9.2. De la mort de Franco a les eleccions de 1977

Franco va morir el 20/11/1975. Per entendre el procés que es va produir a partir d'aleshores cal tenir en compte:

L'existència de diferències al si del franquisme. Les elits franquistes volien la continuació del règim, però es diferenciaven entre els absolutament immobilistes, que no volien canviar res, i els “aperturistes”, disposats a fer alguns canvis perquè el franquisme funcionés "millor", adaptat als temps. Però la dinàmica dels fets va fer que les divisions internes s’anessin convertint en autèntiques fractures, i va fer impossible la substitució ordenada de Franco que s'havia previst.

L'existència d'un intensa mobilització política i social, que mai no va assolir l’extensió i la intensitat per portar-la a la fallida a causa de la vigència de la repressió i d’una estesa passivitat social que va limitar l’abast d’aquesta mobilització, però que al mateix temps va contribuir a fer inviable la seva continuació.

Tot plegat va ser un procés complex i ple de tensions, entre les quals va destacar l'existència d'un notable grau de violència política i la crisi econòmica.

De Carlos Arias Navarro a Adolfo Suárez

Carlos Arias Navarro havia substituït Carrero Blanco com a president del govern, a partir del 31/12/1973. El febrer de 1974 va exposar a les Corts el seu programa, que es va anomenar “el espíritu del 12 de febrero”. S’oposava als que no volien cap mena de canvi (el “búnquer”), volia que Espanya entrés a l’OTAN i la CEE, però al mateix temps oferia uns canvis molt petits: una llei d’associacions polítiques (només d’aquelles que respectessin les Leyes fundamentales) i algun indult individual però no l’amnistia. L’oposició, en canvi, defensava una “ruptura democràtica” que portés Espanya a una democratització sense límits imposats pel règim existent. A nivell europeu, Carlos Arias Navarro era vist com un reaccionari, va continuar reprimint a l’oposició (el 2/3/1974 s’executava a l’anarquista Salvador Puig Antich) i el seu govern es va mostrar incapaç davant la crisi del Sàhara i la crisi econòmica. Va ser el que va donar la notícia de la mort de Franco el 20/11/75 i amb el seu govern va tenir lloc la coronació del rei Juan Carlos I, el 22/11/1975.

El 3/3/76 es produïen els successos de Vitoria, en què la policia va disparar contra els manifestants i va causar 5 morts i molts ferits, i el 9/5/76 es van produir els successos de Montejurra en què carlins partidaris del “búnquer” van disparar contra altres. Després d’una tensa entrevista amb el rei, Carlos Arias Navarro va dimitir l’1/7/76.

El nou president de Govern va ser Adolfo Suárez, nomenat pel rei el 5/7/76 (1r govern Suárez). Les propostes inicials de Suárez eren reformistes, oposades al “búnquer”, però el que pretenien eren adaptar el franquisme als nous temps, no pas construir una democràcia d’estil europeu. La mobilització política i el fracàs en atraure a qualsevol grup de l’oposició va impossibilitar que Suárez dugués a terme el seu projecte inicial de tímid reformisme i el va convèncer de dur a terme una acció política “més audaç”, que es va concretar, després de diversos canvis de ministres, en una Llei per a la Reforma Política (finals de 1976) que es feia en un moment en què la major part de l’oposició encara era il·legal. Suárez oferia de desmantellar el franquisme sense qüestionar la monarquia i sense exigir responsabilitats polítiques. L’oposició havia evolucionat cap al concepte de “ruptura democràtica negociada” segons el qual caldria establir una democràcia de tipus europeu a través d’un procés constituent negociat amb el règim i sense excloure a cap grup polític, ni de l’oposició ni del franquisme. Els organismes unitaris de l'oposició en aquest moment van ser la Coordinación Democrática (també anomenada Platajunta, del III/76 al IX/76) i la Plataforma de Organismos Democráticos (del IX/76 a la  tardor 1977, es va dissoldre després de les eleccions de juny del 1977).

La Ley para la Reforma política

Ley para la Reforma Política (aprovada el novembre de 1976, sotmesa a referèndum el 15/12/76 en el que va guanyar àmpliament el sí i promulgada el gener de 1977; és una Ley fundamental del franquisme)

Artículo 1º

1. La democracia, en el Estado español, se basa en la supremacía de la Ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo. Los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado.

2. La potestad de elaborar y aprobar las leyes reside en las Cortes. El Rey sanciona y promulga las leyes.

Artículo 2º

1. Las Cortes se componen del Congreso de los Diputados y del Senado.

2. Los Diputados del Congreso serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto de los españoles mayores de edad.

3. Los Senadores serán elegidos en representación de las Entidades territoriales. El Rey podrá designar para cada legislatura Senadores en número no superior a la quinta parte del de los elegidos.

4. La duración del mandato de Diputados y Senadores será de cuatro años.

Artículo 5º

El Rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional, sea o no de carácter constitucional, para que decida mediante referéndum, cuyos resultados se impondrán a todos los órganos del Estado.

Si el objeto de la consulta se refiriera a materia de competencia de las Cortes y éstas no tomaran la decisión correspondiente de acuerdo con el resultado del referéndum, quedarán disueltas, procediéndose a la convocatoria de nuevas elecciones.

DISPOSICIONES TRANSITORIAS

1ª. El Gobierno regulará las primeras elecciones a Cortes para constituir un Congreso de 350 diputados y elegir 207 senadores a razón de cuatro por provincia y uno más por cada provincia insular, dos por Ceuta y dos por Melilla. Los Senadores serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto, de los españoles mayores de edad que residan en el respectivo territorio.

Les eleccions de juny de 1977

Les negociacions de Suárez amb l’oposició es concretaren en la preparació d’unes eleccions lliures que se celebrarien el 15/6/1977 en un context, tanmateix, que no era democràtic.

Entre el gener juny el govern Suárez prendria mesures per preparar aquestes eleccions:

• Legalització de partits polítics (febrer)
• Decret llei de regulació de les eleccions (23 de març) i indults polítics
• Desmantellament del Movimiento Nacional (1 d’abril)
• Legalització del PCE i del PSUC (abril), fet que va provocar tensions amb la cúpula militar; els comunistes renuncien a la república.
• Campanya de 21 dies, que va afavorir el partit de Suárez, que disposava de molts recursos i era més conegut, tot i que el seu partit, la UCD no es va fundar fins el maig
• ERC no seria legalitzada fins l’agost i va concórrer a les eleccions amb una marca blanca

Resultat de les eleccions al Congreso de 15/6/1977 (font: juntaelectoralcentral.es; mapa: viquipèdia)

El resultat de les eleccions va fer que el rei confirmés a Adolfo Suárez com a president del govern (com que la Constitució no existia no hi havia cap procediment per a fer que el Congrés votés el nou president de govern). Va ser el segon govern Suárez (5/7/1977 – 6/4/1979).

Per a completar l'explicació d'aquest període, has de parlar de

• L'oposició política (apartat 9.6)
• La violència política (apartat 9.7)
• Fer esment de la crisi econòmica (apartat 9.3.)