A.5. Geografia de la desigualtat al món.

Al món continuen havent-hi fortes desigualtats. Per això es continua distingint entre:

• els països desenvolupats, caracteritzats per la "riquesa de l'economia, un alt nivell d'urbanització, una considerable estabilitat política i un creixement demogràfic exigu", així com un elevat PIB per càpita i un elevat IDH.
• els països pobres, sobretot a l'Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica ("països subdesenvolupats o en procés de desenvolupament", que veuen com els seus recursos són explotats i amb governs corruptes que sovint reben el suport dels països desenvolupats i de la Xina.

Aquesta divisió, però, és a hores d'ara una mica simple, perquè l'evolució recent de la desigualtat és força complexa, tant per les diferències entre privacions extremes i capacitats augmentades com per l'evolució molt diferent que s'està donant entre territoris. Sí que es manté l'exclusió dels països del "Sud global" de les principals institucions mundialitzadores, fet que els BRICS es proposen de canviar (mapa: mapa clàssic de la divisió entre països desenvolupats i subdesenvolupats; font: Uruguay educa, Mapa elaborado por Mariángeles Antoni y Analía Dos Santos con el programa Qgis. Licencia: Creative Commons Atribución CompartirIgual 4.0 (CC BY-SA))

En els primers anys del segle XXI s’ha produït una notable reducció de les privacions extremes, i les “capacitats bàsiques”, com l’esperança de vida en néixer o la capacitat de llegir, han millorat gairebé arreu. Amb tot, les privacions extremes en salut i educació no s’hauran erradicat pel 2030, quan 3 M de nens continuaran morint al món abans dels 5 anys i 225 M encara no tindran escola.

Al mateix temps, però, s’estan ampliant noves desigualtats en les “capacitats augmentades” com una esperança de vida superior a 70 anys, l’accés a la banda ampla o el % de població adulta amb estudis superiors.

Ens els informes de l’IDH del PNUD, les capacitats -definides de manera àmplia com la llibertat de les persones per triar què ser i què fer- no es poden reduir únicament a l'ingrés i la riquesa, ja que aquestes capacitats són de caràcter instrumental. Tampoc es poden definir com a utilitat ni mesurar-se a través de les eleccions reals de les persones, ja que això enfosquiria les diferències reals de la manera en què els individus utilitzen el seu ingrés per adquirir èxits que valoren. En lloc d'això, les capacitats són les llibertats de què gaudeixen les persones per escollir allò que volen ser i fer, amb independència de si arriben a fer-ho realment.

(Definició procedent e l'Institut d'Estadística de les Illes Balears). Complementàriament a l'IDH, el PNUD elabora altres índexs: l'IDHI (mesura la desigualtat al sí del país), el GDI (mesura l'IDH segons el gènere, masculí i femení), el GII (mesura les desigualtats de gènere), l'MPI (mesura la pobresa). 

El més conegut, tanmateix, és l'IDH, que classifica els països en 4 grans categories. Un mapa així elaborat permet observar grans diferències segons les regions del món  amb dades de 2020 (Font: Viquipèdia; cada any el PNUD publica els seus informes amb noves dades; també hi ha disponible un mapa amb l'IDH a nivell subnacional, que s'ha elaborat amb la col·laboració de la UAB)

Viure en un país de desenvolupament humà “baix”, “mitjà” o “alt” implica grans diferències en el nivell de vida de la població, com es veu en els quadres següents, de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà, de les Nacions Unides, del 2019.

Pel que fa a les causes i solucions de la desigualtat mundial, hi ha diverses teories.

Teories de la modernització. Suposen un procés lineal i de caràcter unívoc, que ha de ser seguit per tots els països, de manera que en un moment determinat tots es troben en un punt més o menys avançat en la seva evolució cap al desenvolupament i el que han de fer, i poden fer, és accelerar el procés amb polítiques adequades (normalment basades en els mercats lliures i poca intervenció estatal, encara que també hi ha variants keynesianes que defensen la intervenció estatal).

• Centrat en l’anàlisi d’indicadors (PIB, PIB per càpita, etc.) i sovint estableix fases de desenvolupament (per exemple, el model de fases necessàries de Rostow, 1960: societat tradicional / condiciones prèvies a l’arrencada / arrencada / maduresa / consum de masses)
• Posa l’èmfasi en les condicions internes de cada país
• Poc atent a les relacions injustes entre països i a la desigualtat interna dels països

Teoria centre-perifèria. Variant llatinoamericana de les teories de la modernització (CEPAL, dècada de 1950). El centre (països més avançats) explota la perifèria (per exemple Amèrica Llatina), però aquesta es pot modernitzat amb una política estatal i d’inversions estrangeres que recolzi la indústria i substitueixi les importacions. En una nova versió (1990), la CEPAL planteja la necessitat d’una transformació global de l’economia, basada en productes d’alt valor afegit. Parla de països avançats i endarrerits.

