). El constitucionalisme caigué, finalment, amb la invasió francesa dels 100.000 fills de sant Lluís, que va tenir lloc ordenada pel rei Lluís XVIII a favor de Ferran VII.
El Trienni Liberal va evidenciar la profunda oposició existent entre l'absolutisme i el liberalisme, alhora que les divisions que existien entre els propis liberals, que es van dividir en moderats i exaltats. Això no treu que el Trienni apliqués per primera vegada tot un conjunt de reformes, esbossades a les Corts de Cadis, que els absolutistes consideraven intolerables (a sota, fragment del fulletó Als incautos y sensills paisans, [Barcelona?] :Impr. Nacional del Gobern Polítich, per Gaspar, [1820?], UPF / MDC)
Reformes fetes pel Trienni a l'empara de la Constitució de 1812:a) Hisenda i Deute: intent d'organitzar una hisenda constitucional, amb equilibri d'ingressos i despeses, i una nova fiscalitat basada en la "contribució directa" que eliminés els privilegis existents fins aleshores. Però el nou sistema d'impostos exigia el cobrament en metàl·lic i no pas en espècie i això va implicar un augment dels impostos que, junt amb altres factors, va perjudicar sobretot a les zones rurals i va contribuir a allunyar els camperols i petits i mitjans pagesos del liberalisme. Recaptar els ingressos previstos, a més, va resultar impossible i això va augmentar el dèficit de l'estat i va obligar a fer més deute.b) Formació d'un mercat nacional a través de la liberalització de la producció i de la comercialització interior, abolició dels gremis i aranzels.c) Impuls a la propietat privada, que es va concretar en la desamortització dels béns eclesiàstics, la desvinculació dels de la noblesa i l'abolició del règim senyorial, i l'eliminació de pràctiques comunitàries. Les tres primeres mesures van permetre als sectors burgesos de comprar terra i la darrera mesura va perjudicar els pagesos pobres en quedar-se sense un dels seus mitjans de vida.
d) La reordenació de l'Exèrcit. Intent de construir un exèrcit supeditat a la sobirania nacional i d'establir la primacia del poder civil sobre el militar, i restabliment de la Milícia Nacional com a força d'ordre lleial a la Constitució.
e) La política religiosa, que volia reduir el poder de l'església i subordinar-la a l'estat a través de mesures diverses: supressió de la inquisició, expulsió dels jesuïtes, nomenament de bisbes per part de l'estat i expulsió dels bisbes reialistes, la supressió de monestirs i els convents de regulars, la supressió del delme i la desamortització eclesiàstica. Tot plegat va fer que l'església esdevingués una enemiga irreconciliable del règim liberal (Fonts: Ramon Arnabat, "El Trienio Constitucional (1820-1823): revolución y contrarevolución", Ayer, 127/2022 (3), i "El Trienio Liberal (1820-1823) en el reinado de Fernando VII", Cervantes virtual).
Valoració del període. La imatge global d'aquests tres anys és d'una revolució frustrada. La van fer gent que volien transformar la societat "des de dalt", convencent a les classes dominants dels avantatges que, a mitjà termini, els oferia el programa constitucional, mentre que el poble era mantingut al marge de la política. El càlcul va resultar equivocat, perquè els privilegiats no es deixaren convèncer i van mantenir la seva hostilitat cap al règim, mentre que la timidesa de les reformes va impedir que es guanyessin el suport del oprimits pel vell sistema. Aquest fracàs va ser especialment greu en el cas del camperolat, per als quals la política constitucional semblà reduir-se a un augment dels impostos en diner, que van resultar ser molt perjudicials per a aquell camperolat que vivien en una economia gairebé de susbsitència (Traduït i adaptat de Josep Fontana, La crisis del Antiguo Régimen, Barcelona, Crítica, 1983, p.39)
Amb el suport de l'exèrcit de França, Ferran VII retornava al tro i perseguia als liberals en una dinàmica que es mantindria fins al final de la seva vida, el 1833, i de manera més dura que el 1814 (per exemple, el 1831 es produiria l'afusellament de José María de Torrijos el 1831, un militar que havia intentat portar a terme un pronunciament contra l'absolutisme) (a la imatge, Suplicio de don Rafael del Riego, xilografia de 1875, Ministerio de cultura y deporte / Museo del romanticismo).
Tanmateix, en els 10 anys que restaven fins a la seva mort, el 1833, es produiria la crisi definitiva de l'absolutisme, i amb ell la pèrdua definitiva d'Amèrica (excepte Cuba i Puerto Rico, a més de les Filipines, Carolinas i Marianas). Si els primers anys estan dominats per una voluntat pura i simple de restauració, les elits de la monarquia van prenent consciència que aquesta restauració és impossible i, per exemple, vora 1830 s'acaben definitivament els intents de reconquesta d'Amèrica.
