A.4. TIC i globalització: la globalització de les comunicacions, la informació i el coneixement.

La base tecnològica de la societat de la informació i el coneixement està formada per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que basen el seu funcionament en el procés de digitalització (o sigui, la representació codificada d’un senyal mitjançant dígits binaris -conjunts de 0 i 1). Les TIC han impregnat l’activitat econòmica i els usos socials, i sovint se situa el seu ús massiu com l’inici de la 3a revolució industrial.

Aquest procés es va iniciar poc després de mitjans dels segle XX. A partir de 1960 la informàtica, que aleshores necessitava de grans ordinadors (el Mark I, de 1944, pesava quasi 5 tones i trigava 12 segons a fer una divisió; l’IBM7090, de 1959, feia 200000 operacions per segon i valia quasi 3M $), es va introduir en les organitzacions, primer amb l’objectiu d’automatitzar tasques administratives repetitives (comptabilitat, facturació i nòmina principalment) i, després, per gestionar volums cada vegada majors d’informació. A partir dels 80 va resultar cada vegada més clar que les TIC canviaven la naturalesa dels productes, dels processos de producció i serveis, i també la naturalesa de la competència i dels sectors econòmics en si mateixos. Aleshores van sorgir els caixers automàtics en línia 24 hores al dia, la utilització de components electrònics als automòbils, la gestió robotitzada de cadenes de producció i de magatzems, les pòlisses d’assegurança personalitzades segons el perfil del client, o la descentralització de l’edició de grans diaris permetent pàgines comunes i pàgines locals amb diversos centres d’impressió.

 

Paral·lelament es produirà la difusió dels ordinadors personals, la digitalització de les xarxes de comunicacions (que permeten abaratir el cost de les comunicacions i augmentar el cabdal o amplada de banda de les línies), i el creixement d’Internet (nascuda el 1983).

Als anys 90, es produirà definitivament un canvi en l’estructura dels sectors productius, que es basaran cada vegada més en xarxes de col·laboració de producció, gestió i intercanvi d’informació que abraçaran el conjunt del planeta. I, al mateix temps, els ciutadans dels països desenvolupats i les elits dels subdesenvolupats passaran a estar connectats a Internet i a usar les TIC. D’aquí que el concepte fonamental sigui el de xarxa, entesa com a conjunt de nodes interconnectats. Exemples de nodes són els mercats borsaris i els seus centres auxiliars de serveis avançats en la xarxa dels fluxos financers globals; els consells de ministres i els comissaris europeus, en la xarxa política que governa la Unió Europea; els mitjans de comunicació, la indústria audiovisual, els entorns de disseny informàtic, els periodistes o els aparells de telefonia mòbil que generen, transmeten i reben senyals en la xarxa global de mitjans de comunicació, base de l'expressió cultural i l’opinió pública de la societat del coneixement. 

La inclusió/exclusió de les xarxes i l'arquitectura de les seves relacions, facilitada per les TIC, configuren els processos i funcions dominants en aquest tipus de societat. Una definició fonamental de l’economia i la societat actuals és que es basen en xarxes globals que són possibles i eficaces gràcies a les TIC i la digitalització.

Una segona definició és que es tracta d’una economia i una societat basades en el coneixement. 

Encara que els conceptes d'informació i coneixement s'utilitzen indistintament, els dos són diferents. Mentre que la comunicació és "l'acció i procés de transmetre un missatge, establint una relació i una interacció socials", la informació és el flux de missatges, mentre que el coneixement és fruit de la interpretació de la informació a partir de les necessitats dels subjectes. Aquest coneixement serà utilitzat pels agents econòmics per a prendre tot tipus de decisions de producció, consum i inversió. L’economia del coneixement vol dir que es tracta d'una economia que es basa en la recerca, desenvolupament, disseny i innovació, que es produeixen, necessàriament, en un context global. Com a sistema, aquesta economia comporta una nova definició dels factors de la producció. Als països més desenvolupats els factors motor de la riquesa són ara la recerca científica i, particularment, el desenvolupament tecnològic. Com va dir l’any 1990 el premi Nobel de Física, Jerome Friedman, “la innovació és la clau del futur, però la recerca és la clau de la innovació” i el capital humà és clau en el creixement del PIB i la producció eficient descansa sobre la informació i el know-how o “saber fer”.

En definitiva, l’economia del coneixement no són només les empreses .com. sinó que és un entorn de xarxes globals de capital, gestió i informació, que basa la productivitat i la competitivitat en el desenvolupament tecnològic i les habilitats i capacitats dels agents econòmics. Aquesta economia es basa tant en canvis en l'oferta (noves formes de producció, de treball, d'interacció entre empreses, d'oferta de productes i d'innovació en els dissenys organitzatius, etc.) com en la demanda (noves formes de distribució i consum, d'inversió i finançament, de canvis en les relacions internacionals, etc.), generats tots ells per l'ús intensiu de les TIC i els continguts digitals. Al mateix temps, la consolidació d'aquesta nova economia genera importants canvis en el conjunt de l'entramat i les relacions socials: en el mercat de treball, en la cultura i la ideologia, en els institucions i, en definitiva, les noves relacions de l'individu amb el seu entorn defineixen alguns dels efectes de les activitats econòmiques basades en el coneixement sobre les seves bases sociològiques i institucionals. D’aquí que es parli tant d’economia del coneixement com de societat del coneixement. Al mateix temps, cal tenir present que no totes les xarxes són digitals (veure el bloc 3).

Fonts: adaptat de: Enric I Canela, L´Economia del coneixement, el nou paradigma de les societats, Societat econòmica barcelonesa d’Amics del País, 8/1/2008; I.Tubella i J.Vilaseca, coords. Societat del coneixement, UOC, 2012; J.Vilaseca et. al. L'economia del coneixement: paradigma tecnològic i canvi estructural, UOC, Working Paper Series WP02-003 , 2002