Ja fa uns anys que la idea de la transició política espanyola a la democràcia com un procés pacífic ha sofert crítiques molt dures. Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar ja van indicar l’any 2009 que entre el 1975 i el 1982 es van produir 718 morts polítiques, de les quals 504 eren degudes a actors no estatals (de les quals el 71,6% causats per ETA, el 15,1% per grup feixistes i el 13,3%· per grups d’extrema esquerra). Els ferits per la repressió policial de vagues i manifestacions haurien sigut uns 1945, alguns molt greus.
Segons Sophie Baby, aquesta violència va formar part indestriable del procés de canvi polític i la dinàmica de terrorisme, repressió i guerra bruta va ser omnipresent al llarg de tot el període. La violència hauria vingut sobretot del terrorisme d’ETA i de l’estat, ja que els governs espanyols havien usat i abusat de la violència, tant en el nivell de la repressió policíaca de les manifestacions com, sobretot, en el terreny de la guerra bruta contra ETA. L’aparell repressiu franquista s’havia mantingut intacte i la violència havia continuat com a mètode de repressió, alhora que els manifestants continuaren essent vistos per les autoritats com a provocadors irresponsables.
L'historiador David Ballester ha documentat 134 morts per excessos policials entre 1975 i 1982:
Ballester distingue entre quienes murieron por gatillo fácil –91 víctimas–, en manifestaciones –38– o por torturas –5 personas muertas–. También especifica quiénes fueron los cuerpos responsables de estas muertes, principalmente la Policía Armada o Policía Nacional –61 víctimas– y la Guardia Civil –59–.
Es casi imposible establecer un hilo conductor que entrelace las historias de esas 134 personas –la gran mayoría no estaban politizadas ni eran delincuentes–. Sí se puede decir que eran, en general, muy jóvenes –87 de ellas tenían menos de 30 años, el menor tenía 13–, que la mayoría eran hombres y que la mitad de las muertes se produjeron en el País Vasco (40) y en Madrid (22).
“Las víctimas de la Transición por excesos policiales tienen muy poco que ver con la política”, explica David Ballester a El HuffPost. “Las causas de sus muertes acostumbran a ser totalmente fútiles, llevadas por la impunidad que tenían en ese momento los agentes a la hora de utilizar sus armas de fuego en manifestaciones, en controles de carretera, en torturas, en intentos de detención o incluso en discusiones totalmente banales entre vecinos”, señala (Marina Velasco, "Una Transición no tan pacífica: una investigación saca del olvido a 134 víctimas del abuso policial", Huffington Post, 22/5/22).
La violència d'ETA va continuar amb especial incidència en els anys de les legislatures socialistes, i la situació va acabar evolucionant cap a la pràctica de la guerra bruta per part de l'Estat contra el que es considerava l'entorn d'ETA: membres de l'organització però també contra militants de l'esquerra abertzale. Es van dur a terme a través d'una organització anomenada GAL, que va començar les seves activitats el 1983 i que va ser activa fins el 1986 i que va assassinar 27 persones. Per aquests fets van ser condemnats dos ministres de l'interior dels governs socialistes (José Barrionuevo i José Luis Corcuera) i un secretari d'estat (Rafael Vera), entre altres, mentre que el president del govern espanyol, Felipe González, no arribà a ser processat.