Teories de la dependència (André Gunder Frank, 1967). Els països europeus van sotmetre la resta del món amb l’imperialisme, però la descolonització va substituir el control directe per un domini econòmic de relació comercial desigual en la qual els països desenvolupats compren matèries primeres a preus baixos als subdesenvolupats i els venen productes industrials a preus cars.

• Posa l’èmfasi en les relacions entre països.
• Model rígid que considera que els països no poden sortir del subdesenvolupament (o només poden fer-ho sota condicions molt excepcionals).

En les teories de la dependència és fonamental la Teoria de l'intercanvi desigual, segons la qual algunes regions (Amèrica del Nord, UE, Japó) produeixen productes d’alt valor afegit i controlen el mercat mundial (“centre”), mentre que altres (bona part d’Àfrica) tenen la situació inversa (“perifèria”). A la “semiperifèria” es desplacen algunes activitats del centre (alguns països del sud-est asiàtic). La principal conseqüència de l'intercanvi desigual és el deute extern, agreujat a finals del segle XX pels tipus de préstecs variables i que beneficien els grans bancs i el FMI.

Per lluitar contra l'intercanvi desigual va sorgir la teoria i la pràctica del "comerç just":

“El Comerç Just és una relació de comerç basada en el diàleg, la transparència i el respecte mutu, que busca una major equitat en el comerç internacional. Contribueix a un desenvolupament sostenible oferint millors condicions comercials i assegurant els drets de les comunitats productores i les treballadores i treballadors marginats, especialment al Sud” aquesta és la definició consensuada en el marc de l'Organització Mundial del Comerç Just (WFTO) que el moviment internacional té com a base per a la construcció d'un model alternatiu i solidari de producció i de consum per a la transformació de l'actual sistema econòmic que genera desigualtats i pobresa i la deterioració mediambiental del nostre planeta.

El Comerç Just implica una doble perspectiva, d'una banda, és un instrument de cooperació al desenvolupament en comunitats empobrides de països del sud i per una altra, suposa una opció de consum responsable dels seus productes per a les persones que vivim en països del nord, i que implica que els nostres criteris de consums afavorisquen la conservació del medi ambient i la justícia social en les comunitats productores.

L'Organització Mundial del Comerç Just (WFTO) estableix 10 criteris que han de ser complits per les organitzacions que treballen en Comerç Just:

Font de la informació i més detalls: Universitat de València, Comerç just i cooperació,

Model d’Obertura Econòmica (dècada de 1970 - actualitat). Enllaça amb les teories liberals de la modernització i defensa les teories del Consens de Washington com a manera de promocionar el desenvolupament.

Teories del Desenvolupament Humà (IDH, 2019). Hi ha desigualtats ”inevitables” (per exemple, segons la diferent difusió d’una tecnologia), però en general les desigualtats tenen a veure amb el poder, amb normes, polítiques o institucions socials molt arrelades. Per això caldria transformar les estructures socials que perpetuen la desigualtat

• Hi ha asimetries de poder, dins dels estats i entre ells: grups que s’apropien de les institucions i les usen en profit propi, a través de la fiscalitat, els ingressos, els serveis de l’estat, ...
• Hi ha grups sistemàticament desafavorits per raó d’ètnia, llengua, casta, procedència geogràfica o gènere. El grup més nombrós d’aquests és el de les dones.
• Calen polítiques de correcció de desigualtats: redistributives (impostos, protecció social); de correcció del poder del mercat (accés al capital productiu, negociació col·lectiva, salaris mínims); polítiques pre-mercat d’igualtat d’oportunitats en salut i educació; acció col·lectiva internacional contra la pressió a la baixa de les normatives laborals i els impostos a les empreses i de respecte al medi ambient. Les diferències interpersonals són fonamentals.

Distribució de la pobresa al món

Desglossament geogràfic de cada percentil de la distribució mundial de l’ingrés, 1990-2016. Proporció de la població dins de cada grup d’ingrés a escala mundial (%)

Les teories del desenvolupament humà posen molt d’èmfasi en l’anàlisi de les desigualtats a l’interior dels països i en els grups que resulten beneficiats o perjudicats de la globalització