El segle XIX és el segle de l’estat-nació liberal. A Amèrica, és un procés que comença amb la Guerra d’Independència dels Estats Units (1775-83) i a Europa amb la Revolució Francesa (1789-1804), les revolucions de 1820 i 1830, i els processos d’unificació d’Itàlia (1859-70) i Alemanya (1866-71). Al Regne Unit, que tenia un sistema parlamentari de tipus antic, el procés és més lent i es pot datar entre les reformes electorals i parlamentàries de 1832 i 1885.
El nou estat liberal es caracteritzaria per l’existència d’una constitució que resumia el seu funcionament (excepte al Regne Unit), la divisió de poders, la proclamació d’uns drets dels ciutadans, el sufragi censatari, i l’eliminació de la societat estamental que serà substituïda per una societat de classes en la qual tots els seus membres són iguals davant la llei però desiguals des d’un punt de vista econòmic. Els súbdits del rei passen a ser ciutadans
La ciutadania és la condició que tenen un conjunt d'individus pel fet de pertànyer a una comunitat política liberal. Es basa en un conjunt de drets ("la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió" a la declaració francesa de 1789) que aquests inidvidus poden exercir; si aquests individus no tenen aquests drets es veuen reduïts a la condició de súbdits, sotmesos a l'arbritrarietat d'un monarca. Correspon a la comunitat (i especialment a la seva organització en forma d'Estat) de garantir aquests drets amb la mínima intervenció en la vida de les persones, ja que de no fer-ho així es vulneraria el primer d'aquests drets: la llibertat.
És en el conjunt dels ciutadans que resideix la sobirania i no en l'arbitrària voluntat d'un monarca. La nació serà així la lliure associació política dels ciutadans: com va dir el diputat liberal Agustín de Argüelles el 1812 després d'aprovar-se la Constitució de 1812: "españoles, ya teneis patria". A finals del segle XIX es voldrà fer una diferència tallant entre la nació política entesa així (la nació "cívica" o "francesa"), i la nació cultural ("alemanya", ètnica, que existiria més enllà de la voluntat dels propis individus).
Tanmateix, cap nació del segle XIX s'identificà en termes estrictament polítics, sinó que totes les nacions foren també "culturals" i s'identificaren amb una col·lectivitat que tindria una història, una llengua i una cultura, que a l'Espanya del XIX serien la història de Castella i la sevav llengua. Però com que la història europea era molt complexa i la diversitat lingüística molt gran, els nous estats van inventar himnes i banderes, van reinterpretar la història i van procurar liquidar aquelles llengües que no es corresponien amb l’oficial. Als Estats Units el sentiment de pertinença a la nova col·lectivitat es va fer potenciant les teories del destí col·lectiu, segons les quals els Estats Units eren un tipus nou d’estat destinat a fer grans coses.
Finalment, quan es parlava dels drets de l'home, al llarg del segle XIX hom no es referia als humans sinó a efectivament a la seva meitat masculina. A finals del segle XVIII hi hagué una reivindicació dels drets de les dones, com la que féu Olympe de Gouges amb la seva Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana de 1791, però aquest feminisme incipient va ser derrotat durant el període revolucionari i no tornarà a emergir fins a finals del segle XIX amb el sufragisme.
Així, el liberalisme del segle XIX es fonamentarà en la distinció entre el gènere masculí, racional i capaç de dedicar-se a la vida pública, i el gènere femení, passional i, per tant, no plenament racional i que havia de dedicar-se a la llar ("l'àngel de la llar").
Al costat de les característiques de tots els estats liberals, l’espanyol es caracteritzarà pel freqüent predomini dels militars a la vida política, la importància de les camarilles i l’adulteració de les eleccions, i la uniformització i centralització administrativa basada en les províncies. Perdut l’imperi, Espanya haurà de circumscriure’s a la Península, mentre que les colònies restants es governaran per lleis especials. El castellà s’imposa com a llengua oficial i de cultura.
L'experiència del Sexenni revolucionari (1868-1874) serà un intent, fracassat al capdavall, de construir una Espanya més progressista, avançada i descentralitzada.
Són anys, en conjunt, de molta violència, tant en guerres concretes com pel que fa la violència política. La multitud de constitucions, per altra banda, evidencia clarament la diversitat de projectes polítics existents.
Per a descriure tot aquest procés, es destaquen els períodes següents:
- Crisi de l'Antic Règim, regnat de Ferran VII (1808-1833)
- Guerra del Francès o Guerra de la Independència (1808-1814)
- S'inicien les Guerres d'independència de l'Amèrica espanyola, que duraran fins el 1825
- Corts de Cadis i Constitució de 1812 / Constitució de Baiona
- Regnat d'Isabel II (1833-1868)
- Estatut reial de 1834 (carta atorgada)
- Constitució de 1837
- Constitució de 1845
- Constitució no nata de 1856
- Sexenni democràtic o revolucionari (1868-1874)
- S'inicia la Guerra de Cuba, que durarà fins el 1878 (1868-1878)
- Constitució de 1869
- Constitució no nata de 1873
- Cop d’estat monàrquic del general Martínez Campos (29/12/74)
- 1857, la Llei Moyano estableix l'ensenyament només en castellà.
- 1862, Llei del Notariat, que estableix que les escriptures han de ser en castellà.
- 1870, Llei del Registre Civil, que obliga a la traducció al castellà de qualsevol document escrit en llengua estrangera o "dialecto del país".
- 1874, Reglament de la Llei del Notariat, que estableix que les escriptures seran en castellà i que "los notarios explicarán a los otorgantes y testigos en su dialecto particular la escritura extendida en castellano, si hubiere alguno que no entendiera este idioma".
- Les constitucions de l'època no deien res sobre les llengües: donaven per descomptat que l'única oficial era el castellà.
Atlas de Geografía, Barcelona, Pons y Cía, 1894 (BNE)
Mapa militar de la Peninsula y de todas las posesiones é islas españolas adyacentes y ultramarinas en Europa, Africa, América y Oceania con la división por Distritos militares y subdivisiones en Comandancias y gobiernos, todas las Plazas fuertes, castillos ó puntos fortificados ecsistentes con espresion de su categoria respectª, Madrid, 1852 (BNE)
Província de Girona, amb els partits judicials