Els sectors més intransigents de l'absolutisme es van reunir progressivament al voltant del germà de Ferran VII, el que aviat seria el pretendent Carles, considerat Carles V pels seus seguidors, els carlistes. Els moments més àlgids de la mobilització carlista van ser la Guerra dels Malcontents (1827) i la conjura de la Granja (1832), quan els ultres intentaren que un Ferran VII moribund nomenés Carles com el seu successor.
La revolta dels Malcontents (1927). El conflicte tingué lloc sobretot a la Catalunya interior i en menor mesura al País Valencià, Aragó i Andalusia. La insurrecció, començada a la primavera de 1827 per petites partides de guerrillers, culmina a mitjan setembre del mateix any, quan els malcontents ocupaven la major part del Principat, des del coll de Balaguer fins a la Cerdanya, i des de Montserrat fins a la Conca de Tremp. Un mes després, amb la presencia del rei a Tarragona, i sobretot amb l'activitat d'un contingent de tropa manat pel comte d'Espanya, el moviment ja s’havia esfondrat espectacularment, sense gairebé oposar resistència. Una insurrecció absolutista sota un règim absolutista pot semblar un fet paradoxal si no es té present l’escissió entre el sector de l’absolutisme representat per Calomarde i el seu equip de govern (que, a la vegada, no era tampoc gaire homogeni), i l'absolutisme "apostòlic" de certs nuclis cortesans i de la major par! de la jerarquia eclesiàstica, l'expressió política del qual era el Consejo de Estado. Les reivindicacions dels malcontents estaven dins la línia de l'oposició “apostòlica": restabliment de la Inquisició, depuració més aprofundida del personal de l'administració i de l'exèrcit, intensificació de la repressió contra els liberals, concessió de més avantatges als reialistes “autèntics". Aquest programa sembla interessar de manera immediata només a cercles socials molt restringits: la jerarquia eclesiàstica, els candidats a substituir en l' administració els sospitosos de liberalisme, i, particularment, els oficials reialistes (promocionats irregularment per llur participació en les guerrilles durant el Trienni) que no havien estat col·locats en l'exèrcit (sembla que eren aproximadament un miler a Catalunya). Però la realitat és que van mobilitzar diversos milers d’homes, sobretot a les zones rurals, i això fou així tant pel suport que els revoltats reberen de l’església o de sectors del mateix aparell estatal, com pel profund descontentament camperol i el malestar social generalitzat de les regions rurals, on havent fet crisi la vella organització econòmica i social, es veia trontollar el seu gènere de vida i esfondrar-se els seus horitzons ideològics, sense tenir res amb què substituir-ho (Adaptat de Jaume Torras, "Societat rural i moviments absolutistes. Nota sobre la guerra dels malcontents (1827)", Recerques, n.1, 1970)
Els esdeveniments de la Granja van tenir lloc al setembre de 1832 al Palau de la Granja de Sant Ildefons (Segòvia), al final del regnat de Ferran VII. Davant el greu estat de salut del monarca, els ministres partidaris del seu germà Carles Maria Isidre de Borbó, el van pressionar per anul·lar la "Pragmàtica Sanció", promulgada el març de 1830, i que convertia en hereva del tro a Isabel, única filla de Ferran VII. El decret va ser signat pel rei el 18 de setembre de 1832, a condició que no es publiqués fins després de la seva mort. A l'octubre el rei va millorar la seva salut, va destituir els partidaris carlins i va anul·lar el decret derogatori (mai publicat). Els carlins no van reconèixer l'hereva, i en morir el Ferran VII el 1833, va esclatar la Primera Guerra Carlina (1833-1840) (PARES)
La conxorxa de la Granja, per tant, va fracassar i quan Ferran VII mori el 1833 el que serà vàlid serà la seva Pragmàtica Sanció de 1830 per la qual anul·lava la llei Sàlica de Felip Vè que reservava l'accés al tro només als homes. Amb el seu gest, Ferran VII obria les portes del tro a la seva filla Isabel, fruit del 4t matrimoni del rei, que havia tingut lloc el 1829 amb la seva neboda 22 anys més jove, Maria Cristina de Borbó. A la mort del rei, Isabel encara no havia complert els 3 anys. Els fets de la Granja, de fet, només havien servit perquè els més fidels al rei s'adonessin de la perillositat de les conspiracions de Carles i abans de la mort del rei es feren canvis molt significatius en els comandaments de l'exèrcit que donarien avantatge als isabelins. Davant l’amenaça carlista, les elits espanyoles es girarien progressivament cap al liberalisme a la recerca de noves situacions.
